CONTE DE NADAL

Conte de Nadal
Salvador Sostres
La tarda del 24 de desembre de l'any passat comprava els últims regals que em faltaven. A la porta de la botiga Jofre, Turó Parc, vaig trobar-me-la: a ella, l'única noia que ha aconseguit paralitzar-me, inutilitzar-me, la més bella. Vam quedar de veure'ns a les 8 al Dry Martini per prendre una copa i desitjar-nos bon Nadal. I bé, vaig voler comprar-li un present. Rellotge de Gucci, 1.200 euros. No és que m'agradi parlar de diners però convé que sàpiguen el preu per comprendre millor el valor d'aquesta història. Impacient com sempre que he de veure-la vaig fer cap al Dry a l'hora acordada i bella no hi era. Després d'una hora d'esperar-la, i de les moltes telefonades i missatges que no em va respondre vaig decidir marxar al sopar que tenia. Quan la nit va acabar-se no em vaig sentir amb ganes de tornar a casa caminant. Vaig entrar a un caixer de la Diagonal a treure diners per prendre un taxi i hi havia una indigent mig endormiscada. Mentre obtenia els bitllets se'm va acudir de regalar-li el rellotge, cansat dels desaires de la princesa, i li vaig donar també el tiquet de compra i l'adreça de la botiga perquè pogués recuperar els diners a canvi de tornar el rellotge. Per si de cas tenia algun problema li vaig anotar el meu número de telèfon. No vaig saber res més d'ella fins que ahir vaig tornar al caixer de l'any passat, també per treure diners pel taxi, i me la vaig tornar a trobar. Em recordava perfectament, com jo a ella. Li vaig demanar si li havien posat cap inconvenient per retornar-li els cèntims. I aleshores, rebuscant entre bosses i parracs va treure el rellotge i em va dir que no l'havia volgut canviar perquè cap diner hauria pogut compensar la il·lusió que li féu que, per primera vegada en 30 anys, algú li fes un regal de Nadal.