ELS AMICS QUE MÉS M'ESTIMO

Sóc expansiu i necessito els altres com l’aire que respiro, interactuar, m’irrita que les nits s’acabin i estar sol em desfà, “la terrible sensació de no tenir cap hora per esperar ningú”, això va escriure-ho Joan Barril. Citar Barril, després de tants anys i tantes hores foses. Sóc a través dels altres i tot el que faig i dic només té sentit en relació amb els altres, per afinitat o per oposició. Però m’adono, amb quina sorpresa, que els amics que més m’estimo i amb qui millor em sento, solen ser introvertits, absolutament contraris a mi; gens expansius, semblen dur un gran rètol inscrit al front demanant de no ser molestats. Nois que viuen la solitud amb afecte, i que la música que prefereixen és el silenci. Gran discreció, cap gust per l’espectacle i un pronunciat sentit del ridícul. No s’assemblen gens a mi, però la seva companyia és sempre la que prefereixo. Em proporcionen una gran serenitat, exploten la meva part més civilitzada i a condició que no els ofenguis amb una gestualitat excessiva, comprenen millor que ningú allò que els expliques. Potser perquè quan vius en silenci tens més temps per escoltar, són nois que saben moltes més coses de les que sabem els altres, coneixen el mecanisme del món i les seves observacions són d’una veritat eixuta, gens pedant i molt atractiva. Quan sóc amb ells és quan més callat estic i escoltar-los és millor que parlar. Tenen un concepte estilitzant de la vida, afavoreixen l’espai amb els seus moviments elgants i amb les seves paraules ben triades i gens retòriques. No diuen mai cap estupidesa i pots confiar en els seus raonaments; si han reflexionat sobre un afer pots confiar en les seves conclusions sense haver de comprovar-les. No t’incomodaran mai i “en la vostra partida us donaran sempre un bon joc”, aquest és el vers retocat d’una cançó del Lluís Llach, Amor Particular. Són els amics que més estimo, i la seva companyia és altament curativa. Em multipliquen la felicitat quan estic content i els dies pitjors escampen la tristesa. Tenen una mirada dura i neta, somriuen poc i si somriuen és sempre fruit de la intel·ligència. Quan la nit s’acaba, m’acomiado d’ells i marxo a dormir, dono les gràcies per una vida subtil i tan bella, dolça, amable, tan pletòrica de meravella.

Salvador Sostres