Loteria

D’aquí a molt poques hores començarà el funest espectacle de la loteria, aquest costum -no dic invent, però sí costum- franquista com les propines, aquest somni de guanyar diners sense treballar. És molt sindicalista, la loteria. És el somni de tot quant empleat. “Jo, els diners que m’han tocat, me’ls gastaré tapant forats”. I tomba i gira. No hi ha res de més d’esquerra que la cosa aquesta de la loteria. La gran popularitat que té el sorteig a Catalunya i Espanya es deu a l’incomptable nombre de barruts que hi ha en un lloc i a l’altre. És indeturable. Qualsevol cosa menys treballar. Tot quant funcionari té dècims d’aquí i d’allà. Com més empleat més tíquets, en un país en què tanta gent somia prosperar sense treballar, en un país on tanta poca gent està disposada a lluitar per allò que vol i pretén que tot sigui un regal. Aquest enrome lladrocini de l’Estat del benestar, el primer regal. Els anomenats drets del treballador, un altre regal. I així podríem anar comptant tota una sèrie de robatoris a petita i gran escala als quals són sotmeses les persones que més treballen per aquells que cínicament es diuen “treballadors” però que en sa puta vida han ficat el rem a l’aigua. Com a mínim, la loteria se la paguen. La prohibiria, la loteria. Encara que només fos perquè ja tothom s’adonés que no hi haurà cap miracle que no sigui la pròpia capacitat de feinejar que al final et salvi. La loteria que fa d’estrella, de far de tants desgraciats, i que al final, com era de preveure, no sol tocar mai. D’aquí a molt poques hores començarà el circ. No he comprat mai un dècim, perquè ho trobo inframental, però com que tinc bastanta sort, potser algun any en compro un i quan em toqui i em vingin les televisions a preguntar-me com me’ls penso gastar, diré que contractant detectius privats per perseguir l’absentisme laboral. Treballa, barrut, treballa, i el teu salari sempre “et tocarà”.

Salvador Sostres