Tras el minibreak de los NKOTB volvemos a las andadas
30 de setembre 2005
29 de setembre 2005
MERCÈ 2005
A algú li va sentar pitjor que a d'altres això de la Mercè ....
És el que passa per intentar seguir el ritme als "machotes" ...
La foto és gentilesa de la Lorena. Si te'n recordes Dave, vas començar tu amb les "fotos sorpresa" ... quan es juga amb foc ... jejejeje
28 de setembre 2005
27 de setembre 2005
Toma ya!
Aquesta foto es va 
fer durant aquest setembre a les platjes de lloret.
No està mal la tia oi? je je.
L'estiu que ve, i podem anar alguns dies no???
fer durant aquest setembre a les platjes de lloret.No està mal la tia oi? je je.
L'estiu que ve, i podem anar alguns dies no???
La Gaviota (Xavier Sala i Martín)
Ese Pájaro de Tóxicos Excrementos
En Septiembre de 2004, el ministro francés Dominique de Villepen publicó un libro titulado El Tiburón y la Gaviota. Con su habitual petulancia, el autor asociaba a Francia con la gaviota, “un ave majestuosa, elegante y casi femenina que aprovecha el viento para flotar como símbolo de libertad” y a los EEUU y la Gran Bretaña con un depredador asesino, el tiburón. Tras esa alusión, un líder político británico con ese sentido del humor que caracteriza a los ingleses, recordó que, además, “la gaviota es un pájaro chillón que deja sus malolientes y tóxicos excrementos por todas partes”.
No. Hoy no voy a hablar de franceses. Voy a hablar de la Oferta Pública de Adquisición (OPA) hostil que Gas Natural ha hecho sobre Endesa. Como principio general, es bueno que en las economías de mercado exista la posibilidad de que una empresa compre las acciones de otra sin que el consejo de administración de ésta esté de acuerdo (fenómeno llamado OPA hostil, para diferenciarlo de las OPAs no hostiles que es cuando los directivos de la empresa comprada se ponen de acuerdo con los de la compradora). Las OPAs, digo, son saludables porque imponen una disciplina sobre los administradores de las empresas: si éstos no hacen las cosas bien, el valor de las acciones baja cosa que perjudica a los accionistas... y atrae a posibles compradores que piensan que con unos gestores distintos hará subir la cotización. Eso mantiene despiertos a los actuales directivos y protege a los accionistas.
En el caso de Gas Natural y Endesa, existen razones económicas adicionales que justifican la fusión: las centrales eléctricas modernas de ciclo combinado utilizan el gas natural como principal fuente de energía por lo que la unión de empresas de gas y de electricidad crea sinergias y reduce costes.
Sí. Es cierto que una empresa grande tiende a tener una cuota de mercado superior cosa que, se dice, puede reducir la competencia de mercado. La verdad, sin embargo, es que una cuota de mercado reducida no siempre es garantía de mayor competencia, sobre todo en mercados altamente regulados como son el del gas y la electricidad. Es más, Gas Natural produce principalmente gas (y muy poca electricidad) y Endesa principalmente electricidad (y muy poco gas) por lo que el gigante resultante de la fusión no tiene por qué tener una cuota de mercado mucho mayor ni en uno ni en otro mercado. A pesar de ello, Gas Natural ha prometido vender diferentes activos a la competencia, Iberdrola, para seguir garantizando la competencia.
Otro factor a tener en cuenta es que el mapa energético de la UE va a sufrir un gran cambio a partir de que, en 2007, se produzca la total liberalización. Eso va a conllevar fusiones generalizadas que, dicho sea de paso, ya han empezado: France Suez acaba de comprar la totalidad de la Belga Electrabel y la alemana E.ON está intentando comprar a la británica Scottish Power. Incluso el gobierno francés ha privatizado su monopolio de gas (Gaz de France) y está preparando la venta del de electricidad (Electricité de France). La OPA de Gas Natural, pues, se enmarca en proceso en el que sólo los que tengan visión de futuro van a sobrevivir.
En medio de todo esto, algunos políticos del Partido Popular –teledirigidos desde Argentina por don José María Aznar- intentan boicotear la fusión con Endesa. El argumento, peregrino donde los haya, es que detrás de Gas Natural se esconde el tripartito catalán y que hay que evitar que un sector estratégico como el de la energía caiga en manos de los nacionalistas. Además de hacer gala de una alarmante miopía económica y de una visión gallinácea del asunto, el comportamiento de esos señores es insultante a tres niveles.
Como catalán, me ofende que políticos ultranacionalistas españoles sugieran la posibilidad de que empresas catalanas no pueden comprar empresas del resto del estado. ¿O es que en su visión de España hay ciudadanos de primera y de segunda?
Como liberal, me avergüenza que se autoproclamen liberales cuando son unos intervencionistas. Los auténticos liberales abogan por la mínima inferencia del estado en la economía las 24 horas del día y no cambian de opinión cuando resulta que la libertad de mercado tiene consecuencias que no se ajustan a sus prejuicios. Los auténticos liberales no dicen que, cuando Caja Madrid (accionista de referencia de Endesa) compra acciones de ésta, se trata una “sabia operación comercial” pero que cuando es La Caixa (referente de Gas Natural) quien compra, entonces se trata de una “inaceptable maquinación de los separatistas catalanes”. Por cierto, hablando de intervencionismos: a diferencia del presidente de Caja Madrid, don Miguel Blesa –otro de esos amigos de Anzar que fueron promocionados mágicamente cuando el PP llegó al poder- el presidente de La Caixa, Ricard Fornesa, nunca fue compañero de oposiciones de Pasqual Maragall.
Y finalmente, como ciudadano del mundo, me repugna que algunos políticos promuevan sistemáticamente el odio entre comunidades con finalidades políticas miserables: lo hicieron los nazis en Alemania con los judíos, lo hacen los fundamentalistas musulmanes con los “infieles”... y lo están haciendo esos líderes extremistas del PP con los catalanes.
Lo que nos devuelve a la gaviota. Señores del ala ultranacionalista del PP: sería bueno para todos que el símbolo de su partido volviera a ser el ave majestuosa y elegante que representa la libertad que ustedes dicen defender y dejara de ser, de una vez por todas, ese pájaro chillón de tóxicos excrementos.
En Septiembre de 2004, el ministro francés Dominique de Villepen publicó un libro titulado El Tiburón y la Gaviota. Con su habitual petulancia, el autor asociaba a Francia con la gaviota, “un ave majestuosa, elegante y casi femenina que aprovecha el viento para flotar como símbolo de libertad” y a los EEUU y la Gran Bretaña con un depredador asesino, el tiburón. Tras esa alusión, un líder político británico con ese sentido del humor que caracteriza a los ingleses, recordó que, además, “la gaviota es un pájaro chillón que deja sus malolientes y tóxicos excrementos por todas partes”.
No. Hoy no voy a hablar de franceses. Voy a hablar de la Oferta Pública de Adquisición (OPA) hostil que Gas Natural ha hecho sobre Endesa. Como principio general, es bueno que en las economías de mercado exista la posibilidad de que una empresa compre las acciones de otra sin que el consejo de administración de ésta esté de acuerdo (fenómeno llamado OPA hostil, para diferenciarlo de las OPAs no hostiles que es cuando los directivos de la empresa comprada se ponen de acuerdo con los de la compradora). Las OPAs, digo, son saludables porque imponen una disciplina sobre los administradores de las empresas: si éstos no hacen las cosas bien, el valor de las acciones baja cosa que perjudica a los accionistas... y atrae a posibles compradores que piensan que con unos gestores distintos hará subir la cotización. Eso mantiene despiertos a los actuales directivos y protege a los accionistas.
En el caso de Gas Natural y Endesa, existen razones económicas adicionales que justifican la fusión: las centrales eléctricas modernas de ciclo combinado utilizan el gas natural como principal fuente de energía por lo que la unión de empresas de gas y de electricidad crea sinergias y reduce costes.
Sí. Es cierto que una empresa grande tiende a tener una cuota de mercado superior cosa que, se dice, puede reducir la competencia de mercado. La verdad, sin embargo, es que una cuota de mercado reducida no siempre es garantía de mayor competencia, sobre todo en mercados altamente regulados como son el del gas y la electricidad. Es más, Gas Natural produce principalmente gas (y muy poca electricidad) y Endesa principalmente electricidad (y muy poco gas) por lo que el gigante resultante de la fusión no tiene por qué tener una cuota de mercado mucho mayor ni en uno ni en otro mercado. A pesar de ello, Gas Natural ha prometido vender diferentes activos a la competencia, Iberdrola, para seguir garantizando la competencia.
Otro factor a tener en cuenta es que el mapa energético de la UE va a sufrir un gran cambio a partir de que, en 2007, se produzca la total liberalización. Eso va a conllevar fusiones generalizadas que, dicho sea de paso, ya han empezado: France Suez acaba de comprar la totalidad de la Belga Electrabel y la alemana E.ON está intentando comprar a la británica Scottish Power. Incluso el gobierno francés ha privatizado su monopolio de gas (Gaz de France) y está preparando la venta del de electricidad (Electricité de France). La OPA de Gas Natural, pues, se enmarca en proceso en el que sólo los que tengan visión de futuro van a sobrevivir.
En medio de todo esto, algunos políticos del Partido Popular –teledirigidos desde Argentina por don José María Aznar- intentan boicotear la fusión con Endesa. El argumento, peregrino donde los haya, es que detrás de Gas Natural se esconde el tripartito catalán y que hay que evitar que un sector estratégico como el de la energía caiga en manos de los nacionalistas. Además de hacer gala de una alarmante miopía económica y de una visión gallinácea del asunto, el comportamiento de esos señores es insultante a tres niveles.
Como catalán, me ofende que políticos ultranacionalistas españoles sugieran la posibilidad de que empresas catalanas no pueden comprar empresas del resto del estado. ¿O es que en su visión de España hay ciudadanos de primera y de segunda?
Como liberal, me avergüenza que se autoproclamen liberales cuando son unos intervencionistas. Los auténticos liberales abogan por la mínima inferencia del estado en la economía las 24 horas del día y no cambian de opinión cuando resulta que la libertad de mercado tiene consecuencias que no se ajustan a sus prejuicios. Los auténticos liberales no dicen que, cuando Caja Madrid (accionista de referencia de Endesa) compra acciones de ésta, se trata una “sabia operación comercial” pero que cuando es La Caixa (referente de Gas Natural) quien compra, entonces se trata de una “inaceptable maquinación de los separatistas catalanes”. Por cierto, hablando de intervencionismos: a diferencia del presidente de Caja Madrid, don Miguel Blesa –otro de esos amigos de Anzar que fueron promocionados mágicamente cuando el PP llegó al poder- el presidente de La Caixa, Ricard Fornesa, nunca fue compañero de oposiciones de Pasqual Maragall.
Y finalmente, como ciudadano del mundo, me repugna que algunos políticos promuevan sistemáticamente el odio entre comunidades con finalidades políticas miserables: lo hicieron los nazis en Alemania con los judíos, lo hacen los fundamentalistas musulmanes con los “infieles”... y lo están haciendo esos líderes extremistas del PP con los catalanes.
Lo que nos devuelve a la gaviota. Señores del ala ultranacionalista del PP: sería bueno para todos que el símbolo de su partido volviera a ser el ave majestuosa y elegante que representa la libertad que ustedes dicen defender y dejara de ser, de una vez por todas, ese pájaro chillón de tóxicos excrementos.
26 de setembre 2005
Qüestió de llenties... i dones
Les llenties no són per a tu
Dilluns vaig prendre unes llenties esplèndides a l'Isidre. Quan l'endemà va telefonar-me la Laura va demanar-me d'anar-hi plegats per poder-les conèixer. Mira, Laura, anirem quan vulguis a l'Isidre, però en presència meva no et fotràs mai un plat de llenties. Una dona menjant llenties no es pot aguantar. Els llegums no són menjar per a les noies boniques i fines que tant ens agraden. On anirem a parar? Vull dir-ho clar: hi ha feines de nois i feines de noies, jocs infantils més indicats per a les nenes i d'altres per als nens, menges algunes del tot femenines i d'altres irrevocablement masculines. Ni masclisme ni feminisme: serena observació de la realitat i bon gust. De fet, una veritable senyora, per començar, hauria de prendre sempre un blinis de caviar, però esclar, les coses s'han posat de tal manera que cada dia queden menys senyores: i menys caviar. Posats a buscar alternatives cal recordar que els estofats no escauen a les princeses: pensa si no en la teva noia escurant uns callos o uns peus de porc. Tampoc no quedarà bé prenent revoltims, ni saltejats (un plat amb massa ingredients no és mai elegant), ni res que calgui passar-se gaire estona mastegant: l'estil en una dona és, bàsicament, precisió i suavitat. En general és bo que es decantin sempre per plats poc cuinats i si pot ser freds. L'Isidre té el tàrtar de tonyina, per exemple, o l'esqueixada de bacallà, o el gaspatxo amb marisc (pelat). De segon sempre anirem molt millor amb un peix que amb carn, perquè esclar, bella escurant un entrecot del Gorria no és un espectacle que a cap sensibilitat mínimament instruïda li pugui agradar de contemplar. Si fem marisc, sempre amb la closca llevada: no és just a una dama fer-la feinejar. Pots no fer-me cas i fotre't una favada i creure que tots som iguals i que el plaer immediat és l'única cosa que compta. Pots posar-te un pírcing, anar a estripar l'Al·legoria de la Primavera, destruir la bellesa i l'encant que fa que gràcies a tu, però també per a tu, aquest món sigui un lloc agradable per poder-s'hi estar.
Salvador Sostres
Manual complet
La posada en escena d'una senyora és molt important, molt més que la dels homes. Això no vol dir que les dones siguin només objectes per ensenyar i per quedar bé, però una noia em sembla sempre que té més raó quan més bonica és o quan millor afavoreix les combinacions. Espero que en l'article d'ahir quedés clar que de llegums, res, que millor el peix que la carn, i que els entrants han de ser sempre poc cuinats i si pot ser freds. Cal afegir que una veritable senyora no s'acaba mai tot el que li posen al plat: i en aquesta mica que deixa expressa la seva superioritat respecte del que està menjant, i que per bo que sigui ella és millor i amb tres o quatre cullerades ja n'ha tingut prou. Una senyora ha de menjar sempre com si estigués lleugerament indisposada. I sobretot coses toves, perquè, com dèiem ahir, una senyora mastegant massa no és una senyora. Pel que fa a les postres, és veritat que les postres són molt femenines. N'han de demanar, tenint sempre tendència a les preparacions que se serveixen en copa: estilitzen molt més. I aleshores el que una senyora ha de fer davant de les postres que ha demanat és prendre'n una cullerada i deixar-les. En realitat una dona no menja, simplement tasta, i si ha demanat les postres no és per la golafreria de voler-se-les acabar sinó per l'exercici cultural de saber com estan preparades. Una infusió és més aconsellables que el cafè, i entre que l'ordena i arriba és imperatiu que madame vagi al lavabo, a mirar-se al mirall i treure conclusions. Amb la infusió una senyora no només pot fumar sinó que hauria de fer-ho, perquè les senyores que fumen amb gràcia són una de les expressions de la veritable elegància. Les copes estan totes permeses, i és ben sofisticat i chic que una senyora demani una whisky de 30 anys, o un Laberdolive de 1940. És el punt de contundència que fa de contrast amb el context de necessària suavitat. És la sola excentricitat, una sempre però sempre una de sola, que indispensablement cal perquè puguem parlar d'autèntica elegància.
Salvador Sostres
Dilluns vaig prendre unes llenties esplèndides a l'Isidre. Quan l'endemà va telefonar-me la Laura va demanar-me d'anar-hi plegats per poder-les conèixer. Mira, Laura, anirem quan vulguis a l'Isidre, però en presència meva no et fotràs mai un plat de llenties. Una dona menjant llenties no es pot aguantar. Els llegums no són menjar per a les noies boniques i fines que tant ens agraden. On anirem a parar? Vull dir-ho clar: hi ha feines de nois i feines de noies, jocs infantils més indicats per a les nenes i d'altres per als nens, menges algunes del tot femenines i d'altres irrevocablement masculines. Ni masclisme ni feminisme: serena observació de la realitat i bon gust. De fet, una veritable senyora, per començar, hauria de prendre sempre un blinis de caviar, però esclar, les coses s'han posat de tal manera que cada dia queden menys senyores: i menys caviar. Posats a buscar alternatives cal recordar que els estofats no escauen a les princeses: pensa si no en la teva noia escurant uns callos o uns peus de porc. Tampoc no quedarà bé prenent revoltims, ni saltejats (un plat amb massa ingredients no és mai elegant), ni res que calgui passar-se gaire estona mastegant: l'estil en una dona és, bàsicament, precisió i suavitat. En general és bo que es decantin sempre per plats poc cuinats i si pot ser freds. L'Isidre té el tàrtar de tonyina, per exemple, o l'esqueixada de bacallà, o el gaspatxo amb marisc (pelat). De segon sempre anirem molt millor amb un peix que amb carn, perquè esclar, bella escurant un entrecot del Gorria no és un espectacle que a cap sensibilitat mínimament instruïda li pugui agradar de contemplar. Si fem marisc, sempre amb la closca llevada: no és just a una dama fer-la feinejar. Pots no fer-me cas i fotre't una favada i creure que tots som iguals i que el plaer immediat és l'única cosa que compta. Pots posar-te un pírcing, anar a estripar l'Al·legoria de la Primavera, destruir la bellesa i l'encant que fa que gràcies a tu, però també per a tu, aquest món sigui un lloc agradable per poder-s'hi estar.
Salvador Sostres
Manual complet
La posada en escena d'una senyora és molt important, molt més que la dels homes. Això no vol dir que les dones siguin només objectes per ensenyar i per quedar bé, però una noia em sembla sempre que té més raó quan més bonica és o quan millor afavoreix les combinacions. Espero que en l'article d'ahir quedés clar que de llegums, res, que millor el peix que la carn, i que els entrants han de ser sempre poc cuinats i si pot ser freds. Cal afegir que una veritable senyora no s'acaba mai tot el que li posen al plat: i en aquesta mica que deixa expressa la seva superioritat respecte del que està menjant, i que per bo que sigui ella és millor i amb tres o quatre cullerades ja n'ha tingut prou. Una senyora ha de menjar sempre com si estigués lleugerament indisposada. I sobretot coses toves, perquè, com dèiem ahir, una senyora mastegant massa no és una senyora. Pel que fa a les postres, és veritat que les postres són molt femenines. N'han de demanar, tenint sempre tendència a les preparacions que se serveixen en copa: estilitzen molt més. I aleshores el que una senyora ha de fer davant de les postres que ha demanat és prendre'n una cullerada i deixar-les. En realitat una dona no menja, simplement tasta, i si ha demanat les postres no és per la golafreria de voler-se-les acabar sinó per l'exercici cultural de saber com estan preparades. Una infusió és més aconsellables que el cafè, i entre que l'ordena i arriba és imperatiu que madame vagi al lavabo, a mirar-se al mirall i treure conclusions. Amb la infusió una senyora no només pot fumar sinó que hauria de fer-ho, perquè les senyores que fumen amb gràcia són una de les expressions de la veritable elegància. Les copes estan totes permeses, i és ben sofisticat i chic que una senyora demani una whisky de 30 anys, o un Laberdolive de 1940. És el punt de contundència que fa de contrast amb el context de necessària suavitat. És la sola excentricitat, una sempre però sempre una de sola, que indispensablement cal perquè puguem parlar d'autèntica elegància.
Salvador Sostres
23 de setembre 2005
22 de setembre 2005
21 de setembre 2005
Ja sóc aquí!!!
Ha arribat l'hora del gran Gat Vell, l'inconfundible, el més cèl.lebre i reconegut gai de la terra!
Prepareu-vos bèsties infernals submises!
Prepareu-vos bèsties infernals submises!
20 de setembre 2005
19 de setembre 2005
16 de setembre 2005
14 de setembre 2005
13 de setembre 2005
12 de setembre 2005
09 de setembre 2005
A la platja és més salvatge encara...
La piscina
Era molt tard, gairebé un quart de 6 de la matinada. Abans d'anar a dormir vaig voler banyar-me a la piscina de l'hotel: convé si has begut, i la nit havia estat complicada. Al principi sempre el cos es resisteix a canviar d'àmbit, però un cop submergit l'aigua i tu aneu fent un pacte de tebior i l'àmbit inhòspit es va tornant íntim, umbilical, ventre, mare. A poc a poc perds la noció del teu pes i dels teus tics, dels teus complexos i dels teus contorns, i l'ànima s'eixampla i ets tot ànima. Al principi les coses devien ser així, i la felicitat que sempre busquem, sense saber què és, ni on para, no deu ser gaire diferent d'aquesta sensació. He pensat en tu aquesta matinada a la piscina. I desapareixien tots els temors i tots els complexos que m'assalten quan quedem i et veig tan bonica i resplendent, tan inabastable. A la piscina umbilical, a la piscina placentària, sóc només substància lírica que t'exalta i et corona. Ja no sóc menys alt ni estic menys musculat que els homes que al final se t'emporten, i ara la competició és una altra. Són unes altres armes: les meves coordenades, la meva distància, l'aigua del moment primer que em torna a envoltar, que m'acull i em rescabala. Si ara vinguessis podríem parlar tranquil·lament, i se m'acudirien les respostes que quan sopem no se m'acuden mai. M'agradaria veure com intentaves defensar-te, com en va intentaries saltar els murs de les meves lloances. Piscina, piscina moral que ens reuneixes amb el que som i ens allunyes de l'angoixa i del terror. Piscina mare, piscina principi de tot. Quan el món trontolli busca una piscina de matinada per passar-hi una estona tot sol. No tinguis pressa, agafa confiança en l'aigua, assaboreix el procés, l'acoblament, com poc a poc se't desfan els nusos, i parla-li aleshores al fantasma, digues-li el que sempre has pensat que un dia li diries, nota la teva fortalesa, el teu aplom, la teva audàcia, la teva superioritat, la serenitat que un dia va abandonar-te i que ara et torna a fer visita per dir-te : "No tinguis por, ets immortal".
Salvador Sostres
Era molt tard, gairebé un quart de 6 de la matinada. Abans d'anar a dormir vaig voler banyar-me a la piscina de l'hotel: convé si has begut, i la nit havia estat complicada. Al principi sempre el cos es resisteix a canviar d'àmbit, però un cop submergit l'aigua i tu aneu fent un pacte de tebior i l'àmbit inhòspit es va tornant íntim, umbilical, ventre, mare. A poc a poc perds la noció del teu pes i dels teus tics, dels teus complexos i dels teus contorns, i l'ànima s'eixampla i ets tot ànima. Al principi les coses devien ser així, i la felicitat que sempre busquem, sense saber què és, ni on para, no deu ser gaire diferent d'aquesta sensació. He pensat en tu aquesta matinada a la piscina. I desapareixien tots els temors i tots els complexos que m'assalten quan quedem i et veig tan bonica i resplendent, tan inabastable. A la piscina umbilical, a la piscina placentària, sóc només substància lírica que t'exalta i et corona. Ja no sóc menys alt ni estic menys musculat que els homes que al final se t'emporten, i ara la competició és una altra. Són unes altres armes: les meves coordenades, la meva distància, l'aigua del moment primer que em torna a envoltar, que m'acull i em rescabala. Si ara vinguessis podríem parlar tranquil·lament, i se m'acudirien les respostes que quan sopem no se m'acuden mai. M'agradaria veure com intentaves defensar-te, com en va intentaries saltar els murs de les meves lloances. Piscina, piscina moral que ens reuneixes amb el que som i ens allunyes de l'angoixa i del terror. Piscina mare, piscina principi de tot. Quan el món trontolli busca una piscina de matinada per passar-hi una estona tot sol. No tinguis pressa, agafa confiança en l'aigua, assaboreix el procés, l'acoblament, com poc a poc se't desfan els nusos, i parla-li aleshores al fantasma, digues-li el que sempre has pensat que un dia li diries, nota la teva fortalesa, el teu aplom, la teva audàcia, la teva superioritat, la serenitat que un dia va abandonar-te i que ara et torna a fer visita per dir-te : "No tinguis por, ets immortal".
Salvador Sostres
08 de setembre 2005
06 de setembre 2005
05 de setembre 2005
93 05 22 / 05 08 09_LES TRES DIFERENCIES
dotze anyets de res després, U2 els torna a unir. els canvis: Madrid-San Sebastián, Ramones-Franz Ferdinand, ... i sobre tot ... l'irrepetible MOMENT 'LU' a la butxaca d'en Piqué !!! (ja tot un clàssic dels nostres arxius gràfics).
Menció especial també als pantalons de l'Alfred; més que res perquè són els meus, catorze talles més grans, per poder passar la càmera a l'interior de l'estadi. corren veus que el segurata de la entrada, fan de Village People, en veure la prominent zona genital de l'Alf li va dir 'pasa, guapo'.
04 de setembre 2005
ALL BECAUSE OF YOU
el quart single del How to Dismantle, All Because of you, surt a l'octubre. i la noticia és que porta la versíó en directe de Miss Sarajevo (que tant ens va acollonir a Anoeta!), gravada a Milà.
També es ven amb el vídeo de City Of Blinding Lights gravat al concert de Vancouver.
Déu ni Dó ...
També es ven amb el vídeo de City Of Blinding Lights gravat al concert de Vancouver.
Déu ni Dó ...
05 08 07_RONALDINHOS
permeteu-me un petit tribut públic a mon germà, gran!, que va venir des d'Alemanya el mateix diumenge del concert per veure els U2 al Camp Nou, i se'n tornava dilluns al matí.
dos germans, culés de 'naixement', centre del Camp Nou, U2 a punt de sortir ...
no sé encara que és la felicitat, però ha de ser algo semblant a això.
02 de setembre 2005
Subscriure's a:
Missatges (Atom)