30 de juny 2010
ELS AMICS QUE MÉS M'ESTIMO
Sóc expansiu i necessito els altres com l’aire que respiro, interactuar, m’irrita que les nits s’acabin i estar sol em desfà, “la terrible sensació de no tenir cap hora per esperar ningú”, això va escriure-ho Joan Barril. Citar Barril, després de tants anys i tantes hores foses. Sóc a través dels altres i tot el que faig i dic només té sentit en relació amb els altres, per afinitat o per oposició. Però m’adono, amb quina sorpresa, que els amics que més m’estimo i amb qui millor em sento, solen ser introvertits, absolutament contraris a mi; gens expansius, semblen dur un gran rètol inscrit al front demanant de no ser molestats. Nois que viuen la solitud amb afecte, i que la música que prefereixen és el silenci. Gran discreció, cap gust per l’espectacle i un pronunciat sentit del ridícul. No s’assemblen gens a mi, però la seva companyia és sempre la que prefereixo. Em proporcionen una gran serenitat, exploten la meva part més civilitzada i a condició que no els ofenguis amb una gestualitat excessiva, comprenen millor que ningú allò que els expliques. Potser perquè quan vius en silenci tens més temps per escoltar, són nois que saben moltes més coses de les que sabem els altres, coneixen el mecanisme del món i les seves observacions són d’una veritat eixuta, gens pedant i molt atractiva. Quan sóc amb ells és quan més callat estic i escoltar-los és millor que parlar. Tenen un concepte estilitzant de la vida, afavoreixen l’espai amb els seus moviments elgants i amb les seves paraules ben triades i gens retòriques. No diuen mai cap estupidesa i pots confiar en els seus raonaments; si han reflexionat sobre un afer pots confiar en les seves conclusions sense haver de comprovar-les. No t’incomodaran mai i “en la vostra partida us donaran sempre un bon joc”, aquest és el vers retocat d’una cançó del Lluís Llach, Amor Particular. Són els amics que més estimo, i la seva companyia és altament curativa. Em multipliquen la felicitat quan estic content i els dies pitjors escampen la tristesa. Tenen una mirada dura i neta, somriuen poc i si somriuen és sempre fruit de la intel·ligència. Quan la nit s’acaba, m’acomiado d’ells i marxo a dormir, dono les gràcies per una vida subtil i tan bella, dolça, amable, tan pletòrica de meravella.
Salvador Sostres
Sóc expansiu i necessito els altres com l’aire que respiro, interactuar, m’irrita que les nits s’acabin i estar sol em desfà, “la terrible sensació de no tenir cap hora per esperar ningú”, això va escriure-ho Joan Barril. Citar Barril, després de tants anys i tantes hores foses. Sóc a través dels altres i tot el que faig i dic només té sentit en relació amb els altres, per afinitat o per oposició. Però m’adono, amb quina sorpresa, que els amics que més m’estimo i amb qui millor em sento, solen ser introvertits, absolutament contraris a mi; gens expansius, semblen dur un gran rètol inscrit al front demanant de no ser molestats. Nois que viuen la solitud amb afecte, i que la música que prefereixen és el silenci. Gran discreció, cap gust per l’espectacle i un pronunciat sentit del ridícul. No s’assemblen gens a mi, però la seva companyia és sempre la que prefereixo. Em proporcionen una gran serenitat, exploten la meva part més civilitzada i a condició que no els ofenguis amb una gestualitat excessiva, comprenen millor que ningú allò que els expliques. Potser perquè quan vius en silenci tens més temps per escoltar, són nois que saben moltes més coses de les que sabem els altres, coneixen el mecanisme del món i les seves observacions són d’una veritat eixuta, gens pedant i molt atractiva. Quan sóc amb ells és quan més callat estic i escoltar-los és millor que parlar. Tenen un concepte estilitzant de la vida, afavoreixen l’espai amb els seus moviments elgants i amb les seves paraules ben triades i gens retòriques. No diuen mai cap estupidesa i pots confiar en els seus raonaments; si han reflexionat sobre un afer pots confiar en les seves conclusions sense haver de comprovar-les. No t’incomodaran mai i “en la vostra partida us donaran sempre un bon joc”, aquest és el vers retocat d’una cançó del Lluís Llach, Amor Particular. Són els amics que més estimo, i la seva companyia és altament curativa. Em multipliquen la felicitat quan estic content i els dies pitjors escampen la tristesa. Tenen una mirada dura i neta, somriuen poc i si somriuen és sempre fruit de la intel·ligència. Quan la nit s’acaba, m’acomiado d’ells i marxo a dormir, dono les gràcies per una vida subtil i tan bella, dolça, amable, tan pletòrica de meravella.
Salvador Sostres
29 de juny 2010
JA NO ETS JOVE
L’Anna ha partit cap a Santa Eulàlia amb els seus pares, per poder gaudir de la casa i de la piscina -i dels seus pares- i jo m’he quedat a Barcelona perquè havia d’anar a la tele, tard. Revetlla de Sant Joan. Una total reticència contra les nits especials. Baixem passejant amb el Ferran (Cab) des del Majestic fins al Comerç 24. A l’alçada de Gran Via ens trobem amb el director d’Expansión, Martí Saballas. Algres salutacions i quedem que dinarem l’endemà de la final del Mundial. De camí cap al Comerç, trenquem per Argenteria i el Ferran em diu que aquest és un barri que li agrada molt a Stefania. Solien passejar-hi quan la bella italiana estudiava a Barcelona. Com que aviat ha de tornar a visitar-lo, li dic que li mostraré alguns locals simpàtics per si l’hi vol dur. Fem la parada obligatòria a La Vinya del Senyor i prenem mitja copa de vi blanc contemplant en silenci Santa Maria del Mar. Després, al passeig del Born, en direcció al carrer Comerç, a l’esquerra, hi ha un bar que mai no recordo com es diu i on serveixen unes caipirinyes remarcables. La caipirinya és un còctel força vulgar, per la pobra naturalesa del seu alcohol, la caixassa. A més a més, tantes versions infames que ha hagut d’aguantar n’han acabat de perjudicar el prestigi. Aquí, però, a l’estiu, és agradable prendre’n una. La serveixen sense el gel ni l’herba, de manera que no has de xuclar, i això sempre és d’agrair. Una sola caipirinya, una per cadascú, esclar. I ja al carrer del Rec, fent definitivament cap al restaurant del Carles Abellan, noto que l’efecte ha estat letal, i un gran pes se’m concrentra sobre les celles, que és el que sempre em passa qual el beure em comença a vèncer. Durant el sopar bebem vi, un esplèndid Calcari. Sense exagerar. Som tres (hi ha el David, també) i no ens acabem la segona ampolla. Però tant hi fa: ja he perdut la nit, i de fet quan arribem al Tirsa puc beure només un gintònic i mig.
Quina gran tristesa que fa notar el pas del temps d’una manera tan humiliant. Aquesta nit que m’havia quedat sol a Barcelona, amb l’esperit adolescent de sortir amb uns amics i escurar la matinada, aquesta nit de fer com quan era jove i trobar-me tan arran amb la duríssima sentència del temps: ja no ets jove.
Guanyem en experiència i en intel·ligència, és cert. Però perdem molta força i adonar-nos-en ens amarga el caràcter. El sentit de l’humor perd la jovialitat i es va tornant només sacrcasme. Envellir és patètic. No voldríem tornar a la desinformació ni a la textura moral d’altres edats, però en voldríem la força i l’ímpetu, i aquella santa sensació d’immortalitat que ara ha finiquitat l’evidència, tan crua, de la decadència. Una nit de mareig i un matí de ressaca molt horrible per culpa d’una sola caipirinya. Solíem riure’ns de gent així.
I l'endemà, tot el dia abatut, amb poca capacitat per a la concentració. Esgotament. Dies llençats a la paperera, no ets protagonista de la teva vida i com a molt n’ets espectador: les estones que aconsegueixes estar despert. Mala consciència per això. Ni tan sols el sentiment heroic de sobreviure una altra ressaca. Les disfresses han estat desades a les golfes. Només el tètric sentiment que la vida s’escapa.
Salvador Sostres
L’Anna ha partit cap a Santa Eulàlia amb els seus pares, per poder gaudir de la casa i de la piscina -i dels seus pares- i jo m’he quedat a Barcelona perquè havia d’anar a la tele, tard. Revetlla de Sant Joan. Una total reticència contra les nits especials. Baixem passejant amb el Ferran (Cab) des del Majestic fins al Comerç 24. A l’alçada de Gran Via ens trobem amb el director d’Expansión, Martí Saballas. Algres salutacions i quedem que dinarem l’endemà de la final del Mundial. De camí cap al Comerç, trenquem per Argenteria i el Ferran em diu que aquest és un barri que li agrada molt a Stefania. Solien passejar-hi quan la bella italiana estudiava a Barcelona. Com que aviat ha de tornar a visitar-lo, li dic que li mostraré alguns locals simpàtics per si l’hi vol dur. Fem la parada obligatòria a La Vinya del Senyor i prenem mitja copa de vi blanc contemplant en silenci Santa Maria del Mar. Després, al passeig del Born, en direcció al carrer Comerç, a l’esquerra, hi ha un bar que mai no recordo com es diu i on serveixen unes caipirinyes remarcables. La caipirinya és un còctel força vulgar, per la pobra naturalesa del seu alcohol, la caixassa. A més a més, tantes versions infames que ha hagut d’aguantar n’han acabat de perjudicar el prestigi. Aquí, però, a l’estiu, és agradable prendre’n una. La serveixen sense el gel ni l’herba, de manera que no has de xuclar, i això sempre és d’agrair. Una sola caipirinya, una per cadascú, esclar. I ja al carrer del Rec, fent definitivament cap al restaurant del Carles Abellan, noto que l’efecte ha estat letal, i un gran pes se’m concrentra sobre les celles, que és el que sempre em passa qual el beure em comença a vèncer. Durant el sopar bebem vi, un esplèndid Calcari. Sense exagerar. Som tres (hi ha el David, també) i no ens acabem la segona ampolla. Però tant hi fa: ja he perdut la nit, i de fet quan arribem al Tirsa puc beure només un gintònic i mig.
Quina gran tristesa que fa notar el pas del temps d’una manera tan humiliant. Aquesta nit que m’havia quedat sol a Barcelona, amb l’esperit adolescent de sortir amb uns amics i escurar la matinada, aquesta nit de fer com quan era jove i trobar-me tan arran amb la duríssima sentència del temps: ja no ets jove.
Guanyem en experiència i en intel·ligència, és cert. Però perdem molta força i adonar-nos-en ens amarga el caràcter. El sentit de l’humor perd la jovialitat i es va tornant només sacrcasme. Envellir és patètic. No voldríem tornar a la desinformació ni a la textura moral d’altres edats, però en voldríem la força i l’ímpetu, i aquella santa sensació d’immortalitat que ara ha finiquitat l’evidència, tan crua, de la decadència. Una nit de mareig i un matí de ressaca molt horrible per culpa d’una sola caipirinya. Solíem riure’ns de gent així.
I l'endemà, tot el dia abatut, amb poca capacitat per a la concentració. Esgotament. Dies llençats a la paperera, no ets protagonista de la teva vida i com a molt n’ets espectador: les estones que aconsegueixes estar despert. Mala consciència per això. Ni tan sols el sentiment heroic de sobreviure una altra ressaca. Les disfresses han estat desades a les golfes. Només el tètric sentiment que la vida s’escapa.
Salvador Sostres
22 de juny 2010
21 de juny 2010
Fanatisme - Dr. Emmanuel Tanay
Escrit per Dr. Emanuel Tanay, un conegut i molt respectat psiquiatre.
L’home que pertanyia a l'aristocràcia alemanya abans de la
Segona Guerra Mundial, va ser propietari d'una sèrie de grans indústries i
hisendes. Quan se li va preguntar quants dels alemanys eren realment
nazis, la resposta que va donar pot guiar la nostra actitud envers el fanatisme.
"Molt poques persones eren nazis de veritat - va dir, "però molts gaudien de la recuperació de l'orgull alemany,
i molts més estaven massa ocupats per preocupar-se’n. Jo era un dels
que només pensava que els nazis eren un munt de ximples.
Així, la majoria simplement es va asseure i deixar que tot passés.
Mes tard, abans que ens en adonéssim, els nazis s’havien fet els nostres amos , i s’havia
perdut el control sobre ells i la fi del món havia arribat.
La meva família ho va perdre tot. Vaig acabar en un camp de concentració i els Aliats
destruïren les meves fàbriques .. "
Se'ns diu una i altra vegada pels "experts" i "caps parlants" que el
Islam és la religió de la pau, i que la gran majoria dels musulmans només
volen viure en pau. Encara que aquesta afirmació pot ser qualificada de certa,
és totalment irrellevant i només té la intenció de fer-nos sentir
tranquils, i busca disminuir l’impacta dels fanàtics que arrasen en tot el món en nom de l’ Islam.
El fet és que els fanàtics dominen l’ Islam en aquest moment de la
història.
Són els fanàtics els que marxen.
Son els fanàtics els que produeixen 50 guerres a tot el món.
Son els fanàtics que sistemàticament massacren cristians o
grups tribals a l'Àfrica i es van apoderant gradualment de tot el
continent en una onada islàmica. Aquests fanàtics són els que posen bombes,
decapiten, assassinen. Són els fanàtics els que prenen mesquita rere mesquita.
Son els fanàtics els que gelosament difonen la lapidació i la
forca de les víctimes de violació i els homosexuals.
Son els fanàtics que ensenyen als seus joves a matar i a convertir-se en terroristes
suïcides.
El fet quantificable i dur és que la majoria pacífica, la "majoria
silenciosa "és intimidada i imperceptible.
La Rússia comunista estava composta dels russos, que només volien viure en
pau, però, els comunistes russos van ser
responsables de l'assassinat de prop de 50 milions de persones. La
majoria pacífica era irrellevant.
L'enorme població de la Xina era també pacífica, però els comunistes
xinesos van aconseguir matar la sorprenent xifra de 70 milions de persones.
L'individu japonès mig abans de la Segona Guerra Mundial no era un
bel•licista sàdic. No obstant això, el Japó va assassinar i va massacrar, en el seu camí cap al sud d'Àsia
Oriental, en una orgia de mort que va incloure l'assassinat sistemàtic, a 12 milions d'
civils xinesos, la majoria morts per espasa, pala i baioneta.
I, qui pot oblidar Rwanda, que es va ensorrar en una carnisseria. La majoria dels rwandesos eren amants de la pau.
Les lliçons de la història són sovint increïblement simples i
contundents, però, amb malgrat tots els nostres poders de la raó, moltes vegades perdem
el més bàsic i senzill dels punts: Els musulmans amants de la pau es han fet irrellevants pel seu silenci.
Els musulmans amants de la pau es convertiran en el nostre enemic si no es pronuncien,
perquè igual que el meu amic d'Alemanya, es despertaran un dia i trobaran que els fanàtics els tenen agafats, i la fi del seu món hi haurà
començat.
Els alemanys, amants de la pau, japonesos, xinesos, russos, rwandesos, serbis, afganesos, iraquians, palestins, somalis, nigerians,
algerians, i molts altres han mort a causa que la majoria pacífica no es va pronunciar fins que va ser massa tard.
Pel que fa a nosaltres, que som espectadors davant els esdeveniments en
desenvolupament, hem de fixar-nos en l'únic grup que compta: els fanátics.
L’home que pertanyia a l'aristocràcia alemanya abans de la
Segona Guerra Mundial, va ser propietari d'una sèrie de grans indústries i
hisendes. Quan se li va preguntar quants dels alemanys eren realment
nazis, la resposta que va donar pot guiar la nostra actitud envers el fanatisme.
"Molt poques persones eren nazis de veritat - va dir, "però molts gaudien de la recuperació de l'orgull alemany,
i molts més estaven massa ocupats per preocupar-se’n. Jo era un dels
que només pensava que els nazis eren un munt de ximples.
Així, la majoria simplement es va asseure i deixar que tot passés.
Mes tard, abans que ens en adonéssim, els nazis s’havien fet els nostres amos , i s’havia
perdut el control sobre ells i la fi del món havia arribat.
La meva família ho va perdre tot. Vaig acabar en un camp de concentració i els Aliats
destruïren les meves fàbriques .. "
Se'ns diu una i altra vegada pels "experts" i "caps parlants" que el
Islam és la religió de la pau, i que la gran majoria dels musulmans només
volen viure en pau. Encara que aquesta afirmació pot ser qualificada de certa,
és totalment irrellevant i només té la intenció de fer-nos sentir
tranquils, i busca disminuir l’impacta dels fanàtics que arrasen en tot el món en nom de l’ Islam.
El fet és que els fanàtics dominen l’ Islam en aquest moment de la
història.
Són els fanàtics els que marxen.
Son els fanàtics els que produeixen 50 guerres a tot el món.
Son els fanàtics que sistemàticament massacren cristians o
grups tribals a l'Àfrica i es van apoderant gradualment de tot el
continent en una onada islàmica. Aquests fanàtics són els que posen bombes,
decapiten, assassinen. Són els fanàtics els que prenen mesquita rere mesquita.
Son els fanàtics els que gelosament difonen la lapidació i la
forca de les víctimes de violació i els homosexuals.
Son els fanàtics que ensenyen als seus joves a matar i a convertir-se en terroristes
suïcides.
El fet quantificable i dur és que la majoria pacífica, la "majoria
silenciosa "és intimidada i imperceptible.
La Rússia comunista estava composta dels russos, que només volien viure en
pau, però, els comunistes russos van ser
responsables de l'assassinat de prop de 50 milions de persones. La
majoria pacífica era irrellevant.
L'enorme població de la Xina era també pacífica, però els comunistes
xinesos van aconseguir matar la sorprenent xifra de 70 milions de persones.
L'individu japonès mig abans de la Segona Guerra Mundial no era un
bel•licista sàdic. No obstant això, el Japó va assassinar i va massacrar, en el seu camí cap al sud d'Àsia
Oriental, en una orgia de mort que va incloure l'assassinat sistemàtic, a 12 milions d'
civils xinesos, la majoria morts per espasa, pala i baioneta.
I, qui pot oblidar Rwanda, que es va ensorrar en una carnisseria. La majoria dels rwandesos eren amants de la pau.
Les lliçons de la història són sovint increïblement simples i
contundents, però, amb malgrat tots els nostres poders de la raó, moltes vegades perdem
el més bàsic i senzill dels punts: Els musulmans amants de la pau es han fet irrellevants pel seu silenci.
Els musulmans amants de la pau es convertiran en el nostre enemic si no es pronuncien,
perquè igual que el meu amic d'Alemanya, es despertaran un dia i trobaran que els fanàtics els tenen agafats, i la fi del seu món hi haurà
començat.
Els alemanys, amants de la pau, japonesos, xinesos, russos, rwandesos, serbis, afganesos, iraquians, palestins, somalis, nigerians,
algerians, i molts altres han mort a causa que la majoria pacífica no es va pronunciar fins que va ser massa tard.
Pel que fa a nosaltres, que som espectadors davant els esdeveniments en
desenvolupament, hem de fixar-nos en l'únic grup que compta: els fanátics.
18 de juny 2010
Pujol, Calçada
Ahir vaig veure l’entrevista més bonica, emocionant i sincera que he vist mai a la meva vida.En Miquel Calçada entrevistava al president Pujol amb motiu del seu vuintantè aniversari. Va ser una entrevista profunda, vibrant, dos patriotes parlant del seu país. Sobretot va parlar el president, esclar. Però per la manera de conduir l’entrevista, en Miquel també parlava. No crec que ara jo hagi de tenir la pedanteria de comentar l’entrevista com si fos l’analista que no sóc, però sí que voldria destacar dues idees expressades pel president.
La primera és que no lluitem pel que hi podrem guanyar sinó que lluitem per honor, per dignitat. Lluitem perquè ens aferrem a la nostra integritat, perquè defensem el que som personalment i col·lectivament. No hi ha guany. Lluitem per honor i per dignitat.
La segona idea és la del país amb dos partits polítics: un que vol anar a la guerra i l’altre que no vol anar-hi. Si guanya les eleccions el partit que vol anar a la guerra, que han de fer, just l’endemà, els membres del partit que no volien anar-hi, és allistar-se immediatament a l’exèrcit. No perquè hagin canviat d’opinió. Sinó per que Déu ens en guardi, de perdre una guerra.
Pel que fa a l’independenistme, Pujol va tornar a explicar els seus dubtes sobre la viabilitat de l’aventura, tot i que va deixar clar que troba que l’independentisme té tota la raó morali política de ser, i que econòmicament ens en sortiríem. Moltes vegades he criticat amb considerable duresa el president Pujol per aquesta seva postura. Continuo sense estar d’acord amb ell. Però ahir vaig veure un home íntegre, un home d’honor, un home que ha donat la vida per Catalunya i que la tornaria a donar una i mil vegades, dient que ell no creu que la independència sigui viable. Ni portes endins ni portes enfora. I en la seva explicació no hi vaig detectar ni una ombra de conformisme, ni de covardia, ni de desamor, ni de manca de coratge, ni de res que no fos un profund amor per Catalunya i un absolut sentit de la responsabilitat. Sóc més optimista que ell, amb la independència. Però no sóc més catalanista que ell per aquest motiu, ni he fet més per Catalunya que ell ni és imaginable que hagi fet més que ell per Catalunya que ell quan arribi a la seva edat. El que vull dir és que els que som més agosarats amb el tema de la independència no somningú per anar-li a discutir el patriotisme al president Pujol, ni per parlar-ne amb menyspreu, ni per acusar-lo de regionalista o d’espanyol. No és que mereixi un respecte per la seva edat -que també- sinó perquè del seu full de serveis en pot presumir molt poca gent, perquè el seu amor pel país ha estat constant i sofert durant molts anys, perquè coneix Catalunya i els catalans millor que ningú i perquè si diu que no ho veu clar no és perquè desitgi menys la llibertat delseu país que no o que tu. Li sortiria mésrendible una altra mena de discurs, però s’hi nega. Per responsabilitat, sí. Però sobretot per amor, perquè vol advertir-nos del perill que ell suposa, com un penúltim servei al seu país. Per tant és el moment de disculpar-me, president, -deunidó, quina setmana de demanar perdó- per totes les crueltats que us hagi pogut dir.
Salvador Sostres
Ahir vaig veure l’entrevista més bonica, emocionant i sincera que he vist mai a la meva vida.En Miquel Calçada entrevistava al president Pujol amb motiu del seu vuintantè aniversari. Va ser una entrevista profunda, vibrant, dos patriotes parlant del seu país. Sobretot va parlar el president, esclar. Però per la manera de conduir l’entrevista, en Miquel també parlava. No crec que ara jo hagi de tenir la pedanteria de comentar l’entrevista com si fos l’analista que no sóc, però sí que voldria destacar dues idees expressades pel president.
La primera és que no lluitem pel que hi podrem guanyar sinó que lluitem per honor, per dignitat. Lluitem perquè ens aferrem a la nostra integritat, perquè defensem el que som personalment i col·lectivament. No hi ha guany. Lluitem per honor i per dignitat.
La segona idea és la del país amb dos partits polítics: un que vol anar a la guerra i l’altre que no vol anar-hi. Si guanya les eleccions el partit que vol anar a la guerra, que han de fer, just l’endemà, els membres del partit que no volien anar-hi, és allistar-se immediatament a l’exèrcit. No perquè hagin canviat d’opinió. Sinó per que Déu ens en guardi, de perdre una guerra.
Pel que fa a l’independenistme, Pujol va tornar a explicar els seus dubtes sobre la viabilitat de l’aventura, tot i que va deixar clar que troba que l’independentisme té tota la raó morali política de ser, i que econòmicament ens en sortiríem. Moltes vegades he criticat amb considerable duresa el president Pujol per aquesta seva postura. Continuo sense estar d’acord amb ell. Però ahir vaig veure un home íntegre, un home d’honor, un home que ha donat la vida per Catalunya i que la tornaria a donar una i mil vegades, dient que ell no creu que la independència sigui viable. Ni portes endins ni portes enfora. I en la seva explicació no hi vaig detectar ni una ombra de conformisme, ni de covardia, ni de desamor, ni de manca de coratge, ni de res que no fos un profund amor per Catalunya i un absolut sentit de la responsabilitat. Sóc més optimista que ell, amb la independència. Però no sóc més catalanista que ell per aquest motiu, ni he fet més per Catalunya que ell ni és imaginable que hagi fet més que ell per Catalunya que ell quan arribi a la seva edat. El que vull dir és que els que som més agosarats amb el tema de la independència no somningú per anar-li a discutir el patriotisme al president Pujol, ni per parlar-ne amb menyspreu, ni per acusar-lo de regionalista o d’espanyol. No és que mereixi un respecte per la seva edat -que també- sinó perquè del seu full de serveis en pot presumir molt poca gent, perquè el seu amor pel país ha estat constant i sofert durant molts anys, perquè coneix Catalunya i els catalans millor que ningú i perquè si diu que no ho veu clar no és perquè desitgi menys la llibertat delseu país que no o que tu. Li sortiria mésrendible una altra mena de discurs, però s’hi nega. Per responsabilitat, sí. Però sobretot per amor, perquè vol advertir-nos del perill que ell suposa, com un penúltim servei al seu país. Per tant és el moment de disculpar-me, president, -deunidó, quina setmana de demanar perdó- per totes les crueltats que us hagi pogut dir.
Salvador Sostres
16 de juny 2010
14 de juny 2010
13 de juny 2010
11 de juny 2010
ARTICLE DEL PARE DE MANU CHAO
LOS CATALANES
Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.
Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265 (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas refirieron siempre emplear la razón.
Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón.
Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.
Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.
Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.
Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica: el seny y la rauxa . El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común.. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza. Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven el surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora».
La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo»
Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso Caballero muriera loco. Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.
Ramón Chao, músico, escritor y periodista, Caballero de las Artes y las letras por el Gobierno Francés. Y padre del cantante Manu Chao.
Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.
Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265 (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas refirieron siempre emplear la razón.
Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón.
Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.
Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.
Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.
Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica: el seny y la rauxa . El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común.. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza. Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven el surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora».
La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo»
Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso Caballero muriera loco. Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.
Ramón Chao, músico, escritor y periodista, Caballero de las Artes y las letras por el Gobierno Francés. Y padre del cantante Manu Chao.
10 de juny 2010
09 de juny 2010
Ara que faig vuitanta anys
Avui faig vuitanta anys. I sé que per diversos conductes s’han volgut organitzar homenatges a la meva persona amb motiu d’aquest aniversari. I comprenc que hauria tingut lògica que algun d’aquests homenatges es fes. És molt normal que quan algú arriba als 80 anys se li manifesti reconeixement o afecte o simplement desig d’un aniversari feliç.
En el meu cas faig vuitanta anys amb bona salut i content amb la família que tinc. Que s’ha ampliat fa ben poc amb dos néts més. I amb molts amics, tot i ser jo un home més aviat reservat. I amb moltes mostres de consideració i d’afecte.
Els faig també amb la satisfacció d’haver estat sempre al peu del canó i al servei d’allò que he estimat i en el que he cregut. Amb èxit o sense. Amb encert o desencert. Però crec que amb coherència amb mi mateix. O així voldria que fos.
Per tant, no tindria cap motiu per a desairar la gent que m’hauria volgut homenatjar. Oimés perquè alguns són especialment propers i estimats. I tanmateix no ho he volgut. Per què?
Perquè jo sóc com el noi del clot.
Pels qui no hagin llegit un llibre meu que vaig escriure a la presó i en el qual hi ha la història del noi del clot, els l’explicaré.
El noi del clot vivia en un oasi. Era casa seva. Hi havia après les cançons d’infant. Hi havia viscut amb els pares i els germans. I amb els amics. S’estimava l’oasi. Però era un oasi amenaçat. Per la sorra del desert, que avançava. Per les caravanes de comerciants d’esclaus. Amenaçat també pel cansament i el desànim dels grans.
Per això va decidir un bon dia anar-se’n de l’oasi, desert enllà, en direcció al mar. I cap als grans palmerars arran del mar. Que eren molt lluny. Però que eren un indret de llibertat.
Conscient que molt probablement no hi arribaria. Perquè el desert era molt gran i inhòspit. Ple de perills de tota mena. També de bandits. Amb els quals arribat el cas lluitaria, més per l’honor que per una victòria improbable. I allà probablement acabaria la seva marxa cap a la llibertat.
Però tot i perdent, si més no en el sentit convencional del mot, la seva aventura podria ser que signifiqués una altra mena de victòria: la d’haver gosat sortir de l’oasi, la d’haver anat desert enllà, la d’haver deixat una llarga rastellera de petjades. Cada petjada nova era una victòria.
A condició que veient les petjades més nois de l’oasi sortissin ells també desert enllà. I a condició que el vent del desert no les esborrés.
Aquesta seria la seva victòria.
Efectivament els bandits del desert el varen atacar. Va lluitar contra ells. Va ser un combat més per l’honor que per una victòria encara impossible. I el varen baixar a un clot del qual no podia sortir. El seu combat s’havia acabat. I s’havia acabat bé. Bé per la rastellera de petjades. Bé, per tant, per l’esperança retrobada. Bé per l’honor salvat.
Jo sóc com el noi del clot. Que havia fet un bon tros de camí. Ell ja no faria més del que havia fet. No demanava que el traguessin del clot. Només demanava que no s’esborressin les petjades que ell –i altres com ell– havien deixat en el desert. Que la tempesta de sorra no les esborrés. I també demanava que algú, o molts, continuessin deixant petjades. Una llarga rastellera de petjades. Sempre en la bona direcció, la que porta al respecte del seu poble, a la pau de la gent de l’oasi i a la llibertat.
I si una llarga columna de nois de l’oasi es posava en marxa i en el seu camí cap al mar passava prop del clot no caldria que s’aturessin a saludar-lo. Ni a donar-li les gràcies. No caldria que ressonés cap trompeta d’homenatge, ni cap cant d’al·leluia. Que no es desviessin. Que no s’aturessin. Caldria simplement que caminessin. Això hauria estat l’homenatge. Que caminessin. I que caminessin cap al mar.
Dit això, només em cal afegir una cosa. En un punt no sóc com el noi del clot. Jo no estic sol. I estic content. Perquè el camí fet em fa feliç. I perquè em sento molt acompanyat pels meus, que m’estimen. Perquè he donat el relleu, i crec que bé. Perquè molta gent em té afecte.
Sàpiguen que això em commou i que els ho agraeixo molt.
M.H. President Jordi Pujol
08 de juny 2010
No votaré
He de dir que finalment no aniré a votar el dia 13 de juny. Sempre he dit que no votar és de covards, i ho penso de veritat. Amb el Barça és diferent, perquè és el meu club privat i no la meva nació. No és gaire diferent, però és igual. No penso fer l’esforç de responsabilitat que tantes vegades demano als altres quan s’acosten unes eleccions nacionals. Primer perquè estic tan trist i tan desfet per la circumstància que el Jan Laporta deixi de ser el president del Barça, que tots els altres candidats, al seu costat, em semblen putes de saldo i cantonada. Després perquè no n’hi ha cap que m’agradi: el Sandro no és res més que la seva bona planta i el seu odi al Jan, el Marc és un traidor, el Jaume és més ruc que fet d’encàrrec i el Benedito encara és més ase que el Jaume, que ja és dir. Però en fi, tot això ja ho sabia abans de donar la meva signatura al Marc i al Ferran Soriano. El que m’ha fet decidir per l’abstenció, el que m’ha fet sentir desconvocat a les urnes és un programa que ahir va emetre TV3 sobre els quatre candidats. El desencís vingué per una pregunta que tots ells havien de respondre sobre el pitjor defecte o el pitjor error que havia comès el Jan sent president. Tant el Marc, com el Sandro com el Benedito van dir que aquest pitjor error havia estat barrejar el Barça amb la política, moment en el qual vaig apagar la tele i vaig decidir que aquestes eleccions no eren les meves. És cert que el Jaume Ferrer no va cometre la baixesa de dir-ho, i el felicito, però el veig tan soca que em sento incapaç de superar la vergonya intel·lectual que em faria votar-lo.
S’ha de ser tan cuc, i tan miserable, per dir que és un error que un home s’estimi la seva nació; s’ha de ser tan impresentable i tan fastigós per retreure-li a un president del Barça que faci servir el club d’esperó nacional, que no vull saber res de la gentola que així pensa i així parla. Els trobo el detritus mateix d’una societat ingrata, captiva, molt poc intel·ligent, que es mereix totes les cadenes que la facin caure.
Preferiria que no haver d’acabar així, però no aniré a votar perquè el fàstic m’ha col·lapsat i tot té un límit. Ni puc votar una nul·litat com en Ferrer, ni puc votar un cretí com el Benedito, ni puc votar un nen atractiu per fora però buit per dins com en Sandro, que l’únic projecte que té com a president són els seus negocis personals i demostrar que és millor que el Jan. Podria haver votat fins i tot el Marc si “només” hagués traït el meu amic, però és que al reportatge d’ahir va trair la meva nació i em va insultar acusant-me de defecte, perquè jo sóc dels que penso que el futbol és política, que el major encert del Jan ha estat recuperar el fil entre el Barça i Catalunya; i també perquè si Marc Ingla va criticar aquesta reconciliació com a socialista, m’hi pixoi m’hi cago, i si la va criticar perquè el pobre és curt i no s’adona que tot és política, doncs curt per curt més m’estimaria votar el Jaume, que com a mínim és "el nostre" curt. Que tampoc penso fer-ho, esclar, perquè a diferència del Marc, que és un relativista sociata, el Jaume és realment curt.
De manera que ja ho saben: res. M’és igual qui guanyi. Tots em fan el mateix fàstic. I com que tots quatre han dit que la seva prioritat és renovar el Pep, doncs això: el Pep. El Barça ara és el Pep, el Barça com a símbol ara està encarnat en l’esperit del Pep, tot el que estimo i espero del meu club ho estimo i ho espero d’ell, i la presidència que la degradi qui vulgui. Quincalla.
No voldria ni de fet podria acabar la cançó sense reiterar la profunda frustració i el profund dolor de quedar-me sense president Laporta, en tots els aspectes i de tots els temps el millor.
Salvador Sostres
He de dir que finalment no aniré a votar el dia 13 de juny. Sempre he dit que no votar és de covards, i ho penso de veritat. Amb el Barça és diferent, perquè és el meu club privat i no la meva nació. No és gaire diferent, però és igual. No penso fer l’esforç de responsabilitat que tantes vegades demano als altres quan s’acosten unes eleccions nacionals. Primer perquè estic tan trist i tan desfet per la circumstància que el Jan Laporta deixi de ser el president del Barça, que tots els altres candidats, al seu costat, em semblen putes de saldo i cantonada. Després perquè no n’hi ha cap que m’agradi: el Sandro no és res més que la seva bona planta i el seu odi al Jan, el Marc és un traidor, el Jaume és més ruc que fet d’encàrrec i el Benedito encara és més ase que el Jaume, que ja és dir. Però en fi, tot això ja ho sabia abans de donar la meva signatura al Marc i al Ferran Soriano. El que m’ha fet decidir per l’abstenció, el que m’ha fet sentir desconvocat a les urnes és un programa que ahir va emetre TV3 sobre els quatre candidats. El desencís vingué per una pregunta que tots ells havien de respondre sobre el pitjor defecte o el pitjor error que havia comès el Jan sent president. Tant el Marc, com el Sandro com el Benedito van dir que aquest pitjor error havia estat barrejar el Barça amb la política, moment en el qual vaig apagar la tele i vaig decidir que aquestes eleccions no eren les meves. És cert que el Jaume Ferrer no va cometre la baixesa de dir-ho, i el felicito, però el veig tan soca que em sento incapaç de superar la vergonya intel·lectual que em faria votar-lo.
S’ha de ser tan cuc, i tan miserable, per dir que és un error que un home s’estimi la seva nació; s’ha de ser tan impresentable i tan fastigós per retreure-li a un president del Barça que faci servir el club d’esperó nacional, que no vull saber res de la gentola que així pensa i així parla. Els trobo el detritus mateix d’una societat ingrata, captiva, molt poc intel·ligent, que es mereix totes les cadenes que la facin caure.
Preferiria que no haver d’acabar així, però no aniré a votar perquè el fàstic m’ha col·lapsat i tot té un límit. Ni puc votar una nul·litat com en Ferrer, ni puc votar un cretí com el Benedito, ni puc votar un nen atractiu per fora però buit per dins com en Sandro, que l’únic projecte que té com a president són els seus negocis personals i demostrar que és millor que el Jan. Podria haver votat fins i tot el Marc si “només” hagués traït el meu amic, però és que al reportatge d’ahir va trair la meva nació i em va insultar acusant-me de defecte, perquè jo sóc dels que penso que el futbol és política, que el major encert del Jan ha estat recuperar el fil entre el Barça i Catalunya; i també perquè si Marc Ingla va criticar aquesta reconciliació com a socialista, m’hi pixoi m’hi cago, i si la va criticar perquè el pobre és curt i no s’adona que tot és política, doncs curt per curt més m’estimaria votar el Jaume, que com a mínim és "el nostre" curt. Que tampoc penso fer-ho, esclar, perquè a diferència del Marc, que és un relativista sociata, el Jaume és realment curt.
De manera que ja ho saben: res. M’és igual qui guanyi. Tots em fan el mateix fàstic. I com que tots quatre han dit que la seva prioritat és renovar el Pep, doncs això: el Pep. El Barça ara és el Pep, el Barça com a símbol ara està encarnat en l’esperit del Pep, tot el que estimo i espero del meu club ho estimo i ho espero d’ell, i la presidència que la degradi qui vulgui. Quincalla.
No voldria ni de fet podria acabar la cançó sense reiterar la profunda frustració i el profund dolor de quedar-me sense president Laporta, en tots els aspectes i de tots els temps el millor.
Salvador Sostres
07 de juny 2010
04 de juny 2010
El Absentismo Laboral cae el 90%
El absentismo laboral deja hoy paso a empleados que 'calientan la silla'
Verónica Rodríguez
El paro cayó en 76.223 personas en mayoTiene miedo a perder su trabajo. Y aunque nunca lo hizo con frecuencia, ha dejado de faltar a la oficina de manera injustificada poniendo cualquier excusa. ¿Le suena? Quizá sí, quizá no, pero sepa que en cualquier caso, su caso no es único.
El propio Octavio Granado, secretario de Estado de Seguridad Social, ofrecía hace unas semanas el dato: el absentismo laboral en España se situó en 2009 por primera vez por debajo de la media europea, 2,1 frente al 2,2%, cuando en años anteriores, en nuestro país, este indicador siempre era superior hasta en seis décimas. La firma Randstad va más allá: el absentismo no justificado se ha reducido un 90% en el último año.
"Los trabajadores son conscientes de la difícil coyuntura económica, tanto en el aumento de despidos como en la escasez de oferta laboral, lo que les lleva a evitar ausentarse de su puesto en la medida de lo posible", explican. Pero si el absentismo es un problema para las empresas, que consume hasta 60 horas laborales por trabajador y su coste llega a superar los 2.000 millones de euros al año, la contrapartida que trae la crisis no es mucho mejor: un fenómeno llamado "presentismo".
Consiste en que el empleado está presente en su puesto de trabajo, pero ausente en sus funciones, explica Alicia Jiménez, socia directora de la consultora Evolución 21. ¿En qué se manifiesta? "Alarga la jornada laboral innecesariamente y sólo por aparentar, tarda más en resolver los problemas, realza sus funciones añadiéndoles un componente de dificultad que en realidad no tienen y se queja del trabajo constantemente, entre otras cosas". Todo esto ataca la productividad del trabajador y la de sus compañeros, que pueden verse afectados, ya que tienen que cargar con el trabajo que no saca adelante el "presentista".
Y es que uno de los mitos que en mayor medida persiste en la cultura laboral de nuestro país es que echar más horas en la oficina signifique trabaja más. Muy por el contrario, es algo "tercermundista", considera Ignacio Buqueras, presidente de la Comisión para la Racionalización de los Horarios, que añade que "hay que primar la eficiencia y no la presencia". Y desterrar la figura del empleado "que entra a las ocho de la mañana y que no sale hasta que no lo hace el último gerente".
Trabajo por objetivos
Como métodos para racionalizar el tiempo en la empresa, la comisión que preside Buqueras propone, en primer lugar, imponer el trabajo por objetivos. Es decir, deja de tener tanta trascendencia el tiempo de finalización de un trabajo, o incluso, el espacio físico en el que se haga (cuando la tecnología lo permite) en favor del resultado. En segundo lugar, y relacionado con lo anterior, proveer de las herramientas tecnológicas que permitan desarrollar el trabajo de forma flexible. Y en tercer lugar, atender a las personas de forma individualizada, porque muchas veces detrás de actitudes absentistas o "presentistas" puede haber problemas personales.
De hecho, uno de los casos de absentismo más habituales es el relacionado con el cuidado de familiares, algo que indica, según Randstad, "que aún es necesario el desarrollo de medidas destinadas a favorecer la conciliación laboral y personal". También alerta de esta cuestión Buqueras: "En épocas difíciles, como la actual, es importante que las personas y especialmente quienes ven mermados sus ingresos, o están con el temor del paro, estén con sus familias y reciban su apoyo".
Que haya altos niveles de absentismo o "presentismo" en una empresa puede indicar, en última instancia, que hay dificultades para conciliar vida familiar y laboral, dice Buqueras.
Como añade Alicia Jiménez, de Evolución 21, "la primera reflexión que debe hacerse un directivo es ¿soy yo el presentista? Es decir, ¿le doy más valor al resultado del trabajo de mi equipo o por el contrario a las horas que echan cada uno de los miembros?". Y es que en su opinión, en las empresas o grupos de trabajo en los que se manifiesta este fenómeno, siempre suele haber un directivo o jefe que lo alimenta en primera instancia.
Para solventar un problema de esta naturaleza, María José Carpintero, responsable de gestión del talento en Randstad, considera que "la clave está en la comunicación, generar confianza en el trabajador y averiguar qué ocurre preguntándoselo directamente".
03 de juny 2010
U2_1978
Salen a subasta fotografías inéditas de la noche que se fundó la banda U2
La casa de subastas Bonhams pone a la venta fotografías inéditas del grupo U2 correspondientes a la noche del 16 de marzo de 1978, fecha en la que, todavía bajo el nombre de The Hype, ganaron un concurso de talentos y decidieron comenzar su carrera musical como U2.
La banda liderada por el cantante Bono salió victoriosa de la competición Limerick Civic Week y ganó 500 libras y la posibilidad de grabar su maqueta en un estudio, lo que sirvió para el lanzamiento de su carrera. Junto a las trece imágenes en blanco y negro de U2, se podrá pujar también por fotografías de Led Zeppelin, The Beatles, The Rolling Stones en una subasta que se celebrará el próximo 23 de junio en la sede de Bonhams.
Ganar aquel concurso cambió el rumbo del grupo y, tiempo después, el batería Larry Mullen señaló que en ese momento no eran conscientes de cómo el hecho de ganar Limerick iba a cambiar sus vidas.
Las fotografías de U2, de las que sólo una se ha mostrado previamente al público, tienen un valor estimado de entre 10.000 y 15.000 libras (12.000 y 18.000 euros).
Fotos de Led Zeppelin, Rolling Stones y The Beatles, también a subasta
Las fotografías que se venden de Led Zeppelin datan de marzo de 1973 -durante los conciertos que dio en los países escandinavos como parte de su gira europea- y documentan la entrega de varios discos de oro en el club de striptease "Le Chat Noir" de Estocolmo y la posterior actuación en directo de la banda.
La colección de los Rolling Stones consta de instantáneas polaroid recogidas por el propio Mick Jagger y su entonces esposa Bianca y de retratos captados por el mismísimo Andy Warhol. Las 51 fotografías de los Rolling Stone -valoradas en 1.000 y 1.500 libras (1.200 y 1.800 euros, 1.400 y 2.200 dólares)- ofrecen una nueva visión de la vida personal entre bambalinas de la banda en la década de los setenta
Las imágenes de los Beatles, también inéditas, son dieciocho negativos de una recepción informal de 1964 y su precio oscila entre las 2.500 y 3.000 libras (3.000 y 3.600 euros, 3.600 y 4.400 dólares).
La casa de subastas Bonhams pone a la venta fotografías inéditas del grupo U2 correspondientes a la noche del 16 de marzo de 1978, fecha en la que, todavía bajo el nombre de The Hype, ganaron un concurso de talentos y decidieron comenzar su carrera musical como U2.
La banda liderada por el cantante Bono salió victoriosa de la competición Limerick Civic Week y ganó 500 libras y la posibilidad de grabar su maqueta en un estudio, lo que sirvió para el lanzamiento de su carrera. Junto a las trece imágenes en blanco y negro de U2, se podrá pujar también por fotografías de Led Zeppelin, The Beatles, The Rolling Stones en una subasta que se celebrará el próximo 23 de junio en la sede de Bonhams.
Ganar aquel concurso cambió el rumbo del grupo y, tiempo después, el batería Larry Mullen señaló que en ese momento no eran conscientes de cómo el hecho de ganar Limerick iba a cambiar sus vidas.
Las fotografías de U2, de las que sólo una se ha mostrado previamente al público, tienen un valor estimado de entre 10.000 y 15.000 libras (12.000 y 18.000 euros).
Fotos de Led Zeppelin, Rolling Stones y The Beatles, también a subasta
Las fotografías que se venden de Led Zeppelin datan de marzo de 1973 -durante los conciertos que dio en los países escandinavos como parte de su gira europea- y documentan la entrega de varios discos de oro en el club de striptease "Le Chat Noir" de Estocolmo y la posterior actuación en directo de la banda.
La colección de los Rolling Stones consta de instantáneas polaroid recogidas por el propio Mick Jagger y su entonces esposa Bianca y de retratos captados por el mismísimo Andy Warhol. Las 51 fotografías de los Rolling Stone -valoradas en 1.000 y 1.500 libras (1.200 y 1.800 euros, 1.400 y 2.200 dólares)- ofrecen una nueva visión de la vida personal entre bambalinas de la banda en la década de los setenta
Las imágenes de los Beatles, también inéditas, son dieciocho negativos de una recepción informal de 1964 y su precio oscila entre las 2.500 y 3.000 libras (3.000 y 3.600 euros, 3.600 y 4.400 dólares).
02 de juny 2010
01 de juny 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)