31 de desembre 2009
28 de desembre 2009
SER DOS
Abans de casar-te les coses que t’irriten van omplint un sac. Un sac que com tots els recipients té el seu límit. I un dia aquest sac ja és ple i notes el límit superat. És l’hora de les trencadisses, de l’estirabot, de l’adéu probablement sense retorn. El cos és més dur i té menys elasticitat. L’ànima no està acostumada a negociar. Després entres en una altra dimensió, la matrimonial, que naturalment és millor que l’anterior en tant que n’és una superació. Una altra dimensió en que necessàriament sou dos. El sac sagrat de la teva paciència finita es torna molt menys sagrat i molt més gran. I per si de cas s’omple hi ha una corda a la base que si l’estires, tot d’una es buida el sac i pots tornar a començar. Quan et cases el que és sagrat és que aquella nit com qualsevol altra et tornaràs a ficar al llit amb la teva esposa i que mirareu de tornar a conciliar el son plegats. Això sí que és sagrat, i no les teves irritacions d’article costumista! De manera que perds molt menys temps pensant en els teus drets i en allò que se puposa que et pertoca, o que “és just” –què és just i injust, entre tu i la teva dona?- i vas fent camí amb la tendresa com a mètode, l’humor com a eina de treball, i sobreviure un altre dia per tota finalitat. És una altra dimensió, superior a viure sol i encara inferior a la paternitat o la maternitat. En qualsevol cas, i a l’espera que els ninos arribin, ja pots celebrar que s’ha acabat la sordidesa de no viure dins de tu mateix, només pendent de tu mateix, dels teus estirabots i de la teva ràbia com el nen que s’acaba de llevar de la migdiada. Tot en tu té menys importància, sents el batec de l’amor que es dóna i et donen i es guanya, i un aire més net i més esperançat passa dolçament al teu voltant.
SALVADOR SOSRTRES
Abans de casar-te les coses que t’irriten van omplint un sac. Un sac que com tots els recipients té el seu límit. I un dia aquest sac ja és ple i notes el límit superat. És l’hora de les trencadisses, de l’estirabot, de l’adéu probablement sense retorn. El cos és més dur i té menys elasticitat. L’ànima no està acostumada a negociar. Després entres en una altra dimensió, la matrimonial, que naturalment és millor que l’anterior en tant que n’és una superació. Una altra dimensió en que necessàriament sou dos. El sac sagrat de la teva paciència finita es torna molt menys sagrat i molt més gran. I per si de cas s’omple hi ha una corda a la base que si l’estires, tot d’una es buida el sac i pots tornar a començar. Quan et cases el que és sagrat és que aquella nit com qualsevol altra et tornaràs a ficar al llit amb la teva esposa i que mirareu de tornar a conciliar el son plegats. Això sí que és sagrat, i no les teves irritacions d’article costumista! De manera que perds molt menys temps pensant en els teus drets i en allò que se puposa que et pertoca, o que “és just” –què és just i injust, entre tu i la teva dona?- i vas fent camí amb la tendresa com a mètode, l’humor com a eina de treball, i sobreviure un altre dia per tota finalitat. És una altra dimensió, superior a viure sol i encara inferior a la paternitat o la maternitat. En qualsevol cas, i a l’espera que els ninos arribin, ja pots celebrar que s’ha acabat la sordidesa de no viure dins de tu mateix, només pendent de tu mateix, dels teus estirabots i de la teva ràbia com el nen que s’acaba de llevar de la migdiada. Tot en tu té menys importància, sents el batec de l’amor que es dóna i et donen i es guanya, i un aire més net i més esperançat passa dolçament al teu voltant.
SALVADOR SOSRTRES
26 de desembre 2009
La diferència
A partir d'ara escriuré a El Mundo. No cada dia, de moment. Escriuré a El Mundo, que és un diari que o bé no té comité d'empresa o bé el seu director no els confia la selecció de columnistes. Hi ha qui diu que a El Mundo o al Factual de l'Arcadi Espada no hi podré escriure segons quines coses sobre Catalunya. No només això és fals i he tingut fins ara una libertat total i absoluta, sinó que m'han de creure si els dic que a l'Avui, aquest article, no me l'haurien deixat publicar de cap manera. Ni el director Bosch, ni el director Cruanyes, ni el director Flo, tant pendents que havien de viure dels negocis que feia amb Montilla aquell gran barrut i impresentable de l'Antoni Cambredó. Al diari del senyor Joan Vall i Clara, directament, no hi puc ni escriure. La llibertat té l'inconvenient que a cada moment has de demostrar-la. Com l'honor, com la dignitat. Després pots fer tots els discursos que vulguis, però un fa el que fa, escriu el que escriu, censura el que censura i aquest és el resum de la seva decència personal i professional. A Catalunya tenim un problema i mentre participem de la ficció que la culpa dels altres, aquest problema ens devora i ens degrada. Aquest article d'ahir d'El Mundo, a la Catalunya dels diaris subvencionats, no l'hauria pogut publicar mai. Mai.
Salvador Sostres
A partir d'ara escriuré a El Mundo. No cada dia, de moment. Escriuré a El Mundo, que és un diari que o bé no té comité d'empresa o bé el seu director no els confia la selecció de columnistes. Hi ha qui diu que a El Mundo o al Factual de l'Arcadi Espada no hi podré escriure segons quines coses sobre Catalunya. No només això és fals i he tingut fins ara una libertat total i absoluta, sinó que m'han de creure si els dic que a l'Avui, aquest article, no me l'haurien deixat publicar de cap manera. Ni el director Bosch, ni el director Cruanyes, ni el director Flo, tant pendents que havien de viure dels negocis que feia amb Montilla aquell gran barrut i impresentable de l'Antoni Cambredó. Al diari del senyor Joan Vall i Clara, directament, no hi puc ni escriure. La llibertat té l'inconvenient que a cada moment has de demostrar-la. Com l'honor, com la dignitat. Després pots fer tots els discursos que vulguis, però un fa el que fa, escriu el que escriu, censura el que censura i aquest és el resum de la seva decència personal i professional. A Catalunya tenim un problema i mentre participem de la ficció que la culpa dels altres, aquest problema ens devora i ens degrada. Aquest article d'ahir d'El Mundo, a la Catalunya dels diaris subvencionats, no l'hauria pogut publicar mai. Mai.
Salvador Sostres
24 de desembre 2009
23 de desembre 2009
Loteria
D’aquí a molt poques hores començarà el funest espectacle de la loteria, aquest costum -no dic invent, però sí costum- franquista com les propines, aquest somni de guanyar diners sense treballar. És molt sindicalista, la loteria. És el somni de tot quant empleat. “Jo, els diners que m’han tocat, me’ls gastaré tapant forats”. I tomba i gira. No hi ha res de més d’esquerra que la cosa aquesta de la loteria. La gran popularitat que té el sorteig a Catalunya i Espanya es deu a l’incomptable nombre de barruts que hi ha en un lloc i a l’altre. És indeturable. Qualsevol cosa menys treballar. Tot quant funcionari té dècims d’aquí i d’allà. Com més empleat més tíquets, en un país en què tanta gent somia prosperar sense treballar, en un país on tanta poca gent està disposada a lluitar per allò que vol i pretén que tot sigui un regal. Aquest enrome lladrocini de l’Estat del benestar, el primer regal. Els anomenats drets del treballador, un altre regal. I així podríem anar comptant tota una sèrie de robatoris a petita i gran escala als quals són sotmeses les persones que més treballen per aquells que cínicament es diuen “treballadors” però que en sa puta vida han ficat el rem a l’aigua. Com a mínim, la loteria se la paguen. La prohibiria, la loteria. Encara que només fos perquè ja tothom s’adonés que no hi haurà cap miracle que no sigui la pròpia capacitat de feinejar que al final et salvi. La loteria que fa d’estrella, de far de tants desgraciats, i que al final, com era de preveure, no sol tocar mai. D’aquí a molt poques hores començarà el circ. No he comprat mai un dècim, perquè ho trobo inframental, però com que tinc bastanta sort, potser algun any en compro un i quan em toqui i em vingin les televisions a preguntar-me com me’ls penso gastar, diré que contractant detectius privats per perseguir l’absentisme laboral. Treballa, barrut, treballa, i el teu salari sempre “et tocarà”.
Salvador Sostres
D’aquí a molt poques hores començarà el funest espectacle de la loteria, aquest costum -no dic invent, però sí costum- franquista com les propines, aquest somni de guanyar diners sense treballar. És molt sindicalista, la loteria. És el somni de tot quant empleat. “Jo, els diners que m’han tocat, me’ls gastaré tapant forats”. I tomba i gira. No hi ha res de més d’esquerra que la cosa aquesta de la loteria. La gran popularitat que té el sorteig a Catalunya i Espanya es deu a l’incomptable nombre de barruts que hi ha en un lloc i a l’altre. És indeturable. Qualsevol cosa menys treballar. Tot quant funcionari té dècims d’aquí i d’allà. Com més empleat més tíquets, en un país en què tanta gent somia prosperar sense treballar, en un país on tanta poca gent està disposada a lluitar per allò que vol i pretén que tot sigui un regal. Aquest enrome lladrocini de l’Estat del benestar, el primer regal. Els anomenats drets del treballador, un altre regal. I així podríem anar comptant tota una sèrie de robatoris a petita i gran escala als quals són sotmeses les persones que més treballen per aquells que cínicament es diuen “treballadors” però que en sa puta vida han ficat el rem a l’aigua. Com a mínim, la loteria se la paguen. La prohibiria, la loteria. Encara que només fos perquè ja tothom s’adonés que no hi haurà cap miracle que no sigui la pròpia capacitat de feinejar que al final et salvi. La loteria que fa d’estrella, de far de tants desgraciats, i que al final, com era de preveure, no sol tocar mai. D’aquí a molt poques hores començarà el circ. No he comprat mai un dècim, perquè ho trobo inframental, però com que tinc bastanta sort, potser algun any en compro un i quan em toqui i em vingin les televisions a preguntar-me com me’ls penso gastar, diré que contractant detectius privats per perseguir l’absentisme laboral. Treballa, barrut, treballa, i el teu salari sempre “et tocarà”.
Salvador Sostres
21 de desembre 2009
LA FRASE DE LA SETMANA
“Si perdeu seguireu sent el millor equip del món, si guanyeu sereu eterns”
Pep Guardiola (minuts abans de la final de la Copa del Món)
Pep Guardiola (minuts abans de la final de la Copa del Món)
18 de desembre 2009
El rei negre
Des que tinc memòria, quan arriba Nadal, molts anuncis de la ràdio es tornen temàtics. A la majoria de creatius de les diferents empreses se’ls acut la mateixa innovadora idea: fer que els espots estiguin protagonitzats pel Pare Noel o els Tres Reis. Així doncs, en aquestes dates, en qualsevol emissora, t’hi pots trobar l’anunci d’un Pare Noel que compra les joguines en tal establiment, perquè li surten bé de preu, o el d’en Melcior que li explica a en Gaspar que, si haguessin encarregat els torrons a tal botiga, ara no s’haurien quedat sense.
El cas és que passen els anys i el clixé del rei negre ingenu i curtet, que fa com d’adlàter dels altres dos, continua. A RAC 1 en passen un en què ell, en Baltasar, pregunta, amb un to de veu ridícul, com el de la dobladora de la minyona d’Escarlata O’Hara, on és que han d’anar a comprar els regals. Els altres dos l’hi expliquen pacientment.
El creatiu que s’ho ha inventat no és racista, n’estic segura. Però viu als anys vuitanta, juntament amb el guionista del programa aquell d’en José Luis Moreno anomenat Matrimoniadas.
Cada cop que viatjo per Espanya i algú em diu “Catalana?” per afegir, tot seguit: “La pela es la pela, ¿eh?”, fent un accent molt poc realista i exagerat, em pregunto si es pensa que és el primer cop que algú em diu això o si és conscient que els milions d’adotzenats del món ho han dit abans que ell i ho seguiran dient pels segles dels segles. És com allò que explica l’Umberto Eco. Invariablement, sempre hi ha algú que li diu, amb to de facècia: “El seu cognom s’hauria de repetir dos cops, oi?”. O “I el seu cognom, ressona?”.
L’anunci és entranyable i per ser del tot rodó només li faltaria que el rei negre digués “Buana, a mi no”, com a l’acudit aquell també tan dels vuitanta.
Empar Moliner
Des que tinc memòria, quan arriba Nadal, molts anuncis de la ràdio es tornen temàtics. A la majoria de creatius de les diferents empreses se’ls acut la mateixa innovadora idea: fer que els espots estiguin protagonitzats pel Pare Noel o els Tres Reis. Així doncs, en aquestes dates, en qualsevol emissora, t’hi pots trobar l’anunci d’un Pare Noel que compra les joguines en tal establiment, perquè li surten bé de preu, o el d’en Melcior que li explica a en Gaspar que, si haguessin encarregat els torrons a tal botiga, ara no s’haurien quedat sense.
El cas és que passen els anys i el clixé del rei negre ingenu i curtet, que fa com d’adlàter dels altres dos, continua. A RAC 1 en passen un en què ell, en Baltasar, pregunta, amb un to de veu ridícul, com el de la dobladora de la minyona d’Escarlata O’Hara, on és que han d’anar a comprar els regals. Els altres dos l’hi expliquen pacientment.
El creatiu que s’ho ha inventat no és racista, n’estic segura. Però viu als anys vuitanta, juntament amb el guionista del programa aquell d’en José Luis Moreno anomenat Matrimoniadas.
Cada cop que viatjo per Espanya i algú em diu “Catalana?” per afegir, tot seguit: “La pela es la pela, ¿eh?”, fent un accent molt poc realista i exagerat, em pregunto si es pensa que és el primer cop que algú em diu això o si és conscient que els milions d’adotzenats del món ho han dit abans que ell i ho seguiran dient pels segles dels segles. És com allò que explica l’Umberto Eco. Invariablement, sempre hi ha algú que li diu, amb to de facècia: “El seu cognom s’hauria de repetir dos cops, oi?”. O “I el seu cognom, ressona?”.
L’anunci és entranyable i per ser del tot rodó només li faltaria que el rei negre digués “Buana, a mi no”, com a l’acudit aquell també tan dels vuitanta.
Empar Moliner
17 de desembre 2009
Els fets
Quan vaig anunciar que començava a escriure el diari Factual, dirigit pel meu amic Arcadi Espada, vaig haver de sentir tot un reguitzell de retrets i cantarelles que en fi, eren previsibles, però no per això em van semblar menys estúpides. Em va indignar que un altre amic meu, l’Enric Vila, donés mostra de tanta brevetat intel·lectual en una seva carta, i mercadegés en públic amb l’amistat quan més aviat s’esqueia, en tot cas, un comentari privat. Sense que tingui molt a veure amb el tema d’aquest article, voldria dir que el que més em va ofendre d’aquell text és que estava molt mal escrit, i que sembla mentida que a aquestes alçades pugui aquest noi escriure així si diu que tantes coses ha après de mi. Però de fons hi ha la idea que el senyor Vila hauria de saber que en públic, als amics, quan són atacats, se’ls defensa. Quan són atacats sense raó, i quan són atacats amb raó, com aquell article que li va escriure Joan de Sagarra indicant-li un flagrant error al seu llibre El nostre heroi Josep Pla. Podria haver-li escrit un text pedagògic advertint-li que quan vols alliçonar els demés, per molta raó que tinguis, has de mirar d no cometre errors infantils, perquè fas el ridícul. Però què vaig fer? Defensar-lo. Per què? Perquè és el meu amic. Hi ha algun motiu més noble, i més bonic? Vaig defensar-lo i sempre el defensaré perquè el que fa que l’Enric Vila sigui amic meu és més gran que els seus errors, fins i tot el d’escriure’m en públic la seva patètica carta, i perquè la raó que pugui tenir Joan de Sagarra és insignificant al costat de la funesta metáfora del que representa. Sectari? Home, i tant. Això sí, amb els meus diners i amb els meus amics. I amb el meu país, per descomptat. Bé, vaig haver de sentir tota mena de retrets, ben pintorescos tots ells, que argumentalment anaven des de comprar-me amb l’Eugeni d’Ors fins a dir-me, com l’Enric, que l’Arcadi m’havia contractat de bufó i no d’escriptor. Val a dir que no m’estranya que el Vila menysprei bars, hotels i restaurants prenent en consideració les seves extremes limitacions socials, la seva incapacitat per comportar-se en societat com una persona evolucioanda i el fet que com aquell qui diu, fa 2 dies que ha baixat de l’arbre. Escriure sobre bars i hotels i restaurants és escriure sobre civilització i humanitat i és normal que donades les característiques de l’Enric tingui més que moltes dificultats per entendre-ho. Per això, en el fons, no em costa gens de perdonar-lo. Me and Vila down by the schoolyard. El cas és que una vegada més i com sempreque parla de mi amb ràbia, l’Enric no tenia raó i l’errava de cap a cap. Vet aquí que davant del primer fet important que passa a Catalunya d’ençà que col·laboro al Factual, el director Arcadi Espada, sense cap obligació de fer-ho, perquè no m’ocupo d’aquest àmbit al seu diari, em va demanar divendres un article d’opinió sobre els referèndums d’avui que a continuació, i sense que serveixi de precedent, transcric.
Salvador Sostres
RESPOSTA DE L'ENRIC VILA:
Estimat Salvador,
Veig que m’has fet cas i que li has demanat a l’Espada que et tracti com un escriptor i no com un venedor de croquetes. Ja et vaig dir que en castellà val la pena escriure-hi, només, si pots parlar de tot, especialment de política. Sempre dubtes de la meva bona fe i m’insultes i després m’acabes fent cas, però no em queixo, algú ha d’ajudar-te. Felicitats per l’article i per aconseguir parlar de mi com un “gentleman”, sense barrejar-hi donzelles innocents -espero que no et prengués massa estona, el maquillatge. Ara només et falta superar aquesta repetitivitat i aquesta dependència excessiva de la polèmica que detecto en la teva obra en català. Sembla que t’hagis encallat, noi -tot i que no pateixis, quan les energies que balafies amb justificacions de pèl de gos que fuig les utilitzis contra la mandra, tornaràs a créixer. El teu castellà és fabulós; espero que la meva redacció d’anglès també t’agradi. (Dues últimes observacions: parlant de “fets” sembles el Montilla i passant comptes amb els amics un usurer).
Sempre el teu servei,
Enric
Quan vaig anunciar que començava a escriure el diari Factual, dirigit pel meu amic Arcadi Espada, vaig haver de sentir tot un reguitzell de retrets i cantarelles que en fi, eren previsibles, però no per això em van semblar menys estúpides. Em va indignar que un altre amic meu, l’Enric Vila, donés mostra de tanta brevetat intel·lectual en una seva carta, i mercadegés en públic amb l’amistat quan més aviat s’esqueia, en tot cas, un comentari privat. Sense que tingui molt a veure amb el tema d’aquest article, voldria dir que el que més em va ofendre d’aquell text és que estava molt mal escrit, i que sembla mentida que a aquestes alçades pugui aquest noi escriure així si diu que tantes coses ha après de mi. Però de fons hi ha la idea que el senyor Vila hauria de saber que en públic, als amics, quan són atacats, se’ls defensa. Quan són atacats sense raó, i quan són atacats amb raó, com aquell article que li va escriure Joan de Sagarra indicant-li un flagrant error al seu llibre El nostre heroi Josep Pla. Podria haver-li escrit un text pedagògic advertint-li que quan vols alliçonar els demés, per molta raó que tinguis, has de mirar d no cometre errors infantils, perquè fas el ridícul. Però què vaig fer? Defensar-lo. Per què? Perquè és el meu amic. Hi ha algun motiu més noble, i més bonic? Vaig defensar-lo i sempre el defensaré perquè el que fa que l’Enric Vila sigui amic meu és més gran que els seus errors, fins i tot el d’escriure’m en públic la seva patètica carta, i perquè la raó que pugui tenir Joan de Sagarra és insignificant al costat de la funesta metáfora del que representa. Sectari? Home, i tant. Això sí, amb els meus diners i amb els meus amics. I amb el meu país, per descomptat. Bé, vaig haver de sentir tota mena de retrets, ben pintorescos tots ells, que argumentalment anaven des de comprar-me amb l’Eugeni d’Ors fins a dir-me, com l’Enric, que l’Arcadi m’havia contractat de bufó i no d’escriptor. Val a dir que no m’estranya que el Vila menysprei bars, hotels i restaurants prenent en consideració les seves extremes limitacions socials, la seva incapacitat per comportar-se en societat com una persona evolucioanda i el fet que com aquell qui diu, fa 2 dies que ha baixat de l’arbre. Escriure sobre bars i hotels i restaurants és escriure sobre civilització i humanitat i és normal que donades les característiques de l’Enric tingui més que moltes dificultats per entendre-ho. Per això, en el fons, no em costa gens de perdonar-lo. Me and Vila down by the schoolyard. El cas és que una vegada més i com sempreque parla de mi amb ràbia, l’Enric no tenia raó i l’errava de cap a cap. Vet aquí que davant del primer fet important que passa a Catalunya d’ençà que col·laboro al Factual, el director Arcadi Espada, sense cap obligació de fer-ho, perquè no m’ocupo d’aquest àmbit al seu diari, em va demanar divendres un article d’opinió sobre els referèndums d’avui que a continuació, i sense que serveixi de precedent, transcric.
Salvador Sostres
RESPOSTA DE L'ENRIC VILA:
Estimat Salvador,
Veig que m’has fet cas i que li has demanat a l’Espada que et tracti com un escriptor i no com un venedor de croquetes. Ja et vaig dir que en castellà val la pena escriure-hi, només, si pots parlar de tot, especialment de política. Sempre dubtes de la meva bona fe i m’insultes i després m’acabes fent cas, però no em queixo, algú ha d’ajudar-te. Felicitats per l’article i per aconseguir parlar de mi com un “gentleman”, sense barrejar-hi donzelles innocents -espero que no et prengués massa estona, el maquillatge. Ara només et falta superar aquesta repetitivitat i aquesta dependència excessiva de la polèmica que detecto en la teva obra en català. Sembla que t’hagis encallat, noi -tot i que no pateixis, quan les energies que balafies amb justificacions de pèl de gos que fuig les utilitzis contra la mandra, tornaràs a créixer. El teu castellà és fabulós; espero que la meva redacció d’anglès també t’agradi. (Dues últimes observacions: parlant de “fets” sembles el Montilla i passant comptes amb els amics un usurer).
Sempre el teu servei,
Enric
16 de desembre 2009
15 de desembre 2009
Sánchez-Camacho i el sobiranisme
A propòsit de les consultes sobiranistes, l’Alícia Sánchez Camacho ha dit: “Els catalans tenen molts problemes, com arribar a final de mes, com la crisi, perquè ara la classe política es preocupi per les consultes”. (Se’n preocupen ara, que han vist que la cosa va de veres. Quan va haver-hi la consulta d’Arenys, dissimulaven.)
L’argument aquest no és nou. Sempre que es parla del nacionalisme no legítim i natural (és a dir, el nacionalisme no espanyol) et surt el nacionalista espanyol que es queixa d’aquest fet. “Havent-hi al món problemes de veritat importants, com pot ser que hi hagi qui es preocupi pels problemes tan poc importants”.
Deixem de banda que la importància dels problemes és relativa i deixem de banda que es pot donar el cas que problemes a priori molt importants (com la crisi) puguin ser conseqüència de problemes a priori poc importants (com la falta de sobirania del territori on hi ha crisi). Admetem que sempre al món hi haurà un problema més important que les consultes sobiranistes.
El que es desprèn de les paraules de l’Alícia Sánchez-Camacho és una qüestió filosòfica interessant: un polític no es pot preocupar a la vegada per diverses qüestions. O bé es preocupa per la crisi o bé pel sobiranisme. Jo, en canvi, em preocupo per moltes coses a la vegada. Per la fam del món (i segur que l’Alícia també) però també per si em surten arrugues (que, d’acord, potser l’Alícia no, perquè no en té).
Si resulta que només podem preocupar-nos per una sola cosa, hem de triar-la molt bé. Seria injust preocupar-se per la crisi, havent-hi problemes més importants, com els nens que es moren de gana. I seria injust preocupar-se pels nens que es moren de gana havent-hi nens que són explotats sexualment. I seria injust preocupar-se pels nens que són explotats se xualment, si els coreans tenen la bomba atòmi ca...
Empar Moliner
A propòsit de les consultes sobiranistes, l’Alícia Sánchez Camacho ha dit: “Els catalans tenen molts problemes, com arribar a final de mes, com la crisi, perquè ara la classe política es preocupi per les consultes”. (Se’n preocupen ara, que han vist que la cosa va de veres. Quan va haver-hi la consulta d’Arenys, dissimulaven.)
L’argument aquest no és nou. Sempre que es parla del nacionalisme no legítim i natural (és a dir, el nacionalisme no espanyol) et surt el nacionalista espanyol que es queixa d’aquest fet. “Havent-hi al món problemes de veritat importants, com pot ser que hi hagi qui es preocupi pels problemes tan poc importants”.
Deixem de banda que la importància dels problemes és relativa i deixem de banda que es pot donar el cas que problemes a priori molt importants (com la crisi) puguin ser conseqüència de problemes a priori poc importants (com la falta de sobirania del territori on hi ha crisi). Admetem que sempre al món hi haurà un problema més important que les consultes sobiranistes.
El que es desprèn de les paraules de l’Alícia Sánchez-Camacho és una qüestió filosòfica interessant: un polític no es pot preocupar a la vegada per diverses qüestions. O bé es preocupa per la crisi o bé pel sobiranisme. Jo, en canvi, em preocupo per moltes coses a la vegada. Per la fam del món (i segur que l’Alícia també) però també per si em surten arrugues (que, d’acord, potser l’Alícia no, perquè no en té).
Si resulta que només podem preocupar-nos per una sola cosa, hem de triar-la molt bé. Seria injust preocupar-se per la crisi, havent-hi problemes més importants, com els nens que es moren de gana. I seria injust preocupar-se pels nens que es moren de gana havent-hi nens que són explotats sexualment. I seria injust preocupar-se pels nens que són explotats se xualment, si els coreans tenen la bomba atòmi ca...
Empar Moliner
14 de desembre 2009
12 de desembre 2009
Sota la seva responsabilitat
Anar a fer el solidari allà baix és un esport d'aventura i de risc com un altre. És com fer el París Dakar o aquesta mena d'excursionisme extrem que mai no li he sabut veure la gràcia. Vicis privats, en qualsevol cas, que em sembla molt bé que cadascú els practiqui si en té ganes, però totalment sota la seva responsabilitat. Que es paguin el rescat. Una cosa són els pescadors de l'Alakrana, que estaven treballant, i l'altra uns particulars que estaven fent turisme benèfic. Si es vol fer beneficiència, a Barcelona hi ha moltes necessitats que cal atendre. Hi ha, per desgràcia, tota mena de calamitats i vides destrossades i organitzacions que es dediquen a ajudar-los i que sobvreviuen de miracle, sempre amb l'aigua al coll, i que estarien encantades de tenir ajuda suplementària. Tenim, fins i tot tenim el català, la llengua catalana que necessita tota l'ajuda que puguis donar-li, i cal recordar que vivim en un país ocupat i que per tant és digne de tota quanta solidaritat. Motius personals, motius culturals, motius polítics. Què més pots demanar? Tens tots els motius que vulguis per ser solidari i per ser útil sense moure't de casa. Ets molt lliure d'anar allà a fer el mec, però has de fer-ho assumint les teves pròpies responsabilitats i cal remarcar que aquest segrest dels cooperants és una notícia ben desagradable però que gaire sorpresa no ens pot causar. Tot sembla indicar que els segrestadors no exposaran reivindicacions econòmiques sinó polítiques, i que hi haurà poc marge per negociar. Que aquesta gent són una colla de bàrbars, nosaltres ja ho diguérem molt abans. Probablement aquests cooperants havien assistit a les manifestacions contra la guerra de l'Irak, i probablement també, creguin en l'abraçada de civilitzacions de Zapatero. Nosaltres, la gent normal, sempre hem sabut que volien destruir-nos i matar-nos, i que fa de mal abraçar algú que està disposat a morir explotant. Nosaltres, la gent normal, sempre ho hem sabut i sempre ho hem escrit i sempre ho hem explicat. Aquest segrest és una llàstima, però no una casualitat. Forma part de la manera de funcionar d'una gent que són els enemics encara que hi hagi tant curtet a Barcelona i a Catalunya que es cregui que els únics enemics que per definició hi ha són els americans. No crec que hi hagi gaire coll per salvar la vida d'aquests cooperants, tot i que naturalment voldria que aquest meu pronòstic fos absolutament equivocat. Sí que podríem aprendre la lliçó i entendre de què i amb qui estem parlant. Entendre que això és una guerra perquè ens odien i oiden la nostra manera de viure i la volen destruir. Anar a barrejar-se amb ells com qui va a fer el turista, per molta pantomima solidària que es pretengui, és un esport de risc i jo crec que els esportistes de risc són lliures d'assumir aquest risc però també les responsabilitats que se'n derivin i que si hi ha un problema s'han de pagar el rescat. No crec que amb aquests tres d'ara s'hi pugui fer res, però potser n'hauríem d'aprendre i pensar-nos-ho millor abans de tornar-nos a ficar a la boca de llop sense cap necessitat.
Salvador Sostres
Anar a fer el solidari allà baix és un esport d'aventura i de risc com un altre. És com fer el París Dakar o aquesta mena d'excursionisme extrem que mai no li he sabut veure la gràcia. Vicis privats, en qualsevol cas, que em sembla molt bé que cadascú els practiqui si en té ganes, però totalment sota la seva responsabilitat. Que es paguin el rescat. Una cosa són els pescadors de l'Alakrana, que estaven treballant, i l'altra uns particulars que estaven fent turisme benèfic. Si es vol fer beneficiència, a Barcelona hi ha moltes necessitats que cal atendre. Hi ha, per desgràcia, tota mena de calamitats i vides destrossades i organitzacions que es dediquen a ajudar-los i que sobvreviuen de miracle, sempre amb l'aigua al coll, i que estarien encantades de tenir ajuda suplementària. Tenim, fins i tot tenim el català, la llengua catalana que necessita tota l'ajuda que puguis donar-li, i cal recordar que vivim en un país ocupat i que per tant és digne de tota quanta solidaritat. Motius personals, motius culturals, motius polítics. Què més pots demanar? Tens tots els motius que vulguis per ser solidari i per ser útil sense moure't de casa. Ets molt lliure d'anar allà a fer el mec, però has de fer-ho assumint les teves pròpies responsabilitats i cal remarcar que aquest segrest dels cooperants és una notícia ben desagradable però que gaire sorpresa no ens pot causar. Tot sembla indicar que els segrestadors no exposaran reivindicacions econòmiques sinó polítiques, i que hi haurà poc marge per negociar. Que aquesta gent són una colla de bàrbars, nosaltres ja ho diguérem molt abans. Probablement aquests cooperants havien assistit a les manifestacions contra la guerra de l'Irak, i probablement també, creguin en l'abraçada de civilitzacions de Zapatero. Nosaltres, la gent normal, sempre hem sabut que volien destruir-nos i matar-nos, i que fa de mal abraçar algú que està disposat a morir explotant. Nosaltres, la gent normal, sempre ho hem sabut i sempre ho hem escrit i sempre ho hem explicat. Aquest segrest és una llàstima, però no una casualitat. Forma part de la manera de funcionar d'una gent que són els enemics encara que hi hagi tant curtet a Barcelona i a Catalunya que es cregui que els únics enemics que per definició hi ha són els americans. No crec que hi hagi gaire coll per salvar la vida d'aquests cooperants, tot i que naturalment voldria que aquest meu pronòstic fos absolutament equivocat. Sí que podríem aprendre la lliçó i entendre de què i amb qui estem parlant. Entendre que això és una guerra perquè ens odien i oiden la nostra manera de viure i la volen destruir. Anar a barrejar-se amb ells com qui va a fer el turista, per molta pantomima solidària que es pretengui, és un esport de risc i jo crec que els esportistes de risc són lliures d'assumir aquest risc però també les responsabilitats que se'n derivin i que si hi ha un problema s'han de pagar el rescat. No crec que amb aquests tres d'ara s'hi pugui fer res, però potser n'hauríem d'aprendre i pensar-nos-ho millor abans de tornar-nos a ficar a la boca de llop sense cap necessitat.
Salvador Sostres
11 de desembre 2009
.JPG)
Hi ha un moment en una relació de parella que se t’acaba el conte, que l’evidència del dia a dia ja no et deixa projectar. I aleshores queda ell, despullat, sense ni una gota de fantasia. Queda ell i no l’amant que havies creat escollint-ne els gestos, ell i no el noi sempre agut i perspicaç que mig t’havies inventat, ell no la vida que t’agradava ensenyar per demostrar-te que tu també eres capaç de conservar alguna cosa. Per demostrar-te que hi ha una voluntat capaç d’agermanar-se amb la natura, amb l’impuls més bestial. Que hi ha una cultura, un créixer plegats. Queda ell, sol, allà davant, amb les seves obsessions i la seva vanitat, amb les crostes que se li fan al cap i el gest maldestre que té alguns cops quan t’acaricia. I aquest és un moment clau: o et sobrevé una pau terrible o una por que ja no pots foragitar. Si allò s’aguanta ho vius amb calma: no és el que havies inventat (de fet, ni saps com és el que havies inventat, perquè només inventem formes, generalitats), però sempre està a l’alçada d’una crisi, d’una nit d’insomni, d’un debat. Sempre fa més agradable el que abans no podies suportar. Es queda aquí, amb un somriure franc i un reclam que en absolut molesta. Es queda, si es vol quedar, per donar solidesa a la base fràgil i lenta d’agençar que necessitem els homes. Perquè el demà no passi de ser excitant a ser angoixant amb tanta rapidesa, perquè el demà sigui un pactar, una il•lusió constant que no té pressa, que va arribant.
Anna Punsoda
Anna Punsoda
10 de desembre 2009
.jpg)
Pensament únic ecologista?
No fa pas gaire, el gran cataclisme del planeta era la desaparició de la capa d’ozó. Després van sortir estudis dient que reapareixia. Al final es veu que té cicles i ara creix i ara minva. Va passar igual amb el corrent del Niño. Cada dia menjàvem Niño i els desastres que havia de provocar. Després vam tenir la Niña, corrent parent de l’anterior. No sé si l’un i l’altra s’han fet grandets o què, però ara ja ningú en parla, pobrets.
Esclar, ara el gran desastre mundial és el canvi climàtic, que, justament ara, viu la cimera de Copenhaguen, arran de la qual (1) es produirà tant diòxid de carboni com una ciutat de 200.000 persones, (2) han anat a la capital danesa uns 150 jets privats, que, com que a l’aeroport no hi caben, aparquen a Suècia i van i vénen cada dia, (3) es llogaran 1.200 limusines (han hagut de dur-ne d’Alemanya), (4) els hotels dels delegats (i delegades), a 650 euros la nit, han preparat el menú Convenció sobre el Canvi Climàtic, que inclou vieires, foie i caviar, (5) el govern danès ha gastat 120.000 euros a preparar una conferència paral·lela per als alternatius i (6) 1.400 prostitutes oferiran serveis gratuïts als delegats (imagino que també hi haurà prostituts per a les delegades). Ah, me’n descuidava: la xifra de vehicles elèctrics o híbrids usats durant la cimera serà de... 5.
¿L’acció dels humans afecta el clima? Alguna influència hi deu tenir, sigui gran o petita. Ara bé, ¿cal gastar milions en cimeres sense resultats i que només són propaganda d’una causa? ¿Cal que les cadenes de TV passin (sense parar) vídeos on sempre es dóna per fet que arriba el gran cataclisme? (Per cert, s’hi fan servir nens i ningú es queixa. ¿Per a segons quines causes, tot s’hi val?). Per què no tenen veu els que plantegen dubtes? Ja no només per conèixer dues versions, base del periodisme, sinó per poder reforçar l’opinió pròpia. I, per què ningú es queixa d’aquest pensament únic?
Iu Forn
No fa pas gaire, el gran cataclisme del planeta era la desaparició de la capa d’ozó. Després van sortir estudis dient que reapareixia. Al final es veu que té cicles i ara creix i ara minva. Va passar igual amb el corrent del Niño. Cada dia menjàvem Niño i els desastres que havia de provocar. Després vam tenir la Niña, corrent parent de l’anterior. No sé si l’un i l’altra s’han fet grandets o què, però ara ja ningú en parla, pobrets.
Esclar, ara el gran desastre mundial és el canvi climàtic, que, justament ara, viu la cimera de Copenhaguen, arran de la qual (1) es produirà tant diòxid de carboni com una ciutat de 200.000 persones, (2) han anat a la capital danesa uns 150 jets privats, que, com que a l’aeroport no hi caben, aparquen a Suècia i van i vénen cada dia, (3) es llogaran 1.200 limusines (han hagut de dur-ne d’Alemanya), (4) els hotels dels delegats (i delegades), a 650 euros la nit, han preparat el menú Convenció sobre el Canvi Climàtic, que inclou vieires, foie i caviar, (5) el govern danès ha gastat 120.000 euros a preparar una conferència paral·lela per als alternatius i (6) 1.400 prostitutes oferiran serveis gratuïts als delegats (imagino que també hi haurà prostituts per a les delegades). Ah, me’n descuidava: la xifra de vehicles elèctrics o híbrids usats durant la cimera serà de... 5.
¿L’acció dels humans afecta el clima? Alguna influència hi deu tenir, sigui gran o petita. Ara bé, ¿cal gastar milions en cimeres sense resultats i que només són propaganda d’una causa? ¿Cal que les cadenes de TV passin (sense parar) vídeos on sempre es dóna per fet que arriba el gran cataclisme? (Per cert, s’hi fan servir nens i ningú es queixa. ¿Per a segons quines causes, tot s’hi val?). Per què no tenen veu els que plantegen dubtes? Ja no només per conèixer dues versions, base del periodisme, sinó per poder reforçar l’opinió pròpia. I, per què ningú es queixa d’aquest pensament únic?
Iu Forn
09 de desembre 2009
08 de desembre 2009
CRÍTICA DE TEATRE
LA FORMA DE LES COSES
Per a la seva tercera experiència com a director, l’actor Julio Manrique ha triat probablement el text més interessant de LaBute (Excés,Gorda,Zona zero). La forma de les coses és una intel·ligentíssima peça que genera preguntes constants a mesura que avança l’acció i que compleix amb escreix la veritable funció del fet teatral. Deixeble confessat de Mamet, LaBute ens posa un mirall que reflecteix allò que som, ens mostra la feblesa humana mitjançant la manipulació dels sentiments, ens qüestiona on és la frontera de l’art envers l’individu. L’obra explica la història d’Adam (un noi ple d’inseguretats), que està disposat a canviar amb la intenció d’agradar més a la seva parella, l’Evelin (una estudiant d’art que prepara una tesi). Allunyant-se d’estereotips, la direcció aprofundeix en el veritable problema de la societat de consum on la forma està per sobre del contingut, on els estàndards culturals ens empenyen a confondre les barreres entre art i escarniment humà. Qui decideix la mesura? Tot està permès per tal d’aconseguir un minut de glòria? Quin lloc té l’individu en el nostre món? Dirigida amb una saviesa extraordinària, Manrique centra el seu treball en la direcció d’actors. Cerca a través de l’organicitat actoral una veritat escènica amb la qual l’espectador cau rendit des de les primeres rèpliques. Els quatre intèrprets –Mireia Aixalà, Cristina Genebat, Xavi Ricart i Marc Rodriguez– estan sensacionals, en especial aquest darrer. Amb una encertada escenografia que va agafant forma segons transcorre l’obra, el muntatge compta amb una servicial il·luminació i una meravellosa banda sonora que, a més d’ajudar a crear atmosferes, acompanya amb les seves lletres el comportament emocional dels quatre personatges.
Toni Martín
La primera
Pot ser que aquesta sigui la nit d’un dels meus amics més joves. La primera nit en què el frec dels cossos comenci i alguna cosa que no havia mai passat, al final passi. Potser només ho sé jo, que hi ha aquesta possibilitat. Hi he pensat, mentre sopava. Quin gran moment! El destí de la humanitat s’aguanta sempre la respiració l’instant abans que un noi i una noia ho fan per primera vegada. Siguin de dreta o vulgars. Aquest és el nostre destí i la nostra finalitat, i com en qualsevol espècie el que preval és que hem de continuar. Ben aviat vaig descobrir que el sexe estava sobrevalorat, que hi ha maneres molt més sofisticades de donar amor i d’estimar, i tqambé i sobretot s’entretenir-se. Però tornem al jove amant. 18 anys. Quan després de totes les metàfores i les creixences i els aprenentages, finalment arriba la primera vegada i dos cossos tremolen de misteri, inseguretat i el pes d’una història que depèn d’aquests per perpetuar el seu traç, hi ha una emoció, eufòria d’estadi. Divendres en vam parlar i li vaig donar alguns conselles tècnics: prevenció pel que fa a la Sida, prevenció pel que fa a un embaràs no desitjat i prevenciópel que fa a desenes de malalties no tan populars com la Sida però que tenen conseqüències ben nefastes. Em mirava amb cara de qui sap que ha d’aguntar el discurs perquè sap que és just i cert però no s’hi sent gens interessat. M’anava descobrint poc útil quan de sobte, i aprofitant que a banda de ser un dels meus amics més joves és també un noi molt intel·ligent, vaig apel·lar al seu orgull, a la seva dignitat. “Nosaltres som els que fem les coses bé”. I en una farmàcia de guàrdia que vam trobar, va comprar una caixa de preservatius -no sense ruboritzar-se, tot i que va voler-ho dissimular- i no tinc cap dubte que sabrà el que ha de fer quan arribi el moment, i que ho farà. Potser sobrevalorem la intel·ligència, així sense res més. La humanitat és prou evolucionada i complexa per negociar amb la intel·liegència -contra la intel·ligència- si és a canvi de plaer o de vici. D’ofuscació, de velles obsessions, de secrets inconfessables. En canvi l’orgull d’un noi jove, si saps com anar-lo a sacsejar, et respon sempre amb honor i integritat. Menys educació sexual a les escoles i més llegir D’Artagnan.
Salvador Sostres
Pot ser que aquesta sigui la nit d’un dels meus amics més joves. La primera nit en què el frec dels cossos comenci i alguna cosa que no havia mai passat, al final passi. Potser només ho sé jo, que hi ha aquesta possibilitat. Hi he pensat, mentre sopava. Quin gran moment! El destí de la humanitat s’aguanta sempre la respiració l’instant abans que un noi i una noia ho fan per primera vegada. Siguin de dreta o vulgars. Aquest és el nostre destí i la nostra finalitat, i com en qualsevol espècie el que preval és que hem de continuar. Ben aviat vaig descobrir que el sexe estava sobrevalorat, que hi ha maneres molt més sofisticades de donar amor i d’estimar, i tqambé i sobretot s’entretenir-se. Però tornem al jove amant. 18 anys. Quan després de totes les metàfores i les creixences i els aprenentages, finalment arriba la primera vegada i dos cossos tremolen de misteri, inseguretat i el pes d’una història que depèn d’aquests per perpetuar el seu traç, hi ha una emoció, eufòria d’estadi. Divendres en vam parlar i li vaig donar alguns conselles tècnics: prevenció pel que fa a la Sida, prevenció pel que fa a un embaràs no desitjat i prevenciópel que fa a desenes de malalties no tan populars com la Sida però que tenen conseqüències ben nefastes. Em mirava amb cara de qui sap que ha d’aguntar el discurs perquè sap que és just i cert però no s’hi sent gens interessat. M’anava descobrint poc útil quan de sobte, i aprofitant que a banda de ser un dels meus amics més joves és també un noi molt intel·ligent, vaig apel·lar al seu orgull, a la seva dignitat. “Nosaltres som els que fem les coses bé”. I en una farmàcia de guàrdia que vam trobar, va comprar una caixa de preservatius -no sense ruboritzar-se, tot i que va voler-ho dissimular- i no tinc cap dubte que sabrà el que ha de fer quan arribi el moment, i que ho farà. Potser sobrevalorem la intel·ligència, així sense res més. La humanitat és prou evolucionada i complexa per negociar amb la intel·liegència -contra la intel·ligència- si és a canvi de plaer o de vici. D’ofuscació, de velles obsessions, de secrets inconfessables. En canvi l’orgull d’un noi jove, si saps com anar-lo a sacsejar, et respon sempre amb honor i integritat. Menys educació sexual a les escoles i més llegir D’Artagnan.
Salvador Sostres
07 de desembre 2009
05 de desembre 2009
04 de desembre 2009
03 de desembre 2009
02 de desembre 2009
.jpg)
01 de desembre 2009
Geografia conjugal
De vegades no sé què espero d’ella. De veritat que no en tinc ni idea. El dia que van fer-me fora de l’Avui no tenia ni idea de com esperava ser rebut a casa. Tot i que per les coses que escric de vegades no ho sembli, m’horroritzen els excessos. Trobo un excés qualsevol concentració en el meu propi dolor, perquè l’engrandeix, i en canvi tendeix a passar-me si penso en d’altres coses; però la indiferència també em desmoralitza. El gest correcte. Pensava en això tornant a casa, a l’ascensor, en el moment de ficar la clau per obrir la porta. Què volia, què esperava d’ella. Del que vingué immediatament després no m’enrecordo gens. Només sé que abans de ficar-nos al llit, al cap de 3 o 4 hores, em sentia molt millor. Havíem parlat de l’Avui, havíem parlat del futur, havíem parlat d’altres coses. Havíem sopat i havíem mirat la tele i havíem comentat la pel·lícula o la sèrie. Havíem fet les coses que sempre fan aquest marit i la seva esposa. I a l’hora de ficar-nos al llit em sentia molt millor, molt ments vençut i amb moltes més forces per alçar-me. “Aquest dia ja s’ha acabat però viurem per lluitar-ne un altre”. No sé què esperava d’ella ni tan sols podria explicar encara com va tractar-me, de quina manera concreta. Però sí que sé que no sabia què dir ni què fer ni què esperar i unes hores amb ella van treure’m del fangar i van retornar-me al camp de combat. Més fort i més sencer del que probablement m’havia sentit mai. Sobretot a propòsit del meu Viatge de noces moltes vegades m’han preguntat què és o què significa el matrimoni. El matrimoni és aquesta intimitat que et restitueix quan decaus fins que pots tornar-te a mirar al mirall i veure-hi un home. El matrimoni significa que passi el que passi durant el dia de nit ella t’acollirà per molt desfet que arribis i sabrà fer exactament allò que ha de fer perquè deixis de fer aquesta llàstima. I en el meu cas concret, també, un pollastre a la planxa que mai una carn blanca no havia tingut tans matisos i una estratosfèrica salsa de tomàquet.
Salvador Sostres
De vegades no sé què espero d’ella. De veritat que no en tinc ni idea. El dia que van fer-me fora de l’Avui no tenia ni idea de com esperava ser rebut a casa. Tot i que per les coses que escric de vegades no ho sembli, m’horroritzen els excessos. Trobo un excés qualsevol concentració en el meu propi dolor, perquè l’engrandeix, i en canvi tendeix a passar-me si penso en d’altres coses; però la indiferència també em desmoralitza. El gest correcte. Pensava en això tornant a casa, a l’ascensor, en el moment de ficar la clau per obrir la porta. Què volia, què esperava d’ella. Del que vingué immediatament després no m’enrecordo gens. Només sé que abans de ficar-nos al llit, al cap de 3 o 4 hores, em sentia molt millor. Havíem parlat de l’Avui, havíem parlat del futur, havíem parlat d’altres coses. Havíem sopat i havíem mirat la tele i havíem comentat la pel·lícula o la sèrie. Havíem fet les coses que sempre fan aquest marit i la seva esposa. I a l’hora de ficar-nos al llit em sentia molt millor, molt ments vençut i amb moltes més forces per alçar-me. “Aquest dia ja s’ha acabat però viurem per lluitar-ne un altre”. No sé què esperava d’ella ni tan sols podria explicar encara com va tractar-me, de quina manera concreta. Però sí que sé que no sabia què dir ni què fer ni què esperar i unes hores amb ella van treure’m del fangar i van retornar-me al camp de combat. Més fort i més sencer del que probablement m’havia sentit mai. Sobretot a propòsit del meu Viatge de noces moltes vegades m’han preguntat què és o què significa el matrimoni. El matrimoni és aquesta intimitat que et restitueix quan decaus fins que pots tornar-te a mirar al mirall i veure-hi un home. El matrimoni significa que passi el que passi durant el dia de nit ella t’acollirà per molt desfet que arribis i sabrà fer exactament allò que ha de fer perquè deixis de fer aquesta llàstima. I en el meu cas concret, també, un pollastre a la planxa que mai una carn blanca no havia tingut tans matisos i una estratosfèrica salsa de tomàquet.
Salvador Sostres
Subscriure's a:
Missatges (Atom)