Entrevista a Vicent Sanchis (Primera part)

En aquests moments hi ha un gran nombre de catalans que no se senten del tot identificats amb cap diari.

Aquesta refelxió és certa però amaga una certa trampa, perquè ningú no es pot sentir representat al cent per cent per res ni per ningú. Dit això cal admetre també que el catalanisme no ha tingut sort amb els seus diaris al llarg de la història d’aquest país d’ençà de la Segona Guerra Mundial.

El que és segur és que de mercat n’hi ha. Fixi’s que al Parlament, encara que estigui desarticulada, hi ha una majoria absoluta de diputats com a mínim nacionalistes.

Potser no és tan clar que hi hagi mercat. Votar Esquerra o Convergència no implica ser lector o lector potencial d’un diari nacional, ni tan sols implica ser lector de cap diari. Esquerra i Convergència sumen la majoria absoluta que tu vulgius, però els dos diaris més llegits de Catalunya són El Periódico i La Vanguardia. És evident que algun error hem comès en la definció dels diaris nacionals si fins ara no se n’han acabat de sortir, i també és evident que part de la clientela real i potencial no ha estat fins ara gaire exigent. De tota manera no deixa de ser contradictori que les dues ràdios més escoltades a Catalunya siguin Rac1 i Catalunya Ràdio, que sí que tenen una determinada sensibilitat nacional, i que els dos diaris més llegits no tinguin de cap manera aquesta sensibilitat.

Vostè parla d’algun error comès en la definicó dels diaris nacionals.

Va haver-hi moments en què l’Avui va ser un diari ben definit i amb total llibertat per ser tan incisiu com volgués. Especialment els anys immediatament anteriors a la reconversió empresarial. I vam començar a tenir molta influència, és cert, però atenció: ni vam millorar les vendes -i fins i tot vam perdre lectors- ni quan vaig voler que la nova empresa estés formada per un grup d’empresaris catalanistes vaig trobar el finançament suficient per tal d’aconseguir-ho, i és així que no vam tenir més remei que pactar amb Lara, Godó i el govern.

Hi havia l’opció Roures.

Mediapro no té cap mena de sensibilitat nacional i el seu model de diari és El Público. A més a més, el que em van explicar que volien fer amb l’Avui em va semblar un desastre en tant que el frivolutzava i per això ens vam decantar per l’altra opció, quesi hem de ser francs, va donar els resultats que va donar.

Per tant, no tenim clar que hi hagi realment espai per a un diari nacional.

Jo crec que sí que hi ha espai, a condició que el producte estigui molt ben definit i s’adapti als molts canvis comunicacionals que en poc temps s’han produït. La majoria dels diaris de paper estan en crisi perquè perquè no s’han adaptat a aquests canvis i continuen fent com si res o hagués passat.


El paper ha mort?

Crec en el paper i en el seu futur. El paper cada dia ven menys però no hi ha cap diari digital que sigui rendible. I la gran influència la crea el paper.

Parlem de diners. Perquè en el fons tot plegat sembla que és una qüestió de diners.

No només fan falta diners. fa falta coherpencia empresarial i no rendir-se a la primera. I també calen diners, esclar. Entre 12 i 18 milions d’euros per poder aguantar entre 3 i 5 anys, que és el que ha d’guantar un diari per saber si pot funcionar.

I fugir de les subvencions per no fer el ridícul com els diaris d’ara.

Tot i la bona voluntat dels professionals dels diferents diaris, el principal problema no són les subvencions sinó no haver cobert les expectatives i no haver estat a l’alçada del que s’esperava. El Punt funciona a Girona però fora d’aquells confins no té èxit. L’Avui no acaba de funcionar, tampoc.

Però les pressions polítiques a canvi de subvencions són un clamor. A vostè el va fer fora Montilla i va ser una decisió política, no periodística.

Mira, de pressionar tothom pressiona. Durant la meva etapa a l’Avui quan ja era de Lara i Godó, el problema no era nonmés la pressió política sinó una empresa poc coherent i poc cohesionada. Pel que fa a qui em va fer fora, no en tinc proves determinants però sí que és veritat que tot el govern va pressionar per aconseguir un Avui més servil, i al final Lara va cedir. Potser l’hi va demanar Montilla, i Lara em cessà com un gest de cara a Montilla, però les pressions van venir de tot el govern. I tot vol dir tot.

Tot vol dir Esquerra Republicana, també.

Tot vol dir tot, efectivament.

Com hauria de ser un diari nacional nou?

Hauria de comptar amb una redacció de com a màxim 50 persones, perquè no pot ser que la superestructura d’una empresa en determini el fracàs. Un diari nou i que entengui com funciona la comunicació avui ja no pot limitar-se a redactar què va passar ahir sinó que s’ha de basar en la interpretació, en les claus que expliquin el valor de cada cosa. Cal saber interpretar per al lector el que està passant, cal treballar la informació amb cròniques, contracròniques, reportatges, dossiers, columnes. Vols dir que cal una plantilla de fotògrafs? Això es pot externalitzar. I els correctors? És normal que encara avui un redactor faci faltes?