La dignitat d'en Xavier Solà

Amb un estiu informativament complicat, hi ha notícies que passen desapercebudes, però no per això són menys importants.

Quan Montserrat Minobis va ser nomenada directora de Catalunya Ràdio era suposable qualsevol cosa. Tanmateix, vull creure que el fet de moure peces de forma arbitrària, i malversar l'herència i l'audiència de Catalunya Ràdio fins a provocar col·lapses en la graella, eren fets des de la bona fe. Produïts segurament a parts iguals per la il·lusió i la ignorància de qui rep un encàrrec inesperat i fins i tot desproporcionat.

Vistos els resultats, l'antiga CCRTV va pensar a reconduir la situació amb una persona de la casa, Oleguer Sarsanedas. Aquí, però, ja és més difícil parlar de bona fe, segons el meu humil discerniment. Altrament no s'entén el fet de deixar escapar tants puntals de l'emissora. És més, no conec cap gestor d'un mitjà de comunicació que estigui disposat a prescindir dels fonaments d'aquest mitjà, els que el fan líder, amb tanta displicència. Durant aquesta etapa, que comença l'any 2004 amb el nomenament de Minobis i acaba el maig del 2009 amb la destitució de Sarsanedas, la sagnia és continua. De Basté a Clapés passant per Solé i Sabaté i acabant amb en Bassas com a corol·lari. Els canvis se succeeixen amb episodis d'un cinisme difícil de pair. Com quan es reconeix que la competència (referint-se a RAC1) guanya oients gràcies "als canvis que hem fet" i creient que ens n'hem de felicitar perquè "s'ha ampliat la ràdio en català" (Sarsanedas dixit). Ha estat una època de gestió erràtica en la qual s'ha actuat sense cap mena d'estratègia (o sí?) i amb unes llacunes enormes a l'hora de gestionar una empresa pública que enguany té un pressupost de gairebé 70 milions i sense tenir present tot el que comporta ser la ràdio nacional de Catalunya.

Tot això en Xavier Solà també ho va haver de patir. Encara no fa un any la direcció li demanava a corre-cuita que els fes un favor per tapar un nyap: fer-se càrrec del migdia en comptes de dirigir un programa a mitjanit com havien pactat feia mesos. Solà va acatar l'ordre. L'imagino mig somrient i acabant la conversa: "Muiaio, què hi farem?".

Després d'anys i panys de fer El suplement amb èxit, pensar en una nova proposta no és fàcil. Però la il·lusió fa que hom venci les pors i dificultats. És per això que si després de mesos de rumiar-hi, una setmana abans et fan esborrar tot el que has fet per tornar a començar sense tenir cap més indicació, has de ser un autèntic professional, algú que porta –si se'm permet l'expressió casernària– molta mili feta. Algú que durant vint anys ha apujat el llistó dels caps de setmana. Algú que Òmnium Cultural va premiar l'any 1993, que li van donar l'Ondas el 2005 i el premi de Turisme de la Generalitat el 2007. I Solà ho fa.

Després d'un nou canvi de direcció, la casa, a través de Ramon Mateu, li torna el favor dient-li que "no entra en els plans de la nova graella". I que fent un gran esforç, li poden oferir... de 3 a 6 de la matinada. Cal ser molt mesell en el sentit més primigeni del terme per oferir-li la matinada com un favor. La resposta d'en Solà no ha sorprès els qui el coneixem. Fan com és de la rebosteria, ha dit que aquest xuixo se'l mengi algú altre. Que després de tots aquests anys dedicats a Catalunya Ràdio, només podia dir un no gràcies, però a la seva manera. Sense estridències ni escarafalls ni falses gesticulacions. Gairebé m'atreviria a dir sense rancúnia. Però això sí, amb tota la dignitat del món. Una dignitat que encara és ben viva en una gran part de professionals de Catalunya Ràdio i que, com la crosta, costarà d'arrencar. Afortunadament encara hi queda molt talent. Algú va dir que la veritat sempre triomfa. N'estic convençut. Potser tard per a nosaltres, però arribarà.

Miquel Calçada