Cap bandera espanyola
No hi havia a Roma cap bandera espanyola. Algunes senyeres i moltes estelades foren les ensenyes de la gran victòria del Barça. No hi havia a Roma cap bandera espanyola. Potser la de l'ambaixada, trista com ella sola. Espanya serà el que tu vulguis, però nosaltres som una altra cosa. Des d'ahir que el president Laporta ja és el millor president de la història. Fins dimarts ho era per integritat, talent, patriotisme i el coratge que cal per ser independentista i no rendir-se. Des d'ahir ho és també per palmarès, en xifres relatives i absolutes. El millor president de tota la història del Barça. Quan algú torni a tenir-ne algun dubte que ho recordi: que el projecte independentista del president Laporta s'imposà al caspós espanyolisme que volgué destruir-lo; i que quan lluites per la causa irrenunciable de la teva llibertat, i per tant la teva dignitat, la teva força és indeturable. Si algú torna a dubtar que ho recordi: la força dels bons acaba sempre imposant-se. Ahir la superioritat del Barça fou total i el marcador hauria pogut ser d'escàndol. Ahir Guardiola va desmentir que el món fos dels que es diuen a ells mateixos professionals i demostrà que només ets algú i potser fer alguna cosa si t'ho estimes brutalment, fins al dolor si cal, sense permetre't cap desànim. La intel·ligència, a casa, sempre l'hem donat per descomptada. Vivim perquè les coses ens importin. Bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels. Som un equip de futbol però sobretot un destí. Ahir el Barça de Josep Guardiola i del president Laporta va derrotar el Manchester, però també i sobretot la infinita mediocritat de tots els que durant tants anys volien un club rendit, humiliat, servil, gris com llurs ànimes sense escrúpols i sense honor. Ni una sola bandera d'Espanya, tot eren senyeres estelades. I superioritat, molta superioritat, una intractable superioritat des d'on el Barça va proclamar el seu futbol i la seva esperança. Molt futbol, moltíssim futbol, i tota l'esperança. Ahir guanyàrem alguna cosa més que un partit, una final, alguna cosa més que els tres títols de la temporada. Som una força indeturable. Ni una, ni una sola bandera d'Espanya.
Salvador Sostres
28 de maig 2009
25 de maig 2009
21 de maig 2009
Un pollet contra un nen
Lleu conversa amb una vegetariana, sindicalista, feminista pacifista, judeofòbica, antimaericana i tontorrona. Just el contrari d'un porc, perquè no se'n pot aprofitar res. Em diu la tal vegetariana que ho és molt observantment i que no menja ous perquè seria matar futurs pollets. "Un assassinat", em diu literalment. Encabat la noia és partidària de l'avortament lliure i de la nova llei que ho patrocina. Sentim pietat per l'ou que conté un pollet que ha de venir però no som capaços de cap compassió per l'embrió que serà un nen. Ens estem de menjar ous posant en risc la nostra salut però no tenim cap mena d'escrúpol a l'hora d'interrompre un embaràs. De matar un pollet en diem assassinat i matar un nen és un acte de llibertat de la dona amb el seu cos. Hi ha una profunda immoralitat que ens envolta. Una inconsistència intel·lectual de nens de parvulari. Hi ha un pack ideològic que recull totes aquestes tendències que no passaria cap test psicotècnic. Obama ja ha restituït els tribunals militars de Bush perquè la maldat està organitzada i ens hi juguem la llibertat. Després de tant bramar demòcrata contra la presó de Guantánamo, torna la sensatesa i torna la veritat i torna el patriotisme més elemental i queda cancel·lat aquell final de la història tan expectat. Un pollet contra un nen, els suposats drets d'un terrorista contra el dret del món a viure segur i en llibertat. El PSC i la vergonya d'aquesta campanya europea que tornen a dir que si no els votes tornarà el Bush i l'Aznar. Hi ha una profunda indignitat que desprestigia la vida pública. Hi ha una rebaixa constant del nivell del debat. I hi ha molta gent que accepta la rebaixa sense donar mostres de cap dignitat. Hi ha un món millor que espera alguna cosa de nosaltres, alguna cosa més que aquest compulsiu arrossegar-nos. Alça't! Un partit que fa campanya dient que si no el votes tornarà el Bush no hauria de rebre ni un sol vot. Però no per socialista, que ja és gros, sinó perquè mai ningú no pogués pensar-se que ets el típic imbècil que t'ho has empassat.
Salvador Sostres
Lleu conversa amb una vegetariana, sindicalista, feminista pacifista, judeofòbica, antimaericana i tontorrona. Just el contrari d'un porc, perquè no se'n pot aprofitar res. Em diu la tal vegetariana que ho és molt observantment i que no menja ous perquè seria matar futurs pollets. "Un assassinat", em diu literalment. Encabat la noia és partidària de l'avortament lliure i de la nova llei que ho patrocina. Sentim pietat per l'ou que conté un pollet que ha de venir però no som capaços de cap compassió per l'embrió que serà un nen. Ens estem de menjar ous posant en risc la nostra salut però no tenim cap mena d'escrúpol a l'hora d'interrompre un embaràs. De matar un pollet en diem assassinat i matar un nen és un acte de llibertat de la dona amb el seu cos. Hi ha una profunda immoralitat que ens envolta. Una inconsistència intel·lectual de nens de parvulari. Hi ha un pack ideològic que recull totes aquestes tendències que no passaria cap test psicotècnic. Obama ja ha restituït els tribunals militars de Bush perquè la maldat està organitzada i ens hi juguem la llibertat. Després de tant bramar demòcrata contra la presó de Guantánamo, torna la sensatesa i torna la veritat i torna el patriotisme més elemental i queda cancel·lat aquell final de la història tan expectat. Un pollet contra un nen, els suposats drets d'un terrorista contra el dret del món a viure segur i en llibertat. El PSC i la vergonya d'aquesta campanya europea que tornen a dir que si no els votes tornarà el Bush i l'Aznar. Hi ha una profunda indignitat que desprestigia la vida pública. Hi ha una rebaixa constant del nivell del debat. I hi ha molta gent que accepta la rebaixa sense donar mostres de cap dignitat. Hi ha un món millor que espera alguna cosa de nosaltres, alguna cosa més que aquest compulsiu arrossegar-nos. Alça't! Un partit que fa campanya dient que si no el votes tornarà el Bush no hauria de rebre ni un sol vot. Però no per socialista, que ja és gros, sinó perquè mai ningú no pogués pensar-se que ets el típic imbècil que t'ho has empassat.
Salvador Sostres
18 de maig 2009
14 de maig 2009
11 de maig 2009
Puyal
Primer era el Puyal sol, ell era el cos central d'aquella brutal exhibició de lèxic, sintaxi i modulació. Parlava sense esborralls ni faltes d'ortografia. Elevava el llenguatge fins a retornar-lo a la seva pura dimensió màgica. Hi havia 2 veus més, però que intervenien molt lateralment. Ara la moda ha canviat i és un galliner. Són molt bons, però és un galliner. Només de vegades fan silenci i pot Puyal tornar a narrar com el mític cavall d'ales blanques i desplegades. 8 o 9 frases encadenades, de factura precisa i impecable, i aleshores recordo la cuina del pis de Pedralbes, la Laura cuinava i jo feia els deures o no feia res i la ràdio era l'única cosa que importava. Ell ens va educar en el valor sagrat de la paraula. El primer cop que el vaig anar a veure a l'Estadi i aquella mirada total que encara avui em fa dubtar de si he aconseguit no decebre'l gaire. Les voltes que li vaig fer donar a la meva àvia aquell cap de setmana a Londres fins que vam trobar la trenca blanca que el Quim llavors duia, quan la moda de les trenques no s'havia fet a Barcelona tan popular encara. Any 1991 o potser el 90. Pujava a la zona de les cabines i l'esperava. Ell solia arribar just quan el partit ja havia de començar i sovint només hi havia temps per a una salutació cordial. "Hola, noi, com estàs?". Tenia por de fer-me pesat però l'any que vaig treballar amb ell fou una intensa lliçó de com amb el talent no n'hi ha prou i la insistència amb què cal perseverar si vols que les coses t'acabin sortint realment bé. Quim, encara de vegades la ràdio ho torna a ser tot quan trobes espai per encadenar 10 o 12 frases, plaer i fondària, norma i paradís, estil i gràcia. Els records de qui sóc, i per quin motiu, em revénen amb la teva música encantada. Hi ha l'honor del llarg camí que he fet sota el teu mestratge. Però sobretot hi ha l'agraïment que l'heroi romangui intacte, pletòric dalt del pedestal. No ens has fallat mai i encara avui ens fas molta falta i ets el millor i ens fas millors. I tornem sempre a tu quan ens perdem i només la teva generositat supera el teu talent.
Salvador Sostres
Primer era el Puyal sol, ell era el cos central d'aquella brutal exhibició de lèxic, sintaxi i modulació. Parlava sense esborralls ni faltes d'ortografia. Elevava el llenguatge fins a retornar-lo a la seva pura dimensió màgica. Hi havia 2 veus més, però que intervenien molt lateralment. Ara la moda ha canviat i és un galliner. Són molt bons, però és un galliner. Només de vegades fan silenci i pot Puyal tornar a narrar com el mític cavall d'ales blanques i desplegades. 8 o 9 frases encadenades, de factura precisa i impecable, i aleshores recordo la cuina del pis de Pedralbes, la Laura cuinava i jo feia els deures o no feia res i la ràdio era l'única cosa que importava. Ell ens va educar en el valor sagrat de la paraula. El primer cop que el vaig anar a veure a l'Estadi i aquella mirada total que encara avui em fa dubtar de si he aconseguit no decebre'l gaire. Les voltes que li vaig fer donar a la meva àvia aquell cap de setmana a Londres fins que vam trobar la trenca blanca que el Quim llavors duia, quan la moda de les trenques no s'havia fet a Barcelona tan popular encara. Any 1991 o potser el 90. Pujava a la zona de les cabines i l'esperava. Ell solia arribar just quan el partit ja havia de començar i sovint només hi havia temps per a una salutació cordial. "Hola, noi, com estàs?". Tenia por de fer-me pesat però l'any que vaig treballar amb ell fou una intensa lliçó de com amb el talent no n'hi ha prou i la insistència amb què cal perseverar si vols que les coses t'acabin sortint realment bé. Quim, encara de vegades la ràdio ho torna a ser tot quan trobes espai per encadenar 10 o 12 frases, plaer i fondària, norma i paradís, estil i gràcia. Els records de qui sóc, i per quin motiu, em revénen amb la teva música encantada. Hi ha l'honor del llarg camí que he fet sota el teu mestratge. Però sobretot hi ha l'agraïment que l'heroi romangui intacte, pletòric dalt del pedestal. No ens has fallat mai i encara avui ens fas molta falta i ets el millor i ens fas millors. I tornem sempre a tu quan ens perdem i només la teva generositat supera el teu talent.
Salvador Sostres
08 de maig 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)