IVA a l'alça...:

Quin Passote VW!

http://www.ara.cat/societat/conductor-Google-Nevada-Volskwagen-volador_0_696530540.html

Nico

Carta de un investigador al rey don Juan Carlos

Querido Juan Carlos,

Me llamo Alberto Sicilia, y soy investigador de física teórica en la Universidad Complutense de Madrid. Hasta el año pasado, enseñaba en la Universidad de Cambridge. Decidí regresar a España porque quería contribuir al avance científico de nuestro país.

A las pocas semanas de llegar, me llevé la primera alegría: Francisco Camps obtenía un doctorado cum laude apenas 6 meses después de dimitir como presidente de la Generalitat. Escribí dos cartas para felicitarle, pero no me respondió. Paco debe estar muy ocupado. Quizás le contrató Amancio Ortega para que diseñe la colección de trajes primavera-verano.

Abrí la segunda botella de champán al conocer los Presupuestos Generales recién presentados. La inversión en ciencia se recorta en 600 millones de euros. Imagínate que se nos ocurre apostar por la investigación y acabamos ganando un Nobel: quebraríamos el orden geopolítico mundial. Hasta ahora, los Nobel científicos son para británicos, alemanes, franceses o americanos. Nosotros nos llevamos los Tours, los Rolland Garros y las Champions League. Si empezásemos a ganar también en ciencia, ¿qué consuelo quedaría para David, Angela, Nicolas y Barack?

He sufrido la tercera y definitiva conmoción al saber de tu safari. Dicen los periódicos que costó 37.000 euros, dos años de mi salario. Los que nos dedicamos a la ciencia no lo hacemos por dinero. Al terminar nuestras tesis doctorales en física teórica, algunos compañeros se fueron trabajar para Goldman Sachs, JP Morgan o Google. Quienes continuamos investigando lo hicimos por pasión. La ciencia es una de las aventuras más hermosas en las que se ha embarcado la especie humana. Al regresar a España, entendí que atravesábamos una situación económica complicada. Por eso acepté trabajar con muchos menos recursos de los que ofrecía Cambridge y un sueldo inferior al que ganaba cuando era estudiante de primer año de doctorado en París.

Juancar, tengo que darte las gracias. Tu aventura en Botsuana me ha hecho comprender, definitivamente, cómo es el país al que regresé.

Regresé a un país donde el Jefe del Estado se va a cazar elefantes mientras cinco millones de personas no tienen empleo. Regresé a un país donde el Jefe del Estado se opera de prótesis de cadera en una clínica privada, mientras miles de compatriotas esperan meses para la misma intervención. Regresé a un país donde el Jefe del Estado se va de vacaciones en jet privado mientras se fulminan las ayudas a las personas dependientes.

Que yo me marche a otro lugar para seguir mis investigaciones no será una gran pérdida para España. No soy el Einstein de mi generación. Pero me desespera pensar en algunos físicos de mi edad que son ya referentes mundiales en las mejores universidades. Muchos de ellos soñaban con regresar un día a España. Teníamos la oportunidad de cambiar, al fin, la escuálida tradición científica de nuestro país. Nunca volverán.

Hemos convertido España en un gran coto de caza. Pero aquí no se persiguen elefantes ni codornices, sino investigadores. Dentro de poco podremos solicitar subvenciones a WWF por ser especie en extinción.

Permíteme terminar con otra cuestión que me turba. En África hay cientos de jóvenes españoles trabajando como cooperantes en ONGs. Chicos y chicas que viven lejos de sus familias porque quieren aliviar el sufrimiento humano y construir un mundo más decente. Si tenías tantas ganas de viajar a África, ¿porqué no fuiste a abrazar a esos muchachos y a recordarles lo orgullosos que estamos de ellos?

Juancar, en tu último discurso de Navidad afirmaste que “todos, sobre todo las personas con responsabilidades públicas, tenemos el deber de observar un comportamiento adecuado, un comportamiento ejemplar”. Y digo yo, si unos meses después tenías planeado ir a cazar elefantes, ¿por qué no te callas?

Dr. Alberto Sicilia.

L'home més feliç del món

http://www.elmundo.es/blogs/elmundo/blogoterraqueo/2012/04/03/el-hombre-mas-feliz-del-mundo.html

Les bases de les futures crisis

Una qüestió de dignitat ANTONI BASSAS

Una qüestió de dignitat 
  ANTONI BASSAS 
La sentència del català a l'escola. 
Per començar, mirem-nos-ho amb serenitat: Catalunya n'ha passat de molt pitjors i, a diferència del drama de la guerra, l'exili i la dictadura dels nostres pares, res del que passi ara no ens agafa ni captius ni desarmats. 

Autoestima
Som al cantó correcte de la història. Malgrat tots els intents d'aniquilació, Catalunya i la seva llengua encara existeixen, mil anys després. Aquells que abracin la causa de la llibertat i de la cultura no poden sinó abraçar la causa de Catalunya.
Persistència: 
A vegades, cal repetir el que és obvi. Per a nosaltres, l'espanyol és més que un idioma útil per anar pel món, i per a molts de nosaltres, és una llengua de la família, si no la llengua de la família. 
La seva superioritat demogràfica és tremenda, sense oblidar que estem obligats a saber-lo per llei. Per això tots els catalanoparlants som bilingües. Per això el nostre sistema educatiu garanteix el coneixement del català i el castellà al final de l'ensenyament obligatori. Els catalanoparlants no tenim cap problema amb l'espanyol, sinó amb l'anglès. 
Qualsevol que no negui la realitat de Catalunya sap que l'únic problema real és al revés: com garantir el coneixement i l'ús del català de tothom que viu a Catalunya, sobretot ara, quan per a centenars de milers d'immigrants la llengua de la família és l'amazig, l'àrab, l'urdú o l'espanyol de Sud-americà. Aquest és el problema i per això la immersió és imprescindible. 

Indignació: 
Catalunya va seguir els procediments previstos a la llei i va votar si a l'Estatut, malgrat que ja venia retallat pel Congrés, víctima de la calculada histèria política del Partit Popular i l'ànima jacobina del PSOE. 
Un Tribunal Constitucional desacreditat el va sentenciar políticament, i ara resulta que hem d'anar cap enrere? De cap manera. La dignitat passa per un gest excepcional de desobediència. 
 
Així s'han comportat altres pobles en el curs de la història, i ara ens toca a nosaltres. (Això sí, no fem escarafalls amb les sentències si després no som capaços d'aguantar una conversa en català o ens dirigim en castellà a un desconegut.) 
 
Fer un pensament: No podem continuar vivint en aquest continu estrès nacional. No podem admetre que Espanya ens tracti com una nosa, que presenti la llengua catalana en termes de conflicte, que ens esgoti fiscalment, que ignori la nostra producció cultural, que hagi arribat a boicotejar-nos comercialment i que, a sobre, alimenti i propagui diàriament la mentida sobre Catalunya, tant se val que parli de llengua o d'impostos. Ja fa massa temps que dura, i tots ho veiem. Les crides al desacatament de la sentència d'aquests dies, o a la insubmissió fiscal mesos enrere, són manifestacions d'un malestar constant que evidencia un problema de fons que no fa més que créixer i que ja no podem ignorar ni llegar a la pròxima generació: l'única convivència possible amb Espanya és la de dos bons veïns. Catalunya no pot continuar sent tractada amb els mateixos drets que un menor d'edat. 
Ser catalans és la nostra manera de ser al món. Massa gent ha patit tortura, presó, exili o mort per preservar la nostra identitat. La resposta que ara donem, i singularment la que donin els partits polítics catalans, és una qüestió de dignitat.

CONTRES...

No sabia que podies accedir a totes les 'Contres' gratuïtament!

Et poses a llegir-ne una i no pararies mai. Perquè...?

Em quedo amb una frase d'ahir del Jaume Cabré: "habitem una llengua, no un país"... quanta raó.

La d'avui és molt interessant i saludable!

Apa!

SUD a la radio!!!

El Sant Pau

GRÀCIES

La millor experiència gastronòmica que hem tingut.

Un festival pels sentits!

Sant Pau, 03-03-2012

YOSEMITE_HD

35!

ESCALFANT MOTORS..

ALINEACIÓ DEL MADRID PER LA FINAL DE LA COPA DEL REI

NOVA CAMPANYA DE DUREX!

Star Wars

Felicitats!

Més Sostres al més pur estil

37!

Lluc Torcal: el monjo que pensa en verd

PUIG DE LA CREU + ESMORZAR CENTRO ECUESTRE

Sobre la viabilitat o inviabilitat de Catalunya...

Jordi Pujol

Editorial /11 de gener de 2012

Sembla que hi ha un increment del sentiment independentista a Catalunya. I és lògic, atesa l’evolució de la política estatal envers el nostre país. Tot i que és difícil calibrar la importància d’aquest fet, i tampoc no sabem si pot ser durador o no. En part, dependrà del tracte que rebi Catalunya els propers anys.

I en part, del treball intern de reflexió i de sensibilització que es faci a Catalunya.

A propòsit d’això un dels arguments que sovintegen és el de la viabilitat de Catalunya com a estat independent. Sobretot de la viabilitat econòmica.

Parlem-ne.

No tindria sentit basar aquesta afirmació en la mesura de l’economia catalana. Sense moure’ns d’Europa hi ha molts estats independents molt més petits, menys competitius i menys oberts econòmicament que Catalunya. I evidentment menys forts. Dels Països Bàltics a Eslovènia la llista és llarga. Passant per Irlanda o Islàndia. Tots ells països ben consolidats. O la mateixa Dinamarca, avui país modèlic, no perquè hagi tingut una història fàcil ni per abundància de recursos.

Una altra cosa a considerar podria ser el que la independència de Catalunya representés de pèrdua del mercat espanyol. Que encara és molt important, tot i que durant els darrers vint anys el pes de l’exportació ha augmentat molt en l’economia catalana. I continua augmentant.

En tot cas és evident que una independència, sobretot si és molt sobtada, pot crear problemes. Però amb quina intensitat i per quan de temps?

A hores d’ara a Catalunya aquest és un tema ja bastant estudiat. Per gent competent. Per exemple, per Jacint Ros Hombravella a La viabilitat econòmica de la independència de Catalunya, per Modest Guinjoan i Xavier Quadras a Balanç econòmic de la independència o Les raons econòmiques de la independència del Cercle Català de Negocis. Estudis que no amaguen els problemes que en un primer moment hi podria haver –com n’hi va haver a Finlàndia, a Estònia, a Eslovènia o a Àustria mateix quan es va desfer l’Imperi austrohongarès–, però que es podrien superar com s’han superat en aquests casos. Per cert, brillantment.

Però malgrat tots aquests exemples i raonaments, poden quedar dubtes sobre la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent. En canvi, sobre el que hi ha pocs dubtes és sobre la inviabilitat econòmica i social d’una Catalunya condemnada a viure en el règim polític i econòmic que ens vol imposar l’Estat espanyol.

Després d’un període d’aproximadament trenta anys –més o menys de 1970 a 2000– durant el qual va semblar que Catalunya podria aconseguir un estatus dins l’Estat espanyol que assegurés la seva identitat i fes possible el seu potenciament econòmic i social, per tant també la seva cohesió, ara hem entrat en una etapa que si no s’atura ens porta a una situació d’indefensió col·lectiva. I de no viabilitat. O sia, que el problema no és tant si seria viable o no una Catalunya independent, sinó que si les coses continuen com fins ara el que no serà viable és Catalunya com a economia expansiva i potent, com a societat equilibrada, justa i cohesionada, com a cultura moderna. I no ho seria sobretot per l’ofec econòmic que progressivament l’Estat li va aplicant.

És a dir, la qüestió de la viabilitat o no viabilitat de Catalunya ja no es planteja només –ni segons com principalment– com a interrogant referit a una hipotètica independència, si no com a conseqüència molt real, gens hipotètica, de la continuïtat del tracte econòmic que Catalunya rep, cada vegada més asfixiant.

Sense un bon finançament –que no vol dir de privilegis ni insolidari, però en cap cas espoliador– Catalunya anirà caient en la inviabilitat. I no només econòmica, sinó de tot el seu conjunt.

Per què?

Sense un finançament just anirem perdent pes econòmic. Però també recularem en altres aspectes tant o més essencials. Un de molt important: el nostre estat del benestar. És a dir, les escoles, la sanitat, la gent gran i la gent dependent, els serveis socials en general, etc. Tot són coses que fan que la gent d’una país estigui atesa i se senti atesa. Això és important a tot arreu. Sobretot a tot Europa, que ha fet del tracte just i humà a la seva gent una bandera, un tret d’identitat. Doncs bé, a Catalunya encara ho és més. Perquè som un país amb poc poder polític i amb poca capacitat de coacció. I, per tant, ha de mantenir la cohesió de la societat i el sentit de pertinença de molta gent oferint-li un model de país i de societat obert, atent a les necessitats de la gent i amb perspectiva de progrés, és a dir, amb un bon funcionament de l’ascensor social. I això encara és més indispensable i urgent perquè som un país amb molta immigració (en percentatge, el que n’ha tingut més d’Europa del 2000 ençà), molt diversa i de vegades d’integració difícil. És a dir, som un país que només pot mantenir la seva cohesió i la seva identitat si és capaç de crear una societat realment integradora. Per mentalitat, però també pel servei i les perspectives que pot oferir a tots els que hi viuen.

Conclusió:

Com ens deia fa un parell d’anys un comissari de la Unió Europea, la dificultat gran per a una Catalunya independent no és econòmica. Podria tenir dificultats inicials, però clarament superables. De fet, Catalunya té molta més potència i possibilitats que molts estats europeus independents de fa temps o de fa pocs anys. La dificultat, afegia el comissari, seria política. Radical oposició espanyola, reticència de la Unió Europea (com la va tenir amb Eslovàquia, Eslovènia i Croàcia o com, arribat el cas, la tindria amb Escòcia) i necessitat d’assolir una clara majoria social i referendària. Tot plegat, no impossible, però sí més difícil que la viabilitat econòmica. Però el que és més clar de tot és que Catalunya sí que seria inviable –independent o no– sense un poder polític i uns recursos econòmics que li permetessin crear una societat justa, cohesionada, integradora i convivencial. Amb sentit de pertinença i amb possibilitats de promoció. I això té dos components: una mentalitat oberta i integradora i uns recursos econòmics suficients. I això segon ara no ho tenim, ni el Govern espanyol està disposat a donar-nos-ho.

O sia que podríem ser conduits a la inviabilitat de Catalunya com a país, dintre o fora de l’Estat espanyol, no per les conseqüències econòmiques de la independència, sinó per la impossibilitat –a causa de la discriminació econòmica– de donar resposta des de Catalunya a les necessitats de creació de riquesa, de suport a la nostra llengua i a la nostra cultura i sobretot de construir una societat realment vàlida per a tots els ciutadans. Això, tant o més que cap altre argument, seria una raó de pes per a optar per la independència.

L'ANUNCI DE LA SETMANA

Ja us ho dic jo..
que si voleu ser feliços tots a pedalar!! :P

Sala i Martín: 'Això és insuportable'

Entrevista sobre els temes de més actualitat: podrà pagar Alemanya? Amb la crisi la independència és més a prop? La Generalitat pot fer més que no fa?

Los cinco mejores depósitos al 4,5%

Repasseu quin Dipòsit us agrada més, potser el CR7?

Bony any 2012

Quasi res! :SSS

Así son los tramos del nuevo IRPF

Todos los días 10 hombres se reúnen en un bar para charlar y beber cerveza.
La cuenta total de los diez hombres es de 100 €.
Acuerdan pagarla de la manera proporcional, con lo que la cosa sería más o menos así, según la escala de riqueza e ingresos de cada uno:
§ Los primeros 4 hombres (los más pobres) no pagan nada.
§ El 5º paga 1€.
§ El 6º paga 3€.
§ El 7º paga 7€.
§ El 8º paga 12€.
§ El 9º paga 18€.
§ El 10º (el más rico) paga 59€.
A partir de entonces, todos se divertían y mantenían este acuerdo entre ellos, hasta que, un día, el dueño del bar les metió en un problema:
"Ya que ustedes son tan buenos clientes," les dijo, "Les voy a reducir el costo de sus cervezas diarias en 20€. Los tragos desde ahora costarán 80€."
El grupo, sin embargo, planteó seguir pagando la cuenta en la misma proporción que lo hacían antes.
Los cuatro primeros siguieron bebiendo gratis; la rebaja no les afectaba en absoluto.
Pero qué pasaba con los otros seis bebedores, los que realmente abonan la cuenta?
¿Cómo debían repartir los 20€ de rebaja de manera que cada uno recibiese una porción justa?
Calcularon que los 20€ divididos en 6 eran 3,33€, pero, si restaban eso de la porción de cada uno, entonces el 5º y 6º hombre estarían cobrando para beber, ya que el 5º pagaba antes 1€ y el 6º 3€.
Entonces el barman sugirió que sería justo reducir la cuenta de cada uno por, aproximadamente, la misma proporción, y procedió a calcular la cantidad que cada uno debería pagar.
§ El 5º bebedor, lo mismo que los cuatro primeros, no pagaría nada: (100% de ahorro).
§ El 6º pagaría ahora 2€ en lugar de 3€: (ahorro 33%)
§ El 7º pagaría 5€ en lugar de 7€: (ahorro 28%).
§ El 8º pagaría 9€ en lugar de 12€: (ahorro 25%).
§ El 9º pagaría 14€ en lugar de 18€: (ahorro 22%).
§ El 10º pagaría 49€ en lugar de 59€:(ahorro 16%).
Cada uno de los seis pagadores estaba ahora en una situación mejor que antes: los primeros cuatros bebedores seguían bebiendo gratis y un quinto también.
Pero, una vez fuera del bar, comenzaron a comparar lo que estaban ahorrando.
"Yo sólo recibí un euro de los 20€ ahorrados," dijo el 6º hombre: señaló al 10º bebedor diciendo "Pero él recibió 10!"
"Sí, es correcto," dijo el 5º hombre. "Yo también sólo ahorré 1€; es injusto que él reciba diez veces más que yo."
"Verdad!!" , exclamó el 7º hombre. "¿Por qué recibe él 10€ de rebaja cuando yo recibo sólo 2? Los ricos siempre reciben los mayores beneficios!"
"Un momento!", gritaron los cuatro primeros al mismo tiempo. "Nosotros no hemos recibido nada de nada. El sistema explota a los pobres!"
Los nueve hombres rodearon al 10º y le dieron una paliza.
La noche siguiente el 10º hombre no acudió a beber, de modo que los nueve se sentaron y bebieron sus cervezas sin él. Pero a la hora de pagar la cuenta descubrieron algo inquietante: Entre todos ellos no juntaban el dinero para pagar ni siquiera LA MITAD de la cuenta..
Y así es, los catalanes son los que más pagan porque son los que más riqueza producen, en consecuencia deberían de gozar de mayores ventajas.
La comunidad que paga más impuestos son los que deberían recibir mayores beneficios. Póngales impuestos muy altos, ataquemos por ser los que más producen, y lo más probable es que no aparezcan nunca más. De hecho, es casi seguro que comenzarán a beber en algún bar en el extranjero donde la atmósfera es algo más amigable.
Para quienes comprenden, no es necesaria una explicación.
Para los que no comprenden podemos complicarlo y escribirlo en catalán.
QUE QUEDE CLARO.