Escriure és aguantar

Escriure és aguantar el ritme, el cop, l’envestida. Escriure és estar a l’alçada del teu article, defensar el teu article, carregar amb el teu article. Les idees i les paraules i lliscar-hi però també una vitalitat, una actitud. Escriure és el gemec de la sageta obrint la ferida, no queixar-se si no és a través de més articles. “No és bo de fer-se enemics que no estiguin a l’altura del conflicte. Que creuen que fan una guerra i fan pipí al llit com els ninos. Que ronden per sinistres ministeris fent la paròdia de l’artista i que tot els provoca caspa, rancúnia”. Escriure és aguantar, créixer en el teu article, i també fer-t’hi petit quan li convingui a l’article. Servitud i fúria. Orgull i humilitat. Sentir-te estrany, que un que fa poc et deia que eres el millor ara et digui que vas per mal camí perquè en alguna cosa has gosat dur-li la contrària. Escriure és continuar fent articles, escriure és que faci mal i escriure, escriure és que dubtis i escriure, escriure és que t’estigui caient el cel a sobre per causa d’un dels teus articles i tornar a escriure amb la mateixa il·lusió i la mateixa alegria, sempre al límit de la línia tan prima que separa l’èxit del fracàs, l’exactitud de la grolleria, el gran text de la total vulgaritat. Escriure és que als teus amics tothom els digui que ets una mala companyia, i escriure. Escriure és incompatible amb tot allò que et faria vergonya escriure en un article i que afecta l’article. Escriure és que algú et digui si això calia escriure-ho, tothom té una teoria sobre el que escrius i el que hauries d’escriure. Escriure és sentir-te sol, buscar el centre i no trobar-lo, buscar l’impuls i defallir, pensar que aquest és el teu límit i seure davant de l’ordinador i tornar a escriure un bon article. Escriure és aguantar. La sageta obrint la ferida. No queixar-se. No fer-se pipí com els ninos. Escriure.

Salvador Sostres