tot i que anem un dia tard, moltes felicitats burrot!
com anyorem aquella cabellera...
31 de juliol 2009
28 de juliol 2009
15 de juliol 2009
07 de juliol 2009
CRÍTICA D'U2 A EL PAÍS
Un espectáculo descomunal
Si los discos se han convertido en una justificación de las giras, y el tamaño y proporción de las mismas ilustra la dimensión del artista que las protagoniza, U2 son una banda enorme, ese tipo de banda que con precisión se denomina de estadio. Anoche, en un Camp Nou abarrotado, el grupo irlandés aplanó a sus seguidores con un espectáculo descomunal fundamentado en un escenario que por su diseño facilitaba la visibilidad desde cualquier lugar del recinto. Puestos a pensar a lo grande, U2 son enormes. Ésta es la clave de la nueva gira mundial que comenzó ayer por la noche en Barcelona.
Y no quieren ser dinosaurios, o no en el sentido pleno. Sólo así se entiende que el concierto comenzase con cuatro canciones de su último disco, una forma de decir que aún forman parte del presente artístico. Así, Breathe, No line on the horizon, Get on your boots y Mangificent, una pieza concebida en clave de estadio, capaz de enardecer a una momia con su sonido ochentero. Más tarde, mediado el concierto, sonó la quinta del lote, Unknown caller, con karaoke incluido en la pantalla. Antes se recordó a Michael Jackson con Angel of Harlem trufada con estrofas de sus temas, y aún antes el primer clásico hizo bramar el recinto, no en vano fue Beautiful day. Porque sí, una vez cumplimentada la cuota de actualidad con el arranque, el concierto fue un repaso a los momentos más populares en la trayectoria de la banda, que sembró le excitación en la multitud con piezas como I still haven't found what I'm looking for, The unforgettable fire, City of blinding lights, Vertigo, Sunday bloody sunday, Where the streets have no name, Pride (in the name of love), One, con Bono enfundado en la camiseta del Barça... También, ya en los bises se incluyó With or without you. Una locura, un repertorio para rendir multitudes.
Al margen de la garantía de un cancionero de efecto probado a lo largo de los años, la idea del espectáculo, su concepto, fue otro de los elementos centrales de la noche. Hay que decir que el escenario, por mucho que U2 aseguren que está inspirado en Gaudí -imaginamos que la inspiración en París hubiese sido Eiffel-, recordó poderosamente el exprimidor que Philippe Starck diseñó para Alessi, entre otras cosas porque ambos evocan a un alienígena zancudo. Bajo la techumbre, un escenario circular que no giraba permitía la visión desde todos los rincones (y vender más localidades), aumentada por una increíble pantalla circular retráctil de altura variable y de impecable definición. Un anillo exterior circunvalaba el escenario y acogía a los espectadores que habían formado la cola durante dos días previos, y a éste le unían dos pasarelas que tenían un movimiento circular en su entorno. El desparrame tecnológico se cerró con una conexión en directo con la Estación Espacial Internacional, desde donde los mensajes de conservación de la naturaleza fueron la nota relevante. Desde arriba debemos parecer muy insignificantes.
Sin embargo, el despliegue de medios permitió echar en falta algo más de imaginación. Salvo en contados momentos ni la iluminación, ni las proyecciones, ni la realización de la pantalla sobresalieron, dejando la impresión de que todo el talento se quedó en la aparatosa concepción tecnológica del escenario. Aún con eso, la épica de la banda, el tono de sus composiciones, el majestuoso sonido de la noche y los necesarios guiños a la solidaridad, mensaje de Desmond Tutu incluido, mostraron a los mejores U2 posibles. En un mundo portátil y digitalizado, sólo lo enorme no se puede llevar en el bolsillo. Eso es U2, probablemente la última banda de estadio, lo poco que queda del siglo XX.
Si los discos se han convertido en una justificación de las giras, y el tamaño y proporción de las mismas ilustra la dimensión del artista que las protagoniza, U2 son una banda enorme, ese tipo de banda que con precisión se denomina de estadio. Anoche, en un Camp Nou abarrotado, el grupo irlandés aplanó a sus seguidores con un espectáculo descomunal fundamentado en un escenario que por su diseño facilitaba la visibilidad desde cualquier lugar del recinto. Puestos a pensar a lo grande, U2 son enormes. Ésta es la clave de la nueva gira mundial que comenzó ayer por la noche en Barcelona.
Y no quieren ser dinosaurios, o no en el sentido pleno. Sólo así se entiende que el concierto comenzase con cuatro canciones de su último disco, una forma de decir que aún forman parte del presente artístico. Así, Breathe, No line on the horizon, Get on your boots y Mangificent, una pieza concebida en clave de estadio, capaz de enardecer a una momia con su sonido ochentero. Más tarde, mediado el concierto, sonó la quinta del lote, Unknown caller, con karaoke incluido en la pantalla. Antes se recordó a Michael Jackson con Angel of Harlem trufada con estrofas de sus temas, y aún antes el primer clásico hizo bramar el recinto, no en vano fue Beautiful day. Porque sí, una vez cumplimentada la cuota de actualidad con el arranque, el concierto fue un repaso a los momentos más populares en la trayectoria de la banda, que sembró le excitación en la multitud con piezas como I still haven't found what I'm looking for, The unforgettable fire, City of blinding lights, Vertigo, Sunday bloody sunday, Where the streets have no name, Pride (in the name of love), One, con Bono enfundado en la camiseta del Barça... También, ya en los bises se incluyó With or without you. Una locura, un repertorio para rendir multitudes.
Al margen de la garantía de un cancionero de efecto probado a lo largo de los años, la idea del espectáculo, su concepto, fue otro de los elementos centrales de la noche. Hay que decir que el escenario, por mucho que U2 aseguren que está inspirado en Gaudí -imaginamos que la inspiración en París hubiese sido Eiffel-, recordó poderosamente el exprimidor que Philippe Starck diseñó para Alessi, entre otras cosas porque ambos evocan a un alienígena zancudo. Bajo la techumbre, un escenario circular que no giraba permitía la visión desde todos los rincones (y vender más localidades), aumentada por una increíble pantalla circular retráctil de altura variable y de impecable definición. Un anillo exterior circunvalaba el escenario y acogía a los espectadores que habían formado la cola durante dos días previos, y a éste le unían dos pasarelas que tenían un movimiento circular en su entorno. El desparrame tecnológico se cerró con una conexión en directo con la Estación Espacial Internacional, desde donde los mensajes de conservación de la naturaleza fueron la nota relevante. Desde arriba debemos parecer muy insignificantes.
Sin embargo, el despliegue de medios permitió echar en falta algo más de imaginación. Salvo en contados momentos ni la iluminación, ni las proyecciones, ni la realización de la pantalla sobresalieron, dejando la impresión de que todo el talento se quedó en la aparatosa concepción tecnológica del escenario. Aún con eso, la épica de la banda, el tono de sus composiciones, el majestuoso sonido de la noche y los necesarios guiños a la solidaridad, mensaje de Desmond Tutu incluido, mostraron a los mejores U2 posibles. En un mundo portátil y digitalizado, sólo lo enorme no se puede llevar en el bolsillo. Eso es U2, probablemente la última banda de estadio, lo poco que queda del siglo XX.
L'estètica aristoporca
Restaurant Xemei, els meus pares tenen la bondat de convidar-nos-hi. S'ha generat una gran expectació barcelonina sobre aquest restaurant -per definir-lo més exactament caldria dir que es tracta d'un menjador- situat al número 85 del passeig de l'Exposició. És aquesta expectació d'una certa elit barcelonina que és feliç en restaurants remots, caòtics i, si pot ser, bruts. Ells en diuen restaurants "divertits". Grafits a les parets, taules sense estovalles, els cambrers amb pírcing, la carta és un paper ben enllantiat, no hi ha ni Déu que digui ni una paraula en català i aquí caic i allà m'aixeco, embolica que fa fort i anar-hi anant. El menjar arriba a ser correcte, cap vulgaritat però tampoc res de gaire especial. Cuina veneciana, al capdavall. El que importa és que sigui brut, molt tronat i que puguis explicar a les amigues que coneixes un lloc on de segur que elles no han estat mai. És el punt de follar-se el mosso de les cavallerisses que tenen algunes senyores de classe alta. Perdre el temps amb menjadors atrotinats no diu gaire de la teva consistència intel·lectual. Els restaurants són importants i tenim una oferta gastronòmica d'extraordinària qualitat, però Barcelona és víctima del relativisme i la frivolitat. Són un drama aquesta gent que ronda els 60 i que perdé la jovenesa lluitant contra Franco, el cervell votant contra l'OTAN, que creu que la independència és una utopia i troba que el Mas és arrogant. Després necessites un restaurant "divertit", esclar. És l'estètica aristoporca, cosmopolita i contrària a la guerra de l'Iraq que prové de la trencadissa dels vincles amb qualsevol transcendència. Infarten si els pronuncies la paraula Aznar. Els catalans no anirem bé fins que no entenguem que a partir d'una certa edat fem el ridícul quan no anem a Semon, al Drolma, a Via Veneto o al Comerç 24. La veritat només sedimenta a les grans cases. Després hi ha les propostes orientals, algunes d'absolutament extraordinàries fins al punt que el Koy Shunka i el Dos Palillos són avui els millors restaurants asiàtics de tot Europa. Tots ells de dutxa i ordre, per descomptat. Som de dreta. La llibertat.
Salvador Sostres
Restaurant Xemei, els meus pares tenen la bondat de convidar-nos-hi. S'ha generat una gran expectació barcelonina sobre aquest restaurant -per definir-lo més exactament caldria dir que es tracta d'un menjador- situat al número 85 del passeig de l'Exposició. És aquesta expectació d'una certa elit barcelonina que és feliç en restaurants remots, caòtics i, si pot ser, bruts. Ells en diuen restaurants "divertits". Grafits a les parets, taules sense estovalles, els cambrers amb pírcing, la carta és un paper ben enllantiat, no hi ha ni Déu que digui ni una paraula en català i aquí caic i allà m'aixeco, embolica que fa fort i anar-hi anant. El menjar arriba a ser correcte, cap vulgaritat però tampoc res de gaire especial. Cuina veneciana, al capdavall. El que importa és que sigui brut, molt tronat i que puguis explicar a les amigues que coneixes un lloc on de segur que elles no han estat mai. És el punt de follar-se el mosso de les cavallerisses que tenen algunes senyores de classe alta. Perdre el temps amb menjadors atrotinats no diu gaire de la teva consistència intel·lectual. Els restaurants són importants i tenim una oferta gastronòmica d'extraordinària qualitat, però Barcelona és víctima del relativisme i la frivolitat. Són un drama aquesta gent que ronda els 60 i que perdé la jovenesa lluitant contra Franco, el cervell votant contra l'OTAN, que creu que la independència és una utopia i troba que el Mas és arrogant. Després necessites un restaurant "divertit", esclar. És l'estètica aristoporca, cosmopolita i contrària a la guerra de l'Iraq que prové de la trencadissa dels vincles amb qualsevol transcendència. Infarten si els pronuncies la paraula Aznar. Els catalans no anirem bé fins que no entenguem que a partir d'una certa edat fem el ridícul quan no anem a Semon, al Drolma, a Via Veneto o al Comerç 24. La veritat només sedimenta a les grans cases. Després hi ha les propostes orientals, algunes d'absolutament extraordinàries fins al punt que el Koy Shunka i el Dos Palillos són avui els millors restaurants asiàtics de tot Europa. Tots ells de dutxa i ordre, per descomptat. Som de dreta. La llibertat.
Salvador Sostres
04 de juliol 2009
Bono, hortera i hipòcrita
Vist el concert d'U2 i aquest tal Bono és insuportable. Un pedant hortera que de nit va amb ulleres fosques com els vidents que surten a la tele; i aquesta patètica afició que té a predicar propaganda comunista i falsària. El moment més ridícul del concert fou quan va establir connexió amb la tripulació d'una nau espacial: lamentable. Els de la nau van donar la gran notícia de dir que allà dalt reciclen l'aigua. Hi ha un tipus de gent que estima que el progrés és beure's els seus pixats: fantàstic. I en fi, tota quanta comèdia solidària. Com diu el Xavier Sala i Martín, la pobresa és un afer massa seriós per deixar-lo en mans de presumits i d'hipòcrites. Per cert que parlant de gent amb problemes, algú hauria d'explicar-li a Bono que Barcelona no és Espanya: ja fa uns anys fou xiulat per versionar La Macarena, tota una demostració de bon gust i elegància. Dimarts es referí diverses vegades a Espanya i també fou multitudinàriament xiulat. No sé què li deu passar amb Catalunya a un irlandès que tant parla de justícia i de drets humans. Tot i la grandiositat de l'escenari, el so fou deficient i el soroll s'imposava al so de cada instrument. Les noves cançons van ser rebudes amb gelor i només els vells grans èxits foren aclamats, la qual cosa fa pensar que aquests nois van ja amb l'arròs un poc passat. Sense ser cap expert en aquest tipus de música i molt menys en els U2, sempre he pensat que hi ha una relació de bastanta intimitat entre les corredisses, els putxinel·lis solidaris, la gesticulació excessiva que els artistes acaben fent als concerts i el seu talent minvant. Sí que tingué gràcia la monumentalitat de l'escenari, i el joc de llum i colors fou sempre precís, bonic i brillant. Formidable màquina! Tot plegat va ajudar a dissimular que la majoria de les cançons sonaven igual. L'endemà vaig telefonar de bon matí a l'Enric Vila per dir-li que quan se'ns acabi la inspiració i la gràcia llogarem la bella maquinària i 4 indigents famolencs i arrasarem amb un espectacle que no s'acabarà fins que un del públic els acabi adoptant.
Salvador Sostres
Vist el concert d'U2 i aquest tal Bono és insuportable. Un pedant hortera que de nit va amb ulleres fosques com els vidents que surten a la tele; i aquesta patètica afició que té a predicar propaganda comunista i falsària. El moment més ridícul del concert fou quan va establir connexió amb la tripulació d'una nau espacial: lamentable. Els de la nau van donar la gran notícia de dir que allà dalt reciclen l'aigua. Hi ha un tipus de gent que estima que el progrés és beure's els seus pixats: fantàstic. I en fi, tota quanta comèdia solidària. Com diu el Xavier Sala i Martín, la pobresa és un afer massa seriós per deixar-lo en mans de presumits i d'hipòcrites. Per cert que parlant de gent amb problemes, algú hauria d'explicar-li a Bono que Barcelona no és Espanya: ja fa uns anys fou xiulat per versionar La Macarena, tota una demostració de bon gust i elegància. Dimarts es referí diverses vegades a Espanya i també fou multitudinàriament xiulat. No sé què li deu passar amb Catalunya a un irlandès que tant parla de justícia i de drets humans. Tot i la grandiositat de l'escenari, el so fou deficient i el soroll s'imposava al so de cada instrument. Les noves cançons van ser rebudes amb gelor i només els vells grans èxits foren aclamats, la qual cosa fa pensar que aquests nois van ja amb l'arròs un poc passat. Sense ser cap expert en aquest tipus de música i molt menys en els U2, sempre he pensat que hi ha una relació de bastanta intimitat entre les corredisses, els putxinel·lis solidaris, la gesticulació excessiva que els artistes acaben fent als concerts i el seu talent minvant. Sí que tingué gràcia la monumentalitat de l'escenari, i el joc de llum i colors fou sempre precís, bonic i brillant. Formidable màquina! Tot plegat va ajudar a dissimular que la majoria de les cançons sonaven igual. L'endemà vaig telefonar de bon matí a l'Enric Vila per dir-li que quan se'ns acabi la inspiració i la gràcia llogarem la bella maquinària i 4 indigents famolencs i arrasarem amb un espectacle que no s'acabarà fins que un del públic els acabi adoptant.
Salvador Sostres
Subscriure's a:
Missatges (Atom)