31 de gener 2007
30 de gener 2007
Tendresa...
Un festeig en blanc i negre
Salvador Sostres
Un festeig en blanc i negre, com dels anys 50. Un festeig de llargues passejades, de petons lleus, de cafè i aigua, amb el toc de modernitat de poder-te telefonar en lloc d'haver-te d'escriure cartes que arribin de setmana en setmana. Cap violència del cos, cap excés de carn. La tendresa que exalta, la tendresa que ens cura quan fa por la solitud. Un festeig amb música d'orquestra i dàncing, un festeig com dels anys 50 o com si fes 50 anys que festejàvem. Una mica de manierisme victorià per compensar el gòtic fals de tantes dames. Tot d'una dolçor extrema, sense retrets i sense pressa. Anar al cine i saber com seure per agafar-te la mà, saber com encaixen els cossos, com han après a encaixar. La rutina de veure't treure les ulleres del bolso, mirar-te quan et quedes tan abstreta amb la pel·lícula que sembla que siguis fora del món. Festeig en blanc i negre, lluny de Freud i a prop de quan estimàvem les coses i les persones que ens feien feliços en lloc de devorar-les. El deteniment que fa que assaboreixis la intensitat de la bellesa que t'envolta, contra l'allau de massa cos i massa paraules que tan sovint fem servir per passar de puntetes pel món, així com sense assabentar-nos-en: és aquesta por de veure i de veure'ns tan a joc amb l'actual moda de la intranscendència. Desfer una mica el camí per tornar a caminar-lo: i tornar a discutir el nom de cada cosa, detingudament el nom de cada cosa. On ens ha dut l'obsessió depredadora? Tinc mil i una nits de foscor, de fum i de lavabo, nits en què el cos s'expandia tant que l'ànima s'amagava. Va ser divertit, viure-ho i escriure-ho i veure com tot quant eunuc s'indignava. Però agafar-te la mà quan anem al cine és molt més intens, brillant, vibrant, amor, tu, jo, ànima que qualsevol d'aquelles rebregades.
Salvador Sostres
Un festeig en blanc i negre, com dels anys 50. Un festeig de llargues passejades, de petons lleus, de cafè i aigua, amb el toc de modernitat de poder-te telefonar en lloc d'haver-te d'escriure cartes que arribin de setmana en setmana. Cap violència del cos, cap excés de carn. La tendresa que exalta, la tendresa que ens cura quan fa por la solitud. Un festeig amb música d'orquestra i dàncing, un festeig com dels anys 50 o com si fes 50 anys que festejàvem. Una mica de manierisme victorià per compensar el gòtic fals de tantes dames. Tot d'una dolçor extrema, sense retrets i sense pressa. Anar al cine i saber com seure per agafar-te la mà, saber com encaixen els cossos, com han après a encaixar. La rutina de veure't treure les ulleres del bolso, mirar-te quan et quedes tan abstreta amb la pel·lícula que sembla que siguis fora del món. Festeig en blanc i negre, lluny de Freud i a prop de quan estimàvem les coses i les persones que ens feien feliços en lloc de devorar-les. El deteniment que fa que assaboreixis la intensitat de la bellesa que t'envolta, contra l'allau de massa cos i massa paraules que tan sovint fem servir per passar de puntetes pel món, així com sense assabentar-nos-en: és aquesta por de veure i de veure'ns tan a joc amb l'actual moda de la intranscendència. Desfer una mica el camí per tornar a caminar-lo: i tornar a discutir el nom de cada cosa, detingudament el nom de cada cosa. On ens ha dut l'obsessió depredadora? Tinc mil i una nits de foscor, de fum i de lavabo, nits en què el cos s'expandia tant que l'ànima s'amagava. Va ser divertit, viure-ho i escriure-ho i veure com tot quant eunuc s'indignava. Però agafar-te la mà quan anem al cine és molt més intens, brillant, vibrant, amor, tu, jo, ànima que qualsevol d'aquelles rebregades.
29 de gener 2007
24 de gener 2007
22 de gener 2007
18 de gener 2007
15 de gener 2007
11 de gener 2007
HA MUERTO LILY MONSTER, SNIF, SNIF, SNIF....
La actriz Yvonne De Carlo, que coprotagonizó películas con Clark Gable y Charlton Heston, pero se ganó el reconocimiento del público como la esposa de Frankenstein en la serie televisión "La familia Munster", falleció ayer a los 84 años por causas naturales en Los Angeles
Nacida en Vancouver, De Carlo creció en la pobreza y tuvo que abandonar la escuela secundaria para trabajar. Sin embargo ganó un concurso de belleza, oportunidad que aprovechó a partir de la década de los 40 para participar en pequeños papeles en el cine.
La actriz apareció en filmes como "Por quién doblan las campanas" (1943) y "Ruta de Marruecos" (1941)y en películas de serie B como "Frontier Gal", "El capitán Panamá" y "Shotgun".
Y para muchos es un mito de nuestra infancia. No?
08 de gener 2007
05 de gener 2007
02 de gener 2007
Subscriure's a:
Missatges (Atom)