Tendresa...

Un festeig en blanc i negre
Salvador Sostres
Un festeig en blanc i negre, com dels anys 50. Un festeig de llargues passejades, de petons lleus, de cafè i aigua, amb el toc de modernitat de poder-te telefonar en lloc d'haver-te d'escriure cartes que arribin de setmana en setmana. Cap violència del cos, cap excés de carn. La tendresa que exalta, la tendresa que ens cura quan fa por la solitud. Un festeig amb música d'orquestra i dàncing, un festeig com dels anys 50 o com si fes 50 anys que festejàvem. Una mica de manierisme victorià per compensar el gòtic fals de tantes dames. Tot d'una dolçor extrema, sense retrets i sense pressa. Anar al cine i saber com seure per agafar-te la mà, saber com encaixen els cossos, com han après a encaixar. La rutina de veure't treure les ulleres del bolso, mirar-te quan et quedes tan abstreta amb la pel·lícula que sembla que siguis fora del món. Festeig en blanc i negre, lluny de Freud i a prop de quan estimàvem les coses i les persones que ens feien feliços en lloc de devorar-les. El deteniment que fa que assaboreixis la intensitat de la bellesa que t'envolta, contra l'allau de massa cos i massa paraules que tan sovint fem servir per passar de puntetes pel món, així com sense assabentar-nos-en: és aquesta por de veure i de veure'ns tan a joc amb l'actual moda de la intranscendència. Desfer una mica el camí per tornar a caminar-lo: i tornar a discutir el nom de cada cosa, detingudament el nom de cada cosa. On ens ha dut l'obsessió depredadora? Tinc mil i una nits de foscor, de fum i de lavabo, nits en què el cos s'expandia tant que l'ànima s'amagava. Va ser divertit, viure-ho i escriure-ho i veure com tot quant eunuc s'indignava. Però agafar-te la mà quan anem al cine és molt més intens, brillant, vibrant, amor, tu, jo, ànima que qualsevol d'aquelles rebregades.