UNA SOLA MANERA D'ESCRIURE

No només hi ha una sola veritat sinó que hi ha una sola manera d’escriure-la. La resta són aproximacions, temptatives. Hi ha una sola veritat i una sola manera d’escriure-la, encara que sigui més fàcil pensar que tothom té la seva veritat i la seva manera d’escriure-la. Vull dir que el que ens diferencia no és el punt de vista o l’opinió, sinó el grau d’encert o d’error. El que ens diferencia no és l’estil, sinó el diferent nivell de precisió. No és una qüestió de personalitat, sinó de talent. El que ens fa diferents és que hi ha millors i pitjors. Venim d’una unitat i som una unitat i anem cap a una unitat. La diversitat com a valor és una superstició. No hi ha ningú ni mínimament seriós que avui en dia sigui politeïsta. El que passsa és que l’exercici és dur i costa. Jo mateix faig trampa, a voltes, escrivint, per justificar la falta d’aprofundiment en el compromís: i les metàfores són algunes vegades la manera que tenim de fer veure que escombrem quan en realitat estem amagant la porqueria sota la catifa. Déu va fer-nos imperfectes però això no és una excusa. És una explicació però no és una excusa. Trobes una excusa i en pots trobar cinquanta. Aleshores, tota possibilitat de bé s’amaga. Hi ha una sola veritat i una sola manera d’escriure-la. I no és que tinguem diferents tipus de personalitat sinó que tenim diferents nivells d’intel·ligència, d’audàcia, de resistènca i de bondat. El resum de la humanitat no són els diferents colors i tons de la paleta del pintor sinó una escala cap al cel i uns que són més amunt i els altres a tocar de l’infern. No horitzontal sinó vertical, com les catedrals gòtiques. No com un esplai sinó com una jerarquia. L’individualisme és adolescent la qual cosa no vol dir que no hi hagi una part de camí solitària. Escriure mateix és un ofici d’una gran solitud. Però després l’útltim propòsit són els altres i hem vingut al món a millorar-lo, i a donar esperança. No sempre, o quasi mai, estarem a l’alçada del nostre propòsit, però si ho hem intentat amb tot el que teníem, això pot perdonar-se. El que de cap manera és excusable és l’abandó del repte per la via de rebaixar-lo amb excuses relativistes, o senzillament ignorant-lo. Déu ens va fer imperfectes però no miserables. Hi ha marge per a l’error, però no per a la baixesa. Hi ha una sola veritat, una sola manera d’escriure-la i moltes maneres de mentir. Moltes maneres de no fer allò que saps que has de fer, de rendir-te, de tornar-te’n a casa potser no tan fatigat o tan ferit, però amb el buit interior de saber que en la part de món que depenia de tu -i sempre hi ha una part, per petita que sigui, que depèn de nosaltres- no vas deixar-hi la pell. I això t’eixuga l’ànima.

Salvador Sostres