30 de novembre 2009
CRÍTICA
Si la cosa funciona, de Woody Allen
Ja no espero res de les pel·lícules de Woody Allen però no trobo mai l’ocasió de deixar d’anar-les a veure. Hi ha un humor, una estètica. Per tant he anat a veure Si la cosa funciona i m’ha semblat una peça molt útil per explicar la decadència moral d’Occident. Cal dir que és un plaer poder-ho fer des de la calma que sempre proporciona el bon gust del senyor Allen. Hauríem de poder debatre i explicar-nos sempre des d’aquesta alçada. La decadència no és que es torni menys decadent però pots comentar-la amb molta més gràcia. El primer paradigma del senyor Allen és que no hi ha cap principi ni moral, i la majoria de les coses que ens passen són fruit de l’atzar. Pensa que els catòlics són retardats mentals o bé que pateixen alguna mena de repressió sexual. Els dos creients que hi surten, de fet, acaben igual: la dona vivint amb dos homes que tot el dia se la tiren indistintament, i per amunt i per avall; i l’home acaba sortint de l’armani i anant a viure amb un que coneix al bar. No cal dir que abans l’home i la dona eren un matrimoni i que s’associa divorci a llibertat. Aquest és el cor ideològic de la pel·lícula, que és un cant a l’escepticisme, al relativisme i a una única possibilitat atzarosa, física i gens moral, de la felicitat. Després hi ha la cosa de la dona. El tractament que rep en general la dona a les pel·lícules del senyor Allen i a Si la cosa funciona en particular. El senyor Allen té un públic femení i feminista molt devot, especialment a Barcelona i a Catalunya, cal dir-ho. I cal dir també que, en general, però sobretot en aquesta darrera obra, les dones hi apareixen com éssers completament menros, amb tota classe de tares i retards intel·lectuals. Només els concedeix la gràcia de redimir o arrodonir els homes a través de la seva bellesa física. Ni els més casposos apologetes de la dona/objecte no s’havien atrevit mai a tant. Em pregunto en què deuen pensar les dones i sobretot els feministes quan veuen aquesta pel·lícula. Em pregunto què és exacatament el que els fa gràcia. Les dones segons Woody Allen són frívoles, analfabetes i estúpides, no tenen ànima ni cap possibilitat de generositat, les que no són histèriques d’entrada s’hi acaben tornant i la seva major aportació a la humanitat és quan ens fan de minyones i callen. No sé en què deuen pensar les feministes de Catalunya quan va a veure pel·lícules com aquesta ni perquè encabat els fan tanta ràbia alguns dels meus articles. Si al costat de Wody Allen jo semblo la mala bèstia de la Lidia Falcón! Com massa sovint li passa a un ampli espectre del públic català, crec que molta gent que va a veure al Woody Allen van amb tants prejudicis positius sobre l’autor, i tan convençuts que participar acríticament del seu humor els torna més intel·ligents, que riuen sense ni saber de què riuen, sense plantejar-se si hi estan a favor o en contra, si així quan s’acaba la sessió poden alçar-se de la butaca amb el geni confirmat. Fa una barreja d’angúnia i llàstima.
Pel que fa a l’humor, tot i que encara hi ha alguns gags bons, l’enginy d’Allen ha baixat sensiblement la qual cosa és comprensible si pensem en la seva avançada edat. Recorre amb una facilitat demagògica a l’acudit, a la sal gruixuda i al joc de paraules. Això del protagonista adreçant-se als espectadors és de primer de bàsica. Alguns moments absurds tenen el seu encant, i de tota manera cal dir que un mestre sempre és un mestre, fins i tot quan l’està cagant.
Els interiors de cases i locals continuen sent deliciosos, i tot i que el Manhattan d’altres pel·lícules m’ha semblat molt més bell i interessant, aquests suburbis tenen també el seu encant i Allen sap perfectament com ensenyar-te’l.
La idea de món que hi ha rere el film és ridícula i no funciona. Woody Allen explicita perfectament en aquesta pel·lícula el seu fracàs personal i la seva escassa solidesa intel·lectual.
Salvador Sostres
26 de novembre 2009
24 de novembre 2009
23 de novembre 2009
El PSC contra l'Avui
Felicitem, doncs, els socialistes, que sempre són motiu d’inspiració i que aquesta setmana, a més, s’han tret un pes de sobre. El Sostres devia ser l’únic columnista amb presència forta a la premsa que encara no havien comprat, espantat o liquidat. Els últims anys havia esdevingut la seva bèstia negra i, ara que ha perdut la columna de l’Avui, segur que contemplen les properes eleccions amb menys temor.
Pel que fa a mi, potser té interès de fer constar que, des d'aquell article que es deia “Sr. Montilla, el currículum”, he vist progressivament ampliat el temps per meditar les meves col·laboracions; per això, tres anys després, són tan bons els meus articles.
Però anant al cor de la qüestió, em dol que el Sostres s’hagi quedat sense columna. No només perquè era bona. No només perquè sé l'esforç que hi dedicava. No només perquè l’Avui és un diari que m’estimo. També perquè, d’un temps ençà, veig com es tanquen les vies de diàleg, com s'accentua el nosaltres o vosaltres, com s’esvaeix l’esperança de reconduir el trencament que s’està covant.
Amb la fulminació de la columna sostriana es tanca una etapa. Desapareix un dels pocs espais a la premsa que ha tractat els catalans com adults intel·ligents. L'escola, però, ja està creada, el llistó ja està posat. La revolució del Sostres, igual que la de Pla i Sagarra dels anys 20, ha consistit a escriure des dels amors i no des de les pors; ha consistit a no mirar de fer-se perdonar els cognoms amb retòrica d’enciclopèdia o de Mare Teresa de Calcuta. Ha consistit a crear, en definitiva, un sistema moral del qual pots discrepar, però que té el valor d’estar basat en l’experiència -és a dir en la cultura- i no pas en el “què diran”.
El més greu de tot afer és que la columna ha estat purgada perquè era massa bona, perquè tenia un estil massa personal. Després diran que la llengua es perd. Després diran que els diaris catalans són “massa ideològics”. Després diran que a Catalunya hi ha “pensament únic”. Després diran el que convingui, com sempre. Però hi ha un fet que parla per ell sol i és que un diari en català, que està lluitant per sobreviure, s’ha permès el luxe d’acomiadar el seu articulista més llegit. Em sembla que n’hi ha prou de preguntar-se qui subvenciona aquest luxe tan pervers per entendre de què estem parlant.
Ja vaig explicar, en un altre article que es deia Curro Jiménez a la Generalitat, el problema que pateixen els diaris catalans i com els socialistes l’aprofiten. A tot el món els diaris viuen de fer xantatge al poder. Aquí, però, el poder és cosa prima. Els politics i els empresaris remenen quatre engrunes, molt sovint prestades, de manera que són ells que fan xantatge als diaris, amb la venia de Madrid. Per això hi ha tants columnistes de raspall i palangana i tants periodistes semblen funcionaris. Per això els grans diaris sempre han estat, i remarco sempre, un element d’espanyolització. També és per aquest motiu que, quan hem sortit una colla de bons articulistes que ens hem negat a seguir el camí previst (passar del català al castellà a canvi de facilitats i de diners), el sistema s’ha col·lapsat.
Escrivint en un entorn hostil, el Sostres ha fet molta feina. Ha sabut donar peixet a tots els imbècils que es pensen que Catalunya és un invent de la burgesia. Ha desemmascarat el mite del diari comercial, i tots aquests que pixen pedanteria damunt la tomba de Gaziel o Pla. Quan els socialistes van voler augmentar la pressió sobre l'Avui, van intentar folcloritzar-lo; van mirar de convertir-lo en un ninot, com han fet amb tants d’altres clients del Drolma i de l’Hispània. El problema, però, és que, més enllà de la ideologia i les disfresses, el que compta és si hi ha o no hi ha substància humana i, al final, al Sostres tothom l’entén i massa bé.
Quan, fa poc, l’Avui va suprimir el rànquing d’articles més llegits del seu portal d’internet, ja vaig veure que el fotrien fora. Aquella llista, generada pels lectors, deixava massa en evidència l’assalt que el diari està patint per part de gent que no respecta res. Com és natural, el Sostres era SEMPRE el primer de la llista; el segon més llegit de la llista era jo -les poques vegades que hi he pogut escriure els últims anys. El Jordi Graupera mai no hi era perquè no té tanta paciència, i ja fa temps que va decidir no tolerar que li demanessin quin tema tractaria, abans d’enviar l’article. Tot això d'entrada pot sorprendre. Jo ja fa temps que vaig aprendre fins a quin punt, a Catalunya, la dinàmica colonial està pensada per matar l’amor i la vitalitat. Recentment, fins he publicat un llibre sobre la qüestió. Tan de bo tothom tregui les seves conclusions a temps, començant per Convergència. Abans que Catalunya es torni com el País Valencià.
Enric Vila
Felicitem, doncs, els socialistes, que sempre són motiu d’inspiració i que aquesta setmana, a més, s’han tret un pes de sobre. El Sostres devia ser l’únic columnista amb presència forta a la premsa que encara no havien comprat, espantat o liquidat. Els últims anys havia esdevingut la seva bèstia negra i, ara que ha perdut la columna de l’Avui, segur que contemplen les properes eleccions amb menys temor.
Pel que fa a mi, potser té interès de fer constar que, des d'aquell article que es deia “Sr. Montilla, el currículum”, he vist progressivament ampliat el temps per meditar les meves col·laboracions; per això, tres anys després, són tan bons els meus articles.
Però anant al cor de la qüestió, em dol que el Sostres s’hagi quedat sense columna. No només perquè era bona. No només perquè sé l'esforç que hi dedicava. No només perquè l’Avui és un diari que m’estimo. També perquè, d’un temps ençà, veig com es tanquen les vies de diàleg, com s'accentua el nosaltres o vosaltres, com s’esvaeix l’esperança de reconduir el trencament que s’està covant.
Amb la fulminació de la columna sostriana es tanca una etapa. Desapareix un dels pocs espais a la premsa que ha tractat els catalans com adults intel·ligents. L'escola, però, ja està creada, el llistó ja està posat. La revolució del Sostres, igual que la de Pla i Sagarra dels anys 20, ha consistit a escriure des dels amors i no des de les pors; ha consistit a no mirar de fer-se perdonar els cognoms amb retòrica d’enciclopèdia o de Mare Teresa de Calcuta. Ha consistit a crear, en definitiva, un sistema moral del qual pots discrepar, però que té el valor d’estar basat en l’experiència -és a dir en la cultura- i no pas en el “què diran”.
El més greu de tot afer és que la columna ha estat purgada perquè era massa bona, perquè tenia un estil massa personal. Després diran que la llengua es perd. Després diran que els diaris catalans són “massa ideològics”. Després diran que a Catalunya hi ha “pensament únic”. Després diran el que convingui, com sempre. Però hi ha un fet que parla per ell sol i és que un diari en català, que està lluitant per sobreviure, s’ha permès el luxe d’acomiadar el seu articulista més llegit. Em sembla que n’hi ha prou de preguntar-se qui subvenciona aquest luxe tan pervers per entendre de què estem parlant.
Ja vaig explicar, en un altre article que es deia Curro Jiménez a la Generalitat, el problema que pateixen els diaris catalans i com els socialistes l’aprofiten. A tot el món els diaris viuen de fer xantatge al poder. Aquí, però, el poder és cosa prima. Els politics i els empresaris remenen quatre engrunes, molt sovint prestades, de manera que són ells que fan xantatge als diaris, amb la venia de Madrid. Per això hi ha tants columnistes de raspall i palangana i tants periodistes semblen funcionaris. Per això els grans diaris sempre han estat, i remarco sempre, un element d’espanyolització. També és per aquest motiu que, quan hem sortit una colla de bons articulistes que ens hem negat a seguir el camí previst (passar del català al castellà a canvi de facilitats i de diners), el sistema s’ha col·lapsat.
Escrivint en un entorn hostil, el Sostres ha fet molta feina. Ha sabut donar peixet a tots els imbècils que es pensen que Catalunya és un invent de la burgesia. Ha desemmascarat el mite del diari comercial, i tots aquests que pixen pedanteria damunt la tomba de Gaziel o Pla. Quan els socialistes van voler augmentar la pressió sobre l'Avui, van intentar folcloritzar-lo; van mirar de convertir-lo en un ninot, com han fet amb tants d’altres clients del Drolma i de l’Hispània. El problema, però, és que, més enllà de la ideologia i les disfresses, el que compta és si hi ha o no hi ha substància humana i, al final, al Sostres tothom l’entén i massa bé.
Quan, fa poc, l’Avui va suprimir el rànquing d’articles més llegits del seu portal d’internet, ja vaig veure que el fotrien fora. Aquella llista, generada pels lectors, deixava massa en evidència l’assalt que el diari està patint per part de gent que no respecta res. Com és natural, el Sostres era SEMPRE el primer de la llista; el segon més llegit de la llista era jo -les poques vegades que hi he pogut escriure els últims anys. El Jordi Graupera mai no hi era perquè no té tanta paciència, i ja fa temps que va decidir no tolerar que li demanessin quin tema tractaria, abans d’enviar l’article. Tot això d'entrada pot sorprendre. Jo ja fa temps que vaig aprendre fins a quin punt, a Catalunya, la dinàmica colonial està pensada per matar l’amor i la vitalitat. Recentment, fins he publicat un llibre sobre la qüestió. Tan de bo tothom tregui les seves conclusions a temps, començant per Convergència. Abans que Catalunya es torni com el País Valencià.
Enric Vila
20 de novembre 2009
LA PELÍCULA DE LA SETMANA
Esto sí es cine, además español
El género de cárceles tiene un atractivo enorme para los que nunca las hemos padecido, al encontrarnos con gente torva en situaciones límite, con villanos desesperados que van a jugarse lo poco o nada que les queda para vencer a sus secuestradores legales, para dar la reivindicativa y casi siempre sangrienta bronca, para conseguir escapar. Es uno de los escenarios favoritos del cine de acción, puede mostrar el luminoso anverso y el temible reverso de los que han transgredido las leyes (están excluidos en esa narrativa que aspira a exaltarte los grandes tiburones, los banqueros, los gánsteres disfrazados de ejecutivos, los líderes políticos, los delincuentes de lujo, los que nunca pisan las cárceles y si excepcionalmente lo hacen saben que obedece a un pacto inocuo, a un simulacro del orden para calmar el revuelo social), ya que por muy ingenuos que seamos la complicidad del espectador sólo puede identificarse con el marginal, el solitario, el que juega en desventaja, el más débil aunque sea muy fuerte.
La primera secuencia de Celda 211 te avisa, como en Grupo salvaje, de que esto va en serio, de que va a hablar de fronterizos en situación tétrica. Te obliga a cerrar los ojos. La segunda, que ejerce de prólogo expositivo, es horrorosa, con actores que recitan con tonillo presuntamente natural pero vergonzantemente falso lo que ocurre en esa cárcel. En la tercera aparece un cráneo afeitado y unos andares intimidantes. Se hace llamar Malamadre, es el jefe de los malos, no es el individualista épico que interpreta Eastwood en Fuga de Alcatraz ni el tenebrosamente lírico y maquiavélico Hannibal Lecter, ni el cerebral profesional de la resistencia que encarna Tim Robbins en Cadena perpetua. Es un macarra resolutivo y de voz cavernosa, un hijoputa que te obligaría a salir corriendo si divisaras su sombra en la calle, el genético rey de una selva eterna, con salida sellada. Desde ese momento sabes que todo lo que diga, haga o sienta ese personaje te lo vas a creer, que has entrado en el campo magnético de un personaje con cuerpo y alma, con naturalismo y matices, siniestro y conmovedor, héroe y malvado, letal y legal, retorcido y diáfano, superviviente y guerrero, esencialmente trágico, un fulano del que no vas a poder apartar los ojos y los oídos cada vez que aparezca, que te hará sentir miedo y compasión, que sabes que sólo puede perder aunque aterre provisionalmente al sistema, capaz de barbarie pero con códigos de honor, volcánico y secreto, líder y víctima, alguien que te impresiona, del que te preocupa su suerte, que va a dejar poso imborrable en tu memoria.
Daniel Monzón narra admirablemente con pulso, nervio, ritmo, suspense y complejidad emocional esta historia de perdedores épicos, de guardianes de la ley que descubren con miedo, pasmo y sangre que la vida puede colocarte al otro lado. Hay un giro excepcional en el guión al plantear que los asesinos desclasados pueden utilizar como rehenes políticos a los asesinos patrióticos. Hay diálogos para quitarse el sombrero. Es una película con eso tan difícil de lograr llamado atmósfera, con gente que te va a implicar en lo que les ocurre.
También existen lastres en este cine ejemplar que le impiden alcanzar la condición de obra maestra. Sobran los flash-backs sobre la vida familiar del guardián que se transformó en presa, sobra la manifestación de los familiares de los presos, sobran algunos actores sonrojantes. Lo último es preocupante en una película con personajes que sólo funcionan si te los crees. Y resultan modélicos el sinuoso Morón, el violento Resines, el maquiavélico buscavidas Carlos Bardem o Luis Zahera, un individuo con gorra, gesto amenazante y voz convulsa que parece interpretarse a sí mismo, esos presos que desprenden realismo. Son el complemento ideal para una interpretación prodigiosa. La de Luis Tosar. Desde fuera y desde dentro, acojonando y enterneciendo, revelándote zonas de luz en un fulano tenebroso, clavando el gesto y la palabra. Sólo lamentas que no aparezca en todos los planos. Yo pensaba que era un actor tan eficaz como lineal, intensamente taciturno. Prejuicio borrado. Lo que hace aquí es magnético, sutil, veraz y emocionante. Para enmarcar.
Carlo Boyero
18 de novembre 2009
L' ÚLTIM "SOSTRES" DE L'AVUI
Adéu (Article de l'AVUI)
Aquesta és la meva darrera columna a l’AVUI, no pas per voluntat pròpiasinó perquè el director Carles Flo ha decidit acabar amb ella. Diu queés repetitiva i que representa un llast pel diari; que ja no aporta resi que en canvi perjudica el bon nom de la casa. M’ha ofert de conservarl’entrevista a canvi dels mateixos diners que cobrava fins ara, però elque jo he vingut a fer al món és a escriure el que penso, lesentrevistes eren un entreteniment, i tot i que fóra ingenu creure queno tinc un preu, he de dir en tot cas que la meva xifra és una altra.És l’hora, doncs, d’acomiadar-se. Ho he sabut ara fa 15 minuts i pertant han de perdonar-me si no em surt un text gaire lluït. Clausurar 8anys i mig així de sobte no és fàcil ni agradable. Voldria fer constarel meu agraïment a tots i cadascun dels lectors. Als que m’han llegitamb plaer i als que m’han llegit amb fàstic, als que han patitllegint-me i als que no sempre s’han sentit ben tractats. Als tots elsque, encara que no ens coneguem, hem fent junts aquest camí des delprincipi fins al final. Als que em llegien al principi però ja no emllegeixen, i als molts joves que m’acaben de descobrir. Gràcies per lavostra fidelitat i la vostra paciència. A la meva pàgina web,salvadorsostres.com, continuaré escrivint un article diari i faré unavaloració més extensa del que penso que ha passat amb aquest finalprecipitat. I naturalment que em repetiré en la defensa del meu país siés agredit, i naturalment que em repetiré en la defensa de tots aquellsque per defensar Catalunya són insultats i agredits i fins i totsegrestats, i no tinguin cap dubte que defensaré els meus amics com fatota persona decent. No crec que sigui cap gran mèrit, tot i que aixís’acabi percebent en temps tan estranys com aquests. També voldriatenir un record per la molta gent que suposo que celebrarà el finald’aquesta columna. En fi, algun dia havia d’arribar l’adéu. Ha estat unhonor, he procurat escriure amb honor i jugar-me la pell fins al’última coma per les persones i les coses que estimo i en què crec.Això no és una rendició. Queda molt per fer. Som els bons i guanyarem.
Salvador Sostres
Aquesta és la meva darrera columna a l’AVUI, no pas per voluntat pròpiasinó perquè el director Carles Flo ha decidit acabar amb ella. Diu queés repetitiva i que representa un llast pel diari; que ja no aporta resi que en canvi perjudica el bon nom de la casa. M’ha ofert de conservarl’entrevista a canvi dels mateixos diners que cobrava fins ara, però elque jo he vingut a fer al món és a escriure el que penso, lesentrevistes eren un entreteniment, i tot i que fóra ingenu creure queno tinc un preu, he de dir en tot cas que la meva xifra és una altra.És l’hora, doncs, d’acomiadar-se. Ho he sabut ara fa 15 minuts i pertant han de perdonar-me si no em surt un text gaire lluït. Clausurar 8anys i mig així de sobte no és fàcil ni agradable. Voldria fer constarel meu agraïment a tots i cadascun dels lectors. Als que m’han llegitamb plaer i als que m’han llegit amb fàstic, als que han patitllegint-me i als que no sempre s’han sentit ben tractats. Als tots elsque, encara que no ens coneguem, hem fent junts aquest camí des delprincipi fins al final. Als que em llegien al principi però ja no emllegeixen, i als molts joves que m’acaben de descobrir. Gràcies per lavostra fidelitat i la vostra paciència. A la meva pàgina web,salvadorsostres.com, continuaré escrivint un article diari i faré unavaloració més extensa del que penso que ha passat amb aquest finalprecipitat. I naturalment que em repetiré en la defensa del meu país siés agredit, i naturalment que em repetiré en la defensa de tots aquellsque per defensar Catalunya són insultats i agredits i fins i totsegrestats, i no tinguin cap dubte que defensaré els meus amics com fatota persona decent. No crec que sigui cap gran mèrit, tot i que aixís’acabi percebent en temps tan estranys com aquests. També voldriatenir un record per la molta gent que suposo que celebrarà el finald’aquesta columna. En fi, algun dia havia d’arribar l’adéu. Ha estat unhonor, he procurat escriure amb honor i jugar-me la pell fins al’última coma per les persones i les coses que estimo i en què crec.Això no és una rendició. Queda molt per fer. Som els bons i guanyarem.
Salvador Sostres
17 de novembre 2009
16 de novembre 2009
15 de novembre 2009
=================================
NOS ESTAMOS HACIENDO MAYORES?
=================================
La mayoría de la gente que entró a las universidades el año pasado nació en 1983. En ese tiempo tu ya sabías multiplicar, dividir y hasta resolvías ecuaciones.
Ellos no tienen recuerdos significativos de la "Era de Reagan" y nunca se enteraron de que alguien le hubiera disparado, incluso les hablas de Naranjito y posiblemente creerán que les tomas el pelo.
Para ellos ha existido solamente un Papa que ha durado toda la vida. Nunca cantaron "We are the world, we are the children" y nunca han visto jugar a Maradona, Gordillo, Van Basten o Zoff.
Tenían 8 años cuando la Unión Soviética se desintegró, no se acuerdan de la Guerra Fría y conocen una sola Alemania, aunque en el colegio les haya contado que hubo dos. Son demasiado jóvenes para acordarse de la explosión del transbordador espacial Challenger. Para ellos, el sida ha existido toda la vida.
No alcanzaron a jugar con el Atari.... el CD entró al mercado cuando no tenían ni un año de vida. Nunca tuvieron un tocadiscos y nunca jugaron Pac-Man. Star-Wars se les hace bastante falso, y los efectos especiales les parecen patéticos. Muchos de ellos no saben, o no recuerdan, que los televisores sólo tenían 2 canales y una "U", más aún, incluso algunos no han visto nunca televisor en blanco y negro. No pueden explicarse siquiera lo que es ver la tele sin un control remoto. Nacieron tres años después que la Sony puso a la venta el Walkman, y para ellos los patines siempre han tenido las ruedas en línea.
Y ni hablemos de la normalidad con la que ven un teléfono móvil o un PC.
Puede que nunca hayan visto Barrio Sésamo, La Bola de Cristal, D'Artacan y los Tres Mosqueperros o Las Aventuras de Willy Fog. Nunca se meten a nadar pensando en "Tiburón" y Michael Jackson siempre ha sido blanco. Cómo van a creer que Travolta pudo bailar con esa panza ? No recuerdan quien era Mazinger Z, ni Orzowei, Ulises XXI, o que un extraterrestre con forma de lagarto tomara ratones como aperitivo... Creen que Starsky y Hutch son un grupo de música o que los "Ángeles de Charlie" es un estreno cinematográfico.
Recuerda que toda esta gente entró a la Universidad el año pasado... ellos son los jóvenes ahora...
SÍNTOMAS DE QUE TE ESTÁS HACIENDO VIEJO
1. Cuando entiendes el texto anterior y sonríes...
2. Cuando, siendo hombre, por fin eres capaz de decirle que NO a una mujer sin remordimientos.
3. Cuando, siendo mujer, por fin eres capaz de decirle que SI a un hombre.... y sin remordimientos.
4. Cuando haces deporte y, orgulloso, le cuentas a todo el mundo que lo haces.
5. Cuando hay medicinas en la mesa de noche.
6. Cuando la virginidad hace tiempo que ya no es tema de conversación.
7. Cuando los niños con quienes, hasta hace poco, tenías cierta complicidad, ahora te dicen "señor", te tratan de usted... peor aún, te dicen"tío".
8. Cuando necesitas mucho más tiempo que una mañana para recuperarte de una
trasnochada.
9. Cuando tú mismo cuelgas la toalla después de ducharte.
10. Cuando te molesta que otro deje la pasta de dientes destapada.
11. Cuando tus amigos se casan sin estar en apuros.
12. Cuando tus primos pequeños te piden cigarros.
13. Cuando tus sobrinos saben más que tú de ordenadores.
14. Cuando vas a la playa y puedes pasar todo el día sin bañarte en el mar.
15. Cuando ves los partidos y conciertos por la tele, en vez de ir a verlos en vivo.
16. Cuando ya sabes lo que quieres.
17. Cuando, después de leer este e-mail, decides enviarlo a un amigo que seguro le va a gustar.
NOS ESTAMOS HACIENDO MAYORES?
=================================
La mayoría de la gente que entró a las universidades el año pasado nació en 1983. En ese tiempo tu ya sabías multiplicar, dividir y hasta resolvías ecuaciones.
Ellos no tienen recuerdos significativos de la "Era de Reagan" y nunca se enteraron de que alguien le hubiera disparado, incluso les hablas de Naranjito y posiblemente creerán que les tomas el pelo.
Para ellos ha existido solamente un Papa que ha durado toda la vida. Nunca cantaron "We are the world, we are the children" y nunca han visto jugar a Maradona, Gordillo, Van Basten o Zoff.
Tenían 8 años cuando la Unión Soviética se desintegró, no se acuerdan de la Guerra Fría y conocen una sola Alemania, aunque en el colegio les haya contado que hubo dos. Son demasiado jóvenes para acordarse de la explosión del transbordador espacial Challenger. Para ellos, el sida ha existido toda la vida.
No alcanzaron a jugar con el Atari.... el CD entró al mercado cuando no tenían ni un año de vida. Nunca tuvieron un tocadiscos y nunca jugaron Pac-Man. Star-Wars se les hace bastante falso, y los efectos especiales les parecen patéticos. Muchos de ellos no saben, o no recuerdan, que los televisores sólo tenían 2 canales y una "U", más aún, incluso algunos no han visto nunca televisor en blanco y negro. No pueden explicarse siquiera lo que es ver la tele sin un control remoto. Nacieron tres años después que la Sony puso a la venta el Walkman, y para ellos los patines siempre han tenido las ruedas en línea.
Y ni hablemos de la normalidad con la que ven un teléfono móvil o un PC.
Puede que nunca hayan visto Barrio Sésamo, La Bola de Cristal, D'Artacan y los Tres Mosqueperros o Las Aventuras de Willy Fog. Nunca se meten a nadar pensando en "Tiburón" y Michael Jackson siempre ha sido blanco. Cómo van a creer que Travolta pudo bailar con esa panza ? No recuerdan quien era Mazinger Z, ni Orzowei, Ulises XXI, o que un extraterrestre con forma de lagarto tomara ratones como aperitivo... Creen que Starsky y Hutch son un grupo de música o que los "Ángeles de Charlie" es un estreno cinematográfico.
Recuerda que toda esta gente entró a la Universidad el año pasado... ellos son los jóvenes ahora...
SÍNTOMAS DE QUE TE ESTÁS HACIENDO VIEJO
1. Cuando entiendes el texto anterior y sonríes...
2. Cuando, siendo hombre, por fin eres capaz de decirle que NO a una mujer sin remordimientos.
3. Cuando, siendo mujer, por fin eres capaz de decirle que SI a un hombre.... y sin remordimientos.
4. Cuando haces deporte y, orgulloso, le cuentas a todo el mundo que lo haces.
5. Cuando hay medicinas en la mesa de noche.
6. Cuando la virginidad hace tiempo que ya no es tema de conversación.
7. Cuando los niños con quienes, hasta hace poco, tenías cierta complicidad, ahora te dicen "señor", te tratan de usted... peor aún, te dicen"tío".
8. Cuando necesitas mucho más tiempo que una mañana para recuperarte de una
trasnochada.
9. Cuando tú mismo cuelgas la toalla después de ducharte.
10. Cuando te molesta que otro deje la pasta de dientes destapada.
11. Cuando tus amigos se casan sin estar en apuros.
12. Cuando tus primos pequeños te piden cigarros.
13. Cuando tus sobrinos saben más que tú de ordenadores.
14. Cuando vas a la playa y puedes pasar todo el día sin bañarte en el mar.
15. Cuando ves los partidos y conciertos por la tele, en vez de ir a verlos en vivo.
16. Cuando ya sabes lo que quieres.
17. Cuando, después de leer este e-mail, decides enviarlo a un amigo que seguro le va a gustar.
13 de novembre 2009
CRÍTICA
Por un lado, 2012 es como cualquier otro filme de catástrofes: su planteamiento predice un futuro horrible para el hombre, su nudo agota casi todo el presupuesto en efectos especiales y en su desenlace los héroes hacen de héroes. Por otro, es una obra sin parangón. No hace falta ver más películas de catástrofes tras ver 2012, porque es mucho más que todas sus predecesoras. Más espectacular, más ruidosa, mucho más estúpida. La estupidez fluye con tal rapidez y alcanza tal hilaridad que se convierte en factor redentor. De hecho, los mejores momentos son los más ridículos, porque viéndolos es imposible no reírse. El problema es que no hay suficientes en 158 minutos de metraje.
Durante ese tiempo que parece no consumirse nunca, Roland Emmerich tergiversa de forma embarazosa la geología, la física y la astronomía, y maneja un elenco de personajes tan abultado que la vida o la muerte de ninguno importa un bledo. Pero nadie ve estas películas para aprender ciencia, sino para asistir a actos de destrucción masiva. Emmerich es tan consciente de ello que al final se le va la mano en escenas demasiado largas y repetitivas pero, eso sí, adecuadamente horteras y hasta perversas: solo a él se le ocurriría, tras masacrar a miles de millones de personas, recrearse en el incierto destino de un repelente caniche ante el mayor tsunami de la historia.
Nando Salvá
Manifest reaccionari, 2
La meva proposta de llei electoral atorga 4 vots teòrics a cada català. Català és qui hagi nascut a Catalunya. Aquests 4 vots s'hauran de validar a la junta electoral central i en podràs validar 1 per avi que tinguis que hagi nascut a Catalunya. Qui pugui validar-los tots 4 passa automàticament a tenir-ne 5, com un premi per l'autenticitat. En el cas que et casis amb una pubilla que també tingui els 4 vots validats, tots 2 cònjuges passareu a tenir-ne el doble cadascun, és a dir, 10, perquè no només cal reconèixer la tradició sinó també el sentit patriòtic de mantenir-la a través de l'enllaç matrimonial. Potser caldria aclarir que parlem sempre de matrimonis catòlics i per tant heterosexuals. Les persones que lliurement triïn d'altres opcions copulatives tenen dret als teòrics 4 vots i a validar-los segons l'origen dels avis, però no al premis d'autenticitat ni al del sentit patriòtic de casar-se com Déu mana. Hem de tornar a la concepció clàssica del món. Déu, pàtria i furs. Contra la dispersió, concretem. Contra el tralarí, el tralarà. Contra el multiculturalisme, arrels. Contra el tot s'hi val, el poques hòsties. Contra el relativisme, la veritat transparent i cristal·lina. En temps que qualsevol idea de rigor és acusada de venir de l'extrema dreta, o de conduir-hi, el pensament feble abarateix els termes del debat, la fortalesa de la nació i tot és un can pixa aclaparador i humiliant. El vaixell s'enfonsa, naufragant entre tanta demagògia, tanta frivolitat i tanta tonteria. Hem de tornar a prendre el timó. Ens volen intimidar i volen fer-nos sentir indignes. Hem d'exagerar fins que situem els termes del debat allà on toca. Hem d'exagerar amb totes les exageracions de l'Evangeli, que no són poques. Recuperar el sentit tràgic de la història, trencar amb Roma i fundar una Església Nacional. Estudiar quina és la línia dinàstica més legítima i restaurar la monarquia. Convocar eleccions cada 10 anys en lloc de fer-ho cada 4 i tenir un sistema presidencialista. Prohibir els comitès d'empresa, la vaga, la bici, el partit comunista i fer que sigui obligatòria la dutxa.
Salvador Sostres
La meva proposta de llei electoral atorga 4 vots teòrics a cada català. Català és qui hagi nascut a Catalunya. Aquests 4 vots s'hauran de validar a la junta electoral central i en podràs validar 1 per avi que tinguis que hagi nascut a Catalunya. Qui pugui validar-los tots 4 passa automàticament a tenir-ne 5, com un premi per l'autenticitat. En el cas que et casis amb una pubilla que també tingui els 4 vots validats, tots 2 cònjuges passareu a tenir-ne el doble cadascun, és a dir, 10, perquè no només cal reconèixer la tradició sinó també el sentit patriòtic de mantenir-la a través de l'enllaç matrimonial. Potser caldria aclarir que parlem sempre de matrimonis catòlics i per tant heterosexuals. Les persones que lliurement triïn d'altres opcions copulatives tenen dret als teòrics 4 vots i a validar-los segons l'origen dels avis, però no al premis d'autenticitat ni al del sentit patriòtic de casar-se com Déu mana. Hem de tornar a la concepció clàssica del món. Déu, pàtria i furs. Contra la dispersió, concretem. Contra el tralarí, el tralarà. Contra el multiculturalisme, arrels. Contra el tot s'hi val, el poques hòsties. Contra el relativisme, la veritat transparent i cristal·lina. En temps que qualsevol idea de rigor és acusada de venir de l'extrema dreta, o de conduir-hi, el pensament feble abarateix els termes del debat, la fortalesa de la nació i tot és un can pixa aclaparador i humiliant. El vaixell s'enfonsa, naufragant entre tanta demagògia, tanta frivolitat i tanta tonteria. Hem de tornar a prendre el timó. Ens volen intimidar i volen fer-nos sentir indignes. Hem d'exagerar fins que situem els termes del debat allà on toca. Hem d'exagerar amb totes les exageracions de l'Evangeli, que no són poques. Recuperar el sentit tràgic de la història, trencar amb Roma i fundar una Església Nacional. Estudiar quina és la línia dinàstica més legítima i restaurar la monarquia. Convocar eleccions cada 10 anys en lloc de fer-ho cada 4 i tenir un sistema presidencialista. Prohibir els comitès d'empresa, la vaga, la bici, el partit comunista i fer que sigui obligatòria la dutxa.
Salvador Sostres
12 de novembre 2009
11 de novembre 2009
10 de novembre 2009
09 de novembre 2009
Escriure és aguantar
Sovint em pregunten si escriure un article diari és difícil. Escriure, si t'agrada escriure i Déu no t'ha negat aquest talent, no és més fàcil ni difícil que qualsevol altra feina, i al capdavall tothom treballa cada dia. Escriure no és difícil. El que és difícil és aguantar. Les condicions físiques i les condicions anímiques. I aguantar la posició, allò en què creus, els ideals, les persones que estimes. Ens agraden els herois quan els llegim als llibres o els veiem a les pel·lícules, però les heroïcitats són molt més cares del que sembla i no vénen amb música de fons per fer l'escena més emotiva. Escriure és aguantar. Escriure és continuar escrivint. No importen les vegades que caus ni allò que no pots escriure. Importen les vegades que t'aixeques i allò que finalment ets capaç d'afirmar. Escriure és esgarrapar la fosca i desafiar els límits. De vegades són límits de fora, imposats, i contra els quals la lluita és complicadíssima; i de vegades tu mateix ets el límit, i saps una veritat i et violenta escriure-la i has de triar. Escriure és no defallir, no rendir-se, buscar la metàfora, revisitar el dia. Escriure és fer allò que creus que ha de fer un home, un home posat davant d'un desafiament, d'una amenaça, d'un abisme, d'un repte o d'un dubte. Un home posat davant d'un altre home, o de mil homes. Això és escriure. El talent fa que quedi més bonic, però en realitat és la part més petita. L'estètica ha de ser pulcra i hi ha dies que em costa moltes hores modular la columna perquè les línies llisquin. Però només amb ornaments no s'ha escrit mai cap bona columna. Sense intenció no hi ha literatura i un poema corre el risc de no ser res, ho diu Derrida, però no seria res sense aquest risc i hem d'aprendre a viure i a riure en la fragilitat d'aquest equilibri. Escriure no és més difícil ni més fàcil que intentar comportar-se com una persona decent, i negociar el que es pot negociar i allò que és innegociable tenir clar que no pots ni tocar-ho. Escriure cada dia és escriure aquest article, i sobretot pensar que has de poder escriure el de demà.
Salvador Sostres
Sovint em pregunten si escriure un article diari és difícil. Escriure, si t'agrada escriure i Déu no t'ha negat aquest talent, no és més fàcil ni difícil que qualsevol altra feina, i al capdavall tothom treballa cada dia. Escriure no és difícil. El que és difícil és aguantar. Les condicions físiques i les condicions anímiques. I aguantar la posició, allò en què creus, els ideals, les persones que estimes. Ens agraden els herois quan els llegim als llibres o els veiem a les pel·lícules, però les heroïcitats són molt més cares del que sembla i no vénen amb música de fons per fer l'escena més emotiva. Escriure és aguantar. Escriure és continuar escrivint. No importen les vegades que caus ni allò que no pots escriure. Importen les vegades que t'aixeques i allò que finalment ets capaç d'afirmar. Escriure és esgarrapar la fosca i desafiar els límits. De vegades són límits de fora, imposats, i contra els quals la lluita és complicadíssima; i de vegades tu mateix ets el límit, i saps una veritat i et violenta escriure-la i has de triar. Escriure és no defallir, no rendir-se, buscar la metàfora, revisitar el dia. Escriure és fer allò que creus que ha de fer un home, un home posat davant d'un desafiament, d'una amenaça, d'un abisme, d'un repte o d'un dubte. Un home posat davant d'un altre home, o de mil homes. Això és escriure. El talent fa que quedi més bonic, però en realitat és la part més petita. L'estètica ha de ser pulcra i hi ha dies que em costa moltes hores modular la columna perquè les línies llisquin. Però només amb ornaments no s'ha escrit mai cap bona columna. Sense intenció no hi ha literatura i un poema corre el risc de no ser res, ho diu Derrida, però no seria res sense aquest risc i hem d'aprendre a viure i a riure en la fragilitat d'aquest equilibri. Escriure no és més difícil ni més fàcil que intentar comportar-se com una persona decent, i negociar el que es pot negociar i allò que és innegociable tenir clar que no pots ni tocar-ho. Escriure cada dia és escriure aquest article, i sobretot pensar que has de poder escriure el de demà.
Salvador Sostres
08 de novembre 2009
05 de novembre 2009
Història d'una abraçada
Està passant els seus dies més tristos assistint al lent anar-se'n de la seva mare. És una dona discreta, d'una gran elegància, no li he vist mai cap excentricitat ni cap moviment excessiu ni li he sentit cap paraula equivocada. Torna a la sala on estem reunits i s'abraça a l'home amb qui porta quasi 40 anys casada. És una abraçada lenta, gens estrident, però molt intensa i amorosa en tot el seu recorregut. Una abraçada justa i necessària i un d'aquells rars moments en què es detura el món i els teus braços i els seus braços ho són tot i és així com ens aferrem a la vida i aprenem a estimar-la fins i tot quan tant de mal ens fa. En aquesta abraçada hi ha explicitat el privilegi de l'amor. El seu do és més imprescindible que cap altre. El bé que ens fa sentir-lo i poder-lo donar, el seu consol sense el qual no podríem aguantar les ferides i tantes llances. Una abraçada que ens obri pas entre el dolor, com una pregària. Una abraçada dins de la qual, ni que només sigui per un instant, puguis sentir-te protegida del que t'espanta i del presagi tan terrible de la mort. La història de la nostra vida bé podríem resumir-la dient que som uns braços que anem cap a uns altres braços. N'hi ha que triguen molt a trobar-los i d'altres que no els troben mai. Però si algun dia algú t'abraça i et sents protegit i comprès, segur i més fort que qualsevol perill que pugui escometre't, no tinguis cap dubte que aquest és el teu tresor més gran i tingue'n sempre cura, així com també del cor que bategant fa possible aquesta màgia. Si després de quasi 40 anys la teva millor fortalesa és encara aquesta abraçada, sou un triomf de la humanitat. En això pensava Déu quan va crear-nos. Hi ha pocs instants tan lluminosos i tan brillants, tan profundament humans com 2 ànimes expressant-se amor i tendresa en una abraçada. De fons, la mort sembla insignificant i vulnerable, molt vulgar, encara que al final sempre arribi l'hora tràgica. Que els anys que ens queden tinguem dolç i segur el cercle del nostre amor i que siguem dignes de rebre'l.
Salvador Sostres
Està passant els seus dies més tristos assistint al lent anar-se'n de la seva mare. És una dona discreta, d'una gran elegància, no li he vist mai cap excentricitat ni cap moviment excessiu ni li he sentit cap paraula equivocada. Torna a la sala on estem reunits i s'abraça a l'home amb qui porta quasi 40 anys casada. És una abraçada lenta, gens estrident, però molt intensa i amorosa en tot el seu recorregut. Una abraçada justa i necessària i un d'aquells rars moments en què es detura el món i els teus braços i els seus braços ho són tot i és així com ens aferrem a la vida i aprenem a estimar-la fins i tot quan tant de mal ens fa. En aquesta abraçada hi ha explicitat el privilegi de l'amor. El seu do és més imprescindible que cap altre. El bé que ens fa sentir-lo i poder-lo donar, el seu consol sense el qual no podríem aguantar les ferides i tantes llances. Una abraçada que ens obri pas entre el dolor, com una pregària. Una abraçada dins de la qual, ni que només sigui per un instant, puguis sentir-te protegida del que t'espanta i del presagi tan terrible de la mort. La història de la nostra vida bé podríem resumir-la dient que som uns braços que anem cap a uns altres braços. N'hi ha que triguen molt a trobar-los i d'altres que no els troben mai. Però si algun dia algú t'abraça i et sents protegit i comprès, segur i més fort que qualsevol perill que pugui escometre't, no tinguis cap dubte que aquest és el teu tresor més gran i tingue'n sempre cura, així com també del cor que bategant fa possible aquesta màgia. Si després de quasi 40 anys la teva millor fortalesa és encara aquesta abraçada, sou un triomf de la humanitat. En això pensava Déu quan va crear-nos. Hi ha pocs instants tan lluminosos i tan brillants, tan profundament humans com 2 ànimes expressant-se amor i tendresa en una abraçada. De fons, la mort sembla insignificant i vulnerable, molt vulgar, encara que al final sempre arribi l'hora tràgica. Que els anys que ens queden tinguem dolç i segur el cercle del nostre amor i que siguem dignes de rebre'l.
Salvador Sostres
04 de novembre 2009
03 de novembre 2009
Per a l'Eulàlia, la meva fillola
Estimada Eulàlia, acabes de néixer i per tant les coses que aquests dies estan passant encara no les pots entendre. Però voldria començar a ser el teu padrí deixant-te aquest paper en herència. Potser el llegiràs quan tinguis 15 anys, o 16, l'edat en què tots els dubtes comencen. Què som? Quin és el sentit de tot plegat, si és que n'hi ha algun? Hi ha dies pitjors i millors, moments molt brillants i d'altres de bastant lamentables. Més o menys diners, depenent de l'època. Angoixes, pereses, urgències. L'eufòria que ens empeny a créixer i el total ensopiment. Dies de creure que el món és un nadó i que podríem bressolar-lo i encabat sentir-te, sense motiu aparent, d'una absoluta insignificança. Només l'amor roman, Eulàlia. Som el que estimem i el que defensem. En l'amor ens definim i ens afirmem i ens projectem. En les nits màgiques i quan ens fereixen. En les estones de plorar i en les de tanta felicitat que et fan creure que ets immortal. Som els soldats de les persones i les coses que estimem. Vet aquí el nostre sentit i el nostre destí. Si no abandones mai aquesta trinxera tindràs sempre una explicació digna i sencera del món i de tu mateixa. Tindràs un relat, una fortalesa. Som el que aguantem, el que resistim, el que som capaços de donar. Som una flama encesa. El petit gest amorós és la metàfora de la solució universal. Estimada Eulàlia, en aquest moment d'escriure't encara no tens ni tres mesos. Però la vida té sovint viaranys molt estranys i l'única defensa que tenim és no tornar-nos igual d'estranys i salvatges. Els nostres afectes són la nostra arrel més íntima i ho saben tot de nosaltres. Són el nostre orgull i la nostra ambaixada. Són el camí i són el sentit. Ens mantindrem fidels als nostres sentiments. Com més pretenguin humiliar les persones que estimis, amb més altivesa has de dir llurs noms. Com més brutal sigui l'atac, més oberts has de tenir els braços. Som l'abraçada als amics quan per fi puguin tornar a casa. L'amor és rebel. L'amor és, si cal, violent. Som els que no ens rendim. Som el que estimem.
Salvador Sostres
Estimada Eulàlia, acabes de néixer i per tant les coses que aquests dies estan passant encara no les pots entendre. Però voldria començar a ser el teu padrí deixant-te aquest paper en herència. Potser el llegiràs quan tinguis 15 anys, o 16, l'edat en què tots els dubtes comencen. Què som? Quin és el sentit de tot plegat, si és que n'hi ha algun? Hi ha dies pitjors i millors, moments molt brillants i d'altres de bastant lamentables. Més o menys diners, depenent de l'època. Angoixes, pereses, urgències. L'eufòria que ens empeny a créixer i el total ensopiment. Dies de creure que el món és un nadó i que podríem bressolar-lo i encabat sentir-te, sense motiu aparent, d'una absoluta insignificança. Només l'amor roman, Eulàlia. Som el que estimem i el que defensem. En l'amor ens definim i ens afirmem i ens projectem. En les nits màgiques i quan ens fereixen. En les estones de plorar i en les de tanta felicitat que et fan creure que ets immortal. Som els soldats de les persones i les coses que estimem. Vet aquí el nostre sentit i el nostre destí. Si no abandones mai aquesta trinxera tindràs sempre una explicació digna i sencera del món i de tu mateixa. Tindràs un relat, una fortalesa. Som el que aguantem, el que resistim, el que som capaços de donar. Som una flama encesa. El petit gest amorós és la metàfora de la solució universal. Estimada Eulàlia, en aquest moment d'escriure't encara no tens ni tres mesos. Però la vida té sovint viaranys molt estranys i l'única defensa que tenim és no tornar-nos igual d'estranys i salvatges. Els nostres afectes són la nostra arrel més íntima i ho saben tot de nosaltres. Són el nostre orgull i la nostra ambaixada. Són el camí i són el sentit. Ens mantindrem fidels als nostres sentiments. Com més pretenguin humiliar les persones que estimis, amb més altivesa has de dir llurs noms. Com més brutal sigui l'atac, més oberts has de tenir els braços. Som l'abraçada als amics quan per fi puguin tornar a casa. L'amor és rebel. L'amor és, si cal, violent. Som els que no ens rendim. Som el que estimem.
Salvador Sostres
02 de novembre 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)