Només de tant en tant, els clients fan cas. I quan això passa, els anuncis solen tenir més gràcia. Aquí va l'últim spot que he fet per Cillit Bang. No és d'aquests que guanyen premis, però el sol fet d'haver aconseguit sortir dels tòpics de 'senyora garrula parlant a càmara amb el producte a la ma' ja és una gran victòria. Espero que us agradi i, sobtetot, que agradi als milions de marujes a les que va dirigit. Tant de bo aconsegueixi vendre pots de cillit bang per un tubo. Perquè sino, m'espera una llarga temporada confinat a 'l'apassionant' món dels tòpics.
27 de juny 2008
Anunci de la semana
Amb el permís del expert :) avui publico jo un anunci que mha molat molt de Leica.
i uns detalls de com sha fet
26 de juny 2008
25 de juny 2008
Vida
Ya perdoné errores casi imperdonables.
Trate de sustituir personas insustituibles,
de olvidar personas inolvidables.
Ya hice cosas por impulso.
Ya me decepcioné con algunas personas ,
mas también yo decepcioné a alguien
Ya abracé para proteger .
Ya me reí cuando no podía .
Ya hice amigos eternos.
Ya amé y fui amado, y también rechazado.
Ya fui amado y no supe amar.
Ya grité y salté de felicidad.
Ya viví de amor e hice juramentos eternos,
pero también los he roto.
Ya lloré escuchando música y viendo fotos .
Ya llamé sólo para escuchar una voz .
Ya me enamoré por una sonrisa.
Ya pensé que iba a morir de tanta nostalgia y ...
Tuve miedo de perder a alguien especial
(y termine perdiéndola) ¡¡
pero sobreviví !!
Y todavía vivo !!
No paso por la vida.
Trate de sustituir personas insustituibles,
de olvidar personas inolvidables.
Ya hice cosas por impulso.
Ya me decepcioné con algunas personas ,
mas también yo decepcioné a alguien
Ya abracé para proteger .
Ya me reí cuando no podía .
Ya hice amigos eternos.
Ya amé y fui amado, y también rechazado.
Ya fui amado y no supe amar.
Ya grité y salté de felicidad.
Ya viví de amor e hice juramentos eternos,
pero también los he roto.
Ya lloré escuchando música y viendo fotos .
Ya llamé sólo para escuchar una voz .
Ya me enamoré por una sonrisa.
Ya pensé que iba a morir de tanta nostalgia y ...
Tuve miedo de perder a alguien especial
(y termine perdiéndola) ¡¡
pero sobreviví !!
Y todavía vivo !!
No paso por la vida.
23 de juny 2008
20 de juny 2008
19 de juny 2008
18 de juny 2008
Detingut per conduir sense carnet quan es dirigia a un judici per conduir sense carnet
Agents de la Guàrdia Civil de Lugo han detingut a un veí d’Ourense com a presumpte autor d’un delicte contra la seguretat col·lectiva al conduir sense carnet. El més curiós del cas és que en el moment de la detenció l’individu es dirigia a un judici pel mateix motiu.
L’home va ser identificat en un punt de control. En aquell moment els agents es van adonar que la persona que conduïa el vehicle era la mateixa que havien aturat feia un parell de setmanes i havien sancionat per no portar permís de conduir.
L’infractor es dirigia al seu domicili d’Ourense per ser jutjat per aquesta causa. Quan el conductor va arribar als jutjats acompanyat pels agents de la Guàrdia Civil acumulava, ja, dues sancions per la mateixa infracció.
Agents de la Guàrdia Civil de Lugo han detingut a un veí d’Ourense com a presumpte autor d’un delicte contra la seguretat col·lectiva al conduir sense carnet. El més curiós del cas és que en el moment de la detenció l’individu es dirigia a un judici pel mateix motiu.
L’home va ser identificat en un punt de control. En aquell moment els agents es van adonar que la persona que conduïa el vehicle era la mateixa que havien aturat feia un parell de setmanes i havien sancionat per no portar permís de conduir.
L’infractor es dirigia al seu domicili d’Ourense per ser jutjat per aquesta causa. Quan el conductor va arribar als jutjats acompanyat pels agents de la Guàrdia Civil acumulava, ja, dues sancions per la mateixa infracció.
Darrera una revista
i quan va sortir es sol, després de 4 dies
pensaves i fumaves, darrera una revista
som massa domicilis, de moure tots es mobles,
receptes italianes, es massa temps amb obres
i quan va sortir es sol, després de 4 dies
i vares dir has vist? supos amb un somriure
m´agrada aquesta estela, amb sa bomba tenue
m´agrada aquesta casa, me n´he de comprar una
i quan va sortir es sol, després de 4 dies
pensaves i fumaves i vares dir què mires?
i es dies no s´aguanten, sa vida s´erosiona
m´anuda i m´hipnotitza aquesta grapadora
me roden per sa cara, suicides i neurones
ja no sé què me queda, i no sé si me funciona
davalla es fum immòbil des meu altre cigarro
faràs una cervesa i jo un martini bianco
i com dos esteroides que han desviat sa ruta
direm que ha estat fantàstic, direm que ha estat sa lluna
i quan va sortir es sol, després de 4 dies
pensaves i fumaves, darrera una revista
som massa domicilis, de moure tots es mobles
receptes italianes, es massa temps en obres
i quan va sortir es sol, després de 4 dies
i vares dir, has vist? supos amb un somriure
Joan Miquel Oliver
i quan va sortir es sol, després de 4 dies
pensaves i fumaves, darrera una revista
som massa domicilis, de moure tots es mobles,
receptes italianes, es massa temps amb obres
i quan va sortir es sol, després de 4 dies
i vares dir has vist? supos amb un somriure
m´agrada aquesta estela, amb sa bomba tenue
m´agrada aquesta casa, me n´he de comprar una
i quan va sortir es sol, després de 4 dies
pensaves i fumaves i vares dir què mires?
i es dies no s´aguanten, sa vida s´erosiona
m´anuda i m´hipnotitza aquesta grapadora
me roden per sa cara, suicides i neurones
ja no sé què me queda, i no sé si me funciona
davalla es fum immòbil des meu altre cigarro
faràs una cervesa i jo un martini bianco
i com dos esteroides que han desviat sa ruta
direm que ha estat fantàstic, direm que ha estat sa lluna
i quan va sortir es sol, després de 4 dies
pensaves i fumaves, darrera una revista
som massa domicilis, de moure tots es mobles
receptes italianes, es massa temps en obres
i quan va sortir es sol, després de 4 dies
i vares dir, has vist? supos amb un somriure
Joan Miquel Oliver
17 de juny 2008
BCN_Skate
Dissabte vaig estar passejant per la zona del Foum i vaig robar unes quantes fotos a uns skaters.
16 de juny 2008
Les 65 hores
Que prosperi la llei de els 65 hores és una de les poques vies que ens queden per redreçar l’economia. I no només l'economia, sinó la moral de la nostra època. Amb els contractes més antics ja res no podrem fer-hi, perquè els comiats ens sortirien caríssims. Però en els contractes de 5 anys o menys que les indemnitzacions són pagables, i sobretot en les contractacions noves, la negociació -sense convenis pel mig- entre patró i empleat, amb una jornada laboral de com a màxim 65 hores, és aigua beneïda per l'economia. Però també per una concepció general de les coses. No es tracta que tothom treballi 65 hores. Es tracta que la gent cobri més perquè no vagi tan ofegada, però també que treballi molt més, que treguin realment la feina. Es tracta que a canvi d’un, per exemple, 20 per cent més del sou, la gent treballi un 40 per cent més de les hores. Europa ja ha vist que o ens posem a treballar o això s’ensorra. La cantarella de les conquestes socials és una pistola apuntant contra el cervell del món occidental. Tanta ganduleria ens està ensorrant. Tanta despesa pública, si ja no té diners l’Estat. Tant abusar d’unes empreses que ja no tenen més diners per poder seguir funcionant. Cal que les classes empleades cobrin més? Molt bé, que cobrin més. Però cal també que treballin molt més. Cal que el sistema torni a funcionar. L’estat del benestar era una ficció de funcionaris que ja es veia que tard o d’hora havia de rebentar. S’ha de treballar. Mira-t’ho com vulguis, posa-t’hi com vulguis però perquè una societat funcioni cal que la gent es posi a treballar. Com sempre, això que dic va en benefici dels menys afortunats, perquè els rics de veritat ja tenen la hisenda feta. Segur que avui sortiran els de l’explotació, els de la dignitat, els que insulten els empresaris i els que diuen que escriure no és treballar. Tal com el feminisme encara creu que la culpa de la situació de les dones és dels homes. Però no, no és veritat. Els primers interessats a què el sistema funcioni són els menys privilegiats. Els que primer cauen quan el sistema es torna feble, quan les coses deixen de funcionar. Perquè caigui la torre d’ivori, tota la resta ha de caure abans.
Salvador Sostres
Que prosperi la llei de els 65 hores és una de les poques vies que ens queden per redreçar l’economia. I no només l'economia, sinó la moral de la nostra època. Amb els contractes més antics ja res no podrem fer-hi, perquè els comiats ens sortirien caríssims. Però en els contractes de 5 anys o menys que les indemnitzacions són pagables, i sobretot en les contractacions noves, la negociació -sense convenis pel mig- entre patró i empleat, amb una jornada laboral de com a màxim 65 hores, és aigua beneïda per l'economia. Però també per una concepció general de les coses. No es tracta que tothom treballi 65 hores. Es tracta que la gent cobri més perquè no vagi tan ofegada, però també que treballi molt més, que treguin realment la feina. Es tracta que a canvi d’un, per exemple, 20 per cent més del sou, la gent treballi un 40 per cent més de les hores. Europa ja ha vist que o ens posem a treballar o això s’ensorra. La cantarella de les conquestes socials és una pistola apuntant contra el cervell del món occidental. Tanta ganduleria ens està ensorrant. Tanta despesa pública, si ja no té diners l’Estat. Tant abusar d’unes empreses que ja no tenen més diners per poder seguir funcionant. Cal que les classes empleades cobrin més? Molt bé, que cobrin més. Però cal també que treballin molt més. Cal que el sistema torni a funcionar. L’estat del benestar era una ficció de funcionaris que ja es veia que tard o d’hora havia de rebentar. S’ha de treballar. Mira-t’ho com vulguis, posa-t’hi com vulguis però perquè una societat funcioni cal que la gent es posi a treballar. Com sempre, això que dic va en benefici dels menys afortunats, perquè els rics de veritat ja tenen la hisenda feta. Segur que avui sortiran els de l’explotació, els de la dignitat, els que insulten els empresaris i els que diuen que escriure no és treballar. Tal com el feminisme encara creu que la culpa de la situació de les dones és dels homes. Però no, no és veritat. Els primers interessats a què el sistema funcioni són els menys privilegiats. Els que primer cauen quan el sistema es torna feble, quan les coses deixen de funcionar. Perquè caigui la torre d’ivori, tota la resta ha de caure abans.
Salvador Sostres
15 de juny 2008
14 de juny 2008
13 de juny 2008
La vessant espiritual
A partir d’una certa edat, i d’unes certes circumstàncies, esclar, unes certes circumstàncies per damunt de les necessitats elementals, els regals tenen valor pel seu costat espiritual. Fins i tot si el regal que t’han fet és molt car, valores més que l’objecte el fet que algú estigui disposat a fer aquest dispendi per a tu. El costat espiritual. A partir d’una certa edat, i d’unes determinades circumstàncies, el que sempre importa és la vessant espiritual. L’altra nit sopàrem a Via Veneto amb l’equip mèdic habitual. Sopàrem excel·lentment, per descomptat. Però el que de veritat ens feia il·lusió era ser allà, amb el senyor Monge radiant, amb el seu fill en Pere, la bella retòrica de la grandesa i la generositat. Ens fan il·lusió les coses a través de la il·lusió que som capaços de projectar-hi. El regal és l’amor i el temps que saps que algú t’ha dedicat, la carta d’amor que hi ha rere aquell paquet, aquella camisa o aquell viatge. La intenció amorosa, la vessant espiritual. Les coses tenen una dimensió estàtica i una altra de representativa, i a partir d’un a certa edat les estimem o les obviem en funció del que representen per a nosaltres. En funció del relat que hem inventat per embolcallar-les, la bellesa d’aquest relat, la significació en relació a la nostra història i la nostra ànima. A partir d’una certa edat les notes de sortida s’evaporen de seguida, la temptació de les coses que brillen, when you can fall for chains of silver you can fall for chains of gold, i emergeixen, solemnes, inesborrables, les notes de fons. A partir d’una certa edat anem diferenciant amb total nitidesa anècdota de categoria, i ja les tombarelles no ens poden distreure, i ja la densitat de l’ànima ens reclama l’atenció per matisos i detalls que abans semblava que no tenien cap importància. Gira la roda del temps, com diu la cançó, i girem també nosaltres i els centres de gravetat també giren i recordes articles i teories i frases i t’adones que ets un altre. El ser ha deixat pas al sentir, la cosa a la intenció, la veritat a la tensió poètica i l’amor que el vèiem com una febre, una debilitat, una horterada d’enamorats és ara el lligam sagrat i la més invencible de les nostres fortaleses.
Salvador Sostres
A partir d’una certa edat, i d’unes certes circumstàncies, esclar, unes certes circumstàncies per damunt de les necessitats elementals, els regals tenen valor pel seu costat espiritual. Fins i tot si el regal que t’han fet és molt car, valores més que l’objecte el fet que algú estigui disposat a fer aquest dispendi per a tu. El costat espiritual. A partir d’una certa edat, i d’unes determinades circumstàncies, el que sempre importa és la vessant espiritual. L’altra nit sopàrem a Via Veneto amb l’equip mèdic habitual. Sopàrem excel·lentment, per descomptat. Però el que de veritat ens feia il·lusió era ser allà, amb el senyor Monge radiant, amb el seu fill en Pere, la bella retòrica de la grandesa i la generositat. Ens fan il·lusió les coses a través de la il·lusió que som capaços de projectar-hi. El regal és l’amor i el temps que saps que algú t’ha dedicat, la carta d’amor que hi ha rere aquell paquet, aquella camisa o aquell viatge. La intenció amorosa, la vessant espiritual. Les coses tenen una dimensió estàtica i una altra de representativa, i a partir d’un a certa edat les estimem o les obviem en funció del que representen per a nosaltres. En funció del relat que hem inventat per embolcallar-les, la bellesa d’aquest relat, la significació en relació a la nostra història i la nostra ànima. A partir d’una certa edat les notes de sortida s’evaporen de seguida, la temptació de les coses que brillen, when you can fall for chains of silver you can fall for chains of gold, i emergeixen, solemnes, inesborrables, les notes de fons. A partir d’una certa edat anem diferenciant amb total nitidesa anècdota de categoria, i ja les tombarelles no ens poden distreure, i ja la densitat de l’ànima ens reclama l’atenció per matisos i detalls que abans semblava que no tenien cap importància. Gira la roda del temps, com diu la cançó, i girem també nosaltres i els centres de gravetat també giren i recordes articles i teories i frases i t’adones que ets un altre. El ser ha deixat pas al sentir, la cosa a la intenció, la veritat a la tensió poètica i l’amor que el vèiem com una febre, una debilitat, una horterada d’enamorats és ara el lligam sagrat i la més invencible de les nostres fortaleses.
Salvador Sostres
12 de juny 2008
Team work
3 fotógrafos de Reuters sacaron una foto de la misma jugada en el partido Lakers-Celtics y la captaron justo en el mismo momento. Vale que deben tirar con ráfagas inhumanas, pero me parece fascinante.
Una entrada de Kobe Bryant desde tres puntos de vista diferentes, desde tres sitios de la cancha y todo sin controles remotos, sólo con el instinto de los fotógrafos Mike Segar, Adam Hunger y Brian Zinder.
Blog de los fotógrafos de Reuters
Una entrada de Kobe Bryant desde tres puntos de vista diferentes, desde tres sitios de la cancha y todo sin controles remotos, sólo con el instinto de los fotógrafos Mike Segar, Adam Hunger y Brian Zinder.
Blog de los fotógrafos de Reuters
11 de juny 2008
10 de juny 2008
la vida es cambio
Andrés Martín, biólogo y profesor de reducción de estrés (MBSR)
"El estrés va de dentro afuera, y no al contrario"
44 años. Nací en San Sebastián y vivo en Palma de Mallorca. Tengo pareja y dos hijos universitarios. Licenciado en Biología, trabajo en el ámbito de la reducción de estrés y el liderazgo. ¿Mi idea política? Necesitamos vivir en la Tierra con más armonía. Practico el budismo
IMA SANCHÍS - 05/06/2008
Tras una crisis laboral (fue director de varias empresas en el sector agroalimentario) y una profunda crisis de pareja, Martín dio un golpe de timón y se fue a la Universidad de Massachusetts a formarse en reducción de estrés según el método de conciencia plena. "Cada uno de nosotros debe tomar la responsabilidad de su propio estrés, porque no es algo externo, sino que tiene que ver con nuestra interacción con el medio. Hay que buscar la forma de generar la armonía interior que nos permita emitirla hacia fuera; así volverá a nuestro interior". Compagina la formación corporativa con la investigación en reducción de estrés, en cuyas conclusiones se basa Con rumbo propio (Plataforma).
Usted criaba peces.
Sí, era ejecutivo de una multinacional noruega. Hubo las típicas luchas de poder yme tomé un año sabático para pensar qué otras cosas podía hacer con mi vida.
¿Dónde acabó?
En el Centro Médico de la Universidad de Massachusetts, en la clínica de Reducción de Estrés, formándome con su fundador, el doctor Jon Kabat-Zinn. Su programa se imparte en 240 instituciones de EE. UU.
El estrés afecta a uno de cada cinco trabajadores europeos, ¿qué propone?
Desarrollar el equilibrio interior, la capacidad de parar y observar antes de actuar, y responder en vez de reaccionar. Utilizamos el yoga para reequilibrar el cuerpo y la meditación para equilibrar la mente. Hay que descentrarse de uno mismo.
¿Descentrarse?
Observar los pensamientos y las emociones que uno tiene con más curiosidad y menos preocupación, y entender el proceso por el cual los pensamientos y las emociones se van entrelazando hasta hacernos perder el equilibrio interno.
Curioso, un biólogo en estos temas...
Me atrajo esta técnica porque puede medir sus resultados. La depresión, la ansiedad, la hostilidad y la somatización se reducen un 35%. Y al bajar los ciclos de rumiación, disminuye la afectividad negativa.
¿Rumiación, pensar como un rumiante?
Sí, comerse el coco con cosas del pasado que causan sufrimiento, bajan la autoestima y la eficacia. En una sesión de dos horas y media los niveles hormonales de cortisol, la hormona del estrés, se reducen un 40%.
¿Cuáles son las pautas fundamentales?
Desarrollar la conciencia plena, la capacidad de darnos cuenta de lo que está pasándonos sin juzgar si es bueno o malo. Habilitar un control de calidad de nuestro proceso de pensamiento y de nuestro grado de conexión con la realidad que estamos viviendo. A menudo, como la realidad no nos gusta, luchamos psicológicamente contra ella, y esa lucha nos desconecta de lo que sucede.
Vivir momento a momento.
Sí, y desarrollar la autocompasión.
La repetición de los errores es muy puñetera y a veces te hartas de ti mismo.
A mayor grado de inconsciencia, más repetición de errores. En el estrés hay mucha reactividad, genera unas emociones que llevan a actuar de forma impulsiva. Cuando logras hacer una pausa entre el estímulo y la reacción, la impulsividad disminuye. Para ello, es básico darte cuenta de cuándo estás empezando a calentarte.
¿Contar hasta diez?
Tener una mejor autoconciencia, es decir, cómo soy, qué cosas me encienden y qué es lo que puedo hacer en lugar de explotar. Muchas veces, ante los juicios que nos hacen reaccionamos de forma defensiva o atacando, lo cual no es muy efectivo desde el punto de vista de la relación interpersonal. Pero veámoslo desde otro punto de vista.
Veámoslo.
El juicio de otro, aunque no me guste, es interesante porque me está dando información de mí mismo y de él. Si reprimo una emoción, me provoca más tensión, y si la ignoro, sigue condicionando mi comportamiento. Hay que desarrollar la conciencia de cuál es mi emoción y ver la mejor manera de expresarla dentro del contexto, la situación y mis objetivos.
¿Por qué es mejor el yoga que el boxeo?
El yoga es estar consciente del cuerpo y de la respiración; normalmente, en cambio, al hacer footing u otro deporte se desconecta la mente del cuerpo: mientras tu cuerpo corre, tú sigues pensando en tus problemas. El yoga activa el sistema simpático y el parasimpático, porque tensa y relaja. En los gimnasios casi todo es tensión.
¿Qué más?
Hay que cuidar la alimentación. El estrés conlleva unas pautas de alimentación poco sanas: se come a deshoras, rápido, y se toman excitantes. Ese comportamiento realimenta el estrés. Y lo mismo podemos decir de la comunicación: cuando hay estrés, la comunicación va de la agresividad a la pasividad, y ambas provocan más estrés.
¿El camino de en medio?
Desarrollar la asertividad: qué es lo que digo, cómo lo digo, cuál es su efecto en otras personas y en mí mismo; y cómo se puede desarrollar una comunicación más consciente, plena y profunda. Y nos queda otro elemento fundamental.
¿Dormir suficientes horas?
La gestión del tiempo, es decir: a qué dedico mi tiempo y mi energía. Es imprescindible dedicar un tiempo a uno mismo, sus ilusiones y proyectos. Debemos tomar conciencia de nuestra responsabilidad sobre nuestra felicidad y entender que el estrés es algo que se genera dentro y no fuera.
Todo desemboca en el sentido de la vida.
Las personas más resistentes al estrés presentan tres características: gran sentido del compromiso; control de su propia vida pero sin querer controlarlo todo, y capacidad de afrontar los desafíos.
... Comprenden que la vida es cambio.
Sí, que hay salud y luego enfermedad, amor y desamor. De lo bueno podemos disfrutar y de lo malo, aprender. Pensamos que la realidad externa es una cosa y que nuestra realidad interna es otra, pero son inseparables: la única manera de transformar la realidad externa es transformando la interna.
"El estrés va de dentro afuera, y no al contrario"
44 años. Nací en San Sebastián y vivo en Palma de Mallorca. Tengo pareja y dos hijos universitarios. Licenciado en Biología, trabajo en el ámbito de la reducción de estrés y el liderazgo. ¿Mi idea política? Necesitamos vivir en la Tierra con más armonía. Practico el budismo
IMA SANCHÍS - 05/06/2008
Tras una crisis laboral (fue director de varias empresas en el sector agroalimentario) y una profunda crisis de pareja, Martín dio un golpe de timón y se fue a la Universidad de Massachusetts a formarse en reducción de estrés según el método de conciencia plena. "Cada uno de nosotros debe tomar la responsabilidad de su propio estrés, porque no es algo externo, sino que tiene que ver con nuestra interacción con el medio. Hay que buscar la forma de generar la armonía interior que nos permita emitirla hacia fuera; así volverá a nuestro interior". Compagina la formación corporativa con la investigación en reducción de estrés, en cuyas conclusiones se basa Con rumbo propio (Plataforma).
Usted criaba peces.
Sí, era ejecutivo de una multinacional noruega. Hubo las típicas luchas de poder yme tomé un año sabático para pensar qué otras cosas podía hacer con mi vida.
¿Dónde acabó?
En el Centro Médico de la Universidad de Massachusetts, en la clínica de Reducción de Estrés, formándome con su fundador, el doctor Jon Kabat-Zinn. Su programa se imparte en 240 instituciones de EE. UU.
El estrés afecta a uno de cada cinco trabajadores europeos, ¿qué propone?
Desarrollar el equilibrio interior, la capacidad de parar y observar antes de actuar, y responder en vez de reaccionar. Utilizamos el yoga para reequilibrar el cuerpo y la meditación para equilibrar la mente. Hay que descentrarse de uno mismo.
¿Descentrarse?
Observar los pensamientos y las emociones que uno tiene con más curiosidad y menos preocupación, y entender el proceso por el cual los pensamientos y las emociones se van entrelazando hasta hacernos perder el equilibrio interno.
Curioso, un biólogo en estos temas...
Me atrajo esta técnica porque puede medir sus resultados. La depresión, la ansiedad, la hostilidad y la somatización se reducen un 35%. Y al bajar los ciclos de rumiación, disminuye la afectividad negativa.
¿Rumiación, pensar como un rumiante?
Sí, comerse el coco con cosas del pasado que causan sufrimiento, bajan la autoestima y la eficacia. En una sesión de dos horas y media los niveles hormonales de cortisol, la hormona del estrés, se reducen un 40%.
¿Cuáles son las pautas fundamentales?
Desarrollar la conciencia plena, la capacidad de darnos cuenta de lo que está pasándonos sin juzgar si es bueno o malo. Habilitar un control de calidad de nuestro proceso de pensamiento y de nuestro grado de conexión con la realidad que estamos viviendo. A menudo, como la realidad no nos gusta, luchamos psicológicamente contra ella, y esa lucha nos desconecta de lo que sucede.
Vivir momento a momento.
Sí, y desarrollar la autocompasión.
La repetición de los errores es muy puñetera y a veces te hartas de ti mismo.
A mayor grado de inconsciencia, más repetición de errores. En el estrés hay mucha reactividad, genera unas emociones que llevan a actuar de forma impulsiva. Cuando logras hacer una pausa entre el estímulo y la reacción, la impulsividad disminuye. Para ello, es básico darte cuenta de cuándo estás empezando a calentarte.
¿Contar hasta diez?
Tener una mejor autoconciencia, es decir, cómo soy, qué cosas me encienden y qué es lo que puedo hacer en lugar de explotar. Muchas veces, ante los juicios que nos hacen reaccionamos de forma defensiva o atacando, lo cual no es muy efectivo desde el punto de vista de la relación interpersonal. Pero veámoslo desde otro punto de vista.
Veámoslo.
El juicio de otro, aunque no me guste, es interesante porque me está dando información de mí mismo y de él. Si reprimo una emoción, me provoca más tensión, y si la ignoro, sigue condicionando mi comportamiento. Hay que desarrollar la conciencia de cuál es mi emoción y ver la mejor manera de expresarla dentro del contexto, la situación y mis objetivos.
¿Por qué es mejor el yoga que el boxeo?
El yoga es estar consciente del cuerpo y de la respiración; normalmente, en cambio, al hacer footing u otro deporte se desconecta la mente del cuerpo: mientras tu cuerpo corre, tú sigues pensando en tus problemas. El yoga activa el sistema simpático y el parasimpático, porque tensa y relaja. En los gimnasios casi todo es tensión.
¿Qué más?
Hay que cuidar la alimentación. El estrés conlleva unas pautas de alimentación poco sanas: se come a deshoras, rápido, y se toman excitantes. Ese comportamiento realimenta el estrés. Y lo mismo podemos decir de la comunicación: cuando hay estrés, la comunicación va de la agresividad a la pasividad, y ambas provocan más estrés.
¿El camino de en medio?
Desarrollar la asertividad: qué es lo que digo, cómo lo digo, cuál es su efecto en otras personas y en mí mismo; y cómo se puede desarrollar una comunicación más consciente, plena y profunda. Y nos queda otro elemento fundamental.
¿Dormir suficientes horas?
La gestión del tiempo, es decir: a qué dedico mi tiempo y mi energía. Es imprescindible dedicar un tiempo a uno mismo, sus ilusiones y proyectos. Debemos tomar conciencia de nuestra responsabilidad sobre nuestra felicidad y entender que el estrés es algo que se genera dentro y no fuera.
Todo desemboca en el sentido de la vida.
Las personas más resistentes al estrés presentan tres características: gran sentido del compromiso; control de su propia vida pero sin querer controlarlo todo, y capacidad de afrontar los desafíos.
... Comprenden que la vida es cambio.
Sí, que hay salud y luego enfermedad, amor y desamor. De lo bueno podemos disfrutar y de lo malo, aprender. Pensamos que la realidad externa es una cosa y que nuestra realidad interna es otra, pero son inseparables: la única manera de transformar la realidad externa es transformando la interna.
08 de juny 2008
07 de juny 2008
Fa una nit clara i tranquil.la, hi ha la lluna que fa llum,
els convidats van arribant i van omplint tota la casa
de colors i de perfums.
Heus aquí a Blancaneus, en Pulgarcito, els tres porquets,
el gos Snoopy i el seu secretari Emili, i en Simbad,
l'Ali-baba i en Gullivert.
Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum,
a casa meva és casa vostra si que hi ha cases d'algú.
Hola Jaimito, i doña Urraca, i en Carpanta, i Barba-azul,
i Frankenstein, i l'home-llop,i el compte Dràcula, i Tarzan,
la mona Chita i Peter Pan,
la senyoreta Marieta de l'ull viu ve amb un soldat,
els Reis d'Orient, Papa Noël, el pato Donald i en Pasqual,
la Pepa maca i Superman.
Bona nit senyor King Kong, senyor Asterix i en Taxi-Key,
Roberto Alcazar i Pedrín, l'home del sac, i en Patufet,
senyor Charlot, senyor Obelix.
en Pinotxo ve amb la Monyos agafada del bracet,
hi ha la dona que ven globus, la família Ulises,
i el Capitán Trueno en patinet.
I a les dotze han arribat la fada bona i Ventafocs,
en Tom i Jerry, la bruixa Calixta, Bambi i Moby Dick,
i l'emperadriu Sissi,
i Mortadelo, i Filemón, i Guillem Brown, i Guillem Tell,
la Caputxeta Vermelleta, el Llop Ferotge, i el Caganer,
en Cocoliso i en Popeye.
Oh, benvinguts, passeu passeu, ara ja no falta ningú,
o potser sí, ja me n'adono que tan sols hi faltes tu,
també pots venir si vols, t'esperem, hi ha lloc per tots.
el temps no conta, ni l'espai, qualsevol nit pot sortir el sol.
Jaume Sisa
els convidats van arribant i van omplint tota la casa
de colors i de perfums.
Heus aquí a Blancaneus, en Pulgarcito, els tres porquets,
el gos Snoopy i el seu secretari Emili, i en Simbad,
l'Ali-baba i en Gullivert.
Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum,
a casa meva és casa vostra si que hi ha cases d'algú.
Hola Jaimito, i doña Urraca, i en Carpanta, i Barba-azul,
i Frankenstein, i l'home-llop,i el compte Dràcula, i Tarzan,
la mona Chita i Peter Pan,
la senyoreta Marieta de l'ull viu ve amb un soldat,
els Reis d'Orient, Papa Noël, el pato Donald i en Pasqual,
la Pepa maca i Superman.
Bona nit senyor King Kong, senyor Asterix i en Taxi-Key,
Roberto Alcazar i Pedrín, l'home del sac, i en Patufet,
senyor Charlot, senyor Obelix.
en Pinotxo ve amb la Monyos agafada del bracet,
hi ha la dona que ven globus, la família Ulises,
i el Capitán Trueno en patinet.
I a les dotze han arribat la fada bona i Ventafocs,
en Tom i Jerry, la bruixa Calixta, Bambi i Moby Dick,
i l'emperadriu Sissi,
i Mortadelo, i Filemón, i Guillem Brown, i Guillem Tell,
la Caputxeta Vermelleta, el Llop Ferotge, i el Caganer,
en Cocoliso i en Popeye.
Oh, benvinguts, passeu passeu, ara ja no falta ningú,
o potser sí, ja me n'adono que tan sols hi faltes tu,
també pots venir si vols, t'esperem, hi ha lloc per tots.
el temps no conta, ni l'espai, qualsevol nit pot sortir el sol.
Jaume Sisa
05 de juny 2008
Quasi tota una vida
Teníem 15 anys i el món al davant ens feia por i ens reptava. Jo ja escrivia i el Víctor ja volia fer disseny gràfic. Visquérem aquells anys plegats, fins que l’escola va acabar-se. De seguida vaig començar a treballar amb el Puyal i ell estudià a Elisava i també molt aviat, amb els 2 amics que avui són els seus socis, començaren a estalviar: cadascú posava 60 euros al mes en un compte conjunt per quan acabessin els estudis poder obrir de seguida un despatx. A l’escola ens vèiem cada dia i ara només podem sopar de tant en tant. Però segueix sent el mateix meu amic del pati de jugar. El món ens feia por i ens fascinava i ja llavors ell parlava tot el dia de dissenyar i jo escrivia papers i paperots que avui qui sap on paren. Una mateixa pulsió ens ha unit sempre, i de vegades hem pogut veure’ns més i de vegades menys, però sempre hem sabut on trobar-nos i hem tingut una manera segura de tractar-nos. És el meu amic de fa més anys, i explicant la seva vida es podria explicar la meva, i a l’inversa. Ahir vaig escriure un article una mica estrany, feia temps que no parlàvem i em telefonà per saber com estava. Ser-hi quan intuïm que fem falta. Trossos viscuts d’una època i l’altra, batalles, tots aquests anys de tenir-nos l’un a l’altre i el privilegi de no haver-nos sentit mai sols. Quan més feia falta, el plaer d’escoltar la teva veu una altra vegada. Cançons, projectes, noies, el Barça. És el meu amic de fa més anys: dimarts en faré 33 i penso que a partir d’una certa edat és un orgull poder sentir nostàlgia, mirar enrere i que algunes certeses encara prevalguin. El que més o menys esperàvem del món és la nostra realitat d’ara. Ho hem fet molt bé, i sense perdre mai el somriure. Fa que t’estimo quasi tota la vida.
Salvador Sostres
Teníem 15 anys i el món al davant ens feia por i ens reptava. Jo ja escrivia i el Víctor ja volia fer disseny gràfic. Visquérem aquells anys plegats, fins que l’escola va acabar-se. De seguida vaig començar a treballar amb el Puyal i ell estudià a Elisava i també molt aviat, amb els 2 amics que avui són els seus socis, començaren a estalviar: cadascú posava 60 euros al mes en un compte conjunt per quan acabessin els estudis poder obrir de seguida un despatx. A l’escola ens vèiem cada dia i ara només podem sopar de tant en tant. Però segueix sent el mateix meu amic del pati de jugar. El món ens feia por i ens fascinava i ja llavors ell parlava tot el dia de dissenyar i jo escrivia papers i paperots que avui qui sap on paren. Una mateixa pulsió ens ha unit sempre, i de vegades hem pogut veure’ns més i de vegades menys, però sempre hem sabut on trobar-nos i hem tingut una manera segura de tractar-nos. És el meu amic de fa més anys, i explicant la seva vida es podria explicar la meva, i a l’inversa. Ahir vaig escriure un article una mica estrany, feia temps que no parlàvem i em telefonà per saber com estava. Ser-hi quan intuïm que fem falta. Trossos viscuts d’una època i l’altra, batalles, tots aquests anys de tenir-nos l’un a l’altre i el privilegi de no haver-nos sentit mai sols. Quan més feia falta, el plaer d’escoltar la teva veu una altra vegada. Cançons, projectes, noies, el Barça. És el meu amic de fa més anys: dimarts en faré 33 i penso que a partir d’una certa edat és un orgull poder sentir nostàlgia, mirar enrere i que algunes certeses encara prevalguin. El que més o menys esperàvem del món és la nostra realitat d’ara. Ho hem fet molt bé, i sense perdre mai el somriure. Fa que t’estimo quasi tota la vida.
Salvador Sostres
B-Girl
En el meu afany de provar tot el que sem posi x davant, ahir vaig anar a una classe de Break Dance jajajaja.
Un parell de fotos de les meves "piruetes" i una del profesional :)
Sembla que sápiga fer añguna cosa??
02 de juny 2008
0 de 3
Torno de donosti amb les mans buides de premis, però amb la panxa plena de foie, pintxos i ginebra.
Una mica, ja era això. ;-)
Una mica, ja era això. ;-)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)