L'última rialla

Salvador Sostres
No t'agrada el so de l'última rialla? La de l'última vegada que vam jugar amb els soldadets de plom o dins de la cabana de plàstic. La del primer dia que vam idear una estratègia per espiar-la. La de l'últim adéu, per al qual no hi hagué mai temps mentre deixàvem l'escola. La dels mariners beguts als bars del port quan els fereix la matinada. Digues, no t'agrada el so de l'última rialla? Les coses que creies que havies après, els jocs que et semblava que mai no havies de perdre-hi. Els somnis agenollats, la noia dels ulls blaus, l'últim estiu, l'últim ball. L'abraçada que tantes vegades has necessitat però que sempre t'has negat a acceptar. Sí, quan ja sents que ho has perdut tot queda encara el consol de l'última rialla. L'última rialla com una paròdia involuntària, com un mirall irònic que no vol insultar-nos sinó simplement fer-nos gràcia. Les promeses, els viatges, la santa impudícia dels 19 anys. Les nits interminables, l'afany d'autodestrucció, el desafiament constant. Aquest abisme, aquesta angoixa que sempre ens acompanya. I després arriba el fred, un cop de fred terrible i sense avisar, i tota sublimitat queda reduïda, resumida en aquesta última rialla. És el teu darrer desig, la teva última voluntat. No t'estic parlant d'esperança, només d'aquest so. Vegeu que flamme rima amb madame i tendresse amb faiblesse. El so de l'última rialla després d'haver-nos sentit invencibles, herois, que la vida tenia un sentit i que comptava amb nosaltres. El so de l'última rialla mentre se'ns endú riu avall la desolació engegada de cap la lliçó que res no té guany. El so de l'última rialla que espero que et pugui servir de consol. (Algunes línies són traducció de la cançó The last laugh de Mark Knopfler i les cites són de Valentí Puig. La resta és culpa meva. Article dedicat al meu estimat Xavier Sala Martín i a la memòria del seu pare.)