JUSTIFICACIONS...

Assumptes privats i no tan privats

Sobre l’artícle de la síndrome de down de l’altre dia, voldria aclarir alguns aspectes.

La Mònica ha parlat públicament del seu fill i de la seva malaltia quan li ha semblat convenient i per tant és ella qui en tot cas ha trencat l’àmbit de la privacitat i de la discreció. No la jutjo. Però si tu ets la Mònica Terribas i per sensibilitzar o pel que sigui expliques que el teu fill té la síndrome de dowm, poses a la disposició del públic una informació que tard o d’hora servirà per treure conclusions.

Dit d’una altra manera: si jo explico a què es dedica la meva família, després no em puc estranyar que algú em demani, per exemple, com pot ser que sent jo tan catalanista la meva àvia tinguiés un negoci que en moltes seccions solia funcionar només en castellà (ara hi estem posant remei, gràcies a Déu). És lògic que això passi, m’agradi o no m’agradi. Cadascú ha d’assumir les conseqüències de les seves decisions.

Més concretament, vull dir també que la referència que vaig fer al fill de la Mònica no va ser ofensiva per al noi. De cap de les maneres. Simplement vaig comentar l’obvietat que la Mònica és una persona que em sembla que ha de tenir una sensibilitat especial en relació a les persones que pateixen aquesta malaltia. No em sembla que dir això sigui ofensiu ni per a una mare ni per a un fill; en tot cas pot resultar ofensiu per al Montilla, però això són figues d’un altre paner que res no tenen a veure amb l’afer que ens ocupa.

També crec que ens hauria de fer reflexionar el fet que, la Mònica, com a directora de TV3, emet cada dia i a cada hora missatges d’un gran abast i d’una gran potència. Entenc que pot haver-hi diverses opinions al respecte, però pel que fa a mi em sento profundament ferit per una televisió nacional que considero que és un pamflet antiamericà, judeofòbic i socialista. I per uns programes medicores i xarons, basats en la conyeta permanent i presentats per gent menor i/o verduleres, que devaluen el debat públic i que malbaraten el propòsit fundacional de la televisió nacional de Catalunya. Per tant, algú que com la Mònica emet missatges de tanta potència, amb tanta audiència i tan agressius, hauria d’estar acostumada a administrar amb més calma i respecte els missatges que no li són favorables o que no li riuen les gràcies, i no el sidral que la senyora directora va organitzar amb l’article de l’altre dia.

Per acabar voldria fer esment a alguns dels comentaris que va tenir el text i que van semblar d’un paternalisme lamentable. “Sostres, et perjudiques”, o bé, “Això ha estat molt baix”. Amb tots els insults i menyspreus que cada comentarista va trobar bonic dedicar-me. Catalunya és un país que sol posar la pietat al lloc equivocat, que té una extraordinària facilitat per confondre víctima i botxí, el saquejat i el lladre. Aquesta Catalunya dels "llurs" mal posats. Una sofisticació malentesa que moltes vegades complica sense motiu la simplicitat natural de les coses. No cal dir que això és dramàtic. Una lectura mínimament atenta de l’article és suficient per veure que no hi ha cap manera d'entendre que el fill de la senyor Terribas hi surti insultat, i suposo que no és pas descobrir la sopa d’all, ni ser ofensiu amb la Mònica, dir que tots plegats som més sensibles als drames que ens han tocat viure més a la vora que no a aquells que ens queden més llunyans. Catalunya té aquesta irritant tendència al bonisme fàcil, a posar el prejudici per davant del raonament, a fer la facècia de l’humanitarisme barat i sense cap contingut moral, a córrer cap allà on la massa corre, sense cap sentit crític; a sentir-se orgullosa de récords ben absurds i a fer servir per pensar qualsevol òrgan menys el cervell. Hi hauríem de posar remei.

Sempre n’hi ha uns quants que semblem més bèsties del que som i d’altres que sota el seu aspecte angelical amaguen molta més misèria de les que a simple vista se sol detectar. Torneu a llegir l’article de dimarts. Quan després repasseu els comentaris hi trobareu el resum d’una societat humiliada, tòpica, sense nervi, sense tremp espiritual, amb l’arc destensat i sense voluntat d’alba; rendida i sense vitalitat moral, tumultuosa, previsible, en tots els sentits ocupada.

Salvador Sostres