SER DOS

Abans de casar-te les coses que t’irriten van omplint un sac. Un sac que com tots els recipients té el seu límit. I un dia aquest sac ja és ple i notes el límit superat. És l’hora de les trencadisses, de l’estirabot, de l’adéu probablement sense retorn. El cos és més dur i té menys elasticitat. L’ànima no està acostumada a negociar. Després entres en una altra dimensió, la matrimonial, que naturalment és millor que l’anterior en tant que n’és una superació. Una altra dimensió en que necessàriament sou dos. El sac sagrat de la teva paciència finita es torna molt menys sagrat i molt més gran. I per si de cas s’omple hi ha una corda a la base que si l’estires, tot d’una es buida el sac i pots tornar a començar. Quan et cases el que és sagrat és que aquella nit com qualsevol altra et tornaràs a ficar al llit amb la teva esposa i que mirareu de tornar a conciliar el son plegats. Això sí que és sagrat, i no les teves irritacions d’article costumista! De manera que perds molt menys temps pensant en els teus drets i en allò que se puposa que et pertoca, o que “és just” –què és just i injust, entre tu i la teva dona?- i vas fent camí amb la tendresa com a mètode, l’humor com a eina de treball, i sobreviure un altre dia per tota finalitat. És una altra dimensió, superior a viure sol i encara inferior a la paternitat o la maternitat. En qualsevol cas, i a l’espera que els ninos arribin, ja pots celebrar que s’ha acabat la sordidesa de no viure dins de tu mateix, només pendent de tu mateix, dels teus estirabots i de la teva ràbia com el nen que s’acaba de llevar de la migdiada. Tot en tu té menys importància, sents el batec de l’amor que es dóna i et donen i es guanya, i un aire més net i més esperançat passa dolçament al teu voltant.

SALVADOR SOSRTRES