1r Article...

Santa Eulàlia
De petit em compraven la roba a Santa Eulàlia, botiga de Pau Casals. M'irritava el dependent Gaspar, que tota l'estona li feia la pilota a l'àvia i per això sempre que arribàvem a la botiga era per ell per qui demanava. Metre cinquanta, cabells arrissats i engominats com un del PP de Moratalaz. Bigoti de domador de panteres i a l'agulla de la corbata una g ben ridícula: típic hortera amb deliris de grandesa. El cas és que un dia vam anar a Santa Eulàlia amb la mare i l'àvia: regal dels 9 anys, acabava de ser el meu aniversari. El Gaspar volia fer-me emprovar tant sí com no uns pantalons que em disgustaven. Quan vaig sortir del vestidor tothom va veure que no em quedaven gens bé i ell, per justificar tanta insistència, va mirar-me fixament per dir: "Aquest nen és curt de tiro". Jo no sabia què era el tiro però em vaig sentir terriblement insultat, perquè ja de petit tenia molt clar que no volia res en mi que fos curt i molt menys que un imbècil vingués a dir-m'ho. Així que per si de cas el tiro era una cosa important vaig optar per respondre rabiós i tirant llarg: "Pot ser que jo sigui curt de tiro, però tu ets un fill de puta". Vaig recuperar els meus texans i em vaig dirigir a la sortida de la botiga a esperar que mare i àvia es refessin de l'ensurt i marxéssim. De vegades em demanen quan vaig començar a escriure: crec que aquesta escena amb el Gaspar va ser el meu primer article. Llavors no el vaig escriure però vaig concebre perfectament quina havia de ser la seva formulació literària, el principi i el final, la tensió de cada seqüència, els elements dramàtics i com l'un portava a l'altre. També com anirien les coses a la meva família va quedar molt clar aquella tarda: l'àvia es va emprenyar com una mona i la mare, que al Gaspar tampoc no el podia veure, va intentar exigir-me que em disculpés però al final no va saber-se aguantar el riure. Bé, així érem i així som: amb la mare seguim rient i amb l'àvia seguim emprenyant-nos. I totes dues continuen pagant-me la roba i allisant-me la vida.
Salvador Sostres