ESTIMAT AMIC

Fa dies que parlem d’amor, i d’altres coses que com una trampa es disfressen d’amor i no ho són. I fan que acabem arrossegant-nos d’impotència i de de dolor, d’incomprensió. Aquesta tristesa que ens causa el món quan deixa d’assemblar-se’ns. Qui podria donar lliçons infal·libles? Ningú. En amor, no s’arriba mai a una maduresa perdurable, que es pugui desentendre de les circumstàncies. Podem tenir la sort d’estimar i de ser estimats com volem i per qui volem, i pot ser que aquesta sort ens duri per sempre. Però si no fos així, la calma, la maduresa que ens sembla tenir quan tot funciona, desapareix quan patim, i quan encabat de patir tant ens enfrontem a la propera conquesta, amb pràcticament les mateixes possibilitats de tornar a equivocar-nos. Per tant no entenguis que et parlo des d’un pretès pla de superioritat sinó més aviat des d’unes circumstàncies afortunades. I amb la serenor i la distància que lògicament proporcionen aquestes circumstàncies.

La sentència del professor Colomer segons la qual no hem d’allitar-nos amb dones que tinguin més problemes que nosaltres em sembla lúcida i prudent. És com posar-se el cinturó de seguretat quan vas en cotxe. No t’estalvia accidents però sí que sovint fa que no en siguin tan tràgiques les conseqüències.

Hi ha un parell de normes més, també ben higièniques: la primera, triar les dones per tal com són i les veus, i no per tal com t’agradaria que fossin, i no per tal com tu creus que acabaran sent un cop les hagis moldejades. La redempció només funciona a les novel·les i a les cançons del Sabina. I en tot cas ja no tenim ni l’edat ni la força -ni la paciència- de quan aquestes cançons i aquestes novel·les van fascinar-nos, i per tant l’estimball és el final més probable, quasi inevitable.

La segona és que coneguis amb total precisió -amb quirúrgica precisió, com diu Baudelaire- els seus defectes: el pitjor escenari possible. I que només et comprometis amb aquesta noia si pots suportar-los, i fins i tot estimar-los, aquests defectes, i no d’una manera metafòrica o literària, sinó ben tangible.

Abans de continuar amb totes aquestes consideracions vull deixar clar que ja sé que a ningú no se li pot demanar que triï de qui s’enamora, i que les picors ens vénen sempre de la manera més inesperada. Ja sé que totes aquestes teories, perfectament raonables d’altra banda, jo sóc el primer que me les he saltades moltes vegades, però especialment en els moments de més febre em sembla que és important que algú ens recordi algunes coses.

Per exemple, que els impulsos que sentim, els més foscos, els més inevitables, els que més dolor, al final, sempre ens causen, depenen només de nosaltres. I que elles són tan sols una pantalla on nosaltres hi projectem les nostres fantasies i el nostre morbo. Sovint no sabem explicar-ho amb paraules: ni nosaltres mateixos, que ens passem la vida explicant-ho tot amb paraules. De fet, hi projectem fons tan baixos del nostre ésser, en aquestes noies, que ens espanta conèixer-nos així i ni ens atrevim a verbalitzar-ho. En aquesta mena d’amor ella no existeix, allò que fa que tu perdis el cul per ella no existexi i de fet ens enamorem de nosaltres mateixos, un nosaltres en la versió més gore, i tot per persona interposada. Per això quan la tensió es relaxa i s’enecenen els llums de la realitat, cauen les màscares -les nostres màscares amb què vam disfressar-les- i la vulgaritat que descobrim és tan rodona i buida que no podem suportar-la.

L’amor que funciona i que ens fa créixer, l’amor que ens aporta la fonda alegria de cada dia i que ens fa sentir en pau amb el món, no sol costar-nos cap preu ni cap mutilació; ni ens fereix ni és maleït ni fa que ens haguem d’arrossegar adolorits com gossos a punt de dessgnar-se. No ens desperta de matinada. Tot el contrari: ens eleva, ens torna assolellats i no és obscurantista, ni ens torna melancòlics; és antirromàntic i fixa’t que sempre el podem explicar amb paraules. Ella és perfectament reconeixible, amb les seves virtuts i els seus defectes. I podem explicitar en termes claríssims, com si redactéssim una carta comercial, el bé que ens fa i les incomoditats que ens causa.

Per tant, rabeja’t tant com vulguis en la teva situació de ratolí enamorat, de hàmster corrent a la roda, dins la gàbia, però creu-me quan et dic que ella és una fantasia que només viu en la teva imaginació. És la teva Dulcinea, benvolgut senyor don Quixot. No són soldats, són molins. Entenc que l’atracció d’aquest impuls fosc és gairebé més potent que la de la mort, i entenc que et faci sentir estranyament viu sentir-la, encara que d'altra banda et mati. Ulisses tampoc no es va voler perdre els càntics de les sirenes però tingué la prudència d’escolatr-los ben lligat al màstil. El teu màstil és la veritat que jo et dic ara: res del que en ella veus i persegueixes no existeix fora de la teva imaginació. Quan trobis una noia que existeixi, una noia real i no una pantalla, podràs parlar-ne sense neguit, sense aquest nus al coll, sense sentir-te arrasat per dins, en constant erupció. De fet, podràs parlar-hi amb total naturalitat, i no et caldrà parlar-ne tant.

Pere Gimferrer diu que cal "compensar el gòtic fals de tantes dames”. És molt de semiputa adolescent fer-se la gòtica, la fosca, la profunda, i nosaltres hi caiem de quatre grapes perquè ens ajuda a sentir-nos millor. Elles mateixes ens donen l’excusa -no sé si en són conscients o ve amb la bèstia- perquè puguem vestir de profunditat l’impuls elemental que sentim cap a un tros de carn fresca sense cap rellevància poètica. El gòtic fals de tantes dames, aquestes noies que fan tots els papers de l’auca per cridar-nos l’atenció, que tenen l’astúcia de saber-nos fer tots els xantatges. Si et sorprèn que se’ns puguin rifar amb trucs tan simples, recorda que som aquella mena de persones que amb els mateixos defectes, però sense tantes virtuts, funcionaríem molt millor. Hem de compensar el gòtic fals de tantes dames amb una mica de contenció i amb una mica d'intel·ligència, amb una mica de crueltat, amb una mica de sadisme, i assistir amb un cert somrís al sanguinolent espectacle de veure que com aquestes dames es retorcen de dolor quan senten la seva vanitat devaluada. El gòtic fals de tantes dames.

El revers d’aquesta falsedat és l’admiració. La sincera admiració que sentim per les persones que són en alguns o molts aspectes millors que nosaltres. Sense admiració no hi ha respecte, ni amor, ni amsitat. Si no ens admiréssim mútuament, tu i jo, no seríem amics como ho som. I encara que ens hem dit de tot, ens respectem profundament fruit d’aquesta admiració. Bé, en l’amor passa exactament el mateix. Fer el pigmalió té gràcia fins a una certa edat, però després és impossible estimar -i que aquest amor duri- sense admiració. Necessitem noies que en alguns o en molts aspectes siguin millors que nosaltres, molt millors que nosaltres, i que aquesta superioritat no depengui del nostre relat -el relat que sempre fem d’elles- sinó que sigui real i que no la puguem controlar, ni driblar, ni superar. Necessitem un nord per continuar caminant, una tensió peramanent.

És evident que sense elements de ficció, també permanents, no podríem viure. Cadascú té els seus. Jo tinc els restaurants, els hotels, els bars d’hotel, el Tirsa, etcètera. I hi projecto tota classe de passions, frustracions, facsinacions i esperances. Són pantalles molt més dòcils, que mai no se’t tornen en contra. Si generen monstres, aquests monstres es queden sempre dins de la pel·lícula i no ens causen turment, com passa quan la pantalla és una noia que té vida pròpia; i sobretot si és una d’aquelles noies, amb una vida pròpia tan baixa.

No puc dir-te el que has de fer perquè ningú no pot ni dir ni escoltar res en aquestes circumstàncies. Només volia recordar-te qui eres i el teu lloc al mapa. Només volia recordar-te que són molins, i que el món de veritat continuarà sent món i veritat quan la febre baixi, i que per molt que et rebreguis i que t’humiliïs, el teu lloc al món i a la veritat continuarà sent, com ara i com sempre, entre els millors.

Salvador Sostres