NOSTÀLGIA

Chez
Salvador Sostres
Després de deixar-la a casa decideixo passejar per acabar d'assaborir una vetllada tan plàcida. Hi ha nits en què no pots anar-te'n a dormir sense deixar l'espai d'unes hores i acabar de forjar "els ídols de nosaltres, per a la submisa fe de després". L'ànima també fa la digestió, i també transmuta els records en substància lírica tal com els sucs gàstrics aprofiten els lípids i les proteïnes. Molt a la vora d'on ella viu vaig tenir-hi la casa de la meva infància. Carrer Cavallers, Pedralbes. Després de casar-se en segones noces, la mare va vendre el pis i amb els diners que va obtenir va fer successives inversions que a la meva germana i a mi ens asseguren un avenir sense hipoteques. Però passejant pel jardí de tants jocs, solitaris o amb les meus veïns, la taula de ping-pong o les columnes que ens feien de porteria quan jugàvem a futbol, em sento destronat, destituït. Quan et fas gran els espais mítics d'abans tots et semblen més petits i no tan memorables, i així la casa d'estiueg on feia anys que no tornaves avui et sembla no tan majestuosa i fins i tot un punt ridícula. La decepció és inevitable: i és cruel quan se't desfermen els santuaris. També el jardí d'aquesta nit em sembla més petit, i més ridículs els jocs que hi organitzàvem. Però l'estupor em ve de pensar que aquesta gespa no només s'ha encongit sinó que ja no hi tinc drets, i que si algun veí nou que no em conegués, em veiés per la finestra tot sol enmig de la fosca, envaint la seva propietat, podria telefonar a la policia i jo no tindria res a dir per defensar-me. Els pares no s'haurien de vendre mai les cases encara que només fos perquè els fills poguéssim tenir dret a un passat. Dret que el pati es faci petit però no estrany, a ja no jugar-hi però a poder-ne resseguir les corredisses i els amagatalls i els secrets i la piscina que, justament perquè ara la trobem diminuta, certifica que ens hem fet grans.