30 d’octubre 2009
EL BOLSO DE PILAR RAHOLA
No desitgem el conflicte però quan arriba, com a mínim, pots fer net d'agenda. Cada dia coneixem més gent i cada dia, per tant, tenim menys estona. A propòsit de les detencions dels meus amics, he esborrat dos números de la meva agenda telefònica. Un d'ells és el de la Pilar Rahola. Aquesta senyora que dimecres es va permetre d'escriure un article menyspreant els senyors Alavedra i Prenafeta i demanant-li al jutge Garzón llum i taquígrafs, tot dient que sort que no érem independents perquè si no aquestes coses mai no s'investigarien. Em causen espant l'interior dels bolsos de les dones però n'hi ha un que conec perfectament i no és pas el de la meva esposa sinó precisament el de la Pilar Rahola, per la descripció que en feia el Lluís, que l'havia vist tantes vegades. Aquesta Pilar convertida ara en moralista d'anar per casa, es presentava a Palau quan Lluís Prenafeta era el secretari general de la Presidència a exigir boniques sumes de bitllets en nom d'una presumpta fundació catalanista. Obria el bolso fins que li omplien. Era aquella Generalitat que sentia com un deure ajudar tota iniciativa cultural o política en favor de la nació. Al final, però, tothom va poder comprovar com d'escassa fou l'activitat d'aquesta fundació comparada amb la voracitat de la seva recaptadora. Aquesta Pilar Rahola del "usted no sabe con quién está hablando". Aquesta Pilar Rahola que quan va marxar d'Esquerra s'endugué l'acta i el sou de tots els càrrecs públics que en nom del partit ocupava en una demostració de pirateria insòlita fins llavors a la política catalana. I la Pilar del bolso és qui gosa donar lliçons d'honradesa a dos polítics dels quals coneixem un impressionant full de serveis al país, cosa que hem de dir que mai no hem conegut d'ella. Encara no sabem de què s'acusa els senyors Prenafeta i Alavedra ni quina solidesa tindran aquestes acusacions, en cas que arribin, venint del jutge que vénen. En canvi sí sabem qui ets, Pilar, i amb qui estem parlant, i la teva llarga llista d'indecències.
Salvador Sostres
No desitgem el conflicte però quan arriba, com a mínim, pots fer net d'agenda. Cada dia coneixem més gent i cada dia, per tant, tenim menys estona. A propòsit de les detencions dels meus amics, he esborrat dos números de la meva agenda telefònica. Un d'ells és el de la Pilar Rahola. Aquesta senyora que dimecres es va permetre d'escriure un article menyspreant els senyors Alavedra i Prenafeta i demanant-li al jutge Garzón llum i taquígrafs, tot dient que sort que no érem independents perquè si no aquestes coses mai no s'investigarien. Em causen espant l'interior dels bolsos de les dones però n'hi ha un que conec perfectament i no és pas el de la meva esposa sinó precisament el de la Pilar Rahola, per la descripció que en feia el Lluís, que l'havia vist tantes vegades. Aquesta Pilar convertida ara en moralista d'anar per casa, es presentava a Palau quan Lluís Prenafeta era el secretari general de la Presidència a exigir boniques sumes de bitllets en nom d'una presumpta fundació catalanista. Obria el bolso fins que li omplien. Era aquella Generalitat que sentia com un deure ajudar tota iniciativa cultural o política en favor de la nació. Al final, però, tothom va poder comprovar com d'escassa fou l'activitat d'aquesta fundació comparada amb la voracitat de la seva recaptadora. Aquesta Pilar Rahola del "usted no sabe con quién está hablando". Aquesta Pilar Rahola que quan va marxar d'Esquerra s'endugué l'acta i el sou de tots els càrrecs públics que en nom del partit ocupava en una demostració de pirateria insòlita fins llavors a la política catalana. I la Pilar del bolso és qui gosa donar lliçons d'honradesa a dos polítics dels quals coneixem un impressionant full de serveis al país, cosa que hem de dir que mai no hem conegut d'ella. Encara no sabem de què s'acusa els senyors Prenafeta i Alavedra ni quina solidesa tindran aquestes acusacions, en cas que arribin, venint del jutge que vénen. En canvi sí sabem qui ets, Pilar, i amb qui estem parlant, i la teva llarga llista d'indecències.
Salvador Sostres
29 d’octubre 2009
26 d’octubre 2009
El llibre de la setmana...
Y DE REPENTE, UN ÁNGEL
Potser és el llibre amb el que més he plorat.La crítica està dividida a l'hora de valorar-la.
Desena novel·la de Jaime Bayly, escriptor peruà.
Publicada el 2005 per Editorial Planeta. Finalista del seu premi aquell any.
Jo la recomano molt, la sensibilitat amb la que està escrita em va tocar molt.
Interessant si s'ha de conèixer el Perú profund com fareu alguns aquest gener.
25 d’octubre 2009
24 d’octubre 2009
EL SOSTRES AL CAMP...
LLIR ENTRE CARDS
Un dia al rerepaís
SALVADOR SOSTRES
Cap allà quarts d'una enfilem cap a Olot amb el meu editor, Quim Torra, per arribar a les 2 a l'entrevista que m'ha de fer l'Albert Brosa a la televisió local. Absurda retenció a la Gran Via, però encabat el viatge se'ns fa molt agradable. Via Vic, el paisatge és frondós després de les darreres pluges, i el verd lluent i abundant, fins i tot a mi que sóc poc sensible a la branca, aconsegueix de captivar-me. Fem silenci guaitant-lo. Finalment conec el túnel de Bracons, després de tant parlar-ne. De seguida es veu que era una obra ben necessària. De no haver estat per la negligència del tripartit, el tindríem de 4 carrils i seria formidable. Ara queda raquític: és una llàstima. El contrast quan hi entres i en surts és extraordinari: entrant véns de la plana i sortint-ne ets ja al mig de la muntanya. Catalunya és un país extraordinari. En molt poc espai tenim una gran varietat paisatgística. L'entrevista és un èxit i l'enllestim ràpid, perquè tenim gana. Espero que la vegi l'alcalde sociata d'Olot i "que n'aprengui". L'Albert ens convida a dinar a Santa Pau, al restaurant Cal Sastre. És a la magnífica plaça major del poble, silenciosa i empedrada. El restaurant presumeix -amb motiu- dels fesols tan populars de Santa Pau. Els serveixen amb botifarra negra esparracada. Un caneló amb beixamel de tòfones molt remarcable i unes galtes de vedella tendres com una mare. És un molt bon restaurant, i des de la capital de la nació, en poc més d'una hora pots plantar-t'hi. A les parets hi ha fotografies del tot Catalunya. Una de Macià Alavedra quan era conseller d'Economia: que jove que està. Els presidents Pujol i Laporta. I una altra del Pep Guardiola quan encara jugava, abraçat amb el Jesús, propietari del restaurant. Ni rastre, per cert, de Montilla o Zaragoza. Sortim a les 7 i ja és fosc. Fa el fred nítid de l'interior, lleu flaire de llar de foc i aquest morir lent que tenen els pobles quan la nit cau tot d'un cop. Idíl·lica postal, i agraeixo el dia passat en alegria i sobretaula. Però el meu ritme és un altre. Neons, benzineres, cinemes, pressa, ciutat. Vigor, ràbia. Volem sang.
23 d’octubre 2009
UNA SOLA MANERA D'ESCRIURE
No només hi ha una sola veritat sinó que hi ha una sola manera d’escriure-la. La resta són aproximacions, temptatives. Hi ha una sola veritat i una sola manera d’escriure-la, encara que sigui més fàcil pensar que tothom té la seva veritat i la seva manera d’escriure-la. Vull dir que el que ens diferencia no és el punt de vista o l’opinió, sinó el grau d’encert o d’error. El que ens diferencia no és l’estil, sinó el diferent nivell de precisió. No és una qüestió de personalitat, sinó de talent. El que ens fa diferents és que hi ha millors i pitjors. Venim d’una unitat i som una unitat i anem cap a una unitat. La diversitat com a valor és una superstició. No hi ha ningú ni mínimament seriós que avui en dia sigui politeïsta. El que passsa és que l’exercici és dur i costa. Jo mateix faig trampa, a voltes, escrivint, per justificar la falta d’aprofundiment en el compromís: i les metàfores són algunes vegades la manera que tenim de fer veure que escombrem quan en realitat estem amagant la porqueria sota la catifa. Déu va fer-nos imperfectes però això no és una excusa. És una explicació però no és una excusa. Trobes una excusa i en pots trobar cinquanta. Aleshores, tota possibilitat de bé s’amaga. Hi ha una sola veritat i una sola manera d’escriure-la. I no és que tinguem diferents tipus de personalitat sinó que tenim diferents nivells d’intel·ligència, d’audàcia, de resistènca i de bondat. El resum de la humanitat no són els diferents colors i tons de la paleta del pintor sinó una escala cap al cel i uns que són més amunt i els altres a tocar de l’infern. No horitzontal sinó vertical, com les catedrals gòtiques. No com un esplai sinó com una jerarquia. L’individualisme és adolescent la qual cosa no vol dir que no hi hagi una part de camí solitària. Escriure mateix és un ofici d’una gran solitud. Però després l’útltim propòsit són els altres i hem vingut al món a millorar-lo, i a donar esperança. No sempre, o quasi mai, estarem a l’alçada del nostre propòsit, però si ho hem intentat amb tot el que teníem, això pot perdonar-se. El que de cap manera és excusable és l’abandó del repte per la via de rebaixar-lo amb excuses relativistes, o senzillament ignorant-lo. Déu ens va fer imperfectes però no miserables. Hi ha marge per a l’error, però no per a la baixesa. Hi ha una sola veritat, una sola manera d’escriure-la i moltes maneres de mentir. Moltes maneres de no fer allò que saps que has de fer, de rendir-te, de tornar-te’n a casa potser no tan fatigat o tan ferit, però amb el buit interior de saber que en la part de món que depenia de tu -i sempre hi ha una part, per petita que sigui, que depèn de nosaltres- no vas deixar-hi la pell. I això t’eixuga l’ànima.
Salvador Sostres
No només hi ha una sola veritat sinó que hi ha una sola manera d’escriure-la. La resta són aproximacions, temptatives. Hi ha una sola veritat i una sola manera d’escriure-la, encara que sigui més fàcil pensar que tothom té la seva veritat i la seva manera d’escriure-la. Vull dir que el que ens diferencia no és el punt de vista o l’opinió, sinó el grau d’encert o d’error. El que ens diferencia no és l’estil, sinó el diferent nivell de precisió. No és una qüestió de personalitat, sinó de talent. El que ens fa diferents és que hi ha millors i pitjors. Venim d’una unitat i som una unitat i anem cap a una unitat. La diversitat com a valor és una superstició. No hi ha ningú ni mínimament seriós que avui en dia sigui politeïsta. El que passsa és que l’exercici és dur i costa. Jo mateix faig trampa, a voltes, escrivint, per justificar la falta d’aprofundiment en el compromís: i les metàfores són algunes vegades la manera que tenim de fer veure que escombrem quan en realitat estem amagant la porqueria sota la catifa. Déu va fer-nos imperfectes però això no és una excusa. És una explicació però no és una excusa. Trobes una excusa i en pots trobar cinquanta. Aleshores, tota possibilitat de bé s’amaga. Hi ha una sola veritat i una sola manera d’escriure-la. I no és que tinguem diferents tipus de personalitat sinó que tenim diferents nivells d’intel·ligència, d’audàcia, de resistènca i de bondat. El resum de la humanitat no són els diferents colors i tons de la paleta del pintor sinó una escala cap al cel i uns que són més amunt i els altres a tocar de l’infern. No horitzontal sinó vertical, com les catedrals gòtiques. No com un esplai sinó com una jerarquia. L’individualisme és adolescent la qual cosa no vol dir que no hi hagi una part de camí solitària. Escriure mateix és un ofici d’una gran solitud. Però després l’útltim propòsit són els altres i hem vingut al món a millorar-lo, i a donar esperança. No sempre, o quasi mai, estarem a l’alçada del nostre propòsit, però si ho hem intentat amb tot el que teníem, això pot perdonar-se. El que de cap manera és excusable és l’abandó del repte per la via de rebaixar-lo amb excuses relativistes, o senzillament ignorant-lo. Déu ens va fer imperfectes però no miserables. Hi ha marge per a l’error, però no per a la baixesa. Hi ha una sola veritat, una sola manera d’escriure-la i moltes maneres de mentir. Moltes maneres de no fer allò que saps que has de fer, de rendir-te, de tornar-te’n a casa potser no tan fatigat o tan ferit, però amb el buit interior de saber que en la part de món que depenia de tu -i sempre hi ha una part, per petita que sigui, que depèn de nosaltres- no vas deixar-hi la pell. I això t’eixuga l’ànima.
Salvador Sostres
22 d’octubre 2009
21 d’octubre 2009
TOT SOBRE EL GINTÒNIC
Amb el temps he descobert que el que més m'agrada del gintònic és pensar que aniré al Tirsa i que el vigorós perfum del twist de llimona em revingui a la memòria. Records de la tebior tan confortable de les hores passades en amistat, sense grumoll ni estridència. El que més m'agrada del gintònic és prendre el taxi per anar al meu bar, o fer-hi cap passejant, concentrat en els meus afers i analitzant-los des de la superioritat de la victòria segura del destí. Saludar el meu bàrman. "Que em faríeu un gintònic, sisplau?". I veure com el prepara, quirúrgica precisió, Biedma, Ferrater, el primer contacte dels meus dits amb el got entelat pel fred sobtat del gel i la tònica i la ginebra. Deploro els bars que tenen la ginebra al prestatge i te la serveixen quasi calenta. El que més m'agrada del gintònic és pressentir-lo i recrear-lo, la vigília, esperar-lo, tot el que ve abans i el record de tantes hores de converses felices d'alegria i amor i sempre a prop d'aquesta barra mítica i del meu bàrman en esmòquing negre, Manel Tirvió. Hi ha una textura angelical de cada cosa. No pots tocar-la però quan la comprens i l'assumeixes i la transformes en substància lírica és ella que ve a tocar-te i en aquest tacte hi ha la veritat que ens uneix amb la transcendència del que som. Hi ha una dimensió màgica de cada cosa i el nostre destí consisteix a detallar-ne la metàfora i a explicar-la, perquè hem vingut al món a donar esperança. El que més m'agrada del gintònic és la textura angelical, la dimensió màgica, la vigília, la set, l'esperança. La primera humitat dels llavis. Encabat la cocteleria té aquestes coses: que te l'has de beure. Fóra una heretgia no atendre amb minuciositat les obres perfectes que la Creació ens ha deixat perquè fem temps mentre arriba l'eternitat. La ressaca és una ferida col·lateral i és així com cal prendre-la: som soldats. Per això quan la sobrevius hi ha una eufòria que té a veure amb una tendresa misteriosa que ens supera, i les promeses que ens fem de no tornar a beure duren fins a la capvespral hora exacta de l'endemà. Déu salvi la Reina.
Salvador Sostres
Amb el temps he descobert que el que més m'agrada del gintònic és pensar que aniré al Tirsa i que el vigorós perfum del twist de llimona em revingui a la memòria. Records de la tebior tan confortable de les hores passades en amistat, sense grumoll ni estridència. El que més m'agrada del gintònic és prendre el taxi per anar al meu bar, o fer-hi cap passejant, concentrat en els meus afers i analitzant-los des de la superioritat de la victòria segura del destí. Saludar el meu bàrman. "Que em faríeu un gintònic, sisplau?". I veure com el prepara, quirúrgica precisió, Biedma, Ferrater, el primer contacte dels meus dits amb el got entelat pel fred sobtat del gel i la tònica i la ginebra. Deploro els bars que tenen la ginebra al prestatge i te la serveixen quasi calenta. El que més m'agrada del gintònic és pressentir-lo i recrear-lo, la vigília, esperar-lo, tot el que ve abans i el record de tantes hores de converses felices d'alegria i amor i sempre a prop d'aquesta barra mítica i del meu bàrman en esmòquing negre, Manel Tirvió. Hi ha una textura angelical de cada cosa. No pots tocar-la però quan la comprens i l'assumeixes i la transformes en substància lírica és ella que ve a tocar-te i en aquest tacte hi ha la veritat que ens uneix amb la transcendència del que som. Hi ha una dimensió màgica de cada cosa i el nostre destí consisteix a detallar-ne la metàfora i a explicar-la, perquè hem vingut al món a donar esperança. El que més m'agrada del gintònic és la textura angelical, la dimensió màgica, la vigília, la set, l'esperança. La primera humitat dels llavis. Encabat la cocteleria té aquestes coses: que te l'has de beure. Fóra una heretgia no atendre amb minuciositat les obres perfectes que la Creació ens ha deixat perquè fem temps mentre arriba l'eternitat. La ressaca és una ferida col·lateral i és així com cal prendre-la: som soldats. Per això quan la sobrevius hi ha una eufòria que té a veure amb una tendresa misteriosa que ens supera, i les promeses que ens fem de no tornar a beure duren fins a la capvespral hora exacta de l'endemà. Déu salvi la Reina.
Salvador Sostres
19 d’octubre 2009
18 d’octubre 2009
Per no acabar d'empleat
Passegem com algunes tardes de dissabte per la FNAC i hi ha un seguit de nois que fan de dependents amb tota classe d'arracades, anells al nas i estrambòtics tallats de cabells. Barbes retallades pel diable. Per tal d'aconseguir aquesta estètica, per diferenciar-se, per tant, dels altres, i afirmar la seva personalitat, s'hi han passat una bona estona. Però no sé de què els serveix voler diferenciar-se tant si encabat tots han de fer d'empleats. No sé si hi han pensat, tots ells, o algun d'ells, mentre es pentinaven o es foradaven, que si estudiessin o llegissin més, o lluitessin amb més honor, no caldria que es passessin tantes hores tunejant-se i que podrien diferenciar-se i afirmar la seva personalitat fent una feina força millor i sent ells mateixos força millors. A casa sempre les hauríem de tenir prohibides, aquesta classe d'extravagàncies. Els nens no haurien de tenir permès gaire marge per vestir-se d'una manera o de l'altra, de fet no haurien de poder-se moure gaire de la camisa de màniga llarga, els pantalons llargs i les sabates. Cap forat i tallat de cabells convencional. Primer perquè l'Occident culte i lliure té la seva estètica i després perquè si volen expressar la seva personalitat i diferenciar-se, s'acostumin a fer-ho a través de mitjans intel·lectuals, molt més elaborats que una anella al nas. I així segur que no s'exposen, als 20 anys, a ser tan inútils que hagin de fer de dependents de la FNAC. Les lliçons fonamentals s'aprenen de ben jove, i si en lloc de llegir o escriure o estudiar et tatues o et retalles la barba com un degenerat, el teu camí farà baixada. Amb els diners i el temps que costa plantar o vendre o comprar marihuana pots fer coses que et fan sentir millor i molt més especial, i que a més a més no et converteixen en el típic fumeta penjat que s'arrossega d'esma un dia i un altre. La propera vegada que t'arreglis pensa en el trist missatge que propagues de brut, perdut, penjat o petit cuc de banda urbana. I decideix si ja et va bé així o voldries elevar-te un poc més que les rates.
Salvador Sostres
Passegem com algunes tardes de dissabte per la FNAC i hi ha un seguit de nois que fan de dependents amb tota classe d'arracades, anells al nas i estrambòtics tallats de cabells. Barbes retallades pel diable. Per tal d'aconseguir aquesta estètica, per diferenciar-se, per tant, dels altres, i afirmar la seva personalitat, s'hi han passat una bona estona. Però no sé de què els serveix voler diferenciar-se tant si encabat tots han de fer d'empleats. No sé si hi han pensat, tots ells, o algun d'ells, mentre es pentinaven o es foradaven, que si estudiessin o llegissin més, o lluitessin amb més honor, no caldria que es passessin tantes hores tunejant-se i que podrien diferenciar-se i afirmar la seva personalitat fent una feina força millor i sent ells mateixos força millors. A casa sempre les hauríem de tenir prohibides, aquesta classe d'extravagàncies. Els nens no haurien de tenir permès gaire marge per vestir-se d'una manera o de l'altra, de fet no haurien de poder-se moure gaire de la camisa de màniga llarga, els pantalons llargs i les sabates. Cap forat i tallat de cabells convencional. Primer perquè l'Occident culte i lliure té la seva estètica i després perquè si volen expressar la seva personalitat i diferenciar-se, s'acostumin a fer-ho a través de mitjans intel·lectuals, molt més elaborats que una anella al nas. I així segur que no s'exposen, als 20 anys, a ser tan inútils que hagin de fer de dependents de la FNAC. Les lliçons fonamentals s'aprenen de ben jove, i si en lloc de llegir o escriure o estudiar et tatues o et retalles la barba com un degenerat, el teu camí farà baixada. Amb els diners i el temps que costa plantar o vendre o comprar marihuana pots fer coses que et fan sentir millor i molt més especial, i que a més a més no et converteixen en el típic fumeta penjat que s'arrossega d'esma un dia i un altre. La propera vegada que t'arreglis pensa en el trist missatge que propagues de brut, perdut, penjat o petit cuc de banda urbana. I decideix si ja et va bé així o voldries elevar-te un poc més que les rates.
Salvador Sostres
16 d’octubre 2009
15 d’octubre 2009
13 d’octubre 2009
El director Emili Boronat
Vaig conèixer l'Emili Boronat la nit de diumenge. És el director de l'escola Cardenal Spínola de Barcelona, naturalment una escola religiosa. Que trist que és dur els fills a una escola que no creu en res, agnòstica. Si per dins és així, com serà per fora? El director Boronat ha tornat a la implantació de l'uniforme, i a l'exigència que els nois s'alcin quan el professor fa l'entrada a classe. A l'hora de dinar beneeix la taula i els que en públic cometen una falta, en públic són sancionats i en públic han d'esmenar el mal que han fet amb una acció concreta en favor de la comunitat. Un director exigent, que apuja el llistó i que no l'abaixa, que confia en els nois i els potencia i els esperona en lloc d'anestesiar-los i tornar-los uns imbècils. Un director que té esperança. No durem mai més els nostres fills a escoles sense fe. Una escola sense llum, què podria ensenyar-nos? Una escola que no conegui les arrels profundes de la llibertat i la vida, cap a on podria guiar-nos? Hi ha una sola veritat. Jerarquia i disciplina. Que els nostres fills duguin uniforme i que aprenguin a projectar la seva singularitat amb el poder de la seva intel·ligència i la força dels seus cors i no comprant-se una samarreta o una altra. Vaig conèixer el director Emili Boronat la nit de diumenge i caldria escriure el seu nom entre signes d'admiració. Que els nostres fills creixin en el repte i no en la renúncia, en l'esforç i no en la deixadesa, en el meticulós compliment dels seus deures i no en la cridaire exigència dels seus drets. Que siguin educats en el respecte a la jerarquia, en el principi d'autoritat i en l'agraïment a tots els que viuen dedicats a mostrar-los el camí de ser persones decents. Que l'ortografia sigui impecable, i la gramàtica, i que la idea exacta, el pensament estructurat i la veritat revelada facin de dic de contenció contra la mentida i la barbàrie. Salve, director! Transcendència. La majestuosa tensió de l'arc. Rigor. Que un mandat superior a les nostres inevitables limitacions ens recordi quan defallim que l'hora de descansar encara no ha arribat.
Salvador Sostres
Vaig conèixer l'Emili Boronat la nit de diumenge. És el director de l'escola Cardenal Spínola de Barcelona, naturalment una escola religiosa. Que trist que és dur els fills a una escola que no creu en res, agnòstica. Si per dins és així, com serà per fora? El director Boronat ha tornat a la implantació de l'uniforme, i a l'exigència que els nois s'alcin quan el professor fa l'entrada a classe. A l'hora de dinar beneeix la taula i els que en públic cometen una falta, en públic són sancionats i en públic han d'esmenar el mal que han fet amb una acció concreta en favor de la comunitat. Un director exigent, que apuja el llistó i que no l'abaixa, que confia en els nois i els potencia i els esperona en lloc d'anestesiar-los i tornar-los uns imbècils. Un director que té esperança. No durem mai més els nostres fills a escoles sense fe. Una escola sense llum, què podria ensenyar-nos? Una escola que no conegui les arrels profundes de la llibertat i la vida, cap a on podria guiar-nos? Hi ha una sola veritat. Jerarquia i disciplina. Que els nostres fills duguin uniforme i que aprenguin a projectar la seva singularitat amb el poder de la seva intel·ligència i la força dels seus cors i no comprant-se una samarreta o una altra. Vaig conèixer el director Emili Boronat la nit de diumenge i caldria escriure el seu nom entre signes d'admiració. Que els nostres fills creixin en el repte i no en la renúncia, en l'esforç i no en la deixadesa, en el meticulós compliment dels seus deures i no en la cridaire exigència dels seus drets. Que siguin educats en el respecte a la jerarquia, en el principi d'autoritat i en l'agraïment a tots els que viuen dedicats a mostrar-los el camí de ser persones decents. Que l'ortografia sigui impecable, i la gramàtica, i que la idea exacta, el pensament estructurat i la veritat revelada facin de dic de contenció contra la mentida i la barbàrie. Salve, director! Transcendència. La majestuosa tensió de l'arc. Rigor. Que un mandat superior a les nostres inevitables limitacions ens recordi quan defallim que l'hora de descansar encara no ha arribat.
Salvador Sostres
11 d’octubre 2009
remembering...
NO SÉ SI ALGÚ MÉS A PART DE L'ÀLEX I EL MEU GERMÀ LA POT CONÈIXER, PERÒ US PROMETO QUE ME LA SÉ DE MEMÒRIA, I QUE L'HE CANTAT MOOOOOOLTS COPS!!!
10-10-09
Sí senyor, ha valgut la pena esperar 4 anys:
- Cava
- Cloïses i musclos de roca al vapor
- Vichyssoise
- Fricandó de vedella amb arròs basmati..perdó, bassati.
- Pastetes de full
- Cafè
- Gintonics Tanquerai
- Delícies de xocolata 70%
Gran dinar, gran amfitrió.
Merci per tot Eloi!
09 d’octubre 2009
08 d’octubre 2009
EL DISC DE LA SETMANA
Chet Baker - Let's get lost
Al principi sembla música d'ascensor. Però és només al principi.
A la poca estona t'adones que és un dels grans. Chet Baker sona a
Nova York en blanc i negre. A Mike Hammer enecent-se un piti.
A Bukowksy escribint de matinada en una habitació de motel.
Es veu que ara n'han fet una peli. Potser estaria bé anar-la a veure.
Sobre la privacitat
Privacitat no és jugar a enviar-se missatges des del Parlament i des del telèfon portàtil que et paga el Parlament quan se suposa que hauries d'estar fent la teva feina de parlamentari que és escoltar el que diuen els altres portaveus. Això és com els que creuen que morir és un dret o que avortar és llibertat. El senyor Daniel Sirera, per qui vull dir que sento una gran tendresa, té dret a enviar els missatges privats que vulgui, sempre i quan ho faci fora d'hores d'oficina i no quan se suposa que està treballant per a nosaltres; i pagant-se'ls de la seva butxaca i no de la nostra. Que li hagin tret aquesta fotografia no és una mala sort: és un escàndol. Especialment en temps de desafecció i de crisi els polítics han de tenir una especial cura a l'hora de gastar-se els nostres diners. Ni és raonable que durant les sessions parlamentàries els senyors diputats es dediquin a enviar-se missatgets com si fossin porteres i és directament robar que ho facin pagant nosaltres. Si volem una democràcia de qualitat, la funció pública s'ha d'exercir amb rigor i amb honor. I això no treu, evidentment, que pugui estar completament d'acord amb el contingut del missatge del senyor Sirera, tal com penso que el pobre Saura tenia raó -sense que serveixi de precedent- amb la seva valoració del discurs de Montilla, tot i que lamento que tingui l'home uns recursos semàntics tan limitats. L'argument de la privacitat, doncs, a banda de ser molt infantil, és falsari. La intimitat la tens a casa teva, als hotels, als bars i als restaurants. Al teu lloc de treball, i més si aquest lloc de treball és un Parlament nacional, el que tens és l'obligació de guardar la compostura i de treballar, d'utilitzar els diners que no són teus amb eficiència i responsabilitat, i de deixar de banda les petites querelles personals per servir la nació de la millor manera possible. És escarnir les penúries que passen tants catalans que tot un president de grup parlamentari es dediqui a fer el burro en seu parlamentària. Encara que tingui raó i el seu partit sigui una merda.
Salvador Sostres
Privacitat no és jugar a enviar-se missatges des del Parlament i des del telèfon portàtil que et paga el Parlament quan se suposa que hauries d'estar fent la teva feina de parlamentari que és escoltar el que diuen els altres portaveus. Això és com els que creuen que morir és un dret o que avortar és llibertat. El senyor Daniel Sirera, per qui vull dir que sento una gran tendresa, té dret a enviar els missatges privats que vulgui, sempre i quan ho faci fora d'hores d'oficina i no quan se suposa que està treballant per a nosaltres; i pagant-se'ls de la seva butxaca i no de la nostra. Que li hagin tret aquesta fotografia no és una mala sort: és un escàndol. Especialment en temps de desafecció i de crisi els polítics han de tenir una especial cura a l'hora de gastar-se els nostres diners. Ni és raonable que durant les sessions parlamentàries els senyors diputats es dediquin a enviar-se missatgets com si fossin porteres i és directament robar que ho facin pagant nosaltres. Si volem una democràcia de qualitat, la funció pública s'ha d'exercir amb rigor i amb honor. I això no treu, evidentment, que pugui estar completament d'acord amb el contingut del missatge del senyor Sirera, tal com penso que el pobre Saura tenia raó -sense que serveixi de precedent- amb la seva valoració del discurs de Montilla, tot i que lamento que tingui l'home uns recursos semàntics tan limitats. L'argument de la privacitat, doncs, a banda de ser molt infantil, és falsari. La intimitat la tens a casa teva, als hotels, als bars i als restaurants. Al teu lloc de treball, i més si aquest lloc de treball és un Parlament nacional, el que tens és l'obligació de guardar la compostura i de treballar, d'utilitzar els diners que no són teus amb eficiència i responsabilitat, i de deixar de banda les petites querelles personals per servir la nació de la millor manera possible. És escarnir les penúries que passen tants catalans que tot un president de grup parlamentari es dediqui a fer el burro en seu parlamentària. Encara que tingui raó i el seu partit sigui una merda.
Salvador Sostres
07 d’octubre 2009
el llibre de la setmana...
'TRAVESURAS DE LA NÑA MALA'
D'en Mario Vargas Llosa. Ed. Alfaguara.
Entre 300 i 400 pàgines, depèn de l'edició.
Fàcil de llegir.
Història d'amor poc convencional, o no. Diria que tothom hi troba algun punt de connexió, i és el que fa màgic el llibre, a part de la prosa d'en Llosa. Tot i la seva incomprensió cap al Català, la qualitat d'aquest personatge és innegable.
Molt recomanable, t'acaba enganxant, i produint aquella sensació de mono de llibre quan estàs arribant al final, que no et deixa anar a dormir d'hora, i que tindries ganes que fos l'agost i estar a Formentera per a poder-lo llegir d'una tirada.
consulta...
Algú ha vist el Jeremies alguna vegada així? perquè us prometo que pagaria molts diners perquè hi tornés! hi ha alguna possibilitat Marcus...?
05 d’octubre 2009
LA CONYA OLÍMPICA
De tota manera la raó amb això dels Jocs la tenen una vegada més els americans, que organitzen les seves candidatures amb diner privat. La despesa pública dels Estats Units de divendres a Copenhaguen es va circumscriure al desplaçament del president i la seva esposa. De la resta de membres de la delegació se n'ocupà la candidatura privada de Chicago. S'ha fet molta comèdia amb el moviment olímpic per justificar el vedat de cacera de persones tan dubtoses com el falangista que fins fa poc el presidia. És indigne que amb diner públic es patrocini gent que salta i corre i que fa coses tan estranyes com llençar martells, o aquesta preurbana afició selvàtica, que sens dubte deu ser una aportació del comitè africà, del salt de perxa, com qui encara no hagués acabat de baixar de l'arbre. La delegació de Madrid constava de 450 persones que, pagant-ho entre tots, feren nit en hotels de 5 estrelles sense cap mena de rubor. Els hauria de caure la cara de vergonya. Jugar a fer carreres amb els diners de tots és una de tantes maneres de robar, i és especialment cruel que això es faci en uns temps en què tanta gent passa per tantes dificultats. Si 4 brètols hiperactius volen córrer més de pressa, que s'ho paguin de la seva butxaca. I si volen recuperar la inversió, que cobrin més cara l'entrada. Amèrica, que és el país més seriós i lliure del món, de cap manera no s'atreviria a atracar els seus ciutadans amb aquest pretext tan ridícul. "Oh!", exclamen alguns, "pensa que les pitjors olimpíades foren les d'Atlanta, sense inversió pública i patrocinades per la Coca-cola". Esclar: tampoc el meu vàter no és tan lluït com el del senyor Millet, però jo no vaig fer-me'l robant. Hi ha també l'objecció estètica de trobar penosa tota aquesta exaltació de la musculatura. El Comitè Olímpic Internacional és una banda de sinistres personatges que desmenteixen amb els seus currículums l'esperit que diuen representar. Estic convençut que la flamant elecció de la seu de Rio té profundament a veure amb la seva sucosa oferta de conya i putes.
Salvador Sostres
De tota manera la raó amb això dels Jocs la tenen una vegada més els americans, que organitzen les seves candidatures amb diner privat. La despesa pública dels Estats Units de divendres a Copenhaguen es va circumscriure al desplaçament del president i la seva esposa. De la resta de membres de la delegació se n'ocupà la candidatura privada de Chicago. S'ha fet molta comèdia amb el moviment olímpic per justificar el vedat de cacera de persones tan dubtoses com el falangista que fins fa poc el presidia. És indigne que amb diner públic es patrocini gent que salta i corre i que fa coses tan estranyes com llençar martells, o aquesta preurbana afició selvàtica, que sens dubte deu ser una aportació del comitè africà, del salt de perxa, com qui encara no hagués acabat de baixar de l'arbre. La delegació de Madrid constava de 450 persones que, pagant-ho entre tots, feren nit en hotels de 5 estrelles sense cap mena de rubor. Els hauria de caure la cara de vergonya. Jugar a fer carreres amb els diners de tots és una de tantes maneres de robar, i és especialment cruel que això es faci en uns temps en què tanta gent passa per tantes dificultats. Si 4 brètols hiperactius volen córrer més de pressa, que s'ho paguin de la seva butxaca. I si volen recuperar la inversió, que cobrin més cara l'entrada. Amèrica, que és el país més seriós i lliure del món, de cap manera no s'atreviria a atracar els seus ciutadans amb aquest pretext tan ridícul. "Oh!", exclamen alguns, "pensa que les pitjors olimpíades foren les d'Atlanta, sense inversió pública i patrocinades per la Coca-cola". Esclar: tampoc el meu vàter no és tan lluït com el del senyor Millet, però jo no vaig fer-me'l robant. Hi ha també l'objecció estètica de trobar penosa tota aquesta exaltació de la musculatura. El Comitè Olímpic Internacional és una banda de sinistres personatges que desmenteixen amb els seus currículums l'esperit que diuen representar. Estic convençut que la flamant elecció de la seu de Rio té profundament a veure amb la seva sucosa oferta de conya i putes.
Salvador Sostres
L'ENTREVISTA D'EN SOSTRES:
El doctor Carretero quan parla té el sentit de la verticalitat de Laudrup. Va directe a la cosa sense por ni drama. Té una determinació insòlita a la política catalana. Lucidesa, humor, molta tensió i una mala llet còsmica.
Friqui.
Seriós, compromès, però sense els traumes dels polítics habituals de Catalunya.
No té diners per a la campanya.
És veritat. Només tinc diners per viure jo. Però a Reagrupament tenim un capital humà importantíssim i esperem anar obtenint els recursos econòmics que ens calguin. De tota manera, caldrà que hi posem molta imaginació.
No té cap mitjà de comunicació a favor.
Montilla els té tots comprats i perdrà les properes eleccions.
Són una colla d'aficionats.
No som polítics professionals ni volem ser-ho. Però som professionals d'altres àmbits i sabem com funciona el món.
Són una escissió d'Esquerra.
La majoria de la nostra gent, un 70%, no ve d'Esquerra.
Vostè va fer el tripartit 1.
Jo vaig ser al tripartit 1. Em va semblar que calia per higiene democràtica.
Enhorabona.
Va ser un fracàs. No poso mai al meu currículum que vaig ser conseller de Pasqual Maragall. Em faria quedar fatal.
Tot ho fa pel ressentiment que el cessessin de conseller.
Cap ressentiment. Quan em van fer fora, vaig tornar a la meva feina de metge.
"No em volen de conseller? Doncs em tindran de president". Diuen que aquesta frase és seva.
'Se non è vero, è ben trovato'.
Ara el que cal és vot útil per acabar amb el tripartit.
Exacte. I el vot útil és Reagrupament: ni tripartit ni sociovergència.
Com tots els d'esquerres, acabareu pactant entre vosaltres.
¿No sap que els meus excompanys m'acusen de ser molt de dreta?
Farà Mas president.
O potser li demano a l'Artur Mas que em faci president a mi: depenent de qui guanyi.
Mira, un altre equidistant.
De cap manera: havent de triar entre Mas i Montilla, segur que triaria Mas. El primer objectiu és la independència, el segon la regeneració democràtica, i el tercer, com a conseqüència dels dos primers, que el tripartit no torni a governar mai més.
La Catalunya real no vol la independència.
Com va dir Salvador Cardús a l'assemblea de dissabte, tot Catalunya sap que l'única solució és la independència. Hi ha pors, indecisions i interessos perquè això no arribi mai. Però tothom sap que la independència és l'única solució possible per a Catalunya.
Independència és impossible.
És possible, és necessària i és molt urgent. A més a més és l'única decisió que pot prendre Catalunya: perquè per jugar a estatutets i transferències, hem de demanar permís a Espanya.
Només Convergència durà la independència.
Això seria així si visquéssim en un univers estàtic i si tot Convergència volgués la independència i no anés acompanyada de socis tan estrafolaris. Hi ha sectors dins d'aquest partit que treballen en la direcció correcta, però -com que no vivim en un univers estàtic- si no espavilen, el gran partit acabarem sent nosaltres.
L'única política possible és el peix al cove.
Ja no ens queda cove. Ja no ens queda peix. L'única política possible és l'ambició de tenir els instruments adequats per resoldre els nostres problemes.
Assembleari.
Havíem de començar donant veu a tots els associats, però a partir d'ara hem de ser un exèrcit entrenat, organitzat i disciplinat on només mani el capità general. Són la mena d'exèrcits que acostumen a guanyar.
Reagrupament serà com el PI.
Era la nostra idea però ara estem molt tristos perquè ja no som a temps que Fèlix Millet ens pugui ajudar.
Una aventura més dels rebotats d'Esquerra.
Que jo sàpiga, el PI no va arribar a tenir 2.300 associats.
Laporta.
És el millor president de la història del Barça.
El millor candidat per a Reagrupament.
Tenim un cafè pendent. Hem de trucar-nos i veure què podem fer.
Quin és el primer pas cap a la independència?
Telefonar a la secretària d'Estat americana, que per cert ja sap que tard o d'hora li acabarem telefonant, i explicar-li que l'hora de la llibertat per fi ha arribat. I, naturalment, posar-li el país a disposició per si algun dia han de venir a fer exercici a Europa i necessiten lloc per aparcar.
Friqui.
Seriós, compromès, però sense els traumes dels polítics habituals de Catalunya.
No té diners per a la campanya.
És veritat. Només tinc diners per viure jo. Però a Reagrupament tenim un capital humà importantíssim i esperem anar obtenint els recursos econòmics que ens calguin. De tota manera, caldrà que hi posem molta imaginació.
No té cap mitjà de comunicació a favor.
Montilla els té tots comprats i perdrà les properes eleccions.
Són una colla d'aficionats.
No som polítics professionals ni volem ser-ho. Però som professionals d'altres àmbits i sabem com funciona el món.
Són una escissió d'Esquerra.
La majoria de la nostra gent, un 70%, no ve d'Esquerra.
Vostè va fer el tripartit 1.
Jo vaig ser al tripartit 1. Em va semblar que calia per higiene democràtica.
Enhorabona.
Va ser un fracàs. No poso mai al meu currículum que vaig ser conseller de Pasqual Maragall. Em faria quedar fatal.
Tot ho fa pel ressentiment que el cessessin de conseller.
Cap ressentiment. Quan em van fer fora, vaig tornar a la meva feina de metge.
"No em volen de conseller? Doncs em tindran de president". Diuen que aquesta frase és seva.
'Se non è vero, è ben trovato'.
Ara el que cal és vot útil per acabar amb el tripartit.
Exacte. I el vot útil és Reagrupament: ni tripartit ni sociovergència.
Com tots els d'esquerres, acabareu pactant entre vosaltres.
¿No sap que els meus excompanys m'acusen de ser molt de dreta?
Farà Mas president.
O potser li demano a l'Artur Mas que em faci president a mi: depenent de qui guanyi.
Mira, un altre equidistant.
De cap manera: havent de triar entre Mas i Montilla, segur que triaria Mas. El primer objectiu és la independència, el segon la regeneració democràtica, i el tercer, com a conseqüència dels dos primers, que el tripartit no torni a governar mai més.
La Catalunya real no vol la independència.
Com va dir Salvador Cardús a l'assemblea de dissabte, tot Catalunya sap que l'única solució és la independència. Hi ha pors, indecisions i interessos perquè això no arribi mai. Però tothom sap que la independència és l'única solució possible per a Catalunya.
Independència és impossible.
És possible, és necessària i és molt urgent. A més a més és l'única decisió que pot prendre Catalunya: perquè per jugar a estatutets i transferències, hem de demanar permís a Espanya.
Només Convergència durà la independència.
Això seria així si visquéssim en un univers estàtic i si tot Convergència volgués la independència i no anés acompanyada de socis tan estrafolaris. Hi ha sectors dins d'aquest partit que treballen en la direcció correcta, però -com que no vivim en un univers estàtic- si no espavilen, el gran partit acabarem sent nosaltres.
L'única política possible és el peix al cove.
Ja no ens queda cove. Ja no ens queda peix. L'única política possible és l'ambició de tenir els instruments adequats per resoldre els nostres problemes.
Assembleari.
Havíem de començar donant veu a tots els associats, però a partir d'ara hem de ser un exèrcit entrenat, organitzat i disciplinat on només mani el capità general. Són la mena d'exèrcits que acostumen a guanyar.
Reagrupament serà com el PI.
Era la nostra idea però ara estem molt tristos perquè ja no som a temps que Fèlix Millet ens pugui ajudar.
Una aventura més dels rebotats d'Esquerra.
Que jo sàpiga, el PI no va arribar a tenir 2.300 associats.
Laporta.
És el millor president de la història del Barça.
El millor candidat per a Reagrupament.
Tenim un cafè pendent. Hem de trucar-nos i veure què podem fer.
Quin és el primer pas cap a la independència?
Telefonar a la secretària d'Estat americana, que per cert ja sap que tard o d'hora li acabarem telefonant, i explicar-li que l'hora de la llibertat per fi ha arribat. I, naturalment, posar-li el país a disposició per si algun dia han de venir a fer exercici a Europa i necessiten lloc per aparcar.
04 d’octubre 2009
03 d’octubre 2009
ANUNCI DE LA SETMANA (I aquest es meu!!)
Fa gairebé un any vam guanyar el concurs de Budweiser contra les
millors agències d'espanya amb aquesta campanya. Després de molt
'patiment', finalment dilluns el veureu a totes les cadenes.
02 d’octubre 2009
El 92% de la gente que escribe “jaja” en Internet no se ríe de verdad.
El internauta no es tan feliz como parece. Según un estudio del Instituto Nacional de Estadística, los internautas no siempre son fieles a sus emociones cuando se comunican por Internet. Una investigación en la que han participado más de 2000 voluntarios demuestra que, cuando una persona expresa su risa en chats, foros o e-mails mediante las grafías “jaja”, “jajaja”, “juas” y otras derivaciones, muchas veces no se carcajea de verdad y normalmente su rostro permanece impasible. “Esto convierte a la mayoría de internautas en gente despreciable y mentirosa que engaña a sus amigos”, dice Modesto Cabellos, director del INE.
El internauta no es tan feliz como parece. Según un estudio del Instituto Nacional de Estadística, los internautas no siempre son fieles a sus emociones cuando se comunican por Internet. Una investigación en la que han participado más de 2000 voluntarios demuestra que, cuando una persona expresa su risa en chats, foros o e-mails mediante las grafías “jaja”, “jajaja”, “juas” y otras derivaciones, muchas veces no se carcajea de verdad y normalmente su rostro permanece impasible. “Esto convierte a la mayoría de internautas en gente despreciable y mentirosa que engaña a sus amigos”, dice Modesto Cabellos, director del INE.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)