Sin querer usurpar en la seccion de Sirtakis...
No he podido evitar la tentacion....
Es que estos irlandeses son tremendos!!!!
Pues nada señores a vuestra salud este spot de Guinnes!!!
19 d’agost 2008
06 d’agost 2008
04 d’agost 2008
Last river
Tard o molt tard quan arribes a casa, sol, és l’hora d’una distensió de tu amb tu mateix, sense cap escenificació. No penso que escenificació sigui cap paraula dolenta, ni tan sols lletja. Ben al contrari, em sembla que escenificar forma part de les obligacions socials que un té quan vol viure amb els altres, però quan arribes a casa, sol, i et dutxes i et poses desodorant i colònia per anar a dormir ben net, el dia fa resum dins teu i et queda la dimensió real de les eufòries i la por que només tu coniexes, com quan baixa l'escuma de la cervesa o la marea. Hi ha aquest moment d’extrema solitud: i és a la vegada esplendorosament relaxant, i sovint dolorsament cruel. Quan arribes a casa, sol; o bé si vius amb algú, quan et fiques al llit, entre que trobes la postura i se’t tanquen els ulls. Hi ha sempre aquest moment de solitud. Hi ha sempre aquest moment de veritat, de posar-te cara a cara amb la veritat, el dia fa resum i només tu en saps el resultat. Pots haver-ho explicat als altres, però només tu saps com i fins a quin punt t’acaba afectant tot plegat. Hi ha camins interiors que sempre són solitaris. L’eufòria i l’esperança. La ràbia i la por. Els últims moments del dia tenen un gust de veritat individual, segurament l’única que hi ha, que t’enfronten no amb la vertadera importància de les coses sinó amb la veritat de com a tu t’han acabat afectant. Miratges i fantasmes, però que salven o colpegen tant. No podríem viure si tots els moments del dia fossin d’aquesta sinceritat, però sense aquests petits moments, tampoc. Hi ha un dolor de fons, una informació de les coses que només obtens sol, interrogant-te, deixant que les pulsions baixin, que el teló caigui, i ajudant a endreçar els racons de l’ànima tal com els operaris recullen les bambolines quan cau el teló i la funció s’ha acabat.
Salvador Ssotres
Tard o molt tard quan arribes a casa, sol, és l’hora d’una distensió de tu amb tu mateix, sense cap escenificació. No penso que escenificació sigui cap paraula dolenta, ni tan sols lletja. Ben al contrari, em sembla que escenificar forma part de les obligacions socials que un té quan vol viure amb els altres, però quan arribes a casa, sol, i et dutxes i et poses desodorant i colònia per anar a dormir ben net, el dia fa resum dins teu i et queda la dimensió real de les eufòries i la por que només tu coniexes, com quan baixa l'escuma de la cervesa o la marea. Hi ha aquest moment d’extrema solitud: i és a la vegada esplendorosament relaxant, i sovint dolorsament cruel. Quan arribes a casa, sol; o bé si vius amb algú, quan et fiques al llit, entre que trobes la postura i se’t tanquen els ulls. Hi ha sempre aquest moment de solitud. Hi ha sempre aquest moment de veritat, de posar-te cara a cara amb la veritat, el dia fa resum i només tu en saps el resultat. Pots haver-ho explicat als altres, però només tu saps com i fins a quin punt t’acaba afectant tot plegat. Hi ha camins interiors que sempre són solitaris. L’eufòria i l’esperança. La ràbia i la por. Els últims moments del dia tenen un gust de veritat individual, segurament l’única que hi ha, que t’enfronten no amb la vertadera importància de les coses sinó amb la veritat de com a tu t’han acabat afectant. Miratges i fantasmes, però que salven o colpegen tant. No podríem viure si tots els moments del dia fossin d’aquesta sinceritat, però sense aquests petits moments, tampoc. Hi ha un dolor de fons, una informació de les coses que només obtens sol, interrogant-te, deixant que les pulsions baixin, que el teló caigui, i ajudant a endreçar els racons de l’ànima tal com els operaris recullen les bambolines quan cau el teló i la funció s’ha acabat.
Salvador Ssotres
01 d’agost 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)