30 de març 2010
"El crecimiento económico no nos trae más felicidad".
Lo dicen los economistas y ecólogos partidarios del decrecimiento, que concluyen hoy en Barcelona su segunda conferencia mundial. Quieren así desmitificar algunos de los valores que rodean la economía tradicional. En los países en los que el salario medio supera los 15.000 dólares (11.500 euros) ya no es posible comprar esa felicidad...
"La economía tradicional parte del supuesto de que la gente, cuanto más dinero gana, más feliz es. Pero esto no es cierto; al menos, no del todo. En Europa, vemos que los índices de felicidad crecieron hasta 1970; luego se mantuvieron constantes y, a partir de 1990, ha habido una inflexión a la baja", dice el investigador italiano Federico Demaria.
El economista Tim Jackson señala la relación entre ingresos económicos e índices de felicidad que se da en los países en desarrollo. Las rayas de ambos indicadores suben en paralelo. Sin embargo, a partir de determinado umbral, en los países industrializados, esa mejoría es sólo mínima en el mejor de los casos. De hecho, "la relación entre incrementos de ingresos y felicidad es inexistente en los países donde el salario medio supera los 15.000 dólares", dice en el libro La situación del mundo 2008 (Icàrial Editorial).
Demaria recuerda que en Estados Unidos los ingresos por persona se han triplicado desde 1950, mientras que el porcentaje de personas que declaran sentirse muy felices no ha aumentado casi nada. En Japón la satisfacción de la gente ha cambiado muy poco desde hace décadas. Y en el Reino Unido, el porcentaje de personas que declaran ser muy felices ha bajado del 52% al 37% desde 1957 hasta ahora.
"La felicidad la da la familia, la amistad, la salud, la aprobación del grupo, la espiritualidad, el deporte y otros valores", resume Demaria.
La segunda conferencia sobre decrecimiento ha servido para debatir las estrategias que este movimiento económico debe poner en marcha para reducir el consumo como fuente de frustraciones personales y "causante de desequilibrios sociales y ecológicos" (agotamiento de recursos fósiles, créditos y despilfarro).
Sin embargo, reducir este consumo o moderarlo –pensando en los países pobres– es una tarea complicada y "requiere cambios estructurales en la sociedad", señala Giorgos Kallis, investigador de la UAB-ICREA. Por ejemplo, los educadores ambientales chocan con un muro al tratar de reducir el consumo de energía. Las paradojas son múltiples. Las nuevas tecnologías permiten tener electrodomésticos más eficientes, diseñados para gastar menos energía; pero, en la práctica, al generalizarse su uso una vez abaratados, se pierde el sentido que los ideó. Así, "tenemos coches más eficientes, pero cada vez hacemos más kilómetros. Y el dinero que ahorramos en electricidad poniendo bombillas de bajo consumo en casa lo llevamos a un banco que fomenta el crecimiento o lo empleamos para hacer un gran viaje en avión a la otra parte del mundo", dice Giorgos Kallis.
"Que todo el mundo quiera consumir el mismo nivel de recursos que el mundo rico no es sostenible. La palabra clave es compartir. Hay que compartir para dejar espacio para que también otros puedan cubrir sus necesidades; consumir menos para que otros puedan vivir. Y también esto comporta una apuesta por reutilizar; es decir, compartir las mismas cosas a lo largo del tiempo", señala François Schneider, otro de los promotores del decrecimiento. "Tenemos que consumir menos. La energía no puede ser consumida una segunda vez; la tecnología no resolverá la falta de recursos energéticos. Necesitamos cambiar las instituciones y fomentar la economía local", dice el economista italiano Mauro Bonaiuti.
La conferencia ha servido para reunir a los estudiosos de la economía ecológica, convencidos de que el crecimiento tiene unos límites, los que imponen los recursos naturales y energéticos. Y ha lanzado propuestas para dar valor a actividades que ahora relega la economía tradicional (salarios para amas de casa, voluntario) o para canjear productividad por menos horas de trabajo.
Lo dicen los economistas y ecólogos partidarios del decrecimiento, que concluyen hoy en Barcelona su segunda conferencia mundial. Quieren así desmitificar algunos de los valores que rodean la economía tradicional. En los países en los que el salario medio supera los 15.000 dólares (11.500 euros) ya no es posible comprar esa felicidad...
"La economía tradicional parte del supuesto de que la gente, cuanto más dinero gana, más feliz es. Pero esto no es cierto; al menos, no del todo. En Europa, vemos que los índices de felicidad crecieron hasta 1970; luego se mantuvieron constantes y, a partir de 1990, ha habido una inflexión a la baja", dice el investigador italiano Federico Demaria.
El economista Tim Jackson señala la relación entre ingresos económicos e índices de felicidad que se da en los países en desarrollo. Las rayas de ambos indicadores suben en paralelo. Sin embargo, a partir de determinado umbral, en los países industrializados, esa mejoría es sólo mínima en el mejor de los casos. De hecho, "la relación entre incrementos de ingresos y felicidad es inexistente en los países donde el salario medio supera los 15.000 dólares", dice en el libro La situación del mundo 2008 (Icàrial Editorial).
Demaria recuerda que en Estados Unidos los ingresos por persona se han triplicado desde 1950, mientras que el porcentaje de personas que declaran sentirse muy felices no ha aumentado casi nada. En Japón la satisfacción de la gente ha cambiado muy poco desde hace décadas. Y en el Reino Unido, el porcentaje de personas que declaran ser muy felices ha bajado del 52% al 37% desde 1957 hasta ahora.
"La felicidad la da la familia, la amistad, la salud, la aprobación del grupo, la espiritualidad, el deporte y otros valores", resume Demaria.
La segunda conferencia sobre decrecimiento ha servido para debatir las estrategias que este movimiento económico debe poner en marcha para reducir el consumo como fuente de frustraciones personales y "causante de desequilibrios sociales y ecológicos" (agotamiento de recursos fósiles, créditos y despilfarro).
Sin embargo, reducir este consumo o moderarlo –pensando en los países pobres– es una tarea complicada y "requiere cambios estructurales en la sociedad", señala Giorgos Kallis, investigador de la UAB-ICREA. Por ejemplo, los educadores ambientales chocan con un muro al tratar de reducir el consumo de energía. Las paradojas son múltiples. Las nuevas tecnologías permiten tener electrodomésticos más eficientes, diseñados para gastar menos energía; pero, en la práctica, al generalizarse su uso una vez abaratados, se pierde el sentido que los ideó. Así, "tenemos coches más eficientes, pero cada vez hacemos más kilómetros. Y el dinero que ahorramos en electricidad poniendo bombillas de bajo consumo en casa lo llevamos a un banco que fomenta el crecimiento o lo empleamos para hacer un gran viaje en avión a la otra parte del mundo", dice Giorgos Kallis.
"Que todo el mundo quiera consumir el mismo nivel de recursos que el mundo rico no es sostenible. La palabra clave es compartir. Hay que compartir para dejar espacio para que también otros puedan cubrir sus necesidades; consumir menos para que otros puedan vivir. Y también esto comporta una apuesta por reutilizar; es decir, compartir las mismas cosas a lo largo del tiempo", señala François Schneider, otro de los promotores del decrecimiento. "Tenemos que consumir menos. La energía no puede ser consumida una segunda vez; la tecnología no resolverá la falta de recursos energéticos. Necesitamos cambiar las instituciones y fomentar la economía local", dice el economista italiano Mauro Bonaiuti.
La conferencia ha servido para reunir a los estudiosos de la economía ecológica, convencidos de que el crecimiento tiene unos límites, los que imponen los recursos naturales y energéticos. Y ha lanzado propuestas para dar valor a actividades que ahora relega la economía tradicional (salarios para amas de casa, voluntario) o para canjear productividad por menos horas de trabajo.
28 de març 2010
.jpg)
27 de març 2010
26 de març 2010
Notícia Economica de la Setmana
Llenar el depósito de gasolina en Semana Santa cuesta un 22% más que el año pasado
18 de març 2010
JUSTIFICACIONS...
Assumptes privats i no tan privats
Sobre l’artícle de la síndrome de down de l’altre dia, voldria aclarir alguns aspectes.
La Mònica ha parlat públicament del seu fill i de la seva malaltia quan li ha semblat convenient i per tant és ella qui en tot cas ha trencat l’àmbit de la privacitat i de la discreció. No la jutjo. Però si tu ets la Mònica Terribas i per sensibilitzar o pel que sigui expliques que el teu fill té la síndrome de dowm, poses a la disposició del públic una informació que tard o d’hora servirà per treure conclusions.
Dit d’una altra manera: si jo explico a què es dedica la meva família, després no em puc estranyar que algú em demani, per exemple, com pot ser que sent jo tan catalanista la meva àvia tinguiés un negoci que en moltes seccions solia funcionar només en castellà (ara hi estem posant remei, gràcies a Déu). És lògic que això passi, m’agradi o no m’agradi. Cadascú ha d’assumir les conseqüències de les seves decisions.
Més concretament, vull dir també que la referència que vaig fer al fill de la Mònica no va ser ofensiva per al noi. De cap de les maneres. Simplement vaig comentar l’obvietat que la Mònica és una persona que em sembla que ha de tenir una sensibilitat especial en relació a les persones que pateixen aquesta malaltia. No em sembla que dir això sigui ofensiu ni per a una mare ni per a un fill; en tot cas pot resultar ofensiu per al Montilla, però això són figues d’un altre paner que res no tenen a veure amb l’afer que ens ocupa.
També crec que ens hauria de fer reflexionar el fet que, la Mònica, com a directora de TV3, emet cada dia i a cada hora missatges d’un gran abast i d’una gran potència. Entenc que pot haver-hi diverses opinions al respecte, però pel que fa a mi em sento profundament ferit per una televisió nacional que considero que és un pamflet antiamericà, judeofòbic i socialista. I per uns programes medicores i xarons, basats en la conyeta permanent i presentats per gent menor i/o verduleres, que devaluen el debat públic i que malbaraten el propòsit fundacional de la televisió nacional de Catalunya. Per tant, algú que com la Mònica emet missatges de tanta potència, amb tanta audiència i tan agressius, hauria d’estar acostumada a administrar amb més calma i respecte els missatges que no li són favorables o que no li riuen les gràcies, i no el sidral que la senyora directora va organitzar amb l’article de l’altre dia.
Per acabar voldria fer esment a alguns dels comentaris que va tenir el text i que van semblar d’un paternalisme lamentable. “Sostres, et perjudiques”, o bé, “Això ha estat molt baix”. Amb tots els insults i menyspreus que cada comentarista va trobar bonic dedicar-me. Catalunya és un país que sol posar la pietat al lloc equivocat, que té una extraordinària facilitat per confondre víctima i botxí, el saquejat i el lladre. Aquesta Catalunya dels "llurs" mal posats. Una sofisticació malentesa que moltes vegades complica sense motiu la simplicitat natural de les coses. No cal dir que això és dramàtic. Una lectura mínimament atenta de l’article és suficient per veure que no hi ha cap manera d'entendre que el fill de la senyor Terribas hi surti insultat, i suposo que no és pas descobrir la sopa d’all, ni ser ofensiu amb la Mònica, dir que tots plegats som més sensibles als drames que ens han tocat viure més a la vora que no a aquells que ens queden més llunyans. Catalunya té aquesta irritant tendència al bonisme fàcil, a posar el prejudici per davant del raonament, a fer la facècia de l’humanitarisme barat i sense cap contingut moral, a córrer cap allà on la massa corre, sense cap sentit crític; a sentir-se orgullosa de récords ben absurds i a fer servir per pensar qualsevol òrgan menys el cervell. Hi hauríem de posar remei.
Sempre n’hi ha uns quants que semblem més bèsties del que som i d’altres que sota el seu aspecte angelical amaguen molta més misèria de les que a simple vista se sol detectar. Torneu a llegir l’article de dimarts. Quan després repasseu els comentaris hi trobareu el resum d’una societat humiliada, tòpica, sense nervi, sense tremp espiritual, amb l’arc destensat i sense voluntat d’alba; rendida i sense vitalitat moral, tumultuosa, previsible, en tots els sentits ocupada.
Salvador Sostres
Sobre l’artícle de la síndrome de down de l’altre dia, voldria aclarir alguns aspectes.
La Mònica ha parlat públicament del seu fill i de la seva malaltia quan li ha semblat convenient i per tant és ella qui en tot cas ha trencat l’àmbit de la privacitat i de la discreció. No la jutjo. Però si tu ets la Mònica Terribas i per sensibilitzar o pel que sigui expliques que el teu fill té la síndrome de dowm, poses a la disposició del públic una informació que tard o d’hora servirà per treure conclusions.
Dit d’una altra manera: si jo explico a què es dedica la meva família, després no em puc estranyar que algú em demani, per exemple, com pot ser que sent jo tan catalanista la meva àvia tinguiés un negoci que en moltes seccions solia funcionar només en castellà (ara hi estem posant remei, gràcies a Déu). És lògic que això passi, m’agradi o no m’agradi. Cadascú ha d’assumir les conseqüències de les seves decisions.
Més concretament, vull dir també que la referència que vaig fer al fill de la Mònica no va ser ofensiva per al noi. De cap de les maneres. Simplement vaig comentar l’obvietat que la Mònica és una persona que em sembla que ha de tenir una sensibilitat especial en relació a les persones que pateixen aquesta malaltia. No em sembla que dir això sigui ofensiu ni per a una mare ni per a un fill; en tot cas pot resultar ofensiu per al Montilla, però això són figues d’un altre paner que res no tenen a veure amb l’afer que ens ocupa.
També crec que ens hauria de fer reflexionar el fet que, la Mònica, com a directora de TV3, emet cada dia i a cada hora missatges d’un gran abast i d’una gran potència. Entenc que pot haver-hi diverses opinions al respecte, però pel que fa a mi em sento profundament ferit per una televisió nacional que considero que és un pamflet antiamericà, judeofòbic i socialista. I per uns programes medicores i xarons, basats en la conyeta permanent i presentats per gent menor i/o verduleres, que devaluen el debat públic i que malbaraten el propòsit fundacional de la televisió nacional de Catalunya. Per tant, algú que com la Mònica emet missatges de tanta potència, amb tanta audiència i tan agressius, hauria d’estar acostumada a administrar amb més calma i respecte els missatges que no li són favorables o que no li riuen les gràcies, i no el sidral que la senyora directora va organitzar amb l’article de l’altre dia.
Per acabar voldria fer esment a alguns dels comentaris que va tenir el text i que van semblar d’un paternalisme lamentable. “Sostres, et perjudiques”, o bé, “Això ha estat molt baix”. Amb tots els insults i menyspreus que cada comentarista va trobar bonic dedicar-me. Catalunya és un país que sol posar la pietat al lloc equivocat, que té una extraordinària facilitat per confondre víctima i botxí, el saquejat i el lladre. Aquesta Catalunya dels "llurs" mal posats. Una sofisticació malentesa que moltes vegades complica sense motiu la simplicitat natural de les coses. No cal dir que això és dramàtic. Una lectura mínimament atenta de l’article és suficient per veure que no hi ha cap manera d'entendre que el fill de la senyor Terribas hi surti insultat, i suposo que no és pas descobrir la sopa d’all, ni ser ofensiu amb la Mònica, dir que tots plegats som més sensibles als drames que ens han tocat viure més a la vora que no a aquells que ens queden més llunyans. Catalunya té aquesta irritant tendència al bonisme fàcil, a posar el prejudici per davant del raonament, a fer la facècia de l’humanitarisme barat i sense cap contingut moral, a córrer cap allà on la massa corre, sense cap sentit crític; a sentir-se orgullosa de récords ben absurds i a fer servir per pensar qualsevol òrgan menys el cervell. Hi hauríem de posar remei.
Sempre n’hi ha uns quants que semblem més bèsties del que som i d’altres que sota el seu aspecte angelical amaguen molta més misèria de les que a simple vista se sol detectar. Torneu a llegir l’article de dimarts. Quan després repasseu els comentaris hi trobareu el resum d’una societat humiliada, tòpica, sense nervi, sense tremp espiritual, amb l’arc destensat i sense voluntat d’alba; rendida i sense vitalitat moral, tumultuosa, previsible, en tots els sentits ocupada.
Salvador Sostres
17 de març 2010
16 de març 2010
COSES DE FAMÍLIA
Montilla es va fer entrevistar ahir a TV3, la seva, per no dir absolutament res. Cap lideratge, cap consistència, una evasiva rere una altra, cap sensació d’escalf, un plat de col bullida. Resulta penós, lamentable que Catalunya es trobi sota els efectes humiliants d’aquesta presidència disminuïda. Res de nou, d’altra banda. El que no deixa de cridar-me l’atenció és la indulgència que la Mònica Terribas practica sempre amb Montilla. Quan entrevista l’Artur Mas és dura i incisiva, repregunta amb mala llet i no renuncia mai a la tensió de l’entrevista. En canvi amb Montilla és tova com la mantega i si en algun moment se li escapa una pregunta incisiva de seguida baixa el to i la intensitat a la següent envestida. Penso sincerament que Mònica Terribas està sent una pèssima directora de TV3, que ha fet una programació llastimosa -tota basada en la conyeta- i que té un departament d’informatius antiamericà, judeofòbic i socialista. Inframental, de vergonya aliena. Però aquestes toves entrevistes amb Montilla no són d’ara. Vénen de lluny. No és una qüestió d’empleada servil amb l’amo: o no només. Fa molts anys que la Mònica és tova amb Montilla. Amb el temps he desenvolupat una teoria que té molt més a veure amb motivacions extraordinàriament sensibles. No voldria ser malinterpretat, però és que no se m'acut res més. Com tothom sap, la senyora Terribas és mare d’un nen amb síndrome de down i, per tant, deu ser especialment sensible a aquesta malatia. I això deu fer que gairebé sense adonar-se'n desenvolupi un extra d’empatia amb les persones que es puguin trobar en la mateixa situació que el seu fill, o en una situació similar. Vet aquí l’única explicació raonable d’aquesta històrica suavitat amb Montilla. Són coses de família.
Montilla es va fer entrevistar ahir a TV3, la seva, per no dir absolutament res. Cap lideratge, cap consistència, una evasiva rere una altra, cap sensació d’escalf, un plat de col bullida. Resulta penós, lamentable que Catalunya es trobi sota els efectes humiliants d’aquesta presidència disminuïda. Res de nou, d’altra banda. El que no deixa de cridar-me l’atenció és la indulgència que la Mònica Terribas practica sempre amb Montilla. Quan entrevista l’Artur Mas és dura i incisiva, repregunta amb mala llet i no renuncia mai a la tensió de l’entrevista. En canvi amb Montilla és tova com la mantega i si en algun moment se li escapa una pregunta incisiva de seguida baixa el to i la intensitat a la següent envestida. Penso sincerament que Mònica Terribas està sent una pèssima directora de TV3, que ha fet una programació llastimosa -tota basada en la conyeta- i que té un departament d’informatius antiamericà, judeofòbic i socialista. Inframental, de vergonya aliena. Però aquestes toves entrevistes amb Montilla no són d’ara. Vénen de lluny. No és una qüestió d’empleada servil amb l’amo: o no només. Fa molts anys que la Mònica és tova amb Montilla. Amb el temps he desenvolupat una teoria que té molt més a veure amb motivacions extraordinàriament sensibles. No voldria ser malinterpretat, però és que no se m'acut res més. Com tothom sap, la senyora Terribas és mare d’un nen amb síndrome de down i, per tant, deu ser especialment sensible a aquesta malatia. I això deu fer que gairebé sense adonar-se'n desenvolupi un extra d’empatia amb les persones que es puguin trobar en la mateixa situació que el seu fill, o en una situació similar. Vet aquí l’única explicació raonable d’aquesta històrica suavitat amb Montilla. Són coses de família.
15 de març 2010
14 de març 2010
13 de març 2010
Panasonic prepara el llançament de la primera televisió en 3D d'alta definició
Fa dos anys el 3D semblava una cosa només exclusiva de l'Imax. Ara és una realitat en la majoria de les sales de cinema catalanes. I d'aquí a un temps, qui sap si en totes les llars. De moment, Panasonic ultima el llançament de la primera pantalla de plasma en 3D d'alta definició. Serà al maig. Es tracta d'un televisor que es vendrà amb unes ulleres exclusives i un sistema de reproducció Blu-Ray adaptat a la nova tecnologia. Tot plegat per 3.000 euros. La principal característica d'aquesta pantalla és que suporta formats d'alta definició i que les ulleres poden reconèixer quina imatge està destinada a cada ull. Però això pot ser només el principi, ja que hi ha experiments que fins i tot eliminarien la necessitat d'ulleres.
La nova pantalla de Panasonic permet veure les imatges en tres dimensions i en alta definició. Segons expliquen al web de l'empresa, fins ara el 3D obligava a dividir la definició de la pantalla. Esadir, en una resolució de 1920x1080, hi havia dues imatges de 960x1080, una per a cada ull.
Amb la nova tecnologia de Panasonic, que va veure la llum a la Fira CES de Las Vegas, aquesta divisió s'ha acabat. La pantalla pot reproduir 60 imatges per segon i destinar-ne 30 de qualitat d'alta definició a cada ull. Això només és possible amb unes ulleres intel·ligents sincronitzades amb la televisió que són capaces de reconèixer quina imatge va a cada ull. Tot plegat costa uns 3.000 euros i inclou un reproductor Blu-Ray per reproduir pel·lícules en 3D. La pantalla, de plasma, fa 50 polzades.
Aquesta proposta de Panasonic serà la primera que arribarà als mercats internacionals, però no serà l'única. Ja hi ha proves per fer televisions que ni tan sols necessiten ulleres per veure-les. Es tracta del que es coneix com a televisió autoestereoscòpica, que genera una sensació de profunditat a l'espectador.
TV3 i el futbol en tres dimensions?
Mes enllà de la realitat de Panasonic, però, la resta són tecnologies incipients. Algunes apunten al mercat dels videojocs i d'altres als de la televisió. Sembla clar, doncs, que en un període més llarg o més breu, trobarem tecnologies 3D a casa nostra.
I en aquest camp, com en el de l'alta definició, Televisió de Catalunya vol ser líder. TV3 projecta emetre les primeres pel·lícules en tres dimensions. La iniciativa no té data definida, però fins i tot s'estudia aplicar-ho a les retransmissions esportives i, més concretament al futbol. Ara sembla una quimera, però algú s'imagina una final de la Champions en 3D?
Fa dos anys el 3D semblava una cosa només exclusiva de l'Imax. Ara és una realitat en la majoria de les sales de cinema catalanes. I d'aquí a un temps, qui sap si en totes les llars. De moment, Panasonic ultima el llançament de la primera pantalla de plasma en 3D d'alta definició. Serà al maig. Es tracta d'un televisor que es vendrà amb unes ulleres exclusives i un sistema de reproducció Blu-Ray adaptat a la nova tecnologia. Tot plegat per 3.000 euros. La principal característica d'aquesta pantalla és que suporta formats d'alta definició i que les ulleres poden reconèixer quina imatge està destinada a cada ull. Però això pot ser només el principi, ja que hi ha experiments que fins i tot eliminarien la necessitat d'ulleres.
La nova pantalla de Panasonic permet veure les imatges en tres dimensions i en alta definició. Segons expliquen al web de l'empresa, fins ara el 3D obligava a dividir la definició de la pantalla. Esadir, en una resolució de 1920x1080, hi havia dues imatges de 960x1080, una per a cada ull.
Amb la nova tecnologia de Panasonic, que va veure la llum a la Fira CES de Las Vegas, aquesta divisió s'ha acabat. La pantalla pot reproduir 60 imatges per segon i destinar-ne 30 de qualitat d'alta definició a cada ull. Això només és possible amb unes ulleres intel·ligents sincronitzades amb la televisió que són capaces de reconèixer quina imatge va a cada ull. Tot plegat costa uns 3.000 euros i inclou un reproductor Blu-Ray per reproduir pel·lícules en 3D. La pantalla, de plasma, fa 50 polzades.
Aquesta proposta de Panasonic serà la primera que arribarà als mercats internacionals, però no serà l'única. Ja hi ha proves per fer televisions que ni tan sols necessiten ulleres per veure-les. Es tracta del que es coneix com a televisió autoestereoscòpica, que genera una sensació de profunditat a l'espectador.
TV3 i el futbol en tres dimensions?
Mes enllà de la realitat de Panasonic, però, la resta són tecnologies incipients. Algunes apunten al mercat dels videojocs i d'altres als de la televisió. Sembla clar, doncs, que en un període més llarg o més breu, trobarem tecnologies 3D a casa nostra.
I en aquest camp, com en el de l'alta definició, Televisió de Catalunya vol ser líder. TV3 projecta emetre les primeres pel·lícules en tres dimensions. La iniciativa no té data definida, però fins i tot s'estudia aplicar-ho a les retransmissions esportives i, més concretament al futbol. Ara sembla una quimera, però algú s'imagina una final de la Champions en 3D?
12 de març 2010
LLOGAR O COMPRAR?
http://rac1.org/elmon/blog/lloga-quan-siguis-jove-compra-quan-siguis-gran/#more-33574
Quan s’ha de decidir si és millor llogar o comprar una casa, cal tenir en compte les previsions del professor d’ESADE, Carles Torrecilla. Assegura que el preu del pisos pot caure un 30% en els propers mesos. Per això, ara recomana llogar.
Quan s’ha de decidir si és millor llogar o comprar una casa, cal tenir en compte les previsions del professor d’ESADE, Carles Torrecilla. Assegura que el preu del pisos pot caure un 30% en els propers mesos. Per això, ara recomana llogar.
11 de març 2010
10 de març 2010
09 de març 2010
08 de març 2010
ROSA DÍEZ A L'AUTÒNOMA
LA ESTUPIDEZ NO SUMA
Desde hace años, sostengo que el principal problema que tiene la hipótesis independentista en Catalunya es el estilo de muchos de sus promotores, empezando por varios dirigentes de ERC. Aunque debe consignarse la emergencia de nuevos actores sociales favorables a la independencia cuyas formas son verdaderamente serias y solventes –destaca aquí la asociación Cercle Català de Negocis–, todavía quedan entornos movidos por la agitación antisistema, émula de tácticas y discursos de otros movimientos, ya sea la izquierda abertzale o los grupúsculos más extremistas de la alterglobalización. En estos momentos, y más allá de los partidos, en el independentismo hay de todo, lo mejor y lo peor de cada casa. La buena noticia es que los friquis y los fanáticos ya no tienen el monopolio del proyecto ni del discurso.
Pero los impresentables pueden ser ruidosos, si se lo proponen. Y pueden lograr protagonismo fácil, si escogen bien el momento. Así ocurrió el pasado viernes, cuando un grupo de jóvenes –sería bueno saber cuántos de ellos estudiantes– boicoteó una conferencia de Rosa Díez en la facultad de Ciencias Políticas de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Es notorio que estoy en las antípodas de lo que piensa y propaga la máxima dirigente del partido UPyD, pero no me permito trampas con las reglas básicas del juego democrático. Díez puede y debe exponer sus ideas con libertad, también aquellas que incluyen falacias sobre la realidad social catalana. Ello debe ser así siempre, incluso sabiendo que no existe nada parecido a una mínima simetría; quiero decir que sería extraño que un dirigente independentista pudiera explicar tranquilamente sus argumentos en universidades de Madrid u otras ciudades españolas. Por otro lado, los boicoteadores de Díez han dado de Catalunya y del independentismo una imagen pésima, manchada de intolerancia. Por eso son rematadamente estúpidos, porque se creen héroes cuando sólo marcan goles en propia puerta. Y la estupidez no suma. Además, han regalado a Díez un ejemplo perfecto para ilustrar sus tesis engañosas.
Para los puros e iluminados (del independentismo catalán, del españolismo, del socialismo, o de lo que sea), todo aquel que no encaje en su reducido esquema debe ser insultado y proscrito. Hace unos días, estos mismos totalitarios que pululan por la UAB intentaron impedir una charla del ex lehendakari Ibarretxe, demasiado pactista para su gusto. Por suerte, Catalunya no se reduce a estos cuatro "guardianes de la revolución", que dicen hablar en nombre "del poble català". El miércoles por la noche, el programa de TV3 Banda ampla nos mostró a unos universitarios muy diferentes, debatiendo sobre la independencia de Catalunya con tranquilidad, inteligencia y respeto. Fue un ejercicio democrático de pulcritud ejemplar. Es con estos jóvenes –y no con los que impiden hablar al adversario– que vamos a construir un país más libre, más respetado y con más oportunidades para todos.
Francesc-Marc Álvaro
Desde hace años, sostengo que el principal problema que tiene la hipótesis independentista en Catalunya es el estilo de muchos de sus promotores, empezando por varios dirigentes de ERC. Aunque debe consignarse la emergencia de nuevos actores sociales favorables a la independencia cuyas formas son verdaderamente serias y solventes –destaca aquí la asociación Cercle Català de Negocis–, todavía quedan entornos movidos por la agitación antisistema, émula de tácticas y discursos de otros movimientos, ya sea la izquierda abertzale o los grupúsculos más extremistas de la alterglobalización. En estos momentos, y más allá de los partidos, en el independentismo hay de todo, lo mejor y lo peor de cada casa. La buena noticia es que los friquis y los fanáticos ya no tienen el monopolio del proyecto ni del discurso.
Pero los impresentables pueden ser ruidosos, si se lo proponen. Y pueden lograr protagonismo fácil, si escogen bien el momento. Así ocurrió el pasado viernes, cuando un grupo de jóvenes –sería bueno saber cuántos de ellos estudiantes– boicoteó una conferencia de Rosa Díez en la facultad de Ciencias Políticas de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Es notorio que estoy en las antípodas de lo que piensa y propaga la máxima dirigente del partido UPyD, pero no me permito trampas con las reglas básicas del juego democrático. Díez puede y debe exponer sus ideas con libertad, también aquellas que incluyen falacias sobre la realidad social catalana. Ello debe ser así siempre, incluso sabiendo que no existe nada parecido a una mínima simetría; quiero decir que sería extraño que un dirigente independentista pudiera explicar tranquilamente sus argumentos en universidades de Madrid u otras ciudades españolas. Por otro lado, los boicoteadores de Díez han dado de Catalunya y del independentismo una imagen pésima, manchada de intolerancia. Por eso son rematadamente estúpidos, porque se creen héroes cuando sólo marcan goles en propia puerta. Y la estupidez no suma. Además, han regalado a Díez un ejemplo perfecto para ilustrar sus tesis engañosas.
Para los puros e iluminados (del independentismo catalán, del españolismo, del socialismo, o de lo que sea), todo aquel que no encaje en su reducido esquema debe ser insultado y proscrito. Hace unos días, estos mismos totalitarios que pululan por la UAB intentaron impedir una charla del ex lehendakari Ibarretxe, demasiado pactista para su gusto. Por suerte, Catalunya no se reduce a estos cuatro "guardianes de la revolución", que dicen hablar en nombre "del poble català". El miércoles por la noche, el programa de TV3 Banda ampla nos mostró a unos universitarios muy diferentes, debatiendo sobre la independencia de Catalunya con tranquilidad, inteligencia y respeto. Fue un ejercicio democrático de pulcritud ejemplar. Es con estos jóvenes –y no con los que impiden hablar al adversario– que vamos a construir un país más libre, más respetado y con más oportunidades para todos.
Francesc-Marc Álvaro
07 de març 2010
06 de març 2010
UN GAT ESVENTRAT
Ahir vaig veure un gat mort al bell mig de l’autopista. Mort i rebregat, com solen quedar els gats atropellats. He sentit dir que els gats s’espanten amb els fars i que de sobte es queden quiets i aleshores són atropellats. El gat esventrat per haver-se espantat pels fars. També nosaltres tenim por d’alguns fars i per culpa de quedar-nos quiets ens passa la màquina per sobre, i ens quedem tirats en qualsevol racó de món, sense saber què fer o a on anar, o potser morts en la pitjor de les circumstàncies. Fa alguns dies que intento reflexionar sobre la fragilitat. Sobre la força i la fragilitat que tenim i que patim, que ens exalta i que els deixa paralitzats. No semblem els mateixos, però som els mateixos que fem heroicitats i que ens podem a tremolar. Els mateixos que escrivim amb la força de les ventades i les marees i després ens quedem mirant un gat destrossat, els mateixos que alcem imperis impensables i després una paraula que ens diuen ens deixa ben desconcertats. Força i fragilitat, juguem amb el món com si fos una pilota de platja i encabat depenem d’un gest, d’un sms que mai no acaba d’arribar, d’una paraula amable; i som els mateixos que empenyem el destí al capdavant d’un exèrcit invencible. Els estels i el fangar fa paüra pensar com d’aprop estan. Sentir que som immortals i veure el gat que s’ha quedat quiet: i tot plegat, enmenys d’un minut de temps. El cos ple de perills i l’ànima d’immensitats, la mala salut de ferro i el sentiment que no encaixa i que tot ho fa trontollar. Cada dia que passa ens va posant més al davant de tota la cruesa que ens perotoca i que projectem, i la visió d’aquesta cruesa no ens torna més savis, com tot el que hem conegut fins ara, sinó que ens deixa més paralitzats, com el gat davant dels fars. No sé si un horror ve cap a nosaltres i ens passarà per sobre deixant-nos fets una piltrafa. Sí sé que a partir d’una certa edat, i d’una certa interioritat, el que vas descobrint no t’és de cap utilitat i a partir d’aquell moment has de carregar-ho, carregar amb el que saps de nou, que no és gens agradable. Un gat esventrat al mig de l’autopista no és cap lliçó de res ni se’n pot elevar cap metàfora. Podríem ser nosaltres, i de fet hem estat nosaltres en situacions no tan tràgiques, però igual d’incomprensibles. Tampoc això no és cap metàfora de res i simplement passa. Hi penses una estona, en silenci. Després algú diu alguna cosa, el cotxe arriba a lloc o reps una telefonada. I un altre assumpte centra el teu interès, però ja mai més és com si no hagués passat res.
Salvador Sostres
Ahir vaig veure un gat mort al bell mig de l’autopista. Mort i rebregat, com solen quedar els gats atropellats. He sentit dir que els gats s’espanten amb els fars i que de sobte es queden quiets i aleshores són atropellats. El gat esventrat per haver-se espantat pels fars. També nosaltres tenim por d’alguns fars i per culpa de quedar-nos quiets ens passa la màquina per sobre, i ens quedem tirats en qualsevol racó de món, sense saber què fer o a on anar, o potser morts en la pitjor de les circumstàncies. Fa alguns dies que intento reflexionar sobre la fragilitat. Sobre la força i la fragilitat que tenim i que patim, que ens exalta i que els deixa paralitzats. No semblem els mateixos, però som els mateixos que fem heroicitats i que ens podem a tremolar. Els mateixos que escrivim amb la força de les ventades i les marees i després ens quedem mirant un gat destrossat, els mateixos que alcem imperis impensables i després una paraula que ens diuen ens deixa ben desconcertats. Força i fragilitat, juguem amb el món com si fos una pilota de platja i encabat depenem d’un gest, d’un sms que mai no acaba d’arribar, d’una paraula amable; i som els mateixos que empenyem el destí al capdavant d’un exèrcit invencible. Els estels i el fangar fa paüra pensar com d’aprop estan. Sentir que som immortals i veure el gat que s’ha quedat quiet: i tot plegat, enmenys d’un minut de temps. El cos ple de perills i l’ànima d’immensitats, la mala salut de ferro i el sentiment que no encaixa i que tot ho fa trontollar. Cada dia que passa ens va posant més al davant de tota la cruesa que ens perotoca i que projectem, i la visió d’aquesta cruesa no ens torna més savis, com tot el que hem conegut fins ara, sinó que ens deixa més paralitzats, com el gat davant dels fars. No sé si un horror ve cap a nosaltres i ens passarà per sobre deixant-nos fets una piltrafa. Sí sé que a partir d’una certa edat, i d’una certa interioritat, el que vas descobrint no t’és de cap utilitat i a partir d’aquell moment has de carregar-ho, carregar amb el que saps de nou, que no és gens agradable. Un gat esventrat al mig de l’autopista no és cap lliçó de res ni se’n pot elevar cap metàfora. Podríem ser nosaltres, i de fet hem estat nosaltres en situacions no tan tràgiques, però igual d’incomprensibles. Tampoc això no és cap metàfora de res i simplement passa. Hi penses una estona, en silenci. Després algú diu alguna cosa, el cotxe arriba a lloc o reps una telefonada. I un altre assumpte centra el teu interès, però ja mai més és com si no hagués passat res.
Salvador Sostres
05 de març 2010
03 de març 2010
Aquella dona casada
Quna era més jove, o molt jove, per dir-ho potser d’una manera menys inexacta, vaig tenir algunes aventures amb dones casades. Recordo especialment una d’aquestes dones, no era de Barcelona però venia un cop a la setmana a la ciutat. Sopàvem. Després anàvem a l’habitació de l’hotel on s’estava. Li agradava de fer-ho mentre telefonava al seu marit per dir-li bona nit. Jo era relativista i jovial, estava plenament immers en la meva etapa socialista. Escrivia llibres en castellà. Lucía. De matinada deixava l’hotel i tornava cap a casa. Em sentia l’heroi de l’antifaç, omnipotent, immortal. Ara m’he casat i recordo amb horror algunes d’aquelles escenes. He après que no puc amb tot, que és enlluernadora la nostra fraglitat, i he modificat amb escreix el meu concepte d’heroicitat. Que tots podem ser algun dia el marit enganyat és una sensació amb què has d’aprendre a viure quan et cases amb la més bella i la més intel·ligent de la festa. Aquesta humiliació amb què de sobte podries trobar-te sol i derrocat, i no sabries què fer ni on anar. Aquest atac massiu contra les fibres amoroses. Ara m’avergonyeix haver estat còmnplice d’aquella barbàrie. El seu marit era un imbècil però se l’estimava. Ella era bonica i seductora i tenia aquesta crueltat tan femenina, amb l’afegit sàdic de voler fer-ho mentre parlava amb ell per telèfon. Al final es van separar però em sembla que el pobre home mai no va conèixer la devastació que es produïa cada nit que la seva dona dormia a Barcelona. Als nois més joves us dic: sempre hi ha un dia en què la veritat sobre les teves limitacions t'és minuciosament mostrada, i aquell dia lamentes el mal que vas fer pensant que eres més fort i més llest que els altres. Hi ha un penediment que sempre arriba tard i ja no hi ha res a fer, però volia deixar clar el meu. Aquella devastació de cossos incendiats, ella en tenia 34 i jo 23 i va ser una de les moltes maneres que vaig tenir de descobrir el món des de l’arrogància amoral de l’ètica del plaer i el jo, sense cap consciència profunda dels altres. Ara m’avergonyeix haver participat d’aquell insult extraordinari, i no només per la constatació que l’insultat podria ser jo sinó perquè he vist pots acabar amb la vida d’un home si dispares al centre del seu amor. Perquè sé com estimo la meva dona i el que hi ha en joc. Perquè sé com cau el teló quan el teu personatge mor, i m’indigna la crueltat, la violència de les dones. Aquest quirúrgic fer mal, aquesta capacitat de destruir el món tantes vegades com siguin capaces d’imaginar-se’l.
Salvador Sostres
Quna era més jove, o molt jove, per dir-ho potser d’una manera menys inexacta, vaig tenir algunes aventures amb dones casades. Recordo especialment una d’aquestes dones, no era de Barcelona però venia un cop a la setmana a la ciutat. Sopàvem. Després anàvem a l’habitació de l’hotel on s’estava. Li agradava de fer-ho mentre telefonava al seu marit per dir-li bona nit. Jo era relativista i jovial, estava plenament immers en la meva etapa socialista. Escrivia llibres en castellà. Lucía. De matinada deixava l’hotel i tornava cap a casa. Em sentia l’heroi de l’antifaç, omnipotent, immortal. Ara m’he casat i recordo amb horror algunes d’aquelles escenes. He après que no puc amb tot, que és enlluernadora la nostra fraglitat, i he modificat amb escreix el meu concepte d’heroicitat. Que tots podem ser algun dia el marit enganyat és una sensació amb què has d’aprendre a viure quan et cases amb la més bella i la més intel·ligent de la festa. Aquesta humiliació amb què de sobte podries trobar-te sol i derrocat, i no sabries què fer ni on anar. Aquest atac massiu contra les fibres amoroses. Ara m’avergonyeix haver estat còmnplice d’aquella barbàrie. El seu marit era un imbècil però se l’estimava. Ella era bonica i seductora i tenia aquesta crueltat tan femenina, amb l’afegit sàdic de voler fer-ho mentre parlava amb ell per telèfon. Al final es van separar però em sembla que el pobre home mai no va conèixer la devastació que es produïa cada nit que la seva dona dormia a Barcelona. Als nois més joves us dic: sempre hi ha un dia en què la veritat sobre les teves limitacions t'és minuciosament mostrada, i aquell dia lamentes el mal que vas fer pensant que eres més fort i més llest que els altres. Hi ha un penediment que sempre arriba tard i ja no hi ha res a fer, però volia deixar clar el meu. Aquella devastació de cossos incendiats, ella en tenia 34 i jo 23 i va ser una de les moltes maneres que vaig tenir de descobrir el món des de l’arrogància amoral de l’ètica del plaer i el jo, sense cap consciència profunda dels altres. Ara m’avergonyeix haver participat d’aquell insult extraordinari, i no només per la constatació que l’insultat podria ser jo sinó perquè he vist pots acabar amb la vida d’un home si dispares al centre del seu amor. Perquè sé com estimo la meva dona i el que hi ha en joc. Perquè sé com cau el teló quan el teu personatge mor, i m’indigna la crueltat, la violència de les dones. Aquest quirúrgic fer mal, aquesta capacitat de destruir el món tantes vegades com siguin capaces d’imaginar-se’l.
Salvador Sostres
01 de març 2010
Pensant en verd...
Cientos de megavatios eólicos se desperician por culpa de las centrales nucleares, según Greenpeace
25 de febrero de 2010
La energía eólica ha vuelto a batir su propio récord de generación de electricidad: 12.902 MW a las 11:20 de ayer, 24 de febrero. Greenpeace recuerda que, sin embargo, no toda la energía limpia y gratuita que el viento está proporcionando estos días se ha podido aprovechar, ya que la falta de flexibilidad de las centrales nucleares para modular su producción según varía la demanda ha obligado a Red Eléctrica (REE) a ordenar la parada de cientos de molinos que estaban funcionando perfectamente.
En la madrugada del día 24, REE tuvo que dar la orden de parada de 800 MW de energía eólica durante varias horas, indica Greenpeace en un comunicado. Así, a la 1:30 la energía eólica estaba proporcionando 11.961 MW (un 44,5% de los 26.674 MW de la demanda total a esa hora). Tras la orden de REE, en tan sólo veinte minutos la eólica había bajado su producción a 10.852 MW, prueba de la alta flexibilidad de la eólica.
La producción eólica se mantuvo por debajo de lo que podría haber proporcionado hasta las 6:30, cuando volvió a alcanzar 11.547 MW. Una situación similar se ha vivido en la madrugada de hoy, 25 de febrero, entre las 2:30 y las 6:30, con unos 1.000 MW eólicos desconectados a la fuerza. Esta potencia desperdiciada equivale a más del doble de la potencia de la central nuclear de Garoña.
La organización ecologista hace hincapié en que, mientras tanto, durante todos estos días la producción nuclear se ha mantenido invariable en 7.372 MW, ajena a las oscilaciones de la demanda y a la disponibilidad de energías renovables. Todo lo contrario que las centrales térmicas de gas y de carbón, que han reducido su producción al mínimo técnico para permitir el aprovechamiento de la energía renovable, gratuita y limpia.
Greenpeace critica que el Gobierno, en vez de apoyar las renovables y reducir las nucleares, está poniendo cada vez más obstáculos a las renovables. Señala como el mayor de ellos el registro de preasignación, "un embudo que limita la cantidad de potencia renovable que se puede instalar, cuya finalidad es favorecer los intereses de las eléctricas para que sus centrales térmicas no pierdan demasiadas horas de funcionamiento por culpa de las renovables".
El próximo mes de junio, el Gobierno deberá presentar un nuevo plan de energías renovables con objetivos para 2020. Greenpeace propone que al menos un 50% de la electricidad anual que se consuma en España sea renovable para esa fecha.
El mayor obstáculo
"La energía nuclear es actualmente el mayor obstáculo para el aprovechamiento de la energía renovable que ya está disponible. Es urgente adelantar el calendario de cierre de las centrales nucleares para poder aprovechar plenamente las renovables. Son las renovables las que ahorran CO2 al sustituir a las centrales térmicas, algo que las nucleares no pueden hacer debido a su rigidez", ha declarado José Luis García Ortega, responsable de la campaña Cambio climático y Energía de Greenpeace.
Además de ahorrar CO2, las renovables ahorran dinero al sistema. Estos días de mucho viento y agua en que la producción renovable es sistemáticamente mayor de la mitad de la demanda, la electricidad es más barata que nunca, indica Greenpeace. "Ayer, el precio medio ponderado del mercado eléctrico ibérico fue de tan sólo 17 céntimos/kWh (el año pasado el precio medio anual osciló entre los 37 y los 42 céntimos/kWh)").
Las renovables proporcionan cada vez más energía: en 2009 el 26% de la electricidad consumida en España fue renovable, el 14% eólica, mientras que la nuclear aportó el 19%. Gracias a las renovables, la demanda de gas natural bajó un 10,5% en 2009 respecto a 2008 y las centrales térmicas de carbón han estado más tiempo paradas que funcionando.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)