30 de setembre 2009
29 de setembre 2009
28 de setembre 2009
SOSTRES I LES FILLES DE ZAPATERO
A l'ombra
Zapatero no vol que les seves filles siguin exposades en públic però utilitza el càrrec de president d'Espanya perquè es puguin fer una foto amb els Obama. Després tot són corredisses per retirar aquestes fotografies. L'argument és que són menors i és veritat: la llei les protegeix perquè són menors. Zapatero exerceix de pare de filles menors i fa retirar el retrat amb els Obama. Suposo que en fer-ho està content que hi hagi una llei que reconegui la seva autoritat fins que les nenes tinguin l'edat legal. Aquest és el mateix Zapatero, però, i el mateix pare, que després fa la llei de l'avortament i diu que les noies a partir dels 16 anys podran avortar sense el consentiment dels seus progenitors. Per Zapatero deu ser més important la fotografia on surtin les seves filles que no pas si un bon dia decideixen avortar. Avortar és un dret de la nena, però sortir en una foto, una estricta prerrogativa paterna. Vet aquí la baixesa de la moral socialista. De vegades se m'acusa de ser insultant amb els sociates, però ells mateixos confirmen cada article. Això per no parlar del fracàs educatiu que hi ha rere el cap de família que el dia que han d'anar a veure el president dels Estats Units permet que llurs filles surtin de casa disfressades, confonent la llibertat de tenir un estil propi amb fer un ridícul mundial i que tothom els digui ja la família Adams. ZP és igual de desastre presidint que a casa. Hi ha una devastació moral que va lligada a l'esquerra. Viuen a l'ombra de Déu i s'entesten a destruir cada do de la Creació. Eduquen llurs fills en la prèdica de l'ateisme i l'adoració de l'anatema. Fa uns anys, el grup de rock Mago de Oz va visitar la Moncloa i Zapatero els va demanar si podien saludar les seves filles, entusiastes del grup. El cantant s'assegué la nena petita, de 8 anys, a la faldilla i li preguntà: "Quina cançó nostra és la que més t'agrada?", creient que triaria un tema dels suaus. Però la sorpresa fou total amb la resposta: Polla dura no cree en Dios. Comences volent treure el crucifix de les escoles i acabes engendrant la Bèstia.
Salvador Sostres
27 de setembre 2009
25 de setembre 2009
24 de setembre 2009
23 de setembre 2009
La primera solitud
Un amic jove, o potser caldria dir que molt més jove, és ara en l'hora crucial de decidir què vol fer i ser; el terrible instant en què el passat és encara insubstancial i ben poca cosa pot explicar-te, el present no para quiet i el futur se't multiplica d'autopistes cada dia i no saps quina triar. Tard o d'hora triarà. La feina i l'amor. Triarà un lloc al món i una manera de mirar-se'l. Naturalment que tot això pot canviar però aquesta primera tria fonamental ens acaba definint molt més enllà de la seva vigència. Diu molt de nosaltres. Ara té l'angoixa de la indecisió però aviat sentirà nostàlgia. També jo vaig triar ser això i viure així i tot i que tinc la sensació que vaig encertar, de vegades penso com m'hauria anat la vida d'haver-me concentrat en el negoci familiar en lloc de dedicar-me a escriure. Penso si no eren evitables la por i l'angoixa que he passat, tants viaranys i la sordidesa de la gent que li té terror a la llibertat i vol matar-nos: i no és una metàfora. Però això ha vingut més tard, molt més tard. Primer van ser la solitud, l'abisme i el vertigen. Primer vingueren el buit i la incertesa. La primera solitud és aquesta: tu tot sol davant d'un món que se t'obre d'autopistes expectants. Desconfies de la teva força perquè encara no saps com respondria en un cas extrem, i desconfies del teu talent, també, perquè no ha donat encara els seus fruits més prominents. Por al fons de cada repte, por al fons dels teus ulls, por del present que no para de moure's i por del futur que no saps quin és. Ets un manyoc d'ímpetu i camins i nervis i aquesta manera particularment cruel que té la vida d'humiliar-nos, amb un excés d'oferta. Quan vaig trobar-me en el teu desconcert tenia un amic que em va dir que creia en mi. Jo encara no sabia si creia en mi, però vaig creure'l a ell. El propi talent te'l veuen abans els altres que tu. No desaparegueren l'angoixa ni el buit, però vaig confiar en un que creia en mi. I encara avui tinc dies de dubte i sense sentit, però he arribat fins aquí i creu-me, era molt menys brillant i intel·ligent que tu.
Salvador Sostres
Un amic jove, o potser caldria dir que molt més jove, és ara en l'hora crucial de decidir què vol fer i ser; el terrible instant en què el passat és encara insubstancial i ben poca cosa pot explicar-te, el present no para quiet i el futur se't multiplica d'autopistes cada dia i no saps quina triar. Tard o d'hora triarà. La feina i l'amor. Triarà un lloc al món i una manera de mirar-se'l. Naturalment que tot això pot canviar però aquesta primera tria fonamental ens acaba definint molt més enllà de la seva vigència. Diu molt de nosaltres. Ara té l'angoixa de la indecisió però aviat sentirà nostàlgia. També jo vaig triar ser això i viure així i tot i que tinc la sensació que vaig encertar, de vegades penso com m'hauria anat la vida d'haver-me concentrat en el negoci familiar en lloc de dedicar-me a escriure. Penso si no eren evitables la por i l'angoixa que he passat, tants viaranys i la sordidesa de la gent que li té terror a la llibertat i vol matar-nos: i no és una metàfora. Però això ha vingut més tard, molt més tard. Primer van ser la solitud, l'abisme i el vertigen. Primer vingueren el buit i la incertesa. La primera solitud és aquesta: tu tot sol davant d'un món que se t'obre d'autopistes expectants. Desconfies de la teva força perquè encara no saps com respondria en un cas extrem, i desconfies del teu talent, també, perquè no ha donat encara els seus fruits més prominents. Por al fons de cada repte, por al fons dels teus ulls, por del present que no para de moure's i por del futur que no saps quin és. Ets un manyoc d'ímpetu i camins i nervis i aquesta manera particularment cruel que té la vida d'humiliar-nos, amb un excés d'oferta. Quan vaig trobar-me en el teu desconcert tenia un amic que em va dir que creia en mi. Jo encara no sabia si creia en mi, però vaig creure'l a ell. El propi talent te'l veuen abans els altres que tu. No desaparegueren l'angoixa ni el buit, però vaig confiar en un que creia en mi. I encara avui tinc dies de dubte i sense sentit, però he arribat fins aquí i creu-me, era molt menys brillant i intel·ligent que tu.
Salvador Sostres
22 de setembre 2009
19 de setembre 2009
18 de setembre 2009
17 de setembre 2009
MANEL
La seva és una música endiumenjada, de mercat i fira, de fer el dinar, de tarda a la piscina, de ball a la plaça i de final de pel·lícula bonica
Concert dels Manel a l'aire lliure a un parc de Cornellà. L'emoció de veure per primer cop en directe un grup que em fa venir ganes de sortir a passejar a saltirons -a mi, que sóc escèptica, que sóc d'escoltar més aviat les velles glòries dels cassets que sonaven al cotxe dels meus pares. I ara arriben aquests quatre nois amb tarannàs compensadament desiguals i em fan veure que la música catalana també en sap, encara. Abans del concert sabia que eren molt bons i ara ja sé que tenen el matís de l'excel•lència. Va ser un espectacle tendre, divertit i intel•ligent, ple d'aquests invents que no costen diners però que són el resultat de la imaginació i del talent. Al grup hi ha com a mínim un geni, aquestes coses s’ensumen de lluny. I quines cançons més lluminoses i coloristes, gairebé fosforescents! La seva és una música endiumenjada, de mercat i fira, de fer el dinar, de tarda a la piscina, de ball a la plaça i de final de pel•lícula bonica. Són melodies que viatgen en una màquina del temps i agraden a nens, joves, pares i grans. Els Manel sonen a calidoscopi musical, picotegen d'aquí i d'allà i després col•loquen amb cura les tessel•les del mosaic. Sisa, Dylan, pop-rock britànic adaptat, cançó de bressol, acords grecs, francesos i napolitans. Són uns animals instrumentals, els saben tocar tots! És veritat que algunes de les lletres són un pèl massa estrafolàries, però utilitzen fórmules lingüístiques que tenen gràcia i no arriben mai a l'absurd; la seva dosi de fantasia no impedeix que cadascú pugui ajustar-se a mida les cançons. Mirava els espectadors mentre ells actuaven -que és una cosa que sempre m'agrada de fer- i somreien benestants i es balancejaven com barques ballant a l'uníson, sobre una aigua diferent però tots al mateix mar. Manel posa de bon humor, fa feliç. Gràcies! El cantant principal -un joglar, un contacontes nat- anava a un curs més que jo a la facultat de Periodisme. De Lasswell a l'ukelele. D’això se’n diu progressar! Me'l mirava l'altre nit i pensava que és una llàstima que pel camí se'ns escapin persones. Si ara fos amic meu li diria que ja va sent hora que substitueixin el seu myspace -en castellà- per una web com Déu mana. Més que res perquè ara encara hi ha molta gent que no ha sentit a parlar d'ells, però val més que comencin a preparar-se perquè es convertiran en uns gegants de la música catalana. Vaja, descarat. Som un país d'imbècils però no tant.
Àstrid Bierge
La seva és una música endiumenjada, de mercat i fira, de fer el dinar, de tarda a la piscina, de ball a la plaça i de final de pel·lícula bonica
Concert dels Manel a l'aire lliure a un parc de Cornellà. L'emoció de veure per primer cop en directe un grup que em fa venir ganes de sortir a passejar a saltirons -a mi, que sóc escèptica, que sóc d'escoltar més aviat les velles glòries dels cassets que sonaven al cotxe dels meus pares. I ara arriben aquests quatre nois amb tarannàs compensadament desiguals i em fan veure que la música catalana també en sap, encara. Abans del concert sabia que eren molt bons i ara ja sé que tenen el matís de l'excel•lència. Va ser un espectacle tendre, divertit i intel•ligent, ple d'aquests invents que no costen diners però que són el resultat de la imaginació i del talent. Al grup hi ha com a mínim un geni, aquestes coses s’ensumen de lluny. I quines cançons més lluminoses i coloristes, gairebé fosforescents! La seva és una música endiumenjada, de mercat i fira, de fer el dinar, de tarda a la piscina, de ball a la plaça i de final de pel•lícula bonica. Són melodies que viatgen en una màquina del temps i agraden a nens, joves, pares i grans. Els Manel sonen a calidoscopi musical, picotegen d'aquí i d'allà i després col•loquen amb cura les tessel•les del mosaic. Sisa, Dylan, pop-rock britànic adaptat, cançó de bressol, acords grecs, francesos i napolitans. Són uns animals instrumentals, els saben tocar tots! És veritat que algunes de les lletres són un pèl massa estrafolàries, però utilitzen fórmules lingüístiques que tenen gràcia i no arriben mai a l'absurd; la seva dosi de fantasia no impedeix que cadascú pugui ajustar-se a mida les cançons. Mirava els espectadors mentre ells actuaven -que és una cosa que sempre m'agrada de fer- i somreien benestants i es balancejaven com barques ballant a l'uníson, sobre una aigua diferent però tots al mateix mar. Manel posa de bon humor, fa feliç. Gràcies! El cantant principal -un joglar, un contacontes nat- anava a un curs més que jo a la facultat de Periodisme. De Lasswell a l'ukelele. D’això se’n diu progressar! Me'l mirava l'altre nit i pensava que és una llàstima que pel camí se'ns escapin persones. Si ara fos amic meu li diria que ja va sent hora que substitueixin el seu myspace -en castellà- per una web com Déu mana. Més que res perquè ara encara hi ha molta gent que no ha sentit a parlar d'ells, però val més que comencin a preparar-se perquè es convertiran en uns gegants de la música catalana. Vaja, descarat. Som un país d'imbècils però no tant.
Àstrid Bierge
16 de setembre 2009
14 de setembre 2009
L'ENTREVISTA D'EN SOSTRES
Miquel Calçada:
Va ser el primer a ensenyar-nos que l’humor no només era que un espanyol es rigués de Catalunya sinó que també podíem tornar-nos-hi. Hi ha una generació de catalans que li devem l’orgull. No és ridícula. No té validesa legal però té tota la importància simbòlica. La democràcia és una qüestió simbòlica i les lleis es fan a remolc del que passa.
La independència és utòpica.
Això sí que és un tòpic que fa anys que s’arrossega. La independència no és utòpica i com es va demostrar ahir a Arenys és un “problema real de la gent”. Què vol dir que hi ha d’altres prioritats? Amb aquest referèndum s’han posat en evidència les feblíssimes arrels democràtiques d’Espanya.
El nacionalisme es cura viatjant.
Viatjant m’he adonat que no hi ha cap motiu al món perquè Catalunya no pugui decidir el seu futur. Això sí, ens hem de posar a treballar i a treballar de valent, amb esforç i generositat. Perquè el que és segur és que la llibertat no ens caurà del cel.
Menys Estatut i més política social.
Podem passar a la següent pregunta, si us plau?
Amb referèndums com els d’Arenys donem arguments a la caverna.
Amb aquest raonament encara seríem franquistes. Hem de sortir de l’estat mental del “no pot haver-hi futur” i entendre que tot depèn de nosaltres. I això sí, ens hem de posar a treballar.
Sense subvencions, el català no existiria.
Sense una legislació que li donés suport, l’espanyol tampoc no tindria la vitalitat que té a Catalunya. La Constitució empara més de 300 lleis i normes que indiquen que l’espanyol ha de ser la llengua. Reclamo com a mínim la paritat.
Comparar el català amb la llengua de Cervantes?
Tothom diu que les ambaixades catalanes són llençar els diners, però en els darrers 10 anys s’han obert més de 100 centres de l’Institut Cervantes arreu del món. Quines són les prioritats, doncs?
El catalanisme és un negoci perquè uns quants visquem d’enganyar la gent.
El catalanisme és una idea que ha perdurat d’ençà que vam perdre la llibertat. Fa 300 anys que s’ha mantingut i es manté aquesta flama.
En el fons tots som castellanoparlants i només parlem en català per molestar.
Em mou a la compassió pensar que molts espanyols puguin arribar a creure-s’ho.
El castellà està perseguit a Catalunya.
Un dia vaig passar per davant d’un míting de Ciudadanos i em va impressionar com van xiular el senyor Toutain per adreçar-se al públic en català.
Vostè és un adolescent que viu de la brometa eterna.
Gràcies per l’adolescència. Pel que fa a la brometa, he muntat 2 cadenes de ràdio on hi tenen feina gairebé un centenar de persones. No et pots ni imaginar la broma que és arribar a final de mes.
Tot el que té li ha regalat Convergència.
Això feia temps que no ho sentia.
Amb la que està caient hauria de tornar a la tele a donar la cara per la nació.
Tinc la sort d’haver fet el que m’ha vingut de gust a la televisió i ara voldria dedicar la segona part de la meva vida professional a una altra cosa.
Contra Franco només van plantar cara ETA i els comunistes, mentre els catalans ens vam dedicar a fer negocis.
Això és fals i molt injust. Hi ha molts catalans que van patir i morir per defensar la seva integritat i la integritat de Catalunya, i no se’ls ha reconegut. També n’hi ha molts que van participar del franquisme i que després en democràcia han tingut tota mena de càrrecs, i això és indigne.
La culpa no és d’Espanya sinó de tants catalans regionalistes.
Tant de bo tot Catalunya remés en la mateixa direcció. Però hi ha molts catalans que fins que no vegin que la independència és a tocar no abraçaran la causa.
Covards.
També és qüestió de caràcters. Aquí en diem pragmatisme. Per això la consulta d’Arenys d’ahir va ser tan important. Perquè encara que no tenia cap conseqüència legal i malgrat les intimidacions de l’Estat i les amenaces dels falangistes, més de 2.500 arenyencs van anar a votar per la llibertat del país. Qui podrà dir ara que això no interessa a ningú? Arenys sí que va ser ahir una veritable festa de la democràcia, on la gent va poder votar el que va voler sobre l’afer que el poble volia.
Segur que no tornarà a la tele?
El que és segur és que si algun dia torno serà a TV3 i en cap a cas a cap televisió espanyola, on no hi tinc absolutament res a fer.
13 de setembre 2009
Avui comença la llibertat
Avui comença la llibertat, que no és un dret sinó un deure i que no s'ha de demanar sinó que te l'has de guanyar començant a caminar. Contra Espanya i els ambaixadors que ens han enviat de la Falange. Contra la por que sempre fa la llibertat. Contra la deixadesa i la mandra i contra un cert sentit del ridícul i també contra la nostra admirable història de derrotes. Avui comença l'emancipació, l'assumpció del nostre destí i la superació de l'estat mental regionalista. Hi ha qui dirà que és un acte folklòric, inútil, absurd i una pèrdua de temps. Hi ha qui dirà que és de país poc seriós organitzar aquesta mena de consultes, i hi ha qui dirà, fins i tot, que això és donar arguments a l'extrema dreta, a la caverna. Naturalment que és donar arguments a la caverna. Com sempre. Exercir la llibertat és sempre donar arguments a la caverna. I no per això hem deixat mai de lluitar per ser lliures. O és que Espanya havia de continuar sent franquista, un cop mort Franco, per no donar arguments als feixistes? Els totalitarismes se senten sempre provocats quan es parla de llibertat. I és doncs el nostre deure provocar-los. De tota manera, cal recordar que no hi ha res de més cavernícola que prohibir urnes i autoritzar manifestacions de la Falange, ni res de més cínic que acusar de provocadors els demòcrates i presentar la llibertat com un risc innecessari, en lloc d'enaltir la valentia dels que fan que tot un poble avanci cap a la restitució de la seva dignitat. Espanya i els espanyols han evacuat aquests darrers dies una quantitat inacabable de propagandes i violències contra una consulta no vinculant d'un petit poble. Tot un Estat tremolant per una urna. Espanya té un problema amb la llibertat i està tan desorientada i té tan pocs arguments i pressent la fi de la infàmia tan a la vora que ja només li queda encomanar-se a la Falange. Sóc català amb la mateixa intensitat amb què no vull saber res d'aquesta Espanya impossible, incivilitzada, que ha tingut totes les oportunitats i totes les ha desaprofitades. Avui, a Arenys, comença la llibertat. Som emoció i alba.
Salvador Sostres
Avui comença la llibertat, que no és un dret sinó un deure i que no s'ha de demanar sinó que te l'has de guanyar començant a caminar. Contra Espanya i els ambaixadors que ens han enviat de la Falange. Contra la por que sempre fa la llibertat. Contra la deixadesa i la mandra i contra un cert sentit del ridícul i també contra la nostra admirable història de derrotes. Avui comença l'emancipació, l'assumpció del nostre destí i la superació de l'estat mental regionalista. Hi ha qui dirà que és un acte folklòric, inútil, absurd i una pèrdua de temps. Hi ha qui dirà que és de país poc seriós organitzar aquesta mena de consultes, i hi ha qui dirà, fins i tot, que això és donar arguments a l'extrema dreta, a la caverna. Naturalment que és donar arguments a la caverna. Com sempre. Exercir la llibertat és sempre donar arguments a la caverna. I no per això hem deixat mai de lluitar per ser lliures. O és que Espanya havia de continuar sent franquista, un cop mort Franco, per no donar arguments als feixistes? Els totalitarismes se senten sempre provocats quan es parla de llibertat. I és doncs el nostre deure provocar-los. De tota manera, cal recordar que no hi ha res de més cavernícola que prohibir urnes i autoritzar manifestacions de la Falange, ni res de més cínic que acusar de provocadors els demòcrates i presentar la llibertat com un risc innecessari, en lloc d'enaltir la valentia dels que fan que tot un poble avanci cap a la restitució de la seva dignitat. Espanya i els espanyols han evacuat aquests darrers dies una quantitat inacabable de propagandes i violències contra una consulta no vinculant d'un petit poble. Tot un Estat tremolant per una urna. Espanya té un problema amb la llibertat i està tan desorientada i té tan pocs arguments i pressent la fi de la infàmia tan a la vora que ja només li queda encomanar-se a la Falange. Sóc català amb la mateixa intensitat amb què no vull saber res d'aquesta Espanya impossible, incivilitzada, que ha tingut totes les oportunitats i totes les ha desaprofitades. Avui, a Arenys, comença la llibertat. Som emoció i alba.
Salvador Sostres
11 de setembre 2009
La dignitat d'en Xavier Solà
Amb un estiu informativament complicat, hi ha notícies que passen desapercebudes, però no per això són menys importants.
Quan Montserrat Minobis va ser nomenada directora de Catalunya Ràdio era suposable qualsevol cosa. Tanmateix, vull creure que el fet de moure peces de forma arbitrària, i malversar l'herència i l'audiència de Catalunya Ràdio fins a provocar col·lapses en la graella, eren fets des de la bona fe. Produïts segurament a parts iguals per la il·lusió i la ignorància de qui rep un encàrrec inesperat i fins i tot desproporcionat.
Vistos els resultats, l'antiga CCRTV va pensar a reconduir la situació amb una persona de la casa, Oleguer Sarsanedas. Aquí, però, ja és més difícil parlar de bona fe, segons el meu humil discerniment. Altrament no s'entén el fet de deixar escapar tants puntals de l'emissora. És més, no conec cap gestor d'un mitjà de comunicació que estigui disposat a prescindir dels fonaments d'aquest mitjà, els que el fan líder, amb tanta displicència. Durant aquesta etapa, que comença l'any 2004 amb el nomenament de Minobis i acaba el maig del 2009 amb la destitució de Sarsanedas, la sagnia és continua. De Basté a Clapés passant per Solé i Sabaté i acabant amb en Bassas com a corol·lari. Els canvis se succeeixen amb episodis d'un cinisme difícil de pair. Com quan es reconeix que la competència (referint-se a RAC1) guanya oients gràcies "als canvis que hem fet" i creient que ens n'hem de felicitar perquè "s'ha ampliat la ràdio en català" (Sarsanedas dixit). Ha estat una època de gestió erràtica en la qual s'ha actuat sense cap mena d'estratègia (o sí?) i amb unes llacunes enormes a l'hora de gestionar una empresa pública que enguany té un pressupost de gairebé 70 milions i sense tenir present tot el que comporta ser la ràdio nacional de Catalunya.
Tot això en Xavier Solà també ho va haver de patir. Encara no fa un any la direcció li demanava a corre-cuita que els fes un favor per tapar un nyap: fer-se càrrec del migdia en comptes de dirigir un programa a mitjanit com havien pactat feia mesos. Solà va acatar l'ordre. L'imagino mig somrient i acabant la conversa: "Muiaio, què hi farem?".
Després d'anys i panys de fer El suplement amb èxit, pensar en una nova proposta no és fàcil. Però la il·lusió fa que hom venci les pors i dificultats. És per això que si després de mesos de rumiar-hi, una setmana abans et fan esborrar tot el que has fet per tornar a començar sense tenir cap més indicació, has de ser un autèntic professional, algú que porta –si se'm permet l'expressió casernària– molta mili feta. Algú que durant vint anys ha apujat el llistó dels caps de setmana. Algú que Òmnium Cultural va premiar l'any 1993, que li van donar l'Ondas el 2005 i el premi de Turisme de la Generalitat el 2007. I Solà ho fa.
Després d'un nou canvi de direcció, la casa, a través de Ramon Mateu, li torna el favor dient-li que "no entra en els plans de la nova graella". I que fent un gran esforç, li poden oferir... de 3 a 6 de la matinada. Cal ser molt mesell en el sentit més primigeni del terme per oferir-li la matinada com un favor. La resposta d'en Solà no ha sorprès els qui el coneixem. Fan com és de la rebosteria, ha dit que aquest xuixo se'l mengi algú altre. Que després de tots aquests anys dedicats a Catalunya Ràdio, només podia dir un no gràcies, però a la seva manera. Sense estridències ni escarafalls ni falses gesticulacions. Gairebé m'atreviria a dir sense rancúnia. Però això sí, amb tota la dignitat del món. Una dignitat que encara és ben viva en una gran part de professionals de Catalunya Ràdio i que, com la crosta, costarà d'arrencar. Afortunadament encara hi queda molt talent. Algú va dir que la veritat sempre triomfa. N'estic convençut. Potser tard per a nosaltres, però arribarà.
Miquel Calçada
Amb un estiu informativament complicat, hi ha notícies que passen desapercebudes, però no per això són menys importants.
Quan Montserrat Minobis va ser nomenada directora de Catalunya Ràdio era suposable qualsevol cosa. Tanmateix, vull creure que el fet de moure peces de forma arbitrària, i malversar l'herència i l'audiència de Catalunya Ràdio fins a provocar col·lapses en la graella, eren fets des de la bona fe. Produïts segurament a parts iguals per la il·lusió i la ignorància de qui rep un encàrrec inesperat i fins i tot desproporcionat.
Vistos els resultats, l'antiga CCRTV va pensar a reconduir la situació amb una persona de la casa, Oleguer Sarsanedas. Aquí, però, ja és més difícil parlar de bona fe, segons el meu humil discerniment. Altrament no s'entén el fet de deixar escapar tants puntals de l'emissora. És més, no conec cap gestor d'un mitjà de comunicació que estigui disposat a prescindir dels fonaments d'aquest mitjà, els que el fan líder, amb tanta displicència. Durant aquesta etapa, que comença l'any 2004 amb el nomenament de Minobis i acaba el maig del 2009 amb la destitució de Sarsanedas, la sagnia és continua. De Basté a Clapés passant per Solé i Sabaté i acabant amb en Bassas com a corol·lari. Els canvis se succeeixen amb episodis d'un cinisme difícil de pair. Com quan es reconeix que la competència (referint-se a RAC1) guanya oients gràcies "als canvis que hem fet" i creient que ens n'hem de felicitar perquè "s'ha ampliat la ràdio en català" (Sarsanedas dixit). Ha estat una època de gestió erràtica en la qual s'ha actuat sense cap mena d'estratègia (o sí?) i amb unes llacunes enormes a l'hora de gestionar una empresa pública que enguany té un pressupost de gairebé 70 milions i sense tenir present tot el que comporta ser la ràdio nacional de Catalunya.
Tot això en Xavier Solà també ho va haver de patir. Encara no fa un any la direcció li demanava a corre-cuita que els fes un favor per tapar un nyap: fer-se càrrec del migdia en comptes de dirigir un programa a mitjanit com havien pactat feia mesos. Solà va acatar l'ordre. L'imagino mig somrient i acabant la conversa: "Muiaio, què hi farem?".
Després d'anys i panys de fer El suplement amb èxit, pensar en una nova proposta no és fàcil. Però la il·lusió fa que hom venci les pors i dificultats. És per això que si després de mesos de rumiar-hi, una setmana abans et fan esborrar tot el que has fet per tornar a començar sense tenir cap més indicació, has de ser un autèntic professional, algú que porta –si se'm permet l'expressió casernària– molta mili feta. Algú que durant vint anys ha apujat el llistó dels caps de setmana. Algú que Òmnium Cultural va premiar l'any 1993, que li van donar l'Ondas el 2005 i el premi de Turisme de la Generalitat el 2007. I Solà ho fa.
Després d'un nou canvi de direcció, la casa, a través de Ramon Mateu, li torna el favor dient-li que "no entra en els plans de la nova graella". I que fent un gran esforç, li poden oferir... de 3 a 6 de la matinada. Cal ser molt mesell en el sentit més primigeni del terme per oferir-li la matinada com un favor. La resposta d'en Solà no ha sorprès els qui el coneixem. Fan com és de la rebosteria, ha dit que aquest xuixo se'l mengi algú altre. Que després de tots aquests anys dedicats a Catalunya Ràdio, només podia dir un no gràcies, però a la seva manera. Sense estridències ni escarafalls ni falses gesticulacions. Gairebé m'atreviria a dir sense rancúnia. Però això sí, amb tota la dignitat del món. Una dignitat que encara és ben viva en una gran part de professionals de Catalunya Ràdio i que, com la crosta, costarà d'arrencar. Afortunadament encara hi queda molt talent. Algú va dir que la veritat sempre triomfa. N'estic convençut. Potser tard per a nosaltres, però arribarà.
Miquel Calçada
10 de setembre 2009
08 de setembre 2009
L'ENTREVISTA D'EN SOSTRES
Xavier Sala i Martín:
És d'una intel·ligència tan potent que et fa sentir petit, amb tics i bastant subnormal. Serà candidat a la presidència del Barça. Si guanya, esdevindrà el president més capaç, preparat i brillant que el futbol hagi tingut mai.
Salvador Sostres
Amb aquestes americanes no es pot ser president del Barça.
El soci del Barça és massa llest per triar president i projecte pel color de les americanes.
Hi ha unes formes.
Ei! Que no vaig pas disfressat de pastoret. Segueixo el cànon clàssic: camisa i americana.
La culpa de la crisi la tenen els empresaris.
La culpa del divorci la tenen els matrimonis.
Neoliberal salvatge.
Una part important de la crisi l'ha generada la intervenció pública. El govern americà creà les societats hipotecàries Freddie Mac i Fannie Mae per donar diners a famílies que ja se sabia que mai no podrien tornar-los. Bonisme, intervencionisme, i tacatà.
I la usura.
Al revés: Greenspan, quan era el president de la Reserva Federal, va abaixar els interessos fins al 0%, i la gent es va posar a demanar per sobre de les seves possibilitats. També això va ser intervencionisme.
L'única solució és que l'Estat intervingui.
ZP, que presumeix d'intervenir, va autoritzar el finançament de la bombolla immobiliària. I avui el sector immobiliari deu 420.000 milions d'euros a bancs i caixes, el 40% del PIB espanyol. Visca la regulació, company!
El capitalisme ha mort.
Està més viu que mai. Els que són morts són els que van fer el mur per impedir que els seus ciutadans marxessin. Al capitalisme no li calen murs.
Cada cop hi ha més pobres.
Fals. El capitalisme és el sistema econòmic que més ha reduït la pobresa. Mai no hi ha havia hagut tan pocs pobres com avui, ni en xifres absolutes ni en percentatge.
Obama és l'única esperança.
És elegant i eloqüent. Somriu bé. Camina com Tiger Woods i parla com Martin Luther King. Era una gran esperança. Però d'ençà que és president s'ha mostrat molt poc eficient. Per exemple, del pla anticrisi només ha aconseguit implantar el 10% de les revolucionàries mesures que va anunciar. De fet, l'economia americana ha sortit de la crisi per si sola, independentment d'ell.
'Yes we can'.
El que s'ha demostrat és que els americans han votat sense problema un president negre. Els europeus, que sempre volen donar lliçons, a veure quant triguen a fer un turc president d'Alemanya o un africà president de França.
Hem d'apujar els impostos de les rendes més altes.
El 90% dels impostos ja els paguen les rendes més altes. I tot té un límit. Durant el boom dels tenistes suecs, tots vivien a Mònaco, començant per Björn Borg. Després del sotrac que el país patí el 1993, van variar el sistema impositiu i van demanar als rics que tornessin. Els rics són importants i produeixen riquesa. Si cosíssim Messi a impostos, en quin país creus que jugaria?
Hem de ser solidaris.
Cert. Però amb els propis diners. És molt fàcil administrar els diners dels altres, sobretot dels que no ens voten.
El liberalisme és egoista.
El liberalisme ha fet més per eradicar la pobresa que totes les oenagés, bancs mundials, crèdits tous i condonacions del deute junts. No hi ha res com el mercat per donar feina als pobres. I t'ho dic jo, que sóc fundador d'una oenagé, Umbele: un futur per a l'Àfrica.
L'única solució per Catalunya és la llibertat.
L'única solució per a gairebé tots els problemes és la llibertat. I Catalunya no és una excepció.
Mas serà president?
L'actual conjunció política és nefasta. No només perquè les esquerres no aporten cap solució sinó perquè la gent vota una cosa i en segona volta, als despatxos, Carod en decideix una altra. I això desmoralitza.
Vostè és massa intel·ligent per ser president del Barça.
"Massa intel·ligent" és un concepte que no existeix. El Barça té el repte històric de deixar de ser el Circ Cric (local) i ser Disney (global). Som una fàbrica de somnis amb el món sencer pendent de l'art que el nostre equip crea amb la pilota. Per fer-ho possible, hem d'estar al grup de les 5 o 10 empreses futbolístiques que en els propers anys sobreviuran al repte de la megaglobalització. Hem de decidir si som Disney o el Betis. Ningú no és "massa intel·ligent" per afrontar aquest gran repte.
Només som un negoci.
No. Som il·lusió, som sentiments.
Vostè sap d'economia però no del Barça.
Des de ben jove que anava al camp amb el carnet que vaig heretar del meu tiet, Ramon Martín i Pujol, al gol sud. El 1979 vaig anar a la final de Basilea i un dels meus tresors és el carnet de soci d'aquella temporada signat pel Xarli.
Després ho va deixar estar.
L'any 1985 vaig anar-me'n a estudiar a Amèrica i com que era pobre vaig haver de deixar de pagar el carnet. Vivia d'una beca de La Caixa i amb 100.000 pessetes m'havia de pagar els estudis i l'estada, i no arribava a més.
Vaja, pobre i sentimental.
La final de Sevilla la vaig seguir des d'allà, a través d'una d'aquelles ràdios d'ona curta. Ara, afortunadament, quan sóc a Manhattan, puc veure els partits en directe i escoltar el Puyal per internet.
¿Ser president del Barça és prou important per deixar de viure a Manhattan?
Amb aquest invent que s'ha fet ara que es diu avió pots anar amunt i avall amb bastanta facilitat. Si Núñez no va deixar de vendre pisos no crec que jo hagi de deixar de fer classes.
Per cert, com acaba el 'Zoo d'en Pitus'?
Que se salva. Els seus amics fan un zoo per recaptar els diners. Una mica com jo amb Umbele.
És d'una intel·ligència tan potent que et fa sentir petit, amb tics i bastant subnormal. Serà candidat a la presidència del Barça. Si guanya, esdevindrà el president més capaç, preparat i brillant que el futbol hagi tingut mai.
Salvador Sostres
Amb aquestes americanes no es pot ser president del Barça.
El soci del Barça és massa llest per triar president i projecte pel color de les americanes.
Hi ha unes formes.
Ei! Que no vaig pas disfressat de pastoret. Segueixo el cànon clàssic: camisa i americana.
La culpa de la crisi la tenen els empresaris.
La culpa del divorci la tenen els matrimonis.
Neoliberal salvatge.
Una part important de la crisi l'ha generada la intervenció pública. El govern americà creà les societats hipotecàries Freddie Mac i Fannie Mae per donar diners a famílies que ja se sabia que mai no podrien tornar-los. Bonisme, intervencionisme, i tacatà.
I la usura.
Al revés: Greenspan, quan era el president de la Reserva Federal, va abaixar els interessos fins al 0%, i la gent es va posar a demanar per sobre de les seves possibilitats. També això va ser intervencionisme.
L'única solució és que l'Estat intervingui.
ZP, que presumeix d'intervenir, va autoritzar el finançament de la bombolla immobiliària. I avui el sector immobiliari deu 420.000 milions d'euros a bancs i caixes, el 40% del PIB espanyol. Visca la regulació, company!
El capitalisme ha mort.
Està més viu que mai. Els que són morts són els que van fer el mur per impedir que els seus ciutadans marxessin. Al capitalisme no li calen murs.
Cada cop hi ha més pobres.
Fals. El capitalisme és el sistema econòmic que més ha reduït la pobresa. Mai no hi ha havia hagut tan pocs pobres com avui, ni en xifres absolutes ni en percentatge.
Obama és l'única esperança.
És elegant i eloqüent. Somriu bé. Camina com Tiger Woods i parla com Martin Luther King. Era una gran esperança. Però d'ençà que és president s'ha mostrat molt poc eficient. Per exemple, del pla anticrisi només ha aconseguit implantar el 10% de les revolucionàries mesures que va anunciar. De fet, l'economia americana ha sortit de la crisi per si sola, independentment d'ell.
'Yes we can'.
El que s'ha demostrat és que els americans han votat sense problema un president negre. Els europeus, que sempre volen donar lliçons, a veure quant triguen a fer un turc president d'Alemanya o un africà president de França.
Hem d'apujar els impostos de les rendes més altes.
El 90% dels impostos ja els paguen les rendes més altes. I tot té un límit. Durant el boom dels tenistes suecs, tots vivien a Mònaco, començant per Björn Borg. Després del sotrac que el país patí el 1993, van variar el sistema impositiu i van demanar als rics que tornessin. Els rics són importants i produeixen riquesa. Si cosíssim Messi a impostos, en quin país creus que jugaria?
Hem de ser solidaris.
Cert. Però amb els propis diners. És molt fàcil administrar els diners dels altres, sobretot dels que no ens voten.
El liberalisme és egoista.
El liberalisme ha fet més per eradicar la pobresa que totes les oenagés, bancs mundials, crèdits tous i condonacions del deute junts. No hi ha res com el mercat per donar feina als pobres. I t'ho dic jo, que sóc fundador d'una oenagé, Umbele: un futur per a l'Àfrica.
L'única solució per Catalunya és la llibertat.
L'única solució per a gairebé tots els problemes és la llibertat. I Catalunya no és una excepció.
Mas serà president?
L'actual conjunció política és nefasta. No només perquè les esquerres no aporten cap solució sinó perquè la gent vota una cosa i en segona volta, als despatxos, Carod en decideix una altra. I això desmoralitza.
Vostè és massa intel·ligent per ser president del Barça.
"Massa intel·ligent" és un concepte que no existeix. El Barça té el repte històric de deixar de ser el Circ Cric (local) i ser Disney (global). Som una fàbrica de somnis amb el món sencer pendent de l'art que el nostre equip crea amb la pilota. Per fer-ho possible, hem d'estar al grup de les 5 o 10 empreses futbolístiques que en els propers anys sobreviuran al repte de la megaglobalització. Hem de decidir si som Disney o el Betis. Ningú no és "massa intel·ligent" per afrontar aquest gran repte.
Només som un negoci.
No. Som il·lusió, som sentiments.
Vostè sap d'economia però no del Barça.
Des de ben jove que anava al camp amb el carnet que vaig heretar del meu tiet, Ramon Martín i Pujol, al gol sud. El 1979 vaig anar a la final de Basilea i un dels meus tresors és el carnet de soci d'aquella temporada signat pel Xarli.
Després ho va deixar estar.
L'any 1985 vaig anar-me'n a estudiar a Amèrica i com que era pobre vaig haver de deixar de pagar el carnet. Vivia d'una beca de La Caixa i amb 100.000 pessetes m'havia de pagar els estudis i l'estada, i no arribava a més.
Vaja, pobre i sentimental.
La final de Sevilla la vaig seguir des d'allà, a través d'una d'aquelles ràdios d'ona curta. Ara, afortunadament, quan sóc a Manhattan, puc veure els partits en directe i escoltar el Puyal per internet.
¿Ser president del Barça és prou important per deixar de viure a Manhattan?
Amb aquest invent que s'ha fet ara que es diu avió pots anar amunt i avall amb bastanta facilitat. Si Núñez no va deixar de vendre pisos no crec que jo hagi de deixar de fer classes.
Per cert, com acaba el 'Zoo d'en Pitus'?
Que se salva. Els seus amics fan un zoo per recaptar els diners. Una mica com jo amb Umbele.
07 de setembre 2009
05 de setembre 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)