ESTIMAT AMIC (BIS)

També podria dir-te tot el contrari. Que l’amor boscà, salvatge és l’únic que ens fa sentir vius i que la vida només té sentit en aquests moments de descàrrega de passió pura. En aquests moments de viure incendiàriament, sense barret i sense repòs, d’aquí cap allà com les grans i magnífiques ventades, tan imponents. També podria dir-te que, en el fons, no té gaire importància si la noia és real o projectada, perquè en el fons res que no sigui una nostra projecció no té cap mena d’mportància. Les noies, els bars, els hotels, qualsevol circumstància s’engrandeix i s’eixampla si el nostre relat previ la sustenta i no té el menor inetrès sense metàfora. Vivim perquè les coses ens importin, vivim perquè l’amor ens arrasi. Som carn de canó dels dies i les nits, i el nostre destí és lliurar-nos a totes les expectatives i exprimir totes les emocions. Som substància lírica. És de covards no atendre el crit selvàtic de la pura vida, i si bé és cert que de cada estimball passional te n’aixeques més cínic i més feble, també ho és que la manera més deshonrosa d’anar morint és esquivant els abismes.

Som aquest arc tensat dels sentiments. Som herois i no gestors, i encara no siguin cavalllers i siguin molins el que compta és l’actiutd, i el que sí que és segur és que nosaltres som soldats. El que compta és l’actitud, la metàfora que projectem, la filigrana amb què som capaços de fer el món més bonic. El rastre d’amor que som capaços de deixar, la lluminositat que escampem encara que sigui estavellant-nos una vegada i una altra.

També podria dir-te que la vida és romàntica i que en amor i en literatura i en qualsevol altre afer sempre ens adrecem, de fet, cap a alguna classe d’impossibilitat; sempre cap al rocam -més o menys dissimulat- i al fons ens espera, impassible, la mort. “Amor impossible” és una redundància. Tot és impossible, efímer, profundament dolorós. En tot morim i tot ens mata, i no hem vingut al món a guanyar sinó a fer-ho bonic. Com Jesucrit, que el que importà no fou el resultat, sinó l’estil. L’estil que encara avui guia la humanitat, o que hauria de guiar-la si vol salvar-se.

Què es podria esperar de nosaltres si no ens haguéssim deixat dur, tantes vegades, per aquest amor que tot ho devasta? Quina generositat no hem après d’aquests inferns? Quina informació rellevant no hem après de tant caure després de cridar sense resposta el seu nom? És normal, i fins i tot raonable, que passi el temps i ens mirem de protegir, perquè l’angoixa és realment una de les pitjors sensacions, una de les més feridores. Però de veritat només n’hi ha una i viu tremolant en el batec de l’amor ardent, brutal, i sovint ben fosc.

La vida penja d’un fil, es cert, però només és possible convocar la meravella estirant aquest fil d’or, fins a fer brotar el prodigi. És cert que correm el risc de trencar-lo i de caure tan baix que més baix no es pugui caure. Però també ho és que sense risc ni abisme, cap llum serà nostra, ni podrem deixar res de valuós rere els nostres passos, ni la nostra vida haurà tingut cap sentit ni cap honor. Gastem amb glòria els nostres dies, i que ningú pgui dir de nosaltres, quan molts nys passin, que vam desatendre els anys que ens foren concedits.

Salvador Sostres