Història d'una abraçada

Està passant els seus dies més tristos assistint al lent anar-se'n de la seva mare. És una dona discreta, d'una gran elegància, no li he vist mai cap excentricitat ni cap moviment excessiu ni li he sentit cap paraula equivocada. Torna a la sala on estem reunits i s'abraça a l'home amb qui porta quasi 40 anys casada. És una abraçada lenta, gens estrident, però molt intensa i amorosa en tot el seu recorregut. Una abraçada justa i necessària i un d'aquells rars moments en què es detura el món i els teus braços i els seus braços ho són tot i és així com ens aferrem a la vida i aprenem a estimar-la fins i tot quan tant de mal ens fa. En aquesta abraçada hi ha explicitat el privilegi de l'amor. El seu do és més imprescindible que cap altre. El bé que ens fa sentir-lo i poder-lo donar, el seu consol sense el qual no podríem aguantar les ferides i tantes llances. Una abraçada que ens obri pas entre el dolor, com una pregària. Una abraçada dins de la qual, ni que només sigui per un instant, puguis sentir-te protegida del que t'espanta i del presagi tan terrible de la mort. La història de la nostra vida bé podríem resumir-la dient que som uns braços que anem cap a uns altres braços. N'hi ha que triguen molt a trobar-los i d'altres que no els troben mai. Però si algun dia algú t'abraça i et sents protegit i comprès, segur i més fort que qualsevol perill que pugui escometre't, no tinguis cap dubte que aquest és el teu tresor més gran i tingue'n sempre cura, així com també del cor que bategant fa possible aquesta màgia. Si després de quasi 40 anys la teva millor fortalesa és encara aquesta abraçada, sou un triomf de la humanitat. En això pensava Déu quan va crear-nos. Hi ha pocs instants tan lluminosos i tan brillants, tan profundament humans com 2 ànimes expressant-se amor i tendresa en una abraçada. De fons, la mort sembla insignificant i vulnerable, molt vulgar, encara que al final sempre arribi l'hora tràgica. Que els anys que ens queden tinguem dolç i segur el cercle del nostre amor i que siguem dignes de rebre'l.

Salvador Sostres