CONTE DE NADAL

Conte de Nadal
Salvador Sostres
La tarda del 24 de desembre de l'any passat comprava els últims regals que em faltaven. A la porta de la botiga Jofre, Turó Parc, vaig trobar-me-la: a ella, l'única noia que ha aconseguit paralitzar-me, inutilitzar-me, la més bella. Vam quedar de veure'ns a les 8 al Dry Martini per prendre una copa i desitjar-nos bon Nadal. I bé, vaig voler comprar-li un present. Rellotge de Gucci, 1.200 euros. No és que m'agradi parlar de diners però convé que sàpiguen el preu per comprendre millor el valor d'aquesta història. Impacient com sempre que he de veure-la vaig fer cap al Dry a l'hora acordada i bella no hi era. Després d'una hora d'esperar-la, i de les moltes telefonades i missatges que no em va respondre vaig decidir marxar al sopar que tenia. Quan la nit va acabar-se no em vaig sentir amb ganes de tornar a casa caminant. Vaig entrar a un caixer de la Diagonal a treure diners per prendre un taxi i hi havia una indigent mig endormiscada. Mentre obtenia els bitllets se'm va acudir de regalar-li el rellotge, cansat dels desaires de la princesa, i li vaig donar també el tiquet de compra i l'adreça de la botiga perquè pogués recuperar els diners a canvi de tornar el rellotge. Per si de cas tenia algun problema li vaig anotar el meu número de telèfon. No vaig saber res més d'ella fins que ahir vaig tornar al caixer de l'any passat, també per treure diners pel taxi, i me la vaig tornar a trobar. Em recordava perfectament, com jo a ella. Li vaig demanar si li havien posat cap inconvenient per retornar-li els cèntims. I aleshores, rebuscant entre bosses i parracs va treure el rellotge i em va dir que no l'havia volgut canviar perquè cap diner hauria pogut compensar la il·lusió que li féu que, per primera vegada en 30 anys, algú li fes un regal de Nadal.

Football is dangerous...

Qui no ha conegut un 'guillem'...?

LLIR ENTRE CARDS
Guillem el dels grans
Quan treballí en un conegut diari de Barcelona van proposar-me de col·laborar en un suplement destinat a la gent jove. El segon del director de la revista, el segon o el tercer, ara no ho recordo, era un tal Guillem, amb molts grans a la cara, llefiscoset càrrec intermedi que volia escriure els articles que ell no podia escriure damunt dels meus textos: ara canviant-te el títol, ara afegint-hi frases completament absurdes, ara retallant el paràgraf que donava sentit al que estaves dient. Em tractava amb condescendència, em deia que havia d'escriure d'una manera més professional i m'animava a aprendre d'ell. No me'l vaig creure mai, però hauria pogut creure-me'l, i aprendre d'ell a ser un fracassat. Ara han passat els anys i fa unes setmanes el vaig veure feinejant a l'Antena 3, anant d'aquí cap allà, fent de reporter collons i parlant de les coses més absurdes que et puguis imaginar. El que m'havia d'ensenyar. El professional. Bé, de vegades em pregunto què hauria estat de mi si t'hagués fet cas, Guillem. Què cony, Guillem: Guillermo, que és com et diuen a la tele. Les teves nocions de periodisme no t'han permès ni salvar el nom, xaval. Jo, en canvi i com sempre, a disposar: si vols un dia et convido a un tallat. Quan un creu que ja no ha d'aprendre res pot donar-se per acabat. Però no has d'anar més distret, noi que avui comences a escriure o a dirigir una empresa. Hi ha molt Guillermo solt que voldrà explicar-te com funcionen les coses en realitat. Hi ha molt incapaç que t'hi vol convertir a tu també, per venjar-se del seu calvari. Intenta-ho, cau, aprèn, torna't a aixecar. Sigues tossut, posa-hi hores de treball. Tingue's ídols, mata'ls. Si te'n surts, felicitats. Però si has de fracassar que sigui per culpa teva i no per les lliçons de qualsevol pallasso que passava pel costat.
Salvador Sostres