Les 65 hores

Que prosperi la llei de els 65 hores és una de les poques vies que ens queden per redreçar l’economia. I no només l'economia, sinó la moral de la nostra època. Amb els contractes més antics ja res no podrem fer-hi, perquè els comiats ens sortirien caríssims. Però en els contractes de 5 anys o menys que les indemnitzacions són pagables, i sobretot en les contractacions noves, la negociació -sense convenis pel mig- entre patró i empleat, amb una jornada laboral de com a màxim 65 hores, és aigua beneïda per l'economia. Però també per una concepció general de les coses. No es tracta que tothom treballi 65 hores. Es tracta que la gent cobri més perquè no vagi tan ofegada, però també que treballi molt més, que treguin realment la feina. Es tracta que a canvi d’un, per exemple, 20 per cent més del sou, la gent treballi un 40 per cent més de les hores. Europa ja ha vist que o ens posem a treballar o això s’ensorra. La cantarella de les conquestes socials és una pistola apuntant contra el cervell del món occidental. Tanta ganduleria ens està ensorrant. Tanta despesa pública, si ja no té diners l’Estat. Tant abusar d’unes empreses que ja no tenen més diners per poder seguir funcionant. Cal que les classes empleades cobrin més? Molt bé, que cobrin més. Però cal també que treballin molt més. Cal que el sistema torni a funcionar. L’estat del benestar era una ficció de funcionaris que ja es veia que tard o d’hora havia de rebentar. S’ha de treballar. Mira-t’ho com vulguis, posa-t’hi com vulguis però perquè una societat funcioni cal que la gent es posi a treballar. Com sempre, això que dic va en benefici dels menys afortunats, perquè els rics de veritat ja tenen la hisenda feta. Segur que avui sortiran els de l’explotació, els de la dignitat, els que insulten els empresaris i els que diuen que escriure no és treballar. Tal com el feminisme encara creu que la culpa de la situació de les dones és dels homes. Però no, no és veritat. Els primers interessats a què el sistema funcioni són els menys privilegiats. Els que primer cauen quan el sistema es torna feble, quan les coses deixen de funcionar. Perquè caigui la torre d’ivori, tota la resta ha de caure abans.

Salvador Sostres