Una mica de Sostres, i d'Iu Forn...

Vine al Carib, president
Quan jo n'era petitet em vaig obsessionar amb una casa de senyoretes de Marià Cubí. Amb el tiet hi passàvem per davant molt sovint, i se'm posaven els ulls com unes taronges i li feia explicar què feien aquelles noies que ara em semblarien espantoses però que llavors foren la meva excitació: tenia 11 anys o potser 12. Tanta era la meva fascinació que el tiet em va prometre que quan en fes 18 em regalaria una nit tout compris al Carib, així es deia el local. I bé, van arribar els 18 i el tiet va complir la promesa de dur-m'hi, però un cop dins es va espantar: devia pensar en ma mare si ho sabia i em va dir que prendríem copes però que de pujar a les habitacions ni parlar-ne. Passades 2 hores em va dir de marxar i jo li vaig dir que em quedava, i vinga patejar-me el primer sou, el que em pagar el Puyal durant l'any d'Un tomb per la vida. Bé, llavors resistia molts més gintònics sense decaure i encara fresc com una rosa vaig proposar-li a la noia que més m'agradava d'anar cap a l'estança. Va dir-me que ara tornava i aleshores va venir una mena de senyor encarregat a fer-me saber que el tiet havia ordenat que de carn no me'n servissin. La impotència que vaig sentir segur que és la mateixa que avui deu sentir Maragall. Jo ja tenia 18 anys i pasta de sobra per pagar i ell és president. Jo no vaig poder follar i ell no pot ni canviar dos consellers. Vine al Carib, president: amb el temps, el meu tiet s'ha tornat molt més permissiu que el teu tiet José. Posem en fila 15 noies guarnides amb corbata i barba postissa, i fas tranquil tots els canvis que vulguis fer. Sussi a Cultura, Nicolassa a Medi Ambient, Mariví a Agricultura i tu Yolanda vés fent. Posats a viure a la casa de barrets en què el tripartit heu convertit la política catalana, val més el Carib, on si pagues ets l'amo, que no pas el Palau, on sovint acabes no sabent si ets el client o la senyoreta que reps.
Salvador Sostres

Imbècils en calça curta
Va succeir durant un dels huracans que van afectar el Carib abans del setembre. Una cadena de TV va anar a l'aeroport de Barajas a fer un reportatge dels turistes amb destí a la zona afectada. En van trobar un de tan imbècil que va a un concurs d'imbècils i queda últim, per imbècil. Estava indignat perquè el desviaven a un altre indret que no estava afectat per l'huracà. Recordo com si fos ara els seus crits cara a cara d'una pobre noia del servei d'atenció al client: "Jo he pagat per anar a la República Dominicana i exigeixo anar a la República Dominicana". Lamentablement la noia no tenia permís d'armes.
Amb el Wilma ha passat una cosa semblant. D'entre els turistes entrevistats, i que tornaven de la zona, destaca una parella. Indignats explicaven que havien estat dos dies tancats en un hotel sense poder ni canviar-se de roba ni dutxar-se. Intolerable! Pobrets, oi? Mig país inundat, sense llum i sense aigua potable i ningú va tenir el detall de preparar-los una muda i un bany relaxant. És que aquests països humils són el que no hi ha. Miri, i no m'estranyaria gens que el cambrer que els havia de dur les tovalloles per assecar-se hagués estat més preocupat de salvar la vida de la seva família que de servir-los a ells. Colla d'impresentables!
També interessant va ser un altre que es queixava que durant els dos dies només els van donar aigua, llet i galetes. Inadmissible! En ple huracà i amb la cuina de l'hotel convertida en un solar, com a mínim un bufet lliure amb peix acabat de pescar, no? I he deixat per al final un que bramava contra la seva agència de viatges perquè deia que l'havien abandonat. Imperdonable! En aquests casos els senyors agència tenen l'obligació d'anar (nedant o en submarí) fins als hotels de luxe on hi ha personal d'aquesta mena i evacuar-los fins al mig de la pròpia natura amb les seves maletetes. I que allà l'huracà faci justícia.
Iu Forn

La llibertat
Acabem sempre per voler tornar a les emocions infantils i aquell primer petó, maldestre i bavós, segurament va ser un desastre però t'ha servit de mesura per a tots els altres petons. La més íntima sensació de llibertat que he tingut mai la recordo de l'any primer, quan encara duia bolquers i mare em ficava al llit i aleshores me n'anava amb la pau de qui sap que es deixa anar sense culpa ni perill. En tot això pensava l'altre dia, sortint de Luz de Gas ja ben entrada la matinada. La nit era plàcida, els gintònics havien estat uns quants i fou així que vaig entrar a la farmàcia de guàrdia i vaig demanar uns bolquers com els que mare em posava. "Els més grans que tingui: ben flexibles i elàstics". Potser no hauríem de beure tant, però en fi, així que vaig arribar a casa em vaig posar els bolquers no sense dificultat i ja dins del llit vaig deixar-me anar. Primer va ser agradable, però al cap de pocs instants catàstrofe és dir poc pel que va ser aquell escampall: també la bufeta ha crescut amb mi, quin mullader, i vaig haver de dormir al sofà. Tornem al pati d'escola i el trobem tan petit que ens sembla una estafa, les noies que un dia vam estimar han canviat de telèfon i és impossible de saber què fan. Les cançons que ens agradaren ara ens sonen tontes i se'ns desfan quan tornem a escoltar-les. Alguns amics s'han fet sociates i d'altres vegetarians, per no parlar dels que han mort o dels que van tot el dia drogats. Sempre volem tornar, revisitar, fer les paus amb la nostra infància. Però la majoria d'ocells han volat i quasi totes les portes estan tancades. La sort ha estat ja decidida i la moneda ha caigut pel costat de la soledat: i mira, encara no sé si és d'imbècil o de geni voler recuperar la primera i més completa sensació de llibertat. Però creu-me, és una cabronada de l'hòstia haver de dormir al sofà.
Salvador Sostres