Catalunya entre Verges i Can Zam
Dissabte Montilla va ser escridassat al concert de Lluís Llach i diumenge va ser rebut com un heroi a Can Zam. Cadascú és d’on és i ha fet el que ha fet. Cadascú té el seu públic, esclar. Però cadascú té els seus somnis, les seves ambicions i els seus afanys. I és d’això del que vull parlar. Dels meus, dels nostres somnis. Jo vinc de l’Estaca. Perquè jo pugui escriure en la meva llengua i gaudir d’un públic que sap llegir-la encara; perquè la Blanca i la Maria escriguin amb aquesta lluentor en català han calgut moltes veus que cantessin l’Estaca. Dissabte damunt de l’escenari hi havia un artista indiscutible, però també la història de la meva vida, el fil conductor de la meva manera de ser i de relacionar-me amb l’escriptura i amb el món. No pensem gaire semblant, amb el Lluís Llach, però ell és el fill i el nét d’uns esforços molt particulars i jo sóc fill dels esforços dels senyor Llach. I ser una nació vol dir això, aquesta continuïtat. Bé, aquesta és la Catalunya que xiula Montilla, i pot ser que xiular sigui ordinari, però és molt més ordinari tenir un “aparca” espanyol i espanyolista de president de la Generalitat. Montilla se sent a gust entre l’Espanya prealfabeta de Can Zam, l’entrepà i la truita, el pírncing i el tatuatge. Montilla se sent a gust i és ovacionat a la part de Catalunya que és Espanya. Montilla se sent a gust a la part de Catalunya que, com ell, és conseqüència pura i dura del franquisme. I jo no, de cap manera. De cap de les maneres. De Verges a Can Zam. Com sempre, al final, és només qüestió de cançons. De cançons d'amor. Entre "La raja de tu falda" i el "País Petit" no només hi ha diferències musicals o estètiques, sinó de destí i d'intencions. Catalunya entre Verges i Can Zam. Dues estètiques, dues ètiques, dues passions. No és etnicisme, ni racisme, ni classe social. Són les teves cançons d'amor i les meves cançons d'amor. De Verges a Can Zam. De La Chunga a Lluís Llach. De Montilla a Artur Mas. De la Catalunya esclava a la llibertat.
Salvador Sostres
26 de març 2007
23 de març 2007
22 de març 2007
Resorgiment!!
Si busqueu una mica enllà, res, només uns mesos endarrera, sobre l'estiu del 2005, trobareu una foto d'un bigotut espadatxin, un gentlement, que sembla que ha tornat a l'escenari de combat. I us envia el següent missatge : " Mariquilles, esteu preparats? Ja porteu a sobre la pasta de dents? No ho oblideu, he tornat!! Prepareu els cobates..."
Errol Flyn
Errol Flyn
21 de març 2007
20 de març 2007
18 de març 2007
15 de març 2007
13 de març 2007
12 de març 2007
La ressaca
La ressaca és bàsicament l'orgull d'haver sobreviscut una altra ressaca. La ressaca és una prova, i vol una demostració de força. Dius que no estàs bé? Dius que no pots més? Pren-te dos Espidifén de 600 (sobre) i posa't a escriure un article. La ressaca és pagar un deute, pagar el que es deu. La ressaca és una penitència, i no pots fer-la menyspreant-la sinó a tota fe. Nota el mal de cap, nota cada punxada, nota com la boca la tens seca i com ara sues i ara tens fred. Unes intermitents ganes de vomitar: nota-les també. La ressaca són les nits que visiten el nou dia amb alè de ginebra i pudor de tabac. Penedeix-te, animal. Prega i que algú més pregui per la salvació de la teva ànima. Fas una llista i és sempre una llista de grans projectes, una llista molt extensa de coses que has de fer i de coses que no faràs mai més. No et preocupis si encabat perds la llista: de fet l'haguessis perdut igualment, i hagués semblat un accident. És una llista per ara, només; per ara que les escales cap al cel han canviat de sentit i és només descendent. La ressaca és bàsicament orgull, l'orgull de sobreviure una altra ressaca. La ressaca és el record de com rèiem, del dia que hem quedat de tornar-nos a veure, aquest estrany conjur que confirma que encara seguim vius.
Salvador Sostres
La ressaca és bàsicament l'orgull d'haver sobreviscut una altra ressaca. La ressaca és una prova, i vol una demostració de força. Dius que no estàs bé? Dius que no pots més? Pren-te dos Espidifén de 600 (sobre) i posa't a escriure un article. La ressaca és pagar un deute, pagar el que es deu. La ressaca és una penitència, i no pots fer-la menyspreant-la sinó a tota fe. Nota el mal de cap, nota cada punxada, nota com la boca la tens seca i com ara sues i ara tens fred. Unes intermitents ganes de vomitar: nota-les també. La ressaca són les nits que visiten el nou dia amb alè de ginebra i pudor de tabac. Penedeix-te, animal. Prega i que algú més pregui per la salvació de la teva ànima. Fas una llista i és sempre una llista de grans projectes, una llista molt extensa de coses que has de fer i de coses que no faràs mai més. No et preocupis si encabat perds la llista: de fet l'haguessis perdut igualment, i hagués semblat un accident. És una llista per ara, només; per ara que les escales cap al cel han canviat de sentit i és només descendent. La ressaca és bàsicament orgull, l'orgull de sobreviure una altra ressaca. La ressaca és el record de com rèiem, del dia que hem quedat de tornar-nos a veure, aquest estrany conjur que confirma que encara seguim vius.
Salvador Sostres
04 de març 2007
Subscriure's a:
Missatges (Atom)







