JA NO ETS JOVE

L’Anna ha partit cap a Santa Eulàlia amb els seus pares, per poder gaudir de la casa i de la piscina -i dels seus pares- i jo m’he quedat a Barcelona perquè havia d’anar a la tele, tard. Revetlla de Sant Joan. Una total reticència contra les nits especials. Baixem passejant amb el Ferran (Cab) des del Majestic fins al Comerç 24. A l’alçada de Gran Via ens trobem amb el director d’Expansión, Martí Saballas. Algres salutacions i quedem que dinarem l’endemà de la final del Mundial. De camí cap al Comerç, trenquem per Argenteria i el Ferran em diu que aquest és un barri que li agrada molt a Stefania. Solien passejar-hi quan la bella italiana estudiava a Barcelona. Com que aviat ha de tornar a visitar-lo, li dic que li mostraré alguns locals simpàtics per si l’hi vol dur. Fem la parada obligatòria a La Vinya del Senyor i prenem mitja copa de vi blanc contemplant en silenci Santa Maria del Mar. Després, al passeig del Born, en direcció al carrer Comerç, a l’esquerra, hi ha un bar que mai no recordo com es diu i on serveixen unes caipirinyes remarcables. La caipirinya és un còctel força vulgar, per la pobra naturalesa del seu alcohol, la caixassa. A més a més, tantes versions infames que ha hagut d’aguantar n’han acabat de perjudicar el prestigi. Aquí, però, a l’estiu, és agradable prendre’n una. La serveixen sense el gel ni l’herba, de manera que no has de xuclar, i això sempre és d’agrair. Una sola caipirinya, una per cadascú, esclar. I ja al carrer del Rec, fent definitivament cap al restaurant del Carles Abellan, noto que l’efecte ha estat letal, i un gran pes se’m concrentra sobre les celles, que és el que sempre em passa qual el beure em comença a vèncer. Durant el sopar bebem vi, un esplèndid Calcari. Sense exagerar. Som tres (hi ha el David, també) i no ens acabem la segona ampolla. Però tant hi fa: ja he perdut la nit, i de fet quan arribem al Tirsa puc beure només un gintònic i mig.

Quina gran tristesa que fa notar el pas del temps d’una manera tan humiliant. Aquesta nit que m’havia quedat sol a Barcelona, amb l’esperit adolescent de sortir amb uns amics i escurar la matinada, aquesta nit de fer com quan era jove i trobar-me tan arran amb la duríssima sentència del temps: ja no ets jove.

Guanyem en experiència i en intel·ligència, és cert. Però perdem molta força i adonar-nos-en ens amarga el caràcter. El sentit de l’humor perd la jovialitat i es va tornant només sacrcasme. Envellir és patètic. No voldríem tornar a la desinformació ni a la textura moral d’altres edats, però en voldríem la força i l’ímpetu, i aquella santa sensació d’immortalitat que ara ha finiquitat l’evidència, tan crua, de la decadència. Una nit de mareig i un matí de ressaca molt horrible per culpa d’una sola caipirinya. Solíem riure’ns de gent així.

I l'endemà, tot el dia abatut, amb poca capacitat per a la concentració. Esgotament. Dies llençats a la paperera, no ets protagonista de la teva vida i com a molt n’ets espectador: les estones que aconsegueixes estar despert. Mala consciència per això. Ni tan sols el sentiment heroic de sobreviure una altra ressaca. Les disfresses han estat desades a les golfes. Només el tètric sentiment que la vida s’escapa.

Salvador Sostres