Quasi tota una vida

Teníem 15 anys i el món al davant ens feia por i ens reptava. Jo ja escrivia i el Víctor ja volia fer disseny gràfic. Visquérem aquells anys plegats, fins que l’escola va acabar-se. De seguida vaig començar a treballar amb el Puyal i ell estudià a Elisava i també molt aviat, amb els 2 amics que avui són els seus socis, començaren a estalviar: cadascú posava 60 euros al mes en un compte conjunt per quan acabessin els estudis poder obrir de seguida un despatx. A l’escola ens vèiem cada dia i ara només podem sopar de tant en tant. Però segueix sent el mateix meu amic del pati de jugar. El món ens feia por i ens fascinava i ja llavors ell parlava tot el dia de dissenyar i jo escrivia papers i paperots que avui qui sap on paren. Una mateixa pulsió ens ha unit sempre, i de vegades hem pogut veure’ns més i de vegades menys, però sempre hem sabut on trobar-nos i hem tingut una manera segura de tractar-nos. És el meu amic de fa més anys, i explicant la seva vida es podria explicar la meva, i a l’inversa. Ahir vaig escriure un article una mica estrany, feia temps que no parlàvem i em telefonà per saber com estava. Ser-hi quan intuïm que fem falta. Trossos viscuts d’una època i l’altra, batalles, tots aquests anys de tenir-nos l’un a l’altre i el privilegi de no haver-nos sentit mai sols. Quan més feia falta, el plaer d’escoltar la teva veu una altra vegada. Cançons, projectes, noies, el Barça. És el meu amic de fa més anys: dimarts en faré 33 i penso que a partir d’una certa edat és un orgull poder sentir nostàlgia, mirar enrere i que algunes certeses encara prevalguin. El que més o menys esperàvem del món és la nostra realitat d’ara. Ho hem fet molt bé, i sense perdre mai el somriure. Fa que t’estimo quasi tota la vida.

Salvador Sostres