Els vells greuges
Salvador Sostres
Maragall ha realitzat el somni de centenars de milers de catalans i plega per sempre. Som un país massa fràgil per poder-nos permetre personatges tan lamentables. I esclar, no podia ser de cap altra manera: també en les seves darreres paraules Maragall va menysprear Catalunya tal com han estat fent durant tres anys ell i el seu govern. Va dir que hem de superar els vells greuges, com si els catalans fóssim uns ploramiques i uns imbècils que ens queixem perquè pobrets, no sabem fer res més. No és que els catalans haguem de superar els vells greuges, és que Espanya ha de deixar de robar-nos; no és que sacralitzem derrotes, és que vam perdre, i no és que no celebrem victòries, perquè t'asseguro que va córrer el xampany quan vam saber que Maragall plegava i en correrà encara més si Artur Mas governa i Catalunya torna a tenir un president de nivell. El pitjor enemic de Catalunya és aquesta moral de cosmopolita i de ciutadà del món, aquesta sòrdida manera d'autoinculpar-nos sempre, aquest menyspreu, aquesta vergonya que senten els que troben que la sardana és ridícula i que les sevillanes són en canvi un signe de mestissatge i de transculturalitat. Aquesta normalització de l'immigrant i aquest fer-nos sentir estranys a casa nostra. "M'agradaria un país més confiat en el seu treball i menys obsessionat pels greuges" és com dir que no cal que et preocupis de si algú ve i et roba part dels beneficis del negoci i que el que has de fer és treballar el doble per guanyar els mateixos diners. Doncs, no, Maragall, no. El que cal és detenir el lladre, conèixer el nostre passat per treure'n el coratge de lluitar pel nostre futur, i venerar els nostres morts per fer-nos dignes de ser el seu futur. I "no oblideu cap nom, caldrà fer memòria per no repetir el pas d'una història".
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Com quasi sempre estic en desacord amb el Sostres en gairabé tot el que diu. Això sí, el redactat boníssim, també com sempre.
Publica un comentari a l'entrada