Quin imbècil més genial...

LLIR ENTRE CARDS
Sóc un gran imbècil
Salvador Sostres

Divendres vaig anar a l'Otto amb el meu amic Ignasi. De seguida que vam arribar-hi es va calçar una noia que per l'hora que era i manant els sociates resultava un premi considerable. Jo en canvi volia anar per nota i em vaig entretenir amb una noia preciosa, negra i molt dolça: vam seure al sofà que hi ha al fons del privat i au, a escoltar vida i miracles d'una noia de 25 anys amb món interior i conflictes personals i totes aquestes coses que tenen les ties que estan bones de 25 anys i que tu has d'escoltar si vols sucar. Fer veure que t'interesses per explicacions que et semblen vulgars i que estan a anys llum de poder-te interessar pot semblar un exercici modest, però has de tenir molta paciència per aplicar-lo. Bé, la prèvia va durar una hora llarga, potser una hora i mitja, i quan ja tot semblava indicar que el local tancava, i després d'haver obtingut d'ella mostres d'afecte i de complicitat, carícies i algun petó, li vaig suggerir que continuéssim la conversa al sofà de casa meva, que mai no tanca per a noies tan fantàstiques. I en aquest moment vaig assistir a l'experiència més humiliant de la meva vida: va dir-me que li havia caigut molt bé i que tenia ganes que ens tornéssim a veure, però que pel que feia al sofà s'estimava més anar-hi a seure "amb el teu amic, que em dóna molt més morbo". Vaig anar a trobar l'Ignasi, que ja havia liquidat la noia del començament amb una expeditiva sessió d'amor de vàter, i amb les restes de dignitat que em quedaven després del que m'havien dit, vaig anunciar-li la nit que l'esperava. La noia va telefonar-me l'endemà per proposar-me de fer un cafè "perquè tu també m'agrades" i mentre ens el preníem va explicar-me la clau: que era una llàstima que l'Ignasi i jo no fóssim un sol noi, i que li encantava parlar amb mi i a ell follar-se'l. Doncs mira, nena, que sàpigues que m'he quedat mut i amb una erecció que espanta.