Finançament autonòmic...

El dèficit fiscal crònic i estructural que l'actual sistema de finançament produeix a Catalunya i la mínima despesa pública que l'Estat inverteix al Principat han generat un refredament de l'economia i un escanyament dels serveis socials.
Ramon Tremosa i Balcells
Departament de teoria econòmica, Universitat de Barcelona

1. Per què cal un nou model de finançament? Si es pregunta per què cal revisar ara el model de finançament autonòmic trobem la resposta en la desigual evolució que, en els darrers anys, presenten els diferents territoris més desenvolupats que integren l'Estat espanyol, tant pel que fa a indicadors de creació de riquesa (PIB per càpita), com de distribució de riquesa (renda disponible per càpita). El quadre 1 en presenta l'evolució entre 1997 i 2002, que és l'any disponible d'estadístiques oficials definitives, i l'estimació per al 2002 del PIB per habitant que el professor de la UB Jordi Pons ha realitzat depurant l'efecte estadístic de la recent ampliació de la UE. A partir de 2002 la UE considera totes les regions dels 25 països, per la qual cosa hi ha hagut un canvi estadístic en el PIB per capità mitjà comunitari que feia inviables les comparacions amb els anys anteriors, quan només es consideraven les 166 regions de la UE-15.Un efecte paradoxal del model de descentralització espanyol, del qual es diu que ja és el més descentralitzat del món, és que Madrid apareix com la gran beneficiada del procés de descentralització esmentat. Així, aquests resultats de creixement territorial són més propis d'un país centralista com França, on només París creix molt per sobre de la mitjana europea enfront del creixement vegetatiu dels altres departaments, que no pas dels models multipolars alemany o italià, on els territoris més productius se situen molt per sobre de les respectives capitals. També si per al període 1995-2003 s'analitzen estadístiques de productivitat per ocupat i de consum per càpita hi observem un clar procés de divergència regional (Caixa de Catalunya, 2004): Madrid, tot i l'augment del 10% de la seva població, i les dues comunitats forals, que ja partien dels primers llocs en aquestes variables l'any 1995, creixen per sobre de la mitjana estatal, i són Catalunya i les Illes Balears les que "convergeixen en la pobresa" vers la mitjana estatal.

2. El sector públic a Catalunya l'any 2003 L'any 2002 va ser publicat per l'Institut d'Estudis Autonòmics el llibre El sector públic de Catalunya, escrit per Jacint Ros Ombravella, Jordi Pons i Ramon Tremosa. Aquest llibre, que va ser revisat pel departament d'hisenda pública de la UB i per la conselleria d'Economia i Finances, ofereix per a cadascun dels anys entre 1985 i 1998 (ambdós inclosos) una visió global del sector públic a Catalunya, tant del conjunt d'impostos recaptats com de la despesa pública realitzada per les diferents administracions que hi operen. L'any 1998 els catalans vam pagar 6 bilions de pessetes en impostos, 5 dels quals van ser recaptats pel govern central. En el mateix any, la despesa pública feta a Catalunya només va ser de 4,5 bilions de pessetes.El quadre 2 presenta un provisional i primer intent d'actualització d'aquest treball relatiu a l'any 2003, per tal com el llibre encara no ha pogut ser actualitzat per falta d'informació estadística oficial del sector públic central. Tot i això, gràcies als diputats catalans Josep Antoni Duran Lleida i Joan Puig va ser obtinguda la tardor passada informació oficial completa de les recaptacions de l'Agència Tributària per territoris per a cadascun dels anys entre 1999 i 2003, així com també informació parcial relativa a la inversió pública i a la despesa pública dels diferents ministeris, efectivament realitzada i no pressupostada, procedent de la Intervenció General de la Administració de l'Estat, IGAE (AVUI, 19-10-2004). Si es disposés de la informació restant relativa a la despesa pública esmentada podrien calcular-se les balances fiscals.Aquest quadre pot servir per il·lustrar de què estem parlant quan ens referim al dèficit fiscal català, en tant que diferència entre impostos pagats i despesa pública rebuda. A Catalunya els catalans van pagar l'any 2003 uns 54.000 milions d'euros en impostos, dels quals 35.000 milions, quasi dues terceres parts, van ser recaptats pel sector públic central. El dèficit fiscal català procedeix principalment del subsector Estat, ja que el subsector Seguretat Social presenta una petita diferència entre cotitzacions pagades i prestacions rebudes. Així, un cop descomptat el tram autonòmic de participació en els impostos estatals (33% IRPF, 35% IVA i 40% dels impostos especials, cedits l'any 2001 pel govern del PP), l'Agència Tributària es va endur 21.000 milions d'euros (3,5 bilions de pessetes) i estimem que n'hauria retornat entre 3.000 i 6.000 milions: pel que fa als imports de les administracions autonòmica i local, val a dir els primers són ja definitius, mentre que dels segons se n'ha fet una estimació d'augment del 7% a partir dels valors liquidats de l'any 2002.

3. Dèficit fiscal català de 2003: 450 euros per segon Els 54.000 milions pagats per impostos l'any 2003 contrasten amb els 39.000 o 42.000 milions rebuts, de tal manera que el dèficit fiscal català s'hauria situat entre els 12.000 i els 15.000 milions d'euros. Entre aquests dos valors se situa l'estimació feta pel darrer Balance económico regional, editat per la fundació privada madrilenya Funcas, única que de 1997 ençà ha anat fent estimacions de balances fiscals a l'Estat: per al 2003 hi és estimat el dèficit fiscal català en 14.240 milions d'euros, xifra que equival a una sortida neta de diners de Catalunya (sens cap contrapartida) de 450 euros per segon.Les comparacions amb la UE es presenten al final del quadre 2. Si bé des del punt de vista dels ingressos recaptats per impostos Catalunya presentava l'any 2003 una pressió fiscal una mica inferior a la mitjana europea (40% enfront d'un 43%), la despesa pública feta a Catalunya se situa clarament per sota de l'europea (29%-31% enfront d'un 45%). Això il·lustra l'escàs protagonisme del sector públic en l'economia catalana i explica el pes creixent que el sector privat va adquirint en l'activitat econòmica del país. Catalunya està pagant impostos com si fos un país socialdemòcrata i està rebent despesa pública com si fos un país liberal. Aquest desequilibri escapça el nostre creixement econòmic, ja que estem "deixant de créixer", i escanya els nostres serveis socials: "Amb aquest dèficit fiscal no hi ha política social possible a Catalunya" (Joan Coscubiela, 2003).Si es pogués, per exemple, reduir el dèficit fiscal al 4% del PIB en un any, això permetria a un hipotètic govern català que recaptés tots els impostos fer el següent: el pes dels impostos pagats en relació amb el PIB podria baixar del 40% al 37% (via deduccions a empreses i persones) alhora que el pes de la despesa pública podria pujar del 29%-31% actual al 33% del PIB (més infraestructures i pensions). Es podria llavors entrar en la discussió de quin país volem, si el model finès de pressió fiscal alta i presència forta del sector públic en l'economia o bé el model irlandès, de pressió fiscal baixa i presència feble del sector públic en l'economia (tots dos funcionen prou bé). Ens cal abans, però, corregir de manera urgent l'atròfia del sector públic a Catalunya, el creixent desequilibri entre impostos pagats i despesa pública rebuda.

4. Qui fa un esforç més gran? Funcas ha publicat fa un mes el creixement del PIB per comunitats autònomes de 2004. A l'acte hi va assistir la presidenta Esperanza Aguirre, que ja en devia conèixer els resultats: Madrid encapçalava el rànquing espanyol, mentre que Catalunya i les Balears figuraven a la cua de la classificació. Aguirre es va afanyar a afirmar que "a Madrid li prova molt la solidaritat, ja que som els que més paguem i els que més creixem". Amb aquest argument, que també fan servir els acadèmics contraris a la publicació de les balances fiscals, es pretén desviar el debat sobre les causes de l'inferior creixement de l'economia catalana dels darrers anys del terreny del finançament autonòmic.La Generalitat ha actualitzat fa poc el dèficit fiscal català per als anys 1999, 2000 i 2001: dels valors mitjans del dèficit del 6% del PIB del període 1993-1996 aquest arriba al 9,2% l'any 2001 i amb la majoria absoluta del PP se sospita que aquest dèficit pot haver arribat als dos dígits, tal com estima Funcas per al 2003. Es pot establir, per tant, una clara relació de causa-efecte entre augment de dèficit fiscal i disminució del ritme de creixement econòmic. El cas valencià i balear confirmarien també aquesta relació: el major creixement valencià s'explica per un menor dèficit fiscal valencià (les estimacions més recents el situen entre el 3% i el 5% del seu PIB), mentre que el creixement balear figura a la cua en el context espanyol perquè secularment presenta el percentatge de dèficit fiscal més elevat en relació amb el seu PIB (Funcas el situa en el 15% l'any 2003). Madrid, gran recpetora d'inversions de l'Estat, en canvi, creix més que ningú perquè seguiria sense aportar res, tal com manifesten les úniques balances calculades amb dades oficials per al període 1991-1996 (Las balanzas fiscales de las comunidades autónomas, Ariel, 2000, signat per Antoni Castells i altres catedràtics i professors de diferents universitats de l'Estat).Cal celebrar del document de la Generalitat de Catalunya abans esmentat un posicionament clar i contundent pel que fa a la metodologia de càlcul de les balances fiscals. Molt hàbilment, ara des de Madrid el PSOE no s'oposa frontalment a la publicació de les balances fiscals com feia el PP, sinó que s'argumenta que aquesta és una qüestió extremadament complexa i que hi ha múltiples maneres de calcular balances fiscals. La balança fiscal catalana de 1986 a 2001, però, ha estat només publicada amb el més rigorós i precís criteri del flux monetari (aquell que imputa íntegrament la despesa pública de l'Estat al territori on aquesta es realitza), i no segons el criteri del benefici (que realitza supòsits sobre quins són els beneficiaris potencials dels serveis públics). Aquest posicionament l'avalen els catedràtics Antoni Zabalza (exsecretari d'Estat d'Hisenda), Guillem López i Núria Bosch, entre d'altres experts que han liderat els estudis de federalisme fiscal a l'Estat.Aquesta qüestió és molt important: el segon criteri acostuma a proporcionar resultats molt favorables a les capitals dels Estats, on hi ha la seu dels ministeris i on tenen el domicili fiscal les grans empreses del país. Segons el primer criteri Madrid no presentava dèficit fiscal, mentre que amb el segon criteri el dèficit fiscal madrileny sempre supera el català, en centrifugar-se i imputar una gran part dels sous dels 400.000 funcionaris de Madrid i de les inversions a la capital a les altres autonomies. La UE anualment publica les balances fiscals únicament segons el criteri del flux monetari i en aquest debat metodològic el mateix conseller Castells sol explicar una anècdota exquisida i definitiva de quan era membre del Tribunal de Comptes Europeu, organisme encarregat de publicar quins Estats europeus paguen i quins reben: davant d'una pretensió belga d'aplicar el criteri del benefici per tal de fer menys evidents els beneficis de la capitalitat, un dels membres de Grècia va afirmar que canviava tots els fons de cohesió grecs per 10.000 eurofuncionaris a Atenes. L'oposició madrilenya al trasllat a Barcelona de la seu de la Comissió Nacional de les Telecomunicacons suposa un reconeixement implícit del mètode del flux monetari com a millor mètode: des de Barcelona la CNT també "beneficia" Madrid... o no tant?El quadre 3 presenta la distribució territorial de la inversió pública liquidada de l'Estat per territoris. Aquest quadre confirma per què el govern del PP amagava aquesta informació: a Madrid cal afegir-li tant la inversió pública dels serveis centrals que es realitza íntegrament a la capital (i que en el càlcul de les balances fiscals del llibre abans esmentat s'imputava íntegrament a Madrid), com la major part de la inversió pública de l'apartat estranger: els programes de despesa a què correspon aquesta inversió estrangera són fonamentalment programes de defensa. Així l'any 1996, darrer any per al qual hi ha balances fiscals calculades, el 57% de la inversió destinada a la mateixa va correspondre al programa modernización de las fuerzas armadas, el 19% a apoyo logístico de las fuerzas armadas i el 21% a investigación y estudios de las fuerzas armadas. El caràcter d'aquesta despesa fa preveure que hagi estat realitzada per organismes i institucions ubicades en la seva major part a la capital de l'Estat. Madrid, en conseqüència, tot i representar només l'1% de la superfície de l'Estat, s'hauria emportat en aquests set anys entre el 18% i el 24% de la inversió pública anual realitzat per l'Estat.La qüestió principal a respondre en el debat sobre el nou finançament és de qui són els impostos pagats pels catalans: si són del govern de Madrid no hi ha res a discutir. Si són dels catalans, però, llavors es pot parlar de fixar un límit a l'aportació a l'Estat. Cal una resposta política per a una pregunta també política. Ara bé, des de quan la política es fa amb arguments més que amb fets consumats per votacions als diferents parlaments?