Hi ha un moment en una relació de parella que se t’acaba el conte, que l’evidència del dia a dia ja no et deixa projectar. I aleshores queda ell, despullat, sense ni una gota de fantasia. Queda ell i no l’amant que havies creat escollint-ne els gestos, ell i no el noi sempre agut i perspicaç que mig t’havies inventat, ell no la vida que t’agradava ensenyar per demostrar-te que tu també eres capaç de conservar alguna cosa. Per demostrar-te que hi ha una voluntat capaç d’agermanar-se amb la natura, amb l’impuls més bestial. Que hi ha una cultura, un créixer plegats. Queda ell, sol, allà davant, amb les seves obsessions i la seva vanitat, amb les crostes que se li fan al cap i el gest maldestre que té alguns cops quan t’acaricia. I aquest és un moment clau: o et sobrevé una pau terrible o una por que ja no pots foragitar. Si allò s’aguanta ho vius amb calma: no és el que havies inventat (de fet, ni saps com és el que havies inventat, perquè només inventem formes, generalitats), però sempre està a l’alçada d’una crisi, d’una nit d’insomni, d’un debat. Sempre fa més agradable el que abans no podies suportar. Es queda aquí, amb un somriure franc i un reclam que en absolut molesta. Es queda, si es vol quedar, per donar solidesa a la base fràgil i lenta d’agençar que necessitem els homes. Perquè el demà no passi de ser excitant a ser angoixant amb tanta rapidesa, perquè el demà sigui un pactar, una il•lusió constant que no té pressa, que va arribant.

Anna Punsoda