Lliçó de vida

Ha tornat a obrir Via Veneto, que sempre tanca els primers 20 dies d’agost per fer vacances. Enguany el dia 21 queia en dissabte. Dissabte, Via Veneto, només obre per sopar, de manera que era lògic pensar que per mig servei, ja s’esperarien a obrir dilluns, fent-ho coincidir amb el principi de la setmana. No va ser així, de cap manera, i Via Veneto va obrir el dia que li tocava, encara que només fos per un sol servei, “cal ser rigorós”, em digué el senyor Monge, certificant el poder de la civilització. La importància del senyor Monge i de Via Veneto a Barcelona és fonamental. No només per la gastronomia sinó per l’estructuració de la vida social de la ciutat. Pel rigior, per l’estilització, per l’honor. En temps de tanta deixadesa, que algú mantigui els pactes i les senyeres, els deures hímnics i la grandesa, és molt més que un sopar o fins i tot que la gastronomia. És una lliçó de vida. De fet és això el que ens exalta i això el que configura el nostre sistema de fascinacions. De cada cosa, restaurant o persona, la part de lliço de vida que en podem extreure. Cruyff, Adrià, Via Veneto, tenen poques coses en comú si els poses un al costat de l’altre. Però són fars, tots ells, models. Una idea de la idea que pren cos. Un mirall de puresa. Representen la mateixa exigència, el mateix talent, la mateixa precisió espiritual. “Cal ser rigorós”, em digué dissabte el senyor Monge, el mateix rigor del futbol de Cruyff o del geni de Ferran Adrià. Cadascú a la seva manera i en la seva disciplina. Lliçó de vida. Ha tornat a obrir Via Veneto i anar-hi a dinar o a sopar és una declaració, un símbol.

Salvador Sostres