31 de desembre 2009
28 de desembre 2009
SER DOS
Abans de casar-te les coses que t’irriten van omplint un sac. Un sac que com tots els recipients té el seu límit. I un dia aquest sac ja és ple i notes el límit superat. És l’hora de les trencadisses, de l’estirabot, de l’adéu probablement sense retorn. El cos és més dur i té menys elasticitat. L’ànima no està acostumada a negociar. Després entres en una altra dimensió, la matrimonial, que naturalment és millor que l’anterior en tant que n’és una superació. Una altra dimensió en que necessàriament sou dos. El sac sagrat de la teva paciència finita es torna molt menys sagrat i molt més gran. I per si de cas s’omple hi ha una corda a la base que si l’estires, tot d’una es buida el sac i pots tornar a començar. Quan et cases el que és sagrat és que aquella nit com qualsevol altra et tornaràs a ficar al llit amb la teva esposa i que mirareu de tornar a conciliar el son plegats. Això sí que és sagrat, i no les teves irritacions d’article costumista! De manera que perds molt menys temps pensant en els teus drets i en allò que se puposa que et pertoca, o que “és just” –què és just i injust, entre tu i la teva dona?- i vas fent camí amb la tendresa com a mètode, l’humor com a eina de treball, i sobreviure un altre dia per tota finalitat. És una altra dimensió, superior a viure sol i encara inferior a la paternitat o la maternitat. En qualsevol cas, i a l’espera que els ninos arribin, ja pots celebrar que s’ha acabat la sordidesa de no viure dins de tu mateix, només pendent de tu mateix, dels teus estirabots i de la teva ràbia com el nen que s’acaba de llevar de la migdiada. Tot en tu té menys importància, sents el batec de l’amor que es dóna i et donen i es guanya, i un aire més net i més esperançat passa dolçament al teu voltant.
SALVADOR SOSRTRES
Abans de casar-te les coses que t’irriten van omplint un sac. Un sac que com tots els recipients té el seu límit. I un dia aquest sac ja és ple i notes el límit superat. És l’hora de les trencadisses, de l’estirabot, de l’adéu probablement sense retorn. El cos és més dur i té menys elasticitat. L’ànima no està acostumada a negociar. Després entres en una altra dimensió, la matrimonial, que naturalment és millor que l’anterior en tant que n’és una superació. Una altra dimensió en que necessàriament sou dos. El sac sagrat de la teva paciència finita es torna molt menys sagrat i molt més gran. I per si de cas s’omple hi ha una corda a la base que si l’estires, tot d’una es buida el sac i pots tornar a començar. Quan et cases el que és sagrat és que aquella nit com qualsevol altra et tornaràs a ficar al llit amb la teva esposa i que mirareu de tornar a conciliar el son plegats. Això sí que és sagrat, i no les teves irritacions d’article costumista! De manera que perds molt menys temps pensant en els teus drets i en allò que se puposa que et pertoca, o que “és just” –què és just i injust, entre tu i la teva dona?- i vas fent camí amb la tendresa com a mètode, l’humor com a eina de treball, i sobreviure un altre dia per tota finalitat. És una altra dimensió, superior a viure sol i encara inferior a la paternitat o la maternitat. En qualsevol cas, i a l’espera que els ninos arribin, ja pots celebrar que s’ha acabat la sordidesa de no viure dins de tu mateix, només pendent de tu mateix, dels teus estirabots i de la teva ràbia com el nen que s’acaba de llevar de la migdiada. Tot en tu té menys importància, sents el batec de l’amor que es dóna i et donen i es guanya, i un aire més net i més esperançat passa dolçament al teu voltant.
SALVADOR SOSRTRES
26 de desembre 2009
La diferència
A partir d'ara escriuré a El Mundo. No cada dia, de moment. Escriuré a El Mundo, que és un diari que o bé no té comité d'empresa o bé el seu director no els confia la selecció de columnistes. Hi ha qui diu que a El Mundo o al Factual de l'Arcadi Espada no hi podré escriure segons quines coses sobre Catalunya. No només això és fals i he tingut fins ara una libertat total i absoluta, sinó que m'han de creure si els dic que a l'Avui, aquest article, no me l'haurien deixat publicar de cap manera. Ni el director Bosch, ni el director Cruanyes, ni el director Flo, tant pendents que havien de viure dels negocis que feia amb Montilla aquell gran barrut i impresentable de l'Antoni Cambredó. Al diari del senyor Joan Vall i Clara, directament, no hi puc ni escriure. La llibertat té l'inconvenient que a cada moment has de demostrar-la. Com l'honor, com la dignitat. Després pots fer tots els discursos que vulguis, però un fa el que fa, escriu el que escriu, censura el que censura i aquest és el resum de la seva decència personal i professional. A Catalunya tenim un problema i mentre participem de la ficció que la culpa dels altres, aquest problema ens devora i ens degrada. Aquest article d'ahir d'El Mundo, a la Catalunya dels diaris subvencionats, no l'hauria pogut publicar mai. Mai.
Salvador Sostres
A partir d'ara escriuré a El Mundo. No cada dia, de moment. Escriuré a El Mundo, que és un diari que o bé no té comité d'empresa o bé el seu director no els confia la selecció de columnistes. Hi ha qui diu que a El Mundo o al Factual de l'Arcadi Espada no hi podré escriure segons quines coses sobre Catalunya. No només això és fals i he tingut fins ara una libertat total i absoluta, sinó que m'han de creure si els dic que a l'Avui, aquest article, no me l'haurien deixat publicar de cap manera. Ni el director Bosch, ni el director Cruanyes, ni el director Flo, tant pendents que havien de viure dels negocis que feia amb Montilla aquell gran barrut i impresentable de l'Antoni Cambredó. Al diari del senyor Joan Vall i Clara, directament, no hi puc ni escriure. La llibertat té l'inconvenient que a cada moment has de demostrar-la. Com l'honor, com la dignitat. Després pots fer tots els discursos que vulguis, però un fa el que fa, escriu el que escriu, censura el que censura i aquest és el resum de la seva decència personal i professional. A Catalunya tenim un problema i mentre participem de la ficció que la culpa dels altres, aquest problema ens devora i ens degrada. Aquest article d'ahir d'El Mundo, a la Catalunya dels diaris subvencionats, no l'hauria pogut publicar mai. Mai.
Salvador Sostres
24 de desembre 2009
23 de desembre 2009
Loteria
D’aquí a molt poques hores començarà el funest espectacle de la loteria, aquest costum -no dic invent, però sí costum- franquista com les propines, aquest somni de guanyar diners sense treballar. És molt sindicalista, la loteria. És el somni de tot quant empleat. “Jo, els diners que m’han tocat, me’ls gastaré tapant forats”. I tomba i gira. No hi ha res de més d’esquerra que la cosa aquesta de la loteria. La gran popularitat que té el sorteig a Catalunya i Espanya es deu a l’incomptable nombre de barruts que hi ha en un lloc i a l’altre. És indeturable. Qualsevol cosa menys treballar. Tot quant funcionari té dècims d’aquí i d’allà. Com més empleat més tíquets, en un país en què tanta gent somia prosperar sense treballar, en un país on tanta poca gent està disposada a lluitar per allò que vol i pretén que tot sigui un regal. Aquest enrome lladrocini de l’Estat del benestar, el primer regal. Els anomenats drets del treballador, un altre regal. I així podríem anar comptant tota una sèrie de robatoris a petita i gran escala als quals són sotmeses les persones que més treballen per aquells que cínicament es diuen “treballadors” però que en sa puta vida han ficat el rem a l’aigua. Com a mínim, la loteria se la paguen. La prohibiria, la loteria. Encara que només fos perquè ja tothom s’adonés que no hi haurà cap miracle que no sigui la pròpia capacitat de feinejar que al final et salvi. La loteria que fa d’estrella, de far de tants desgraciats, i que al final, com era de preveure, no sol tocar mai. D’aquí a molt poques hores començarà el circ. No he comprat mai un dècim, perquè ho trobo inframental, però com que tinc bastanta sort, potser algun any en compro un i quan em toqui i em vingin les televisions a preguntar-me com me’ls penso gastar, diré que contractant detectius privats per perseguir l’absentisme laboral. Treballa, barrut, treballa, i el teu salari sempre “et tocarà”.
Salvador Sostres
D’aquí a molt poques hores començarà el funest espectacle de la loteria, aquest costum -no dic invent, però sí costum- franquista com les propines, aquest somni de guanyar diners sense treballar. És molt sindicalista, la loteria. És el somni de tot quant empleat. “Jo, els diners que m’han tocat, me’ls gastaré tapant forats”. I tomba i gira. No hi ha res de més d’esquerra que la cosa aquesta de la loteria. La gran popularitat que té el sorteig a Catalunya i Espanya es deu a l’incomptable nombre de barruts que hi ha en un lloc i a l’altre. És indeturable. Qualsevol cosa menys treballar. Tot quant funcionari té dècims d’aquí i d’allà. Com més empleat més tíquets, en un país en què tanta gent somia prosperar sense treballar, en un país on tanta poca gent està disposada a lluitar per allò que vol i pretén que tot sigui un regal. Aquest enrome lladrocini de l’Estat del benestar, el primer regal. Els anomenats drets del treballador, un altre regal. I així podríem anar comptant tota una sèrie de robatoris a petita i gran escala als quals són sotmeses les persones que més treballen per aquells que cínicament es diuen “treballadors” però que en sa puta vida han ficat el rem a l’aigua. Com a mínim, la loteria se la paguen. La prohibiria, la loteria. Encara que només fos perquè ja tothom s’adonés que no hi haurà cap miracle que no sigui la pròpia capacitat de feinejar que al final et salvi. La loteria que fa d’estrella, de far de tants desgraciats, i que al final, com era de preveure, no sol tocar mai. D’aquí a molt poques hores començarà el circ. No he comprat mai un dècim, perquè ho trobo inframental, però com que tinc bastanta sort, potser algun any en compro un i quan em toqui i em vingin les televisions a preguntar-me com me’ls penso gastar, diré que contractant detectius privats per perseguir l’absentisme laboral. Treballa, barrut, treballa, i el teu salari sempre “et tocarà”.
Salvador Sostres
21 de desembre 2009
LA FRASE DE LA SETMANA
“Si perdeu seguireu sent el millor equip del món, si guanyeu sereu eterns”
Pep Guardiola (minuts abans de la final de la Copa del Món)
Pep Guardiola (minuts abans de la final de la Copa del Món)
18 de desembre 2009
El rei negre
Des que tinc memòria, quan arriba Nadal, molts anuncis de la ràdio es tornen temàtics. A la majoria de creatius de les diferents empreses se’ls acut la mateixa innovadora idea: fer que els espots estiguin protagonitzats pel Pare Noel o els Tres Reis. Així doncs, en aquestes dates, en qualsevol emissora, t’hi pots trobar l’anunci d’un Pare Noel que compra les joguines en tal establiment, perquè li surten bé de preu, o el d’en Melcior que li explica a en Gaspar que, si haguessin encarregat els torrons a tal botiga, ara no s’haurien quedat sense.
El cas és que passen els anys i el clixé del rei negre ingenu i curtet, que fa com d’adlàter dels altres dos, continua. A RAC 1 en passen un en què ell, en Baltasar, pregunta, amb un to de veu ridícul, com el de la dobladora de la minyona d’Escarlata O’Hara, on és que han d’anar a comprar els regals. Els altres dos l’hi expliquen pacientment.
El creatiu que s’ho ha inventat no és racista, n’estic segura. Però viu als anys vuitanta, juntament amb el guionista del programa aquell d’en José Luis Moreno anomenat Matrimoniadas.
Cada cop que viatjo per Espanya i algú em diu “Catalana?” per afegir, tot seguit: “La pela es la pela, ¿eh?”, fent un accent molt poc realista i exagerat, em pregunto si es pensa que és el primer cop que algú em diu això o si és conscient que els milions d’adotzenats del món ho han dit abans que ell i ho seguiran dient pels segles dels segles. És com allò que explica l’Umberto Eco. Invariablement, sempre hi ha algú que li diu, amb to de facècia: “El seu cognom s’hauria de repetir dos cops, oi?”. O “I el seu cognom, ressona?”.
L’anunci és entranyable i per ser del tot rodó només li faltaria que el rei negre digués “Buana, a mi no”, com a l’acudit aquell també tan dels vuitanta.
Empar Moliner
Des que tinc memòria, quan arriba Nadal, molts anuncis de la ràdio es tornen temàtics. A la majoria de creatius de les diferents empreses se’ls acut la mateixa innovadora idea: fer que els espots estiguin protagonitzats pel Pare Noel o els Tres Reis. Així doncs, en aquestes dates, en qualsevol emissora, t’hi pots trobar l’anunci d’un Pare Noel que compra les joguines en tal establiment, perquè li surten bé de preu, o el d’en Melcior que li explica a en Gaspar que, si haguessin encarregat els torrons a tal botiga, ara no s’haurien quedat sense.
El cas és que passen els anys i el clixé del rei negre ingenu i curtet, que fa com d’adlàter dels altres dos, continua. A RAC 1 en passen un en què ell, en Baltasar, pregunta, amb un to de veu ridícul, com el de la dobladora de la minyona d’Escarlata O’Hara, on és que han d’anar a comprar els regals. Els altres dos l’hi expliquen pacientment.
El creatiu que s’ho ha inventat no és racista, n’estic segura. Però viu als anys vuitanta, juntament amb el guionista del programa aquell d’en José Luis Moreno anomenat Matrimoniadas.
Cada cop que viatjo per Espanya i algú em diu “Catalana?” per afegir, tot seguit: “La pela es la pela, ¿eh?”, fent un accent molt poc realista i exagerat, em pregunto si es pensa que és el primer cop que algú em diu això o si és conscient que els milions d’adotzenats del món ho han dit abans que ell i ho seguiran dient pels segles dels segles. És com allò que explica l’Umberto Eco. Invariablement, sempre hi ha algú que li diu, amb to de facècia: “El seu cognom s’hauria de repetir dos cops, oi?”. O “I el seu cognom, ressona?”.
L’anunci és entranyable i per ser del tot rodó només li faltaria que el rei negre digués “Buana, a mi no”, com a l’acudit aquell també tan dels vuitanta.
Empar Moliner
17 de desembre 2009
Els fets
Quan vaig anunciar que començava a escriure el diari Factual, dirigit pel meu amic Arcadi Espada, vaig haver de sentir tot un reguitzell de retrets i cantarelles que en fi, eren previsibles, però no per això em van semblar menys estúpides. Em va indignar que un altre amic meu, l’Enric Vila, donés mostra de tanta brevetat intel·lectual en una seva carta, i mercadegés en públic amb l’amistat quan més aviat s’esqueia, en tot cas, un comentari privat. Sense que tingui molt a veure amb el tema d’aquest article, voldria dir que el que més em va ofendre d’aquell text és que estava molt mal escrit, i que sembla mentida que a aquestes alçades pugui aquest noi escriure així si diu que tantes coses ha après de mi. Però de fons hi ha la idea que el senyor Vila hauria de saber que en públic, als amics, quan són atacats, se’ls defensa. Quan són atacats sense raó, i quan són atacats amb raó, com aquell article que li va escriure Joan de Sagarra indicant-li un flagrant error al seu llibre El nostre heroi Josep Pla. Podria haver-li escrit un text pedagògic advertint-li que quan vols alliçonar els demés, per molta raó que tinguis, has de mirar d no cometre errors infantils, perquè fas el ridícul. Però què vaig fer? Defensar-lo. Per què? Perquè és el meu amic. Hi ha algun motiu més noble, i més bonic? Vaig defensar-lo i sempre el defensaré perquè el que fa que l’Enric Vila sigui amic meu és més gran que els seus errors, fins i tot el d’escriure’m en públic la seva patètica carta, i perquè la raó que pugui tenir Joan de Sagarra és insignificant al costat de la funesta metáfora del que representa. Sectari? Home, i tant. Això sí, amb els meus diners i amb els meus amics. I amb el meu país, per descomptat. Bé, vaig haver de sentir tota mena de retrets, ben pintorescos tots ells, que argumentalment anaven des de comprar-me amb l’Eugeni d’Ors fins a dir-me, com l’Enric, que l’Arcadi m’havia contractat de bufó i no d’escriptor. Val a dir que no m’estranya que el Vila menysprei bars, hotels i restaurants prenent en consideració les seves extremes limitacions socials, la seva incapacitat per comportar-se en societat com una persona evolucioanda i el fet que com aquell qui diu, fa 2 dies que ha baixat de l’arbre. Escriure sobre bars i hotels i restaurants és escriure sobre civilització i humanitat i és normal que donades les característiques de l’Enric tingui més que moltes dificultats per entendre-ho. Per això, en el fons, no em costa gens de perdonar-lo. Me and Vila down by the schoolyard. El cas és que una vegada més i com sempreque parla de mi amb ràbia, l’Enric no tenia raó i l’errava de cap a cap. Vet aquí que davant del primer fet important que passa a Catalunya d’ençà que col·laboro al Factual, el director Arcadi Espada, sense cap obligació de fer-ho, perquè no m’ocupo d’aquest àmbit al seu diari, em va demanar divendres un article d’opinió sobre els referèndums d’avui que a continuació, i sense que serveixi de precedent, transcric.
Salvador Sostres
RESPOSTA DE L'ENRIC VILA:
Estimat Salvador,
Veig que m’has fet cas i que li has demanat a l’Espada que et tracti com un escriptor i no com un venedor de croquetes. Ja et vaig dir que en castellà val la pena escriure-hi, només, si pots parlar de tot, especialment de política. Sempre dubtes de la meva bona fe i m’insultes i després m’acabes fent cas, però no em queixo, algú ha d’ajudar-te. Felicitats per l’article i per aconseguir parlar de mi com un “gentleman”, sense barrejar-hi donzelles innocents -espero que no et prengués massa estona, el maquillatge. Ara només et falta superar aquesta repetitivitat i aquesta dependència excessiva de la polèmica que detecto en la teva obra en català. Sembla que t’hagis encallat, noi -tot i que no pateixis, quan les energies que balafies amb justificacions de pèl de gos que fuig les utilitzis contra la mandra, tornaràs a créixer. El teu castellà és fabulós; espero que la meva redacció d’anglès també t’agradi. (Dues últimes observacions: parlant de “fets” sembles el Montilla i passant comptes amb els amics un usurer).
Sempre el teu servei,
Enric
Quan vaig anunciar que començava a escriure el diari Factual, dirigit pel meu amic Arcadi Espada, vaig haver de sentir tot un reguitzell de retrets i cantarelles que en fi, eren previsibles, però no per això em van semblar menys estúpides. Em va indignar que un altre amic meu, l’Enric Vila, donés mostra de tanta brevetat intel·lectual en una seva carta, i mercadegés en públic amb l’amistat quan més aviat s’esqueia, en tot cas, un comentari privat. Sense que tingui molt a veure amb el tema d’aquest article, voldria dir que el que més em va ofendre d’aquell text és que estava molt mal escrit, i que sembla mentida que a aquestes alçades pugui aquest noi escriure així si diu que tantes coses ha après de mi. Però de fons hi ha la idea que el senyor Vila hauria de saber que en públic, als amics, quan són atacats, se’ls defensa. Quan són atacats sense raó, i quan són atacats amb raó, com aquell article que li va escriure Joan de Sagarra indicant-li un flagrant error al seu llibre El nostre heroi Josep Pla. Podria haver-li escrit un text pedagògic advertint-li que quan vols alliçonar els demés, per molta raó que tinguis, has de mirar d no cometre errors infantils, perquè fas el ridícul. Però què vaig fer? Defensar-lo. Per què? Perquè és el meu amic. Hi ha algun motiu més noble, i més bonic? Vaig defensar-lo i sempre el defensaré perquè el que fa que l’Enric Vila sigui amic meu és més gran que els seus errors, fins i tot el d’escriure’m en públic la seva patètica carta, i perquè la raó que pugui tenir Joan de Sagarra és insignificant al costat de la funesta metáfora del que representa. Sectari? Home, i tant. Això sí, amb els meus diners i amb els meus amics. I amb el meu país, per descomptat. Bé, vaig haver de sentir tota mena de retrets, ben pintorescos tots ells, que argumentalment anaven des de comprar-me amb l’Eugeni d’Ors fins a dir-me, com l’Enric, que l’Arcadi m’havia contractat de bufó i no d’escriptor. Val a dir que no m’estranya que el Vila menysprei bars, hotels i restaurants prenent en consideració les seves extremes limitacions socials, la seva incapacitat per comportar-se en societat com una persona evolucioanda i el fet que com aquell qui diu, fa 2 dies que ha baixat de l’arbre. Escriure sobre bars i hotels i restaurants és escriure sobre civilització i humanitat i és normal que donades les característiques de l’Enric tingui més que moltes dificultats per entendre-ho. Per això, en el fons, no em costa gens de perdonar-lo. Me and Vila down by the schoolyard. El cas és que una vegada més i com sempreque parla de mi amb ràbia, l’Enric no tenia raó i l’errava de cap a cap. Vet aquí que davant del primer fet important que passa a Catalunya d’ençà que col·laboro al Factual, el director Arcadi Espada, sense cap obligació de fer-ho, perquè no m’ocupo d’aquest àmbit al seu diari, em va demanar divendres un article d’opinió sobre els referèndums d’avui que a continuació, i sense que serveixi de precedent, transcric.
Salvador Sostres
RESPOSTA DE L'ENRIC VILA:
Estimat Salvador,
Veig que m’has fet cas i que li has demanat a l’Espada que et tracti com un escriptor i no com un venedor de croquetes. Ja et vaig dir que en castellà val la pena escriure-hi, només, si pots parlar de tot, especialment de política. Sempre dubtes de la meva bona fe i m’insultes i després m’acabes fent cas, però no em queixo, algú ha d’ajudar-te. Felicitats per l’article i per aconseguir parlar de mi com un “gentleman”, sense barrejar-hi donzelles innocents -espero que no et prengués massa estona, el maquillatge. Ara només et falta superar aquesta repetitivitat i aquesta dependència excessiva de la polèmica que detecto en la teva obra en català. Sembla que t’hagis encallat, noi -tot i que no pateixis, quan les energies que balafies amb justificacions de pèl de gos que fuig les utilitzis contra la mandra, tornaràs a créixer. El teu castellà és fabulós; espero que la meva redacció d’anglès també t’agradi. (Dues últimes observacions: parlant de “fets” sembles el Montilla i passant comptes amb els amics un usurer).
Sempre el teu servei,
Enric
16 de desembre 2009
15 de desembre 2009
Sánchez-Camacho i el sobiranisme
A propòsit de les consultes sobiranistes, l’Alícia Sánchez Camacho ha dit: “Els catalans tenen molts problemes, com arribar a final de mes, com la crisi, perquè ara la classe política es preocupi per les consultes”. (Se’n preocupen ara, que han vist que la cosa va de veres. Quan va haver-hi la consulta d’Arenys, dissimulaven.)
L’argument aquest no és nou. Sempre que es parla del nacionalisme no legítim i natural (és a dir, el nacionalisme no espanyol) et surt el nacionalista espanyol que es queixa d’aquest fet. “Havent-hi al món problemes de veritat importants, com pot ser que hi hagi qui es preocupi pels problemes tan poc importants”.
Deixem de banda que la importància dels problemes és relativa i deixem de banda que es pot donar el cas que problemes a priori molt importants (com la crisi) puguin ser conseqüència de problemes a priori poc importants (com la falta de sobirania del territori on hi ha crisi). Admetem que sempre al món hi haurà un problema més important que les consultes sobiranistes.
El que es desprèn de les paraules de l’Alícia Sánchez-Camacho és una qüestió filosòfica interessant: un polític no es pot preocupar a la vegada per diverses qüestions. O bé es preocupa per la crisi o bé pel sobiranisme. Jo, en canvi, em preocupo per moltes coses a la vegada. Per la fam del món (i segur que l’Alícia també) però també per si em surten arrugues (que, d’acord, potser l’Alícia no, perquè no en té).
Si resulta que només podem preocupar-nos per una sola cosa, hem de triar-la molt bé. Seria injust preocupar-se per la crisi, havent-hi problemes més importants, com els nens que es moren de gana. I seria injust preocupar-se pels nens que es moren de gana havent-hi nens que són explotats sexualment. I seria injust preocupar-se pels nens que són explotats se xualment, si els coreans tenen la bomba atòmi ca...
Empar Moliner
A propòsit de les consultes sobiranistes, l’Alícia Sánchez Camacho ha dit: “Els catalans tenen molts problemes, com arribar a final de mes, com la crisi, perquè ara la classe política es preocupi per les consultes”. (Se’n preocupen ara, que han vist que la cosa va de veres. Quan va haver-hi la consulta d’Arenys, dissimulaven.)
L’argument aquest no és nou. Sempre que es parla del nacionalisme no legítim i natural (és a dir, el nacionalisme no espanyol) et surt el nacionalista espanyol que es queixa d’aquest fet. “Havent-hi al món problemes de veritat importants, com pot ser que hi hagi qui es preocupi pels problemes tan poc importants”.
Deixem de banda que la importància dels problemes és relativa i deixem de banda que es pot donar el cas que problemes a priori molt importants (com la crisi) puguin ser conseqüència de problemes a priori poc importants (com la falta de sobirania del territori on hi ha crisi). Admetem que sempre al món hi haurà un problema més important que les consultes sobiranistes.
El que es desprèn de les paraules de l’Alícia Sánchez-Camacho és una qüestió filosòfica interessant: un polític no es pot preocupar a la vegada per diverses qüestions. O bé es preocupa per la crisi o bé pel sobiranisme. Jo, en canvi, em preocupo per moltes coses a la vegada. Per la fam del món (i segur que l’Alícia també) però també per si em surten arrugues (que, d’acord, potser l’Alícia no, perquè no en té).
Si resulta que només podem preocupar-nos per una sola cosa, hem de triar-la molt bé. Seria injust preocupar-se per la crisi, havent-hi problemes més importants, com els nens que es moren de gana. I seria injust preocupar-se pels nens que es moren de gana havent-hi nens que són explotats sexualment. I seria injust preocupar-se pels nens que són explotats se xualment, si els coreans tenen la bomba atòmi ca...
Empar Moliner
14 de desembre 2009
12 de desembre 2009
Sota la seva responsabilitat
Anar a fer el solidari allà baix és un esport d'aventura i de risc com un altre. És com fer el París Dakar o aquesta mena d'excursionisme extrem que mai no li he sabut veure la gràcia. Vicis privats, en qualsevol cas, que em sembla molt bé que cadascú els practiqui si en té ganes, però totalment sota la seva responsabilitat. Que es paguin el rescat. Una cosa són els pescadors de l'Alakrana, que estaven treballant, i l'altra uns particulars que estaven fent turisme benèfic. Si es vol fer beneficiència, a Barcelona hi ha moltes necessitats que cal atendre. Hi ha, per desgràcia, tota mena de calamitats i vides destrossades i organitzacions que es dediquen a ajudar-los i que sobvreviuen de miracle, sempre amb l'aigua al coll, i que estarien encantades de tenir ajuda suplementària. Tenim, fins i tot tenim el català, la llengua catalana que necessita tota l'ajuda que puguis donar-li, i cal recordar que vivim en un país ocupat i que per tant és digne de tota quanta solidaritat. Motius personals, motius culturals, motius polítics. Què més pots demanar? Tens tots els motius que vulguis per ser solidari i per ser útil sense moure't de casa. Ets molt lliure d'anar allà a fer el mec, però has de fer-ho assumint les teves pròpies responsabilitats i cal remarcar que aquest segrest dels cooperants és una notícia ben desagradable però que gaire sorpresa no ens pot causar. Tot sembla indicar que els segrestadors no exposaran reivindicacions econòmiques sinó polítiques, i que hi haurà poc marge per negociar. Que aquesta gent són una colla de bàrbars, nosaltres ja ho diguérem molt abans. Probablement aquests cooperants havien assistit a les manifestacions contra la guerra de l'Irak, i probablement també, creguin en l'abraçada de civilitzacions de Zapatero. Nosaltres, la gent normal, sempre hem sabut que volien destruir-nos i matar-nos, i que fa de mal abraçar algú que està disposat a morir explotant. Nosaltres, la gent normal, sempre ho hem sabut i sempre ho hem escrit i sempre ho hem explicat. Aquest segrest és una llàstima, però no una casualitat. Forma part de la manera de funcionar d'una gent que són els enemics encara que hi hagi tant curtet a Barcelona i a Catalunya que es cregui que els únics enemics que per definició hi ha són els americans. No crec que hi hagi gaire coll per salvar la vida d'aquests cooperants, tot i que naturalment voldria que aquest meu pronòstic fos absolutament equivocat. Sí que podríem aprendre la lliçó i entendre de què i amb qui estem parlant. Entendre que això és una guerra perquè ens odien i oiden la nostra manera de viure i la volen destruir. Anar a barrejar-se amb ells com qui va a fer el turista, per molta pantomima solidària que es pretengui, és un esport de risc i jo crec que els esportistes de risc són lliures d'assumir aquest risc però també les responsabilitats que se'n derivin i que si hi ha un problema s'han de pagar el rescat. No crec que amb aquests tres d'ara s'hi pugui fer res, però potser n'hauríem d'aprendre i pensar-nos-ho millor abans de tornar-nos a ficar a la boca de llop sense cap necessitat.
Salvador Sostres
Anar a fer el solidari allà baix és un esport d'aventura i de risc com un altre. És com fer el París Dakar o aquesta mena d'excursionisme extrem que mai no li he sabut veure la gràcia. Vicis privats, en qualsevol cas, que em sembla molt bé que cadascú els practiqui si en té ganes, però totalment sota la seva responsabilitat. Que es paguin el rescat. Una cosa són els pescadors de l'Alakrana, que estaven treballant, i l'altra uns particulars que estaven fent turisme benèfic. Si es vol fer beneficiència, a Barcelona hi ha moltes necessitats que cal atendre. Hi ha, per desgràcia, tota mena de calamitats i vides destrossades i organitzacions que es dediquen a ajudar-los i que sobvreviuen de miracle, sempre amb l'aigua al coll, i que estarien encantades de tenir ajuda suplementària. Tenim, fins i tot tenim el català, la llengua catalana que necessita tota l'ajuda que puguis donar-li, i cal recordar que vivim en un país ocupat i que per tant és digne de tota quanta solidaritat. Motius personals, motius culturals, motius polítics. Què més pots demanar? Tens tots els motius que vulguis per ser solidari i per ser útil sense moure't de casa. Ets molt lliure d'anar allà a fer el mec, però has de fer-ho assumint les teves pròpies responsabilitats i cal remarcar que aquest segrest dels cooperants és una notícia ben desagradable però que gaire sorpresa no ens pot causar. Tot sembla indicar que els segrestadors no exposaran reivindicacions econòmiques sinó polítiques, i que hi haurà poc marge per negociar. Que aquesta gent són una colla de bàrbars, nosaltres ja ho diguérem molt abans. Probablement aquests cooperants havien assistit a les manifestacions contra la guerra de l'Irak, i probablement també, creguin en l'abraçada de civilitzacions de Zapatero. Nosaltres, la gent normal, sempre hem sabut que volien destruir-nos i matar-nos, i que fa de mal abraçar algú que està disposat a morir explotant. Nosaltres, la gent normal, sempre ho hem sabut i sempre ho hem escrit i sempre ho hem explicat. Aquest segrest és una llàstima, però no una casualitat. Forma part de la manera de funcionar d'una gent que són els enemics encara que hi hagi tant curtet a Barcelona i a Catalunya que es cregui que els únics enemics que per definició hi ha són els americans. No crec que hi hagi gaire coll per salvar la vida d'aquests cooperants, tot i que naturalment voldria que aquest meu pronòstic fos absolutament equivocat. Sí que podríem aprendre la lliçó i entendre de què i amb qui estem parlant. Entendre que això és una guerra perquè ens odien i oiden la nostra manera de viure i la volen destruir. Anar a barrejar-se amb ells com qui va a fer el turista, per molta pantomima solidària que es pretengui, és un esport de risc i jo crec que els esportistes de risc són lliures d'assumir aquest risc però també les responsabilitats que se'n derivin i que si hi ha un problema s'han de pagar el rescat. No crec que amb aquests tres d'ara s'hi pugui fer res, però potser n'hauríem d'aprendre i pensar-nos-ho millor abans de tornar-nos a ficar a la boca de llop sense cap necessitat.
Salvador Sostres
11 de desembre 2009
.JPG)
Hi ha un moment en una relació de parella que se t’acaba el conte, que l’evidència del dia a dia ja no et deixa projectar. I aleshores queda ell, despullat, sense ni una gota de fantasia. Queda ell i no l’amant que havies creat escollint-ne els gestos, ell i no el noi sempre agut i perspicaç que mig t’havies inventat, ell no la vida que t’agradava ensenyar per demostrar-te que tu també eres capaç de conservar alguna cosa. Per demostrar-te que hi ha una voluntat capaç d’agermanar-se amb la natura, amb l’impuls més bestial. Que hi ha una cultura, un créixer plegats. Queda ell, sol, allà davant, amb les seves obsessions i la seva vanitat, amb les crostes que se li fan al cap i el gest maldestre que té alguns cops quan t’acaricia. I aquest és un moment clau: o et sobrevé una pau terrible o una por que ja no pots foragitar. Si allò s’aguanta ho vius amb calma: no és el que havies inventat (de fet, ni saps com és el que havies inventat, perquè només inventem formes, generalitats), però sempre està a l’alçada d’una crisi, d’una nit d’insomni, d’un debat. Sempre fa més agradable el que abans no podies suportar. Es queda aquí, amb un somriure franc i un reclam que en absolut molesta. Es queda, si es vol quedar, per donar solidesa a la base fràgil i lenta d’agençar que necessitem els homes. Perquè el demà no passi de ser excitant a ser angoixant amb tanta rapidesa, perquè el demà sigui un pactar, una il•lusió constant que no té pressa, que va arribant.
Anna Punsoda
Anna Punsoda
10 de desembre 2009
.jpg)
Pensament únic ecologista?
No fa pas gaire, el gran cataclisme del planeta era la desaparició de la capa d’ozó. Després van sortir estudis dient que reapareixia. Al final es veu que té cicles i ara creix i ara minva. Va passar igual amb el corrent del Niño. Cada dia menjàvem Niño i els desastres que havia de provocar. Després vam tenir la Niña, corrent parent de l’anterior. No sé si l’un i l’altra s’han fet grandets o què, però ara ja ningú en parla, pobrets.
Esclar, ara el gran desastre mundial és el canvi climàtic, que, justament ara, viu la cimera de Copenhaguen, arran de la qual (1) es produirà tant diòxid de carboni com una ciutat de 200.000 persones, (2) han anat a la capital danesa uns 150 jets privats, que, com que a l’aeroport no hi caben, aparquen a Suècia i van i vénen cada dia, (3) es llogaran 1.200 limusines (han hagut de dur-ne d’Alemanya), (4) els hotels dels delegats (i delegades), a 650 euros la nit, han preparat el menú Convenció sobre el Canvi Climàtic, que inclou vieires, foie i caviar, (5) el govern danès ha gastat 120.000 euros a preparar una conferència paral·lela per als alternatius i (6) 1.400 prostitutes oferiran serveis gratuïts als delegats (imagino que també hi haurà prostituts per a les delegades). Ah, me’n descuidava: la xifra de vehicles elèctrics o híbrids usats durant la cimera serà de... 5.
¿L’acció dels humans afecta el clima? Alguna influència hi deu tenir, sigui gran o petita. Ara bé, ¿cal gastar milions en cimeres sense resultats i que només són propaganda d’una causa? ¿Cal que les cadenes de TV passin (sense parar) vídeos on sempre es dóna per fet que arriba el gran cataclisme? (Per cert, s’hi fan servir nens i ningú es queixa. ¿Per a segons quines causes, tot s’hi val?). Per què no tenen veu els que plantegen dubtes? Ja no només per conèixer dues versions, base del periodisme, sinó per poder reforçar l’opinió pròpia. I, per què ningú es queixa d’aquest pensament únic?
Iu Forn
No fa pas gaire, el gran cataclisme del planeta era la desaparició de la capa d’ozó. Després van sortir estudis dient que reapareixia. Al final es veu que té cicles i ara creix i ara minva. Va passar igual amb el corrent del Niño. Cada dia menjàvem Niño i els desastres que havia de provocar. Després vam tenir la Niña, corrent parent de l’anterior. No sé si l’un i l’altra s’han fet grandets o què, però ara ja ningú en parla, pobrets.
Esclar, ara el gran desastre mundial és el canvi climàtic, que, justament ara, viu la cimera de Copenhaguen, arran de la qual (1) es produirà tant diòxid de carboni com una ciutat de 200.000 persones, (2) han anat a la capital danesa uns 150 jets privats, que, com que a l’aeroport no hi caben, aparquen a Suècia i van i vénen cada dia, (3) es llogaran 1.200 limusines (han hagut de dur-ne d’Alemanya), (4) els hotels dels delegats (i delegades), a 650 euros la nit, han preparat el menú Convenció sobre el Canvi Climàtic, que inclou vieires, foie i caviar, (5) el govern danès ha gastat 120.000 euros a preparar una conferència paral·lela per als alternatius i (6) 1.400 prostitutes oferiran serveis gratuïts als delegats (imagino que també hi haurà prostituts per a les delegades). Ah, me’n descuidava: la xifra de vehicles elèctrics o híbrids usats durant la cimera serà de... 5.
¿L’acció dels humans afecta el clima? Alguna influència hi deu tenir, sigui gran o petita. Ara bé, ¿cal gastar milions en cimeres sense resultats i que només són propaganda d’una causa? ¿Cal que les cadenes de TV passin (sense parar) vídeos on sempre es dóna per fet que arriba el gran cataclisme? (Per cert, s’hi fan servir nens i ningú es queixa. ¿Per a segons quines causes, tot s’hi val?). Per què no tenen veu els que plantegen dubtes? Ja no només per conèixer dues versions, base del periodisme, sinó per poder reforçar l’opinió pròpia. I, per què ningú es queixa d’aquest pensament únic?
Iu Forn
09 de desembre 2009
08 de desembre 2009
CRÍTICA DE TEATRE
LA FORMA DE LES COSES
Per a la seva tercera experiència com a director, l’actor Julio Manrique ha triat probablement el text més interessant de LaBute (Excés,Gorda,Zona zero). La forma de les coses és una intel·ligentíssima peça que genera preguntes constants a mesura que avança l’acció i que compleix amb escreix la veritable funció del fet teatral. Deixeble confessat de Mamet, LaBute ens posa un mirall que reflecteix allò que som, ens mostra la feblesa humana mitjançant la manipulació dels sentiments, ens qüestiona on és la frontera de l’art envers l’individu. L’obra explica la història d’Adam (un noi ple d’inseguretats), que està disposat a canviar amb la intenció d’agradar més a la seva parella, l’Evelin (una estudiant d’art que prepara una tesi). Allunyant-se d’estereotips, la direcció aprofundeix en el veritable problema de la societat de consum on la forma està per sobre del contingut, on els estàndards culturals ens empenyen a confondre les barreres entre art i escarniment humà. Qui decideix la mesura? Tot està permès per tal d’aconseguir un minut de glòria? Quin lloc té l’individu en el nostre món? Dirigida amb una saviesa extraordinària, Manrique centra el seu treball en la direcció d’actors. Cerca a través de l’organicitat actoral una veritat escènica amb la qual l’espectador cau rendit des de les primeres rèpliques. Els quatre intèrprets –Mireia Aixalà, Cristina Genebat, Xavi Ricart i Marc Rodriguez– estan sensacionals, en especial aquest darrer. Amb una encertada escenografia que va agafant forma segons transcorre l’obra, el muntatge compta amb una servicial il·luminació i una meravellosa banda sonora que, a més d’ajudar a crear atmosferes, acompanya amb les seves lletres el comportament emocional dels quatre personatges.
Toni Martín
La primera
Pot ser que aquesta sigui la nit d’un dels meus amics més joves. La primera nit en què el frec dels cossos comenci i alguna cosa que no havia mai passat, al final passi. Potser només ho sé jo, que hi ha aquesta possibilitat. Hi he pensat, mentre sopava. Quin gran moment! El destí de la humanitat s’aguanta sempre la respiració l’instant abans que un noi i una noia ho fan per primera vegada. Siguin de dreta o vulgars. Aquest és el nostre destí i la nostra finalitat, i com en qualsevol espècie el que preval és que hem de continuar. Ben aviat vaig descobrir que el sexe estava sobrevalorat, que hi ha maneres molt més sofisticades de donar amor i d’estimar, i tqambé i sobretot s’entretenir-se. Però tornem al jove amant. 18 anys. Quan després de totes les metàfores i les creixences i els aprenentages, finalment arriba la primera vegada i dos cossos tremolen de misteri, inseguretat i el pes d’una història que depèn d’aquests per perpetuar el seu traç, hi ha una emoció, eufòria d’estadi. Divendres en vam parlar i li vaig donar alguns conselles tècnics: prevenció pel que fa a la Sida, prevenció pel que fa a un embaràs no desitjat i prevenciópel que fa a desenes de malalties no tan populars com la Sida però que tenen conseqüències ben nefastes. Em mirava amb cara de qui sap que ha d’aguntar el discurs perquè sap que és just i cert però no s’hi sent gens interessat. M’anava descobrint poc útil quan de sobte, i aprofitant que a banda de ser un dels meus amics més joves és també un noi molt intel·ligent, vaig apel·lar al seu orgull, a la seva dignitat. “Nosaltres som els que fem les coses bé”. I en una farmàcia de guàrdia que vam trobar, va comprar una caixa de preservatius -no sense ruboritzar-se, tot i que va voler-ho dissimular- i no tinc cap dubte que sabrà el que ha de fer quan arribi el moment, i que ho farà. Potser sobrevalorem la intel·ligència, així sense res més. La humanitat és prou evolucionada i complexa per negociar amb la intel·liegència -contra la intel·ligència- si és a canvi de plaer o de vici. D’ofuscació, de velles obsessions, de secrets inconfessables. En canvi l’orgull d’un noi jove, si saps com anar-lo a sacsejar, et respon sempre amb honor i integritat. Menys educació sexual a les escoles i més llegir D’Artagnan.
Salvador Sostres
Pot ser que aquesta sigui la nit d’un dels meus amics més joves. La primera nit en què el frec dels cossos comenci i alguna cosa que no havia mai passat, al final passi. Potser només ho sé jo, que hi ha aquesta possibilitat. Hi he pensat, mentre sopava. Quin gran moment! El destí de la humanitat s’aguanta sempre la respiració l’instant abans que un noi i una noia ho fan per primera vegada. Siguin de dreta o vulgars. Aquest és el nostre destí i la nostra finalitat, i com en qualsevol espècie el que preval és que hem de continuar. Ben aviat vaig descobrir que el sexe estava sobrevalorat, que hi ha maneres molt més sofisticades de donar amor i d’estimar, i tqambé i sobretot s’entretenir-se. Però tornem al jove amant. 18 anys. Quan després de totes les metàfores i les creixences i els aprenentages, finalment arriba la primera vegada i dos cossos tremolen de misteri, inseguretat i el pes d’una història que depèn d’aquests per perpetuar el seu traç, hi ha una emoció, eufòria d’estadi. Divendres en vam parlar i li vaig donar alguns conselles tècnics: prevenció pel que fa a la Sida, prevenció pel que fa a un embaràs no desitjat i prevenciópel que fa a desenes de malalties no tan populars com la Sida però que tenen conseqüències ben nefastes. Em mirava amb cara de qui sap que ha d’aguntar el discurs perquè sap que és just i cert però no s’hi sent gens interessat. M’anava descobrint poc útil quan de sobte, i aprofitant que a banda de ser un dels meus amics més joves és també un noi molt intel·ligent, vaig apel·lar al seu orgull, a la seva dignitat. “Nosaltres som els que fem les coses bé”. I en una farmàcia de guàrdia que vam trobar, va comprar una caixa de preservatius -no sense ruboritzar-se, tot i que va voler-ho dissimular- i no tinc cap dubte que sabrà el que ha de fer quan arribi el moment, i que ho farà. Potser sobrevalorem la intel·ligència, així sense res més. La humanitat és prou evolucionada i complexa per negociar amb la intel·liegència -contra la intel·ligència- si és a canvi de plaer o de vici. D’ofuscació, de velles obsessions, de secrets inconfessables. En canvi l’orgull d’un noi jove, si saps com anar-lo a sacsejar, et respon sempre amb honor i integritat. Menys educació sexual a les escoles i més llegir D’Artagnan.
Salvador Sostres
07 de desembre 2009
05 de desembre 2009
04 de desembre 2009
03 de desembre 2009
02 de desembre 2009
.jpg)
01 de desembre 2009
Geografia conjugal
De vegades no sé què espero d’ella. De veritat que no en tinc ni idea. El dia que van fer-me fora de l’Avui no tenia ni idea de com esperava ser rebut a casa. Tot i que per les coses que escric de vegades no ho sembli, m’horroritzen els excessos. Trobo un excés qualsevol concentració en el meu propi dolor, perquè l’engrandeix, i en canvi tendeix a passar-me si penso en d’altres coses; però la indiferència també em desmoralitza. El gest correcte. Pensava en això tornant a casa, a l’ascensor, en el moment de ficar la clau per obrir la porta. Què volia, què esperava d’ella. Del que vingué immediatament després no m’enrecordo gens. Només sé que abans de ficar-nos al llit, al cap de 3 o 4 hores, em sentia molt millor. Havíem parlat de l’Avui, havíem parlat del futur, havíem parlat d’altres coses. Havíem sopat i havíem mirat la tele i havíem comentat la pel·lícula o la sèrie. Havíem fet les coses que sempre fan aquest marit i la seva esposa. I a l’hora de ficar-nos al llit em sentia molt millor, molt ments vençut i amb moltes més forces per alçar-me. “Aquest dia ja s’ha acabat però viurem per lluitar-ne un altre”. No sé què esperava d’ella ni tan sols podria explicar encara com va tractar-me, de quina manera concreta. Però sí que sé que no sabia què dir ni què fer ni què esperar i unes hores amb ella van treure’m del fangar i van retornar-me al camp de combat. Més fort i més sencer del que probablement m’havia sentit mai. Sobretot a propòsit del meu Viatge de noces moltes vegades m’han preguntat què és o què significa el matrimoni. El matrimoni és aquesta intimitat que et restitueix quan decaus fins que pots tornar-te a mirar al mirall i veure-hi un home. El matrimoni significa que passi el que passi durant el dia de nit ella t’acollirà per molt desfet que arribis i sabrà fer exactament allò que ha de fer perquè deixis de fer aquesta llàstima. I en el meu cas concret, també, un pollastre a la planxa que mai una carn blanca no havia tingut tans matisos i una estratosfèrica salsa de tomàquet.
Salvador Sostres
De vegades no sé què espero d’ella. De veritat que no en tinc ni idea. El dia que van fer-me fora de l’Avui no tenia ni idea de com esperava ser rebut a casa. Tot i que per les coses que escric de vegades no ho sembli, m’horroritzen els excessos. Trobo un excés qualsevol concentració en el meu propi dolor, perquè l’engrandeix, i en canvi tendeix a passar-me si penso en d’altres coses; però la indiferència també em desmoralitza. El gest correcte. Pensava en això tornant a casa, a l’ascensor, en el moment de ficar la clau per obrir la porta. Què volia, què esperava d’ella. Del que vingué immediatament després no m’enrecordo gens. Només sé que abans de ficar-nos al llit, al cap de 3 o 4 hores, em sentia molt millor. Havíem parlat de l’Avui, havíem parlat del futur, havíem parlat d’altres coses. Havíem sopat i havíem mirat la tele i havíem comentat la pel·lícula o la sèrie. Havíem fet les coses que sempre fan aquest marit i la seva esposa. I a l’hora de ficar-nos al llit em sentia molt millor, molt ments vençut i amb moltes més forces per alçar-me. “Aquest dia ja s’ha acabat però viurem per lluitar-ne un altre”. No sé què esperava d’ella ni tan sols podria explicar encara com va tractar-me, de quina manera concreta. Però sí que sé que no sabia què dir ni què fer ni què esperar i unes hores amb ella van treure’m del fangar i van retornar-me al camp de combat. Més fort i més sencer del que probablement m’havia sentit mai. Sobretot a propòsit del meu Viatge de noces moltes vegades m’han preguntat què és o què significa el matrimoni. El matrimoni és aquesta intimitat que et restitueix quan decaus fins que pots tornar-te a mirar al mirall i veure-hi un home. El matrimoni significa que passi el que passi durant el dia de nit ella t’acollirà per molt desfet que arribis i sabrà fer exactament allò que ha de fer perquè deixis de fer aquesta llàstima. I en el meu cas concret, també, un pollastre a la planxa que mai una carn blanca no havia tingut tans matisos i una estratosfèrica salsa de tomàquet.
Salvador Sostres
30 de novembre 2009
CRÍTICA
Si la cosa funciona, de Woody Allen
Ja no espero res de les pel·lícules de Woody Allen però no trobo mai l’ocasió de deixar d’anar-les a veure. Hi ha un humor, una estètica. Per tant he anat a veure Si la cosa funciona i m’ha semblat una peça molt útil per explicar la decadència moral d’Occident. Cal dir que és un plaer poder-ho fer des de la calma que sempre proporciona el bon gust del senyor Allen. Hauríem de poder debatre i explicar-nos sempre des d’aquesta alçada. La decadència no és que es torni menys decadent però pots comentar-la amb molta més gràcia. El primer paradigma del senyor Allen és que no hi ha cap principi ni moral, i la majoria de les coses que ens passen són fruit de l’atzar. Pensa que els catòlics són retardats mentals o bé que pateixen alguna mena de repressió sexual. Els dos creients que hi surten, de fet, acaben igual: la dona vivint amb dos homes que tot el dia se la tiren indistintament, i per amunt i per avall; i l’home acaba sortint de l’armani i anant a viure amb un que coneix al bar. No cal dir que abans l’home i la dona eren un matrimoni i que s’associa divorci a llibertat. Aquest és el cor ideològic de la pel·lícula, que és un cant a l’escepticisme, al relativisme i a una única possibilitat atzarosa, física i gens moral, de la felicitat. Després hi ha la cosa de la dona. El tractament que rep en general la dona a les pel·lícules del senyor Allen i a Si la cosa funciona en particular. El senyor Allen té un públic femení i feminista molt devot, especialment a Barcelona i a Catalunya, cal dir-ho. I cal dir també que, en general, però sobretot en aquesta darrera obra, les dones hi apareixen com éssers completament menros, amb tota classe de tares i retards intel·lectuals. Només els concedeix la gràcia de redimir o arrodonir els homes a través de la seva bellesa física. Ni els més casposos apologetes de la dona/objecte no s’havien atrevit mai a tant. Em pregunto en què deuen pensar les dones i sobretot els feministes quan veuen aquesta pel·lícula. Em pregunto què és exacatament el que els fa gràcia. Les dones segons Woody Allen són frívoles, analfabetes i estúpides, no tenen ànima ni cap possibilitat de generositat, les que no són histèriques d’entrada s’hi acaben tornant i la seva major aportació a la humanitat és quan ens fan de minyones i callen. No sé en què deuen pensar les feministes de Catalunya quan va a veure pel·lícules com aquesta ni perquè encabat els fan tanta ràbia alguns dels meus articles. Si al costat de Wody Allen jo semblo la mala bèstia de la Lidia Falcón! Com massa sovint li passa a un ampli espectre del públic català, crec que molta gent que va a veure al Woody Allen van amb tants prejudicis positius sobre l’autor, i tan convençuts que participar acríticament del seu humor els torna més intel·ligents, que riuen sense ni saber de què riuen, sense plantejar-se si hi estan a favor o en contra, si així quan s’acaba la sessió poden alçar-se de la butaca amb el geni confirmat. Fa una barreja d’angúnia i llàstima.
Pel que fa a l’humor, tot i que encara hi ha alguns gags bons, l’enginy d’Allen ha baixat sensiblement la qual cosa és comprensible si pensem en la seva avançada edat. Recorre amb una facilitat demagògica a l’acudit, a la sal gruixuda i al joc de paraules. Això del protagonista adreçant-se als espectadors és de primer de bàsica. Alguns moments absurds tenen el seu encant, i de tota manera cal dir que un mestre sempre és un mestre, fins i tot quan l’està cagant.
Els interiors de cases i locals continuen sent deliciosos, i tot i que el Manhattan d’altres pel·lícules m’ha semblat molt més bell i interessant, aquests suburbis tenen també el seu encant i Allen sap perfectament com ensenyar-te’l.
La idea de món que hi ha rere el film és ridícula i no funciona. Woody Allen explicita perfectament en aquesta pel·lícula el seu fracàs personal i la seva escassa solidesa intel·lectual.
Salvador Sostres
26 de novembre 2009
24 de novembre 2009
23 de novembre 2009
El PSC contra l'Avui
Felicitem, doncs, els socialistes, que sempre són motiu d’inspiració i que aquesta setmana, a més, s’han tret un pes de sobre. El Sostres devia ser l’únic columnista amb presència forta a la premsa que encara no havien comprat, espantat o liquidat. Els últims anys havia esdevingut la seva bèstia negra i, ara que ha perdut la columna de l’Avui, segur que contemplen les properes eleccions amb menys temor.
Pel que fa a mi, potser té interès de fer constar que, des d'aquell article que es deia “Sr. Montilla, el currículum”, he vist progressivament ampliat el temps per meditar les meves col·laboracions; per això, tres anys després, són tan bons els meus articles.
Però anant al cor de la qüestió, em dol que el Sostres s’hagi quedat sense columna. No només perquè era bona. No només perquè sé l'esforç que hi dedicava. No només perquè l’Avui és un diari que m’estimo. També perquè, d’un temps ençà, veig com es tanquen les vies de diàleg, com s'accentua el nosaltres o vosaltres, com s’esvaeix l’esperança de reconduir el trencament que s’està covant.
Amb la fulminació de la columna sostriana es tanca una etapa. Desapareix un dels pocs espais a la premsa que ha tractat els catalans com adults intel·ligents. L'escola, però, ja està creada, el llistó ja està posat. La revolució del Sostres, igual que la de Pla i Sagarra dels anys 20, ha consistit a escriure des dels amors i no des de les pors; ha consistit a no mirar de fer-se perdonar els cognoms amb retòrica d’enciclopèdia o de Mare Teresa de Calcuta. Ha consistit a crear, en definitiva, un sistema moral del qual pots discrepar, però que té el valor d’estar basat en l’experiència -és a dir en la cultura- i no pas en el “què diran”.
El més greu de tot afer és que la columna ha estat purgada perquè era massa bona, perquè tenia un estil massa personal. Després diran que la llengua es perd. Després diran que els diaris catalans són “massa ideològics”. Després diran que a Catalunya hi ha “pensament únic”. Després diran el que convingui, com sempre. Però hi ha un fet que parla per ell sol i és que un diari en català, que està lluitant per sobreviure, s’ha permès el luxe d’acomiadar el seu articulista més llegit. Em sembla que n’hi ha prou de preguntar-se qui subvenciona aquest luxe tan pervers per entendre de què estem parlant.
Ja vaig explicar, en un altre article que es deia Curro Jiménez a la Generalitat, el problema que pateixen els diaris catalans i com els socialistes l’aprofiten. A tot el món els diaris viuen de fer xantatge al poder. Aquí, però, el poder és cosa prima. Els politics i els empresaris remenen quatre engrunes, molt sovint prestades, de manera que són ells que fan xantatge als diaris, amb la venia de Madrid. Per això hi ha tants columnistes de raspall i palangana i tants periodistes semblen funcionaris. Per això els grans diaris sempre han estat, i remarco sempre, un element d’espanyolització. També és per aquest motiu que, quan hem sortit una colla de bons articulistes que ens hem negat a seguir el camí previst (passar del català al castellà a canvi de facilitats i de diners), el sistema s’ha col·lapsat.
Escrivint en un entorn hostil, el Sostres ha fet molta feina. Ha sabut donar peixet a tots els imbècils que es pensen que Catalunya és un invent de la burgesia. Ha desemmascarat el mite del diari comercial, i tots aquests que pixen pedanteria damunt la tomba de Gaziel o Pla. Quan els socialistes van voler augmentar la pressió sobre l'Avui, van intentar folcloritzar-lo; van mirar de convertir-lo en un ninot, com han fet amb tants d’altres clients del Drolma i de l’Hispània. El problema, però, és que, més enllà de la ideologia i les disfresses, el que compta és si hi ha o no hi ha substància humana i, al final, al Sostres tothom l’entén i massa bé.
Quan, fa poc, l’Avui va suprimir el rànquing d’articles més llegits del seu portal d’internet, ja vaig veure que el fotrien fora. Aquella llista, generada pels lectors, deixava massa en evidència l’assalt que el diari està patint per part de gent que no respecta res. Com és natural, el Sostres era SEMPRE el primer de la llista; el segon més llegit de la llista era jo -les poques vegades que hi he pogut escriure els últims anys. El Jordi Graupera mai no hi era perquè no té tanta paciència, i ja fa temps que va decidir no tolerar que li demanessin quin tema tractaria, abans d’enviar l’article. Tot això d'entrada pot sorprendre. Jo ja fa temps que vaig aprendre fins a quin punt, a Catalunya, la dinàmica colonial està pensada per matar l’amor i la vitalitat. Recentment, fins he publicat un llibre sobre la qüestió. Tan de bo tothom tregui les seves conclusions a temps, començant per Convergència. Abans que Catalunya es torni com el País Valencià.
Enric Vila
Felicitem, doncs, els socialistes, que sempre són motiu d’inspiració i que aquesta setmana, a més, s’han tret un pes de sobre. El Sostres devia ser l’únic columnista amb presència forta a la premsa que encara no havien comprat, espantat o liquidat. Els últims anys havia esdevingut la seva bèstia negra i, ara que ha perdut la columna de l’Avui, segur que contemplen les properes eleccions amb menys temor.
Pel que fa a mi, potser té interès de fer constar que, des d'aquell article que es deia “Sr. Montilla, el currículum”, he vist progressivament ampliat el temps per meditar les meves col·laboracions; per això, tres anys després, són tan bons els meus articles.
Però anant al cor de la qüestió, em dol que el Sostres s’hagi quedat sense columna. No només perquè era bona. No només perquè sé l'esforç que hi dedicava. No només perquè l’Avui és un diari que m’estimo. També perquè, d’un temps ençà, veig com es tanquen les vies de diàleg, com s'accentua el nosaltres o vosaltres, com s’esvaeix l’esperança de reconduir el trencament que s’està covant.
Amb la fulminació de la columna sostriana es tanca una etapa. Desapareix un dels pocs espais a la premsa que ha tractat els catalans com adults intel·ligents. L'escola, però, ja està creada, el llistó ja està posat. La revolució del Sostres, igual que la de Pla i Sagarra dels anys 20, ha consistit a escriure des dels amors i no des de les pors; ha consistit a no mirar de fer-se perdonar els cognoms amb retòrica d’enciclopèdia o de Mare Teresa de Calcuta. Ha consistit a crear, en definitiva, un sistema moral del qual pots discrepar, però que té el valor d’estar basat en l’experiència -és a dir en la cultura- i no pas en el “què diran”.
El més greu de tot afer és que la columna ha estat purgada perquè era massa bona, perquè tenia un estil massa personal. Després diran que la llengua es perd. Després diran que els diaris catalans són “massa ideològics”. Després diran que a Catalunya hi ha “pensament únic”. Després diran el que convingui, com sempre. Però hi ha un fet que parla per ell sol i és que un diari en català, que està lluitant per sobreviure, s’ha permès el luxe d’acomiadar el seu articulista més llegit. Em sembla que n’hi ha prou de preguntar-se qui subvenciona aquest luxe tan pervers per entendre de què estem parlant.
Ja vaig explicar, en un altre article que es deia Curro Jiménez a la Generalitat, el problema que pateixen els diaris catalans i com els socialistes l’aprofiten. A tot el món els diaris viuen de fer xantatge al poder. Aquí, però, el poder és cosa prima. Els politics i els empresaris remenen quatre engrunes, molt sovint prestades, de manera que són ells que fan xantatge als diaris, amb la venia de Madrid. Per això hi ha tants columnistes de raspall i palangana i tants periodistes semblen funcionaris. Per això els grans diaris sempre han estat, i remarco sempre, un element d’espanyolització. També és per aquest motiu que, quan hem sortit una colla de bons articulistes que ens hem negat a seguir el camí previst (passar del català al castellà a canvi de facilitats i de diners), el sistema s’ha col·lapsat.
Escrivint en un entorn hostil, el Sostres ha fet molta feina. Ha sabut donar peixet a tots els imbècils que es pensen que Catalunya és un invent de la burgesia. Ha desemmascarat el mite del diari comercial, i tots aquests que pixen pedanteria damunt la tomba de Gaziel o Pla. Quan els socialistes van voler augmentar la pressió sobre l'Avui, van intentar folcloritzar-lo; van mirar de convertir-lo en un ninot, com han fet amb tants d’altres clients del Drolma i de l’Hispània. El problema, però, és que, més enllà de la ideologia i les disfresses, el que compta és si hi ha o no hi ha substància humana i, al final, al Sostres tothom l’entén i massa bé.
Quan, fa poc, l’Avui va suprimir el rànquing d’articles més llegits del seu portal d’internet, ja vaig veure que el fotrien fora. Aquella llista, generada pels lectors, deixava massa en evidència l’assalt que el diari està patint per part de gent que no respecta res. Com és natural, el Sostres era SEMPRE el primer de la llista; el segon més llegit de la llista era jo -les poques vegades que hi he pogut escriure els últims anys. El Jordi Graupera mai no hi era perquè no té tanta paciència, i ja fa temps que va decidir no tolerar que li demanessin quin tema tractaria, abans d’enviar l’article. Tot això d'entrada pot sorprendre. Jo ja fa temps que vaig aprendre fins a quin punt, a Catalunya, la dinàmica colonial està pensada per matar l’amor i la vitalitat. Recentment, fins he publicat un llibre sobre la qüestió. Tan de bo tothom tregui les seves conclusions a temps, començant per Convergència. Abans que Catalunya es torni com el País Valencià.
Enric Vila
20 de novembre 2009
LA PELÍCULA DE LA SETMANA
Esto sí es cine, además español
El género de cárceles tiene un atractivo enorme para los que nunca las hemos padecido, al encontrarnos con gente torva en situaciones límite, con villanos desesperados que van a jugarse lo poco o nada que les queda para vencer a sus secuestradores legales, para dar la reivindicativa y casi siempre sangrienta bronca, para conseguir escapar. Es uno de los escenarios favoritos del cine de acción, puede mostrar el luminoso anverso y el temible reverso de los que han transgredido las leyes (están excluidos en esa narrativa que aspira a exaltarte los grandes tiburones, los banqueros, los gánsteres disfrazados de ejecutivos, los líderes políticos, los delincuentes de lujo, los que nunca pisan las cárceles y si excepcionalmente lo hacen saben que obedece a un pacto inocuo, a un simulacro del orden para calmar el revuelo social), ya que por muy ingenuos que seamos la complicidad del espectador sólo puede identificarse con el marginal, el solitario, el que juega en desventaja, el más débil aunque sea muy fuerte.
La primera secuencia de Celda 211 te avisa, como en Grupo salvaje, de que esto va en serio, de que va a hablar de fronterizos en situación tétrica. Te obliga a cerrar los ojos. La segunda, que ejerce de prólogo expositivo, es horrorosa, con actores que recitan con tonillo presuntamente natural pero vergonzantemente falso lo que ocurre en esa cárcel. En la tercera aparece un cráneo afeitado y unos andares intimidantes. Se hace llamar Malamadre, es el jefe de los malos, no es el individualista épico que interpreta Eastwood en Fuga de Alcatraz ni el tenebrosamente lírico y maquiavélico Hannibal Lecter, ni el cerebral profesional de la resistencia que encarna Tim Robbins en Cadena perpetua. Es un macarra resolutivo y de voz cavernosa, un hijoputa que te obligaría a salir corriendo si divisaras su sombra en la calle, el genético rey de una selva eterna, con salida sellada. Desde ese momento sabes que todo lo que diga, haga o sienta ese personaje te lo vas a creer, que has entrado en el campo magnético de un personaje con cuerpo y alma, con naturalismo y matices, siniestro y conmovedor, héroe y malvado, letal y legal, retorcido y diáfano, superviviente y guerrero, esencialmente trágico, un fulano del que no vas a poder apartar los ojos y los oídos cada vez que aparezca, que te hará sentir miedo y compasión, que sabes que sólo puede perder aunque aterre provisionalmente al sistema, capaz de barbarie pero con códigos de honor, volcánico y secreto, líder y víctima, alguien que te impresiona, del que te preocupa su suerte, que va a dejar poso imborrable en tu memoria.
Daniel Monzón narra admirablemente con pulso, nervio, ritmo, suspense y complejidad emocional esta historia de perdedores épicos, de guardianes de la ley que descubren con miedo, pasmo y sangre que la vida puede colocarte al otro lado. Hay un giro excepcional en el guión al plantear que los asesinos desclasados pueden utilizar como rehenes políticos a los asesinos patrióticos. Hay diálogos para quitarse el sombrero. Es una película con eso tan difícil de lograr llamado atmósfera, con gente que te va a implicar en lo que les ocurre.
También existen lastres en este cine ejemplar que le impiden alcanzar la condición de obra maestra. Sobran los flash-backs sobre la vida familiar del guardián que se transformó en presa, sobra la manifestación de los familiares de los presos, sobran algunos actores sonrojantes. Lo último es preocupante en una película con personajes que sólo funcionan si te los crees. Y resultan modélicos el sinuoso Morón, el violento Resines, el maquiavélico buscavidas Carlos Bardem o Luis Zahera, un individuo con gorra, gesto amenazante y voz convulsa que parece interpretarse a sí mismo, esos presos que desprenden realismo. Son el complemento ideal para una interpretación prodigiosa. La de Luis Tosar. Desde fuera y desde dentro, acojonando y enterneciendo, revelándote zonas de luz en un fulano tenebroso, clavando el gesto y la palabra. Sólo lamentas que no aparezca en todos los planos. Yo pensaba que era un actor tan eficaz como lineal, intensamente taciturno. Prejuicio borrado. Lo que hace aquí es magnético, sutil, veraz y emocionante. Para enmarcar.
Carlo Boyero
18 de novembre 2009
L' ÚLTIM "SOSTRES" DE L'AVUI
Adéu (Article de l'AVUI)
Aquesta és la meva darrera columna a l’AVUI, no pas per voluntat pròpiasinó perquè el director Carles Flo ha decidit acabar amb ella. Diu queés repetitiva i que representa un llast pel diari; que ja no aporta resi que en canvi perjudica el bon nom de la casa. M’ha ofert de conservarl’entrevista a canvi dels mateixos diners que cobrava fins ara, però elque jo he vingut a fer al món és a escriure el que penso, lesentrevistes eren un entreteniment, i tot i que fóra ingenu creure queno tinc un preu, he de dir en tot cas que la meva xifra és una altra.És l’hora, doncs, d’acomiadar-se. Ho he sabut ara fa 15 minuts i pertant han de perdonar-me si no em surt un text gaire lluït. Clausurar 8anys i mig així de sobte no és fàcil ni agradable. Voldria fer constarel meu agraïment a tots i cadascun dels lectors. Als que m’han llegitamb plaer i als que m’han llegit amb fàstic, als que han patitllegint-me i als que no sempre s’han sentit ben tractats. Als tots elsque, encara que no ens coneguem, hem fent junts aquest camí des delprincipi fins al final. Als que em llegien al principi però ja no emllegeixen, i als molts joves que m’acaben de descobrir. Gràcies per lavostra fidelitat i la vostra paciència. A la meva pàgina web,salvadorsostres.com, continuaré escrivint un article diari i faré unavaloració més extensa del que penso que ha passat amb aquest finalprecipitat. I naturalment que em repetiré en la defensa del meu país siés agredit, i naturalment que em repetiré en la defensa de tots aquellsque per defensar Catalunya són insultats i agredits i fins i totsegrestats, i no tinguin cap dubte que defensaré els meus amics com fatota persona decent. No crec que sigui cap gran mèrit, tot i que aixís’acabi percebent en temps tan estranys com aquests. També voldriatenir un record per la molta gent que suposo que celebrarà el finald’aquesta columna. En fi, algun dia havia d’arribar l’adéu. Ha estat unhonor, he procurat escriure amb honor i jugar-me la pell fins al’última coma per les persones i les coses que estimo i en què crec.Això no és una rendició. Queda molt per fer. Som els bons i guanyarem.
Salvador Sostres
Aquesta és la meva darrera columna a l’AVUI, no pas per voluntat pròpiasinó perquè el director Carles Flo ha decidit acabar amb ella. Diu queés repetitiva i que representa un llast pel diari; que ja no aporta resi que en canvi perjudica el bon nom de la casa. M’ha ofert de conservarl’entrevista a canvi dels mateixos diners que cobrava fins ara, però elque jo he vingut a fer al món és a escriure el que penso, lesentrevistes eren un entreteniment, i tot i que fóra ingenu creure queno tinc un preu, he de dir en tot cas que la meva xifra és una altra.És l’hora, doncs, d’acomiadar-se. Ho he sabut ara fa 15 minuts i pertant han de perdonar-me si no em surt un text gaire lluït. Clausurar 8anys i mig així de sobte no és fàcil ni agradable. Voldria fer constarel meu agraïment a tots i cadascun dels lectors. Als que m’han llegitamb plaer i als que m’han llegit amb fàstic, als que han patitllegint-me i als que no sempre s’han sentit ben tractats. Als tots elsque, encara que no ens coneguem, hem fent junts aquest camí des delprincipi fins al final. Als que em llegien al principi però ja no emllegeixen, i als molts joves que m’acaben de descobrir. Gràcies per lavostra fidelitat i la vostra paciència. A la meva pàgina web,salvadorsostres.com, continuaré escrivint un article diari i faré unavaloració més extensa del que penso que ha passat amb aquest finalprecipitat. I naturalment que em repetiré en la defensa del meu país siés agredit, i naturalment que em repetiré en la defensa de tots aquellsque per defensar Catalunya són insultats i agredits i fins i totsegrestats, i no tinguin cap dubte que defensaré els meus amics com fatota persona decent. No crec que sigui cap gran mèrit, tot i que aixís’acabi percebent en temps tan estranys com aquests. També voldriatenir un record per la molta gent que suposo que celebrarà el finald’aquesta columna. En fi, algun dia havia d’arribar l’adéu. Ha estat unhonor, he procurat escriure amb honor i jugar-me la pell fins al’última coma per les persones i les coses que estimo i en què crec.Això no és una rendició. Queda molt per fer. Som els bons i guanyarem.
Salvador Sostres
17 de novembre 2009
16 de novembre 2009
15 de novembre 2009
=================================
NOS ESTAMOS HACIENDO MAYORES?
=================================
La mayoría de la gente que entró a las universidades el año pasado nació en 1983. En ese tiempo tu ya sabías multiplicar, dividir y hasta resolvías ecuaciones.
Ellos no tienen recuerdos significativos de la "Era de Reagan" y nunca se enteraron de que alguien le hubiera disparado, incluso les hablas de Naranjito y posiblemente creerán que les tomas el pelo.
Para ellos ha existido solamente un Papa que ha durado toda la vida. Nunca cantaron "We are the world, we are the children" y nunca han visto jugar a Maradona, Gordillo, Van Basten o Zoff.
Tenían 8 años cuando la Unión Soviética se desintegró, no se acuerdan de la Guerra Fría y conocen una sola Alemania, aunque en el colegio les haya contado que hubo dos. Son demasiado jóvenes para acordarse de la explosión del transbordador espacial Challenger. Para ellos, el sida ha existido toda la vida.
No alcanzaron a jugar con el Atari.... el CD entró al mercado cuando no tenían ni un año de vida. Nunca tuvieron un tocadiscos y nunca jugaron Pac-Man. Star-Wars se les hace bastante falso, y los efectos especiales les parecen patéticos. Muchos de ellos no saben, o no recuerdan, que los televisores sólo tenían 2 canales y una "U", más aún, incluso algunos no han visto nunca televisor en blanco y negro. No pueden explicarse siquiera lo que es ver la tele sin un control remoto. Nacieron tres años después que la Sony puso a la venta el Walkman, y para ellos los patines siempre han tenido las ruedas en línea.
Y ni hablemos de la normalidad con la que ven un teléfono móvil o un PC.
Puede que nunca hayan visto Barrio Sésamo, La Bola de Cristal, D'Artacan y los Tres Mosqueperros o Las Aventuras de Willy Fog. Nunca se meten a nadar pensando en "Tiburón" y Michael Jackson siempre ha sido blanco. Cómo van a creer que Travolta pudo bailar con esa panza ? No recuerdan quien era Mazinger Z, ni Orzowei, Ulises XXI, o que un extraterrestre con forma de lagarto tomara ratones como aperitivo... Creen que Starsky y Hutch son un grupo de música o que los "Ángeles de Charlie" es un estreno cinematográfico.
Recuerda que toda esta gente entró a la Universidad el año pasado... ellos son los jóvenes ahora...
SÍNTOMAS DE QUE TE ESTÁS HACIENDO VIEJO
1. Cuando entiendes el texto anterior y sonríes...
2. Cuando, siendo hombre, por fin eres capaz de decirle que NO a una mujer sin remordimientos.
3. Cuando, siendo mujer, por fin eres capaz de decirle que SI a un hombre.... y sin remordimientos.
4. Cuando haces deporte y, orgulloso, le cuentas a todo el mundo que lo haces.
5. Cuando hay medicinas en la mesa de noche.
6. Cuando la virginidad hace tiempo que ya no es tema de conversación.
7. Cuando los niños con quienes, hasta hace poco, tenías cierta complicidad, ahora te dicen "señor", te tratan de usted... peor aún, te dicen"tío".
8. Cuando necesitas mucho más tiempo que una mañana para recuperarte de una
trasnochada.
9. Cuando tú mismo cuelgas la toalla después de ducharte.
10. Cuando te molesta que otro deje la pasta de dientes destapada.
11. Cuando tus amigos se casan sin estar en apuros.
12. Cuando tus primos pequeños te piden cigarros.
13. Cuando tus sobrinos saben más que tú de ordenadores.
14. Cuando vas a la playa y puedes pasar todo el día sin bañarte en el mar.
15. Cuando ves los partidos y conciertos por la tele, en vez de ir a verlos en vivo.
16. Cuando ya sabes lo que quieres.
17. Cuando, después de leer este e-mail, decides enviarlo a un amigo que seguro le va a gustar.
NOS ESTAMOS HACIENDO MAYORES?
=================================
La mayoría de la gente que entró a las universidades el año pasado nació en 1983. En ese tiempo tu ya sabías multiplicar, dividir y hasta resolvías ecuaciones.
Ellos no tienen recuerdos significativos de la "Era de Reagan" y nunca se enteraron de que alguien le hubiera disparado, incluso les hablas de Naranjito y posiblemente creerán que les tomas el pelo.
Para ellos ha existido solamente un Papa que ha durado toda la vida. Nunca cantaron "We are the world, we are the children" y nunca han visto jugar a Maradona, Gordillo, Van Basten o Zoff.
Tenían 8 años cuando la Unión Soviética se desintegró, no se acuerdan de la Guerra Fría y conocen una sola Alemania, aunque en el colegio les haya contado que hubo dos. Son demasiado jóvenes para acordarse de la explosión del transbordador espacial Challenger. Para ellos, el sida ha existido toda la vida.
No alcanzaron a jugar con el Atari.... el CD entró al mercado cuando no tenían ni un año de vida. Nunca tuvieron un tocadiscos y nunca jugaron Pac-Man. Star-Wars se les hace bastante falso, y los efectos especiales les parecen patéticos. Muchos de ellos no saben, o no recuerdan, que los televisores sólo tenían 2 canales y una "U", más aún, incluso algunos no han visto nunca televisor en blanco y negro. No pueden explicarse siquiera lo que es ver la tele sin un control remoto. Nacieron tres años después que la Sony puso a la venta el Walkman, y para ellos los patines siempre han tenido las ruedas en línea.
Y ni hablemos de la normalidad con la que ven un teléfono móvil o un PC.
Puede que nunca hayan visto Barrio Sésamo, La Bola de Cristal, D'Artacan y los Tres Mosqueperros o Las Aventuras de Willy Fog. Nunca se meten a nadar pensando en "Tiburón" y Michael Jackson siempre ha sido blanco. Cómo van a creer que Travolta pudo bailar con esa panza ? No recuerdan quien era Mazinger Z, ni Orzowei, Ulises XXI, o que un extraterrestre con forma de lagarto tomara ratones como aperitivo... Creen que Starsky y Hutch son un grupo de música o que los "Ángeles de Charlie" es un estreno cinematográfico.
Recuerda que toda esta gente entró a la Universidad el año pasado... ellos son los jóvenes ahora...
SÍNTOMAS DE QUE TE ESTÁS HACIENDO VIEJO
1. Cuando entiendes el texto anterior y sonríes...
2. Cuando, siendo hombre, por fin eres capaz de decirle que NO a una mujer sin remordimientos.
3. Cuando, siendo mujer, por fin eres capaz de decirle que SI a un hombre.... y sin remordimientos.
4. Cuando haces deporte y, orgulloso, le cuentas a todo el mundo que lo haces.
5. Cuando hay medicinas en la mesa de noche.
6. Cuando la virginidad hace tiempo que ya no es tema de conversación.
7. Cuando los niños con quienes, hasta hace poco, tenías cierta complicidad, ahora te dicen "señor", te tratan de usted... peor aún, te dicen"tío".
8. Cuando necesitas mucho más tiempo que una mañana para recuperarte de una
trasnochada.
9. Cuando tú mismo cuelgas la toalla después de ducharte.
10. Cuando te molesta que otro deje la pasta de dientes destapada.
11. Cuando tus amigos se casan sin estar en apuros.
12. Cuando tus primos pequeños te piden cigarros.
13. Cuando tus sobrinos saben más que tú de ordenadores.
14. Cuando vas a la playa y puedes pasar todo el día sin bañarte en el mar.
15. Cuando ves los partidos y conciertos por la tele, en vez de ir a verlos en vivo.
16. Cuando ya sabes lo que quieres.
17. Cuando, después de leer este e-mail, decides enviarlo a un amigo que seguro le va a gustar.
13 de novembre 2009
CRÍTICA
Por un lado, 2012 es como cualquier otro filme de catástrofes: su planteamiento predice un futuro horrible para el hombre, su nudo agota casi todo el presupuesto en efectos especiales y en su desenlace los héroes hacen de héroes. Por otro, es una obra sin parangón. No hace falta ver más películas de catástrofes tras ver 2012, porque es mucho más que todas sus predecesoras. Más espectacular, más ruidosa, mucho más estúpida. La estupidez fluye con tal rapidez y alcanza tal hilaridad que se convierte en factor redentor. De hecho, los mejores momentos son los más ridículos, porque viéndolos es imposible no reírse. El problema es que no hay suficientes en 158 minutos de metraje.
Durante ese tiempo que parece no consumirse nunca, Roland Emmerich tergiversa de forma embarazosa la geología, la física y la astronomía, y maneja un elenco de personajes tan abultado que la vida o la muerte de ninguno importa un bledo. Pero nadie ve estas películas para aprender ciencia, sino para asistir a actos de destrucción masiva. Emmerich es tan consciente de ello que al final se le va la mano en escenas demasiado largas y repetitivas pero, eso sí, adecuadamente horteras y hasta perversas: solo a él se le ocurriría, tras masacrar a miles de millones de personas, recrearse en el incierto destino de un repelente caniche ante el mayor tsunami de la historia.
Nando Salvá
Manifest reaccionari, 2
La meva proposta de llei electoral atorga 4 vots teòrics a cada català. Català és qui hagi nascut a Catalunya. Aquests 4 vots s'hauran de validar a la junta electoral central i en podràs validar 1 per avi que tinguis que hagi nascut a Catalunya. Qui pugui validar-los tots 4 passa automàticament a tenir-ne 5, com un premi per l'autenticitat. En el cas que et casis amb una pubilla que també tingui els 4 vots validats, tots 2 cònjuges passareu a tenir-ne el doble cadascun, és a dir, 10, perquè no només cal reconèixer la tradició sinó també el sentit patriòtic de mantenir-la a través de l'enllaç matrimonial. Potser caldria aclarir que parlem sempre de matrimonis catòlics i per tant heterosexuals. Les persones que lliurement triïn d'altres opcions copulatives tenen dret als teòrics 4 vots i a validar-los segons l'origen dels avis, però no al premis d'autenticitat ni al del sentit patriòtic de casar-se com Déu mana. Hem de tornar a la concepció clàssica del món. Déu, pàtria i furs. Contra la dispersió, concretem. Contra el tralarí, el tralarà. Contra el multiculturalisme, arrels. Contra el tot s'hi val, el poques hòsties. Contra el relativisme, la veritat transparent i cristal·lina. En temps que qualsevol idea de rigor és acusada de venir de l'extrema dreta, o de conduir-hi, el pensament feble abarateix els termes del debat, la fortalesa de la nació i tot és un can pixa aclaparador i humiliant. El vaixell s'enfonsa, naufragant entre tanta demagògia, tanta frivolitat i tanta tonteria. Hem de tornar a prendre el timó. Ens volen intimidar i volen fer-nos sentir indignes. Hem d'exagerar fins que situem els termes del debat allà on toca. Hem d'exagerar amb totes les exageracions de l'Evangeli, que no són poques. Recuperar el sentit tràgic de la història, trencar amb Roma i fundar una Església Nacional. Estudiar quina és la línia dinàstica més legítima i restaurar la monarquia. Convocar eleccions cada 10 anys en lloc de fer-ho cada 4 i tenir un sistema presidencialista. Prohibir els comitès d'empresa, la vaga, la bici, el partit comunista i fer que sigui obligatòria la dutxa.
Salvador Sostres
La meva proposta de llei electoral atorga 4 vots teòrics a cada català. Català és qui hagi nascut a Catalunya. Aquests 4 vots s'hauran de validar a la junta electoral central i en podràs validar 1 per avi que tinguis que hagi nascut a Catalunya. Qui pugui validar-los tots 4 passa automàticament a tenir-ne 5, com un premi per l'autenticitat. En el cas que et casis amb una pubilla que també tingui els 4 vots validats, tots 2 cònjuges passareu a tenir-ne el doble cadascun, és a dir, 10, perquè no només cal reconèixer la tradició sinó també el sentit patriòtic de mantenir-la a través de l'enllaç matrimonial. Potser caldria aclarir que parlem sempre de matrimonis catòlics i per tant heterosexuals. Les persones que lliurement triïn d'altres opcions copulatives tenen dret als teòrics 4 vots i a validar-los segons l'origen dels avis, però no al premis d'autenticitat ni al del sentit patriòtic de casar-se com Déu mana. Hem de tornar a la concepció clàssica del món. Déu, pàtria i furs. Contra la dispersió, concretem. Contra el tralarí, el tralarà. Contra el multiculturalisme, arrels. Contra el tot s'hi val, el poques hòsties. Contra el relativisme, la veritat transparent i cristal·lina. En temps que qualsevol idea de rigor és acusada de venir de l'extrema dreta, o de conduir-hi, el pensament feble abarateix els termes del debat, la fortalesa de la nació i tot és un can pixa aclaparador i humiliant. El vaixell s'enfonsa, naufragant entre tanta demagògia, tanta frivolitat i tanta tonteria. Hem de tornar a prendre el timó. Ens volen intimidar i volen fer-nos sentir indignes. Hem d'exagerar fins que situem els termes del debat allà on toca. Hem d'exagerar amb totes les exageracions de l'Evangeli, que no són poques. Recuperar el sentit tràgic de la història, trencar amb Roma i fundar una Església Nacional. Estudiar quina és la línia dinàstica més legítima i restaurar la monarquia. Convocar eleccions cada 10 anys en lloc de fer-ho cada 4 i tenir un sistema presidencialista. Prohibir els comitès d'empresa, la vaga, la bici, el partit comunista i fer que sigui obligatòria la dutxa.
Salvador Sostres
12 de novembre 2009
11 de novembre 2009
10 de novembre 2009
09 de novembre 2009
Escriure és aguantar
Sovint em pregunten si escriure un article diari és difícil. Escriure, si t'agrada escriure i Déu no t'ha negat aquest talent, no és més fàcil ni difícil que qualsevol altra feina, i al capdavall tothom treballa cada dia. Escriure no és difícil. El que és difícil és aguantar. Les condicions físiques i les condicions anímiques. I aguantar la posició, allò en què creus, els ideals, les persones que estimes. Ens agraden els herois quan els llegim als llibres o els veiem a les pel·lícules, però les heroïcitats són molt més cares del que sembla i no vénen amb música de fons per fer l'escena més emotiva. Escriure és aguantar. Escriure és continuar escrivint. No importen les vegades que caus ni allò que no pots escriure. Importen les vegades que t'aixeques i allò que finalment ets capaç d'afirmar. Escriure és esgarrapar la fosca i desafiar els límits. De vegades són límits de fora, imposats, i contra els quals la lluita és complicadíssima; i de vegades tu mateix ets el límit, i saps una veritat i et violenta escriure-la i has de triar. Escriure és no defallir, no rendir-se, buscar la metàfora, revisitar el dia. Escriure és fer allò que creus que ha de fer un home, un home posat davant d'un desafiament, d'una amenaça, d'un abisme, d'un repte o d'un dubte. Un home posat davant d'un altre home, o de mil homes. Això és escriure. El talent fa que quedi més bonic, però en realitat és la part més petita. L'estètica ha de ser pulcra i hi ha dies que em costa moltes hores modular la columna perquè les línies llisquin. Però només amb ornaments no s'ha escrit mai cap bona columna. Sense intenció no hi ha literatura i un poema corre el risc de no ser res, ho diu Derrida, però no seria res sense aquest risc i hem d'aprendre a viure i a riure en la fragilitat d'aquest equilibri. Escriure no és més difícil ni més fàcil que intentar comportar-se com una persona decent, i negociar el que es pot negociar i allò que és innegociable tenir clar que no pots ni tocar-ho. Escriure cada dia és escriure aquest article, i sobretot pensar que has de poder escriure el de demà.
Salvador Sostres
Sovint em pregunten si escriure un article diari és difícil. Escriure, si t'agrada escriure i Déu no t'ha negat aquest talent, no és més fàcil ni difícil que qualsevol altra feina, i al capdavall tothom treballa cada dia. Escriure no és difícil. El que és difícil és aguantar. Les condicions físiques i les condicions anímiques. I aguantar la posició, allò en què creus, els ideals, les persones que estimes. Ens agraden els herois quan els llegim als llibres o els veiem a les pel·lícules, però les heroïcitats són molt més cares del que sembla i no vénen amb música de fons per fer l'escena més emotiva. Escriure és aguantar. Escriure és continuar escrivint. No importen les vegades que caus ni allò que no pots escriure. Importen les vegades que t'aixeques i allò que finalment ets capaç d'afirmar. Escriure és esgarrapar la fosca i desafiar els límits. De vegades són límits de fora, imposats, i contra els quals la lluita és complicadíssima; i de vegades tu mateix ets el límit, i saps una veritat i et violenta escriure-la i has de triar. Escriure és no defallir, no rendir-se, buscar la metàfora, revisitar el dia. Escriure és fer allò que creus que ha de fer un home, un home posat davant d'un desafiament, d'una amenaça, d'un abisme, d'un repte o d'un dubte. Un home posat davant d'un altre home, o de mil homes. Això és escriure. El talent fa que quedi més bonic, però en realitat és la part més petita. L'estètica ha de ser pulcra i hi ha dies que em costa moltes hores modular la columna perquè les línies llisquin. Però només amb ornaments no s'ha escrit mai cap bona columna. Sense intenció no hi ha literatura i un poema corre el risc de no ser res, ho diu Derrida, però no seria res sense aquest risc i hem d'aprendre a viure i a riure en la fragilitat d'aquest equilibri. Escriure no és més difícil ni més fàcil que intentar comportar-se com una persona decent, i negociar el que es pot negociar i allò que és innegociable tenir clar que no pots ni tocar-ho. Escriure cada dia és escriure aquest article, i sobretot pensar que has de poder escriure el de demà.
Salvador Sostres
08 de novembre 2009
05 de novembre 2009
Història d'una abraçada
Està passant els seus dies més tristos assistint al lent anar-se'n de la seva mare. És una dona discreta, d'una gran elegància, no li he vist mai cap excentricitat ni cap moviment excessiu ni li he sentit cap paraula equivocada. Torna a la sala on estem reunits i s'abraça a l'home amb qui porta quasi 40 anys casada. És una abraçada lenta, gens estrident, però molt intensa i amorosa en tot el seu recorregut. Una abraçada justa i necessària i un d'aquells rars moments en què es detura el món i els teus braços i els seus braços ho són tot i és així com ens aferrem a la vida i aprenem a estimar-la fins i tot quan tant de mal ens fa. En aquesta abraçada hi ha explicitat el privilegi de l'amor. El seu do és més imprescindible que cap altre. El bé que ens fa sentir-lo i poder-lo donar, el seu consol sense el qual no podríem aguantar les ferides i tantes llances. Una abraçada que ens obri pas entre el dolor, com una pregària. Una abraçada dins de la qual, ni que només sigui per un instant, puguis sentir-te protegida del que t'espanta i del presagi tan terrible de la mort. La història de la nostra vida bé podríem resumir-la dient que som uns braços que anem cap a uns altres braços. N'hi ha que triguen molt a trobar-los i d'altres que no els troben mai. Però si algun dia algú t'abraça i et sents protegit i comprès, segur i més fort que qualsevol perill que pugui escometre't, no tinguis cap dubte que aquest és el teu tresor més gran i tingue'n sempre cura, així com també del cor que bategant fa possible aquesta màgia. Si després de quasi 40 anys la teva millor fortalesa és encara aquesta abraçada, sou un triomf de la humanitat. En això pensava Déu quan va crear-nos. Hi ha pocs instants tan lluminosos i tan brillants, tan profundament humans com 2 ànimes expressant-se amor i tendresa en una abraçada. De fons, la mort sembla insignificant i vulnerable, molt vulgar, encara que al final sempre arribi l'hora tràgica. Que els anys que ens queden tinguem dolç i segur el cercle del nostre amor i que siguem dignes de rebre'l.
Salvador Sostres
Està passant els seus dies més tristos assistint al lent anar-se'n de la seva mare. És una dona discreta, d'una gran elegància, no li he vist mai cap excentricitat ni cap moviment excessiu ni li he sentit cap paraula equivocada. Torna a la sala on estem reunits i s'abraça a l'home amb qui porta quasi 40 anys casada. És una abraçada lenta, gens estrident, però molt intensa i amorosa en tot el seu recorregut. Una abraçada justa i necessària i un d'aquells rars moments en què es detura el món i els teus braços i els seus braços ho són tot i és així com ens aferrem a la vida i aprenem a estimar-la fins i tot quan tant de mal ens fa. En aquesta abraçada hi ha explicitat el privilegi de l'amor. El seu do és més imprescindible que cap altre. El bé que ens fa sentir-lo i poder-lo donar, el seu consol sense el qual no podríem aguantar les ferides i tantes llances. Una abraçada que ens obri pas entre el dolor, com una pregària. Una abraçada dins de la qual, ni que només sigui per un instant, puguis sentir-te protegida del que t'espanta i del presagi tan terrible de la mort. La història de la nostra vida bé podríem resumir-la dient que som uns braços que anem cap a uns altres braços. N'hi ha que triguen molt a trobar-los i d'altres que no els troben mai. Però si algun dia algú t'abraça i et sents protegit i comprès, segur i més fort que qualsevol perill que pugui escometre't, no tinguis cap dubte que aquest és el teu tresor més gran i tingue'n sempre cura, així com també del cor que bategant fa possible aquesta màgia. Si després de quasi 40 anys la teva millor fortalesa és encara aquesta abraçada, sou un triomf de la humanitat. En això pensava Déu quan va crear-nos. Hi ha pocs instants tan lluminosos i tan brillants, tan profundament humans com 2 ànimes expressant-se amor i tendresa en una abraçada. De fons, la mort sembla insignificant i vulnerable, molt vulgar, encara que al final sempre arribi l'hora tràgica. Que els anys que ens queden tinguem dolç i segur el cercle del nostre amor i que siguem dignes de rebre'l.
Salvador Sostres
04 de novembre 2009
03 de novembre 2009
Per a l'Eulàlia, la meva fillola
Estimada Eulàlia, acabes de néixer i per tant les coses que aquests dies estan passant encara no les pots entendre. Però voldria començar a ser el teu padrí deixant-te aquest paper en herència. Potser el llegiràs quan tinguis 15 anys, o 16, l'edat en què tots els dubtes comencen. Què som? Quin és el sentit de tot plegat, si és que n'hi ha algun? Hi ha dies pitjors i millors, moments molt brillants i d'altres de bastant lamentables. Més o menys diners, depenent de l'època. Angoixes, pereses, urgències. L'eufòria que ens empeny a créixer i el total ensopiment. Dies de creure que el món és un nadó i que podríem bressolar-lo i encabat sentir-te, sense motiu aparent, d'una absoluta insignificança. Només l'amor roman, Eulàlia. Som el que estimem i el que defensem. En l'amor ens definim i ens afirmem i ens projectem. En les nits màgiques i quan ens fereixen. En les estones de plorar i en les de tanta felicitat que et fan creure que ets immortal. Som els soldats de les persones i les coses que estimem. Vet aquí el nostre sentit i el nostre destí. Si no abandones mai aquesta trinxera tindràs sempre una explicació digna i sencera del món i de tu mateixa. Tindràs un relat, una fortalesa. Som el que aguantem, el que resistim, el que som capaços de donar. Som una flama encesa. El petit gest amorós és la metàfora de la solució universal. Estimada Eulàlia, en aquest moment d'escriure't encara no tens ni tres mesos. Però la vida té sovint viaranys molt estranys i l'única defensa que tenim és no tornar-nos igual d'estranys i salvatges. Els nostres afectes són la nostra arrel més íntima i ho saben tot de nosaltres. Són el nostre orgull i la nostra ambaixada. Són el camí i són el sentit. Ens mantindrem fidels als nostres sentiments. Com més pretenguin humiliar les persones que estimis, amb més altivesa has de dir llurs noms. Com més brutal sigui l'atac, més oberts has de tenir els braços. Som l'abraçada als amics quan per fi puguin tornar a casa. L'amor és rebel. L'amor és, si cal, violent. Som els que no ens rendim. Som el que estimem.
Salvador Sostres
Estimada Eulàlia, acabes de néixer i per tant les coses que aquests dies estan passant encara no les pots entendre. Però voldria començar a ser el teu padrí deixant-te aquest paper en herència. Potser el llegiràs quan tinguis 15 anys, o 16, l'edat en què tots els dubtes comencen. Què som? Quin és el sentit de tot plegat, si és que n'hi ha algun? Hi ha dies pitjors i millors, moments molt brillants i d'altres de bastant lamentables. Més o menys diners, depenent de l'època. Angoixes, pereses, urgències. L'eufòria que ens empeny a créixer i el total ensopiment. Dies de creure que el món és un nadó i que podríem bressolar-lo i encabat sentir-te, sense motiu aparent, d'una absoluta insignificança. Només l'amor roman, Eulàlia. Som el que estimem i el que defensem. En l'amor ens definim i ens afirmem i ens projectem. En les nits màgiques i quan ens fereixen. En les estones de plorar i en les de tanta felicitat que et fan creure que ets immortal. Som els soldats de les persones i les coses que estimem. Vet aquí el nostre sentit i el nostre destí. Si no abandones mai aquesta trinxera tindràs sempre una explicació digna i sencera del món i de tu mateixa. Tindràs un relat, una fortalesa. Som el que aguantem, el que resistim, el que som capaços de donar. Som una flama encesa. El petit gest amorós és la metàfora de la solució universal. Estimada Eulàlia, en aquest moment d'escriure't encara no tens ni tres mesos. Però la vida té sovint viaranys molt estranys i l'única defensa que tenim és no tornar-nos igual d'estranys i salvatges. Els nostres afectes són la nostra arrel més íntima i ho saben tot de nosaltres. Són el nostre orgull i la nostra ambaixada. Són el camí i són el sentit. Ens mantindrem fidels als nostres sentiments. Com més pretenguin humiliar les persones que estimis, amb més altivesa has de dir llurs noms. Com més brutal sigui l'atac, més oberts has de tenir els braços. Som l'abraçada als amics quan per fi puguin tornar a casa. L'amor és rebel. L'amor és, si cal, violent. Som els que no ens rendim. Som el que estimem.
Salvador Sostres
02 de novembre 2009
30 d’octubre 2009
EL BOLSO DE PILAR RAHOLA
No desitgem el conflicte però quan arriba, com a mínim, pots fer net d'agenda. Cada dia coneixem més gent i cada dia, per tant, tenim menys estona. A propòsit de les detencions dels meus amics, he esborrat dos números de la meva agenda telefònica. Un d'ells és el de la Pilar Rahola. Aquesta senyora que dimecres es va permetre d'escriure un article menyspreant els senyors Alavedra i Prenafeta i demanant-li al jutge Garzón llum i taquígrafs, tot dient que sort que no érem independents perquè si no aquestes coses mai no s'investigarien. Em causen espant l'interior dels bolsos de les dones però n'hi ha un que conec perfectament i no és pas el de la meva esposa sinó precisament el de la Pilar Rahola, per la descripció que en feia el Lluís, que l'havia vist tantes vegades. Aquesta Pilar convertida ara en moralista d'anar per casa, es presentava a Palau quan Lluís Prenafeta era el secretari general de la Presidència a exigir boniques sumes de bitllets en nom d'una presumpta fundació catalanista. Obria el bolso fins que li omplien. Era aquella Generalitat que sentia com un deure ajudar tota iniciativa cultural o política en favor de la nació. Al final, però, tothom va poder comprovar com d'escassa fou l'activitat d'aquesta fundació comparada amb la voracitat de la seva recaptadora. Aquesta Pilar Rahola del "usted no sabe con quién está hablando". Aquesta Pilar Rahola que quan va marxar d'Esquerra s'endugué l'acta i el sou de tots els càrrecs públics que en nom del partit ocupava en una demostració de pirateria insòlita fins llavors a la política catalana. I la Pilar del bolso és qui gosa donar lliçons d'honradesa a dos polítics dels quals coneixem un impressionant full de serveis al país, cosa que hem de dir que mai no hem conegut d'ella. Encara no sabem de què s'acusa els senyors Prenafeta i Alavedra ni quina solidesa tindran aquestes acusacions, en cas que arribin, venint del jutge que vénen. En canvi sí sabem qui ets, Pilar, i amb qui estem parlant, i la teva llarga llista d'indecències.
Salvador Sostres
No desitgem el conflicte però quan arriba, com a mínim, pots fer net d'agenda. Cada dia coneixem més gent i cada dia, per tant, tenim menys estona. A propòsit de les detencions dels meus amics, he esborrat dos números de la meva agenda telefònica. Un d'ells és el de la Pilar Rahola. Aquesta senyora que dimecres es va permetre d'escriure un article menyspreant els senyors Alavedra i Prenafeta i demanant-li al jutge Garzón llum i taquígrafs, tot dient que sort que no érem independents perquè si no aquestes coses mai no s'investigarien. Em causen espant l'interior dels bolsos de les dones però n'hi ha un que conec perfectament i no és pas el de la meva esposa sinó precisament el de la Pilar Rahola, per la descripció que en feia el Lluís, que l'havia vist tantes vegades. Aquesta Pilar convertida ara en moralista d'anar per casa, es presentava a Palau quan Lluís Prenafeta era el secretari general de la Presidència a exigir boniques sumes de bitllets en nom d'una presumpta fundació catalanista. Obria el bolso fins que li omplien. Era aquella Generalitat que sentia com un deure ajudar tota iniciativa cultural o política en favor de la nació. Al final, però, tothom va poder comprovar com d'escassa fou l'activitat d'aquesta fundació comparada amb la voracitat de la seva recaptadora. Aquesta Pilar Rahola del "usted no sabe con quién está hablando". Aquesta Pilar Rahola que quan va marxar d'Esquerra s'endugué l'acta i el sou de tots els càrrecs públics que en nom del partit ocupava en una demostració de pirateria insòlita fins llavors a la política catalana. I la Pilar del bolso és qui gosa donar lliçons d'honradesa a dos polítics dels quals coneixem un impressionant full de serveis al país, cosa que hem de dir que mai no hem conegut d'ella. Encara no sabem de què s'acusa els senyors Prenafeta i Alavedra ni quina solidesa tindran aquestes acusacions, en cas que arribin, venint del jutge que vénen. En canvi sí sabem qui ets, Pilar, i amb qui estem parlant, i la teva llarga llista d'indecències.
Salvador Sostres
29 d’octubre 2009
26 d’octubre 2009
El llibre de la setmana...
Y DE REPENTE, UN ÁNGEL
Potser és el llibre amb el que més he plorat.La crítica està dividida a l'hora de valorar-la.
Desena novel·la de Jaime Bayly, escriptor peruà.
Publicada el 2005 per Editorial Planeta. Finalista del seu premi aquell any.
Jo la recomano molt, la sensibilitat amb la que està escrita em va tocar molt.
Interessant si s'ha de conèixer el Perú profund com fareu alguns aquest gener.
25 d’octubre 2009
24 d’octubre 2009
EL SOSTRES AL CAMP...
LLIR ENTRE CARDS
Un dia al rerepaís
SALVADOR SOSTRES
Cap allà quarts d'una enfilem cap a Olot amb el meu editor, Quim Torra, per arribar a les 2 a l'entrevista que m'ha de fer l'Albert Brosa a la televisió local. Absurda retenció a la Gran Via, però encabat el viatge se'ns fa molt agradable. Via Vic, el paisatge és frondós després de les darreres pluges, i el verd lluent i abundant, fins i tot a mi que sóc poc sensible a la branca, aconsegueix de captivar-me. Fem silenci guaitant-lo. Finalment conec el túnel de Bracons, després de tant parlar-ne. De seguida es veu que era una obra ben necessària. De no haver estat per la negligència del tripartit, el tindríem de 4 carrils i seria formidable. Ara queda raquític: és una llàstima. El contrast quan hi entres i en surts és extraordinari: entrant véns de la plana i sortint-ne ets ja al mig de la muntanya. Catalunya és un país extraordinari. En molt poc espai tenim una gran varietat paisatgística. L'entrevista és un èxit i l'enllestim ràpid, perquè tenim gana. Espero que la vegi l'alcalde sociata d'Olot i "que n'aprengui". L'Albert ens convida a dinar a Santa Pau, al restaurant Cal Sastre. És a la magnífica plaça major del poble, silenciosa i empedrada. El restaurant presumeix -amb motiu- dels fesols tan populars de Santa Pau. Els serveixen amb botifarra negra esparracada. Un caneló amb beixamel de tòfones molt remarcable i unes galtes de vedella tendres com una mare. És un molt bon restaurant, i des de la capital de la nació, en poc més d'una hora pots plantar-t'hi. A les parets hi ha fotografies del tot Catalunya. Una de Macià Alavedra quan era conseller d'Economia: que jove que està. Els presidents Pujol i Laporta. I una altra del Pep Guardiola quan encara jugava, abraçat amb el Jesús, propietari del restaurant. Ni rastre, per cert, de Montilla o Zaragoza. Sortim a les 7 i ja és fosc. Fa el fred nítid de l'interior, lleu flaire de llar de foc i aquest morir lent que tenen els pobles quan la nit cau tot d'un cop. Idíl·lica postal, i agraeixo el dia passat en alegria i sobretaula. Però el meu ritme és un altre. Neons, benzineres, cinemes, pressa, ciutat. Vigor, ràbia. Volem sang.
23 d’octubre 2009
UNA SOLA MANERA D'ESCRIURE
No només hi ha una sola veritat sinó que hi ha una sola manera d’escriure-la. La resta són aproximacions, temptatives. Hi ha una sola veritat i una sola manera d’escriure-la, encara que sigui més fàcil pensar que tothom té la seva veritat i la seva manera d’escriure-la. Vull dir que el que ens diferencia no és el punt de vista o l’opinió, sinó el grau d’encert o d’error. El que ens diferencia no és l’estil, sinó el diferent nivell de precisió. No és una qüestió de personalitat, sinó de talent. El que ens fa diferents és que hi ha millors i pitjors. Venim d’una unitat i som una unitat i anem cap a una unitat. La diversitat com a valor és una superstició. No hi ha ningú ni mínimament seriós que avui en dia sigui politeïsta. El que passsa és que l’exercici és dur i costa. Jo mateix faig trampa, a voltes, escrivint, per justificar la falta d’aprofundiment en el compromís: i les metàfores són algunes vegades la manera que tenim de fer veure que escombrem quan en realitat estem amagant la porqueria sota la catifa. Déu va fer-nos imperfectes però això no és una excusa. És una explicació però no és una excusa. Trobes una excusa i en pots trobar cinquanta. Aleshores, tota possibilitat de bé s’amaga. Hi ha una sola veritat i una sola manera d’escriure-la. I no és que tinguem diferents tipus de personalitat sinó que tenim diferents nivells d’intel·ligència, d’audàcia, de resistènca i de bondat. El resum de la humanitat no són els diferents colors i tons de la paleta del pintor sinó una escala cap al cel i uns que són més amunt i els altres a tocar de l’infern. No horitzontal sinó vertical, com les catedrals gòtiques. No com un esplai sinó com una jerarquia. L’individualisme és adolescent la qual cosa no vol dir que no hi hagi una part de camí solitària. Escriure mateix és un ofici d’una gran solitud. Però després l’útltim propòsit són els altres i hem vingut al món a millorar-lo, i a donar esperança. No sempre, o quasi mai, estarem a l’alçada del nostre propòsit, però si ho hem intentat amb tot el que teníem, això pot perdonar-se. El que de cap manera és excusable és l’abandó del repte per la via de rebaixar-lo amb excuses relativistes, o senzillament ignorant-lo. Déu ens va fer imperfectes però no miserables. Hi ha marge per a l’error, però no per a la baixesa. Hi ha una sola veritat, una sola manera d’escriure-la i moltes maneres de mentir. Moltes maneres de no fer allò que saps que has de fer, de rendir-te, de tornar-te’n a casa potser no tan fatigat o tan ferit, però amb el buit interior de saber que en la part de món que depenia de tu -i sempre hi ha una part, per petita que sigui, que depèn de nosaltres- no vas deixar-hi la pell. I això t’eixuga l’ànima.
Salvador Sostres
No només hi ha una sola veritat sinó que hi ha una sola manera d’escriure-la. La resta són aproximacions, temptatives. Hi ha una sola veritat i una sola manera d’escriure-la, encara que sigui més fàcil pensar que tothom té la seva veritat i la seva manera d’escriure-la. Vull dir que el que ens diferencia no és el punt de vista o l’opinió, sinó el grau d’encert o d’error. El que ens diferencia no és l’estil, sinó el diferent nivell de precisió. No és una qüestió de personalitat, sinó de talent. El que ens fa diferents és que hi ha millors i pitjors. Venim d’una unitat i som una unitat i anem cap a una unitat. La diversitat com a valor és una superstició. No hi ha ningú ni mínimament seriós que avui en dia sigui politeïsta. El que passsa és que l’exercici és dur i costa. Jo mateix faig trampa, a voltes, escrivint, per justificar la falta d’aprofundiment en el compromís: i les metàfores són algunes vegades la manera que tenim de fer veure que escombrem quan en realitat estem amagant la porqueria sota la catifa. Déu va fer-nos imperfectes però això no és una excusa. És una explicació però no és una excusa. Trobes una excusa i en pots trobar cinquanta. Aleshores, tota possibilitat de bé s’amaga. Hi ha una sola veritat i una sola manera d’escriure-la. I no és que tinguem diferents tipus de personalitat sinó que tenim diferents nivells d’intel·ligència, d’audàcia, de resistènca i de bondat. El resum de la humanitat no són els diferents colors i tons de la paleta del pintor sinó una escala cap al cel i uns que són més amunt i els altres a tocar de l’infern. No horitzontal sinó vertical, com les catedrals gòtiques. No com un esplai sinó com una jerarquia. L’individualisme és adolescent la qual cosa no vol dir que no hi hagi una part de camí solitària. Escriure mateix és un ofici d’una gran solitud. Però després l’útltim propòsit són els altres i hem vingut al món a millorar-lo, i a donar esperança. No sempre, o quasi mai, estarem a l’alçada del nostre propòsit, però si ho hem intentat amb tot el que teníem, això pot perdonar-se. El que de cap manera és excusable és l’abandó del repte per la via de rebaixar-lo amb excuses relativistes, o senzillament ignorant-lo. Déu ens va fer imperfectes però no miserables. Hi ha marge per a l’error, però no per a la baixesa. Hi ha una sola veritat, una sola manera d’escriure-la i moltes maneres de mentir. Moltes maneres de no fer allò que saps que has de fer, de rendir-te, de tornar-te’n a casa potser no tan fatigat o tan ferit, però amb el buit interior de saber que en la part de món que depenia de tu -i sempre hi ha una part, per petita que sigui, que depèn de nosaltres- no vas deixar-hi la pell. I això t’eixuga l’ànima.
Salvador Sostres
22 d’octubre 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)