Sánchez-Camacho i el sobiranisme

A propòsit de les consultes sobiranistes, l’Alícia Sánchez Camacho ha dit: “Els catalans tenen molts problemes, com arribar a final de mes, com la crisi, perquè ara la classe política es preocupi per les consultes”. (Se’n preocupen ara, que han vist que la cosa va de veres. Quan va haver-hi la consulta d’Arenys, dissimulaven.)

L’argument aquest no és nou. Sempre que es parla del nacionalisme no legítim i natural (és a dir, el nacionalisme no espanyol) et surt el nacionalista espanyol que es queixa d’aquest fet. “Havent-hi al món problemes de veritat importants, com pot ser que hi hagi qui es preocupi pels problemes tan poc importants”.

Deixem de banda que la importància dels problemes és relativa i deixem de banda que es pot donar el cas que problemes a priori molt importants (com la crisi) puguin ser conseqüència de problemes a priori poc importants (com la falta de sobirania del territori on hi ha crisi). Admetem que sempre al món hi haurà un problema més important que les consultes sobiranistes.

El que es desprèn de les paraules de l’Alícia Sánchez-Camacho és una qüestió filosòfica interessant: un polític no es pot preocupar a la vegada per diverses qüestions. O bé es preocupa per la crisi o bé pel sobiranisme. Jo, en canvi, em preocupo per moltes coses a la vegada. Per la fam del món (i segur que l’Alícia també) però també per si em surten arrugues (que, d’acord, potser l’Alícia no, perquè no en té).

Si resulta que només podem preocupar-nos per una sola cosa, hem de triar-la molt bé. Seria injust preocupar-se per la crisi, havent-hi problemes més importants, com els nens que es moren de gana. I seria injust preocupar-se pels nens que es moren de gana havent-hi nens que són explotats sexualment. I seria injust preocupar-se pels nens que són explotats sexualment, si els coreans tenen la bomba atòmica...

Empar Moliner