LA CULTURA DE L'ESFORÇ

Trilogia de 1980 (1 i 2)
Salvador Sostres
La meva generació és l'última que ha crescut amb sentiment de culpa. Ja els nois del 1980 han estat víctimes de les mares incorporades al sistema laboral, de les penoses activitats extraescolars i de la minyona com a únic referent moral de cada tarda. La primera generació víctima d'un sistema educatiu que els ha idiotitzat dient-los sempre que sí, eliminant els límits que qualsevol infant necessita per créixer i amb uns pares i uns mestres que han renunciat a l'autoritat i els han privat d'aquesta manera de qualsevol sistema de valors, de qualsevol jerarquia moral. Hem confós la rebequeria del nen que no vol dormir i marraneja amb la llibertat d'expressió; la incontinència de l'impuls capriciós amb el dret a ser cadascú, i l'exigència del més mínim esforç amb l'explotació infantil. Pot ser que els nois del 1980 hagin tingut accés a la cultura (això els que han aprofitat l'accés que se'ls proporcionava) però no han rebut cap educació. Sota l'absurd pretext de no traumatitzar-los se'ls ha llevat el sentiment de tot deure i de tota responsabilitat. Els nois del 1980 han crescut sota la idea força que són els altres (els pares, l'administració o els Estats Units) els qui han de treure'ls les castanyes del foc i pagar-los el pollastre: entre la mala consciència dels pares per no veure'ls gaire i uns mestres tan mal pagats que, salvant excepcions molt honorables, fa que només un que no pot ser res més acabi sent mestre. És així que no costa gens d'entendre aquest egoisme brutal: les acampades a Francesc Macià o les cases ocupades per nens mimats que creuen que els seus drets són més importants que els dels altres. La cortesia es veu com una rendició al sistema, l'ordre com una formalitat nazi i qualsevol veredicte que no els doni la raó no pas com una conseqüència del gran pacte on no sempre es guanya sinó com una conspiració del que en diuen "els poderosos" per exterminar-los.La generació de 1980 ha crescut sense vigília. La decepció, el nihilisme i el consum estratosfèric de drogues són les conseqüències de la cancel·lació de l'espera que dóna valor a les coses i que compassa el ritme vital amb les experiències morals que cadascú ha de rebre d'una en una per poder-les assaborir i entendre'n la complexitat. Les noies de 1980 s'han begut els tres primers gintònics a tanta velocitat que ja van borratxes i queda tota la nit al davant. S'han fet dos nois al lavabo i un al guarda-roba. Què més tenim per donar-vos? Creuen que amb cada transgressió i amb cada procacitat avancen però només es mouen en cercle, sense haver pensat a poc a poc per poder caminar ràpid. Tens pressa però cap intenció ni cap motiu per fer el que fas: cap potència, tot és velocitat. Terra cremada: el sexe vas gastar-lo als 14 per tots els forats i ara aquest naufragi teu de macarra en macarra, nois incomprensibles per demostrar-te que ets més forta que ningú i que pots amb qualsevol cosa encara. Les drogues ja no et fan efecte, com els medicaments quan n'has pres massa, i cada cop és més fosc el pou on vas a buscar. Potser la tendresa podria salvar-te si no haguessis malbaratat tantes paraules que quan les deies no en coneixies la veritable profunditat i que avui ja et semblen massa velles i qualsevol declaració d'amor una cursilada. Ets el tren més ràpid però sense destí. Vas descobrir el truc del joc sense saber com s'hi jugava, i vas creure que amb això n'hi havia prou per guanyar: i ara em dius sovint que no entens el que et passa. La vigília configura el model, el criteri, el rumb. La vigília crea la vànova d'estels on en acabat el pòsit de cada experiència ve a reposar, per tancar el cercle reunint-se amb l'impuls que la féu possible. La tensió entre el que esperàvem i el que finalment hem obtingut: i tu no saps què et passa ni el que vols perquè no saps què esperaves.