ME AND LADY GAGA

SUPER JORDAN

Brutal!

TRUE TOMMY

Tampoc és que sigui un fan del tio aquest, però tot i que té pinta de nazi, sembla que no ha fet res del que diuen...

TOMMY...

Oprah Winfrey, en uno de sus programas más recientes, entrevistó a Tommy Hilfiger, el diseñador de la ropa que lleva su nombre.En el show, Oprah le pregunta si de verdad él había hecho el siguiente comentario:

'Si yo hubiera sabido que los negros americanos, los judíos, los latinos, españoles, venezolanos, cubanos, los argentinos, chilenos, mexicanos, bolivianos, peruanos y los asiáticos comprarían mi ropa, no la hubiese diseñado tan buena. Desearía que ese tipo de gente no comprara mi ropa, pues está hecha para gente caucásica, de clase alta... y desearía dársela mejor a los cerdos…'

Ante la pregunta de Winfrey de si él había hecho tan cruda afirmación, Hilfiger respondió con un simple y escueto "SI".
También admitió su odio por los judíos y su admiración por Hitler.

Inmediatamente después, Oprah le exigió que abandonara su show.

SER MÁS QUE UN CLUB

No siempre puede ser, y ayer no pudo ser. Perdimos. Estábamos tan acostumbrados a ganar, a poder con todo y a ser tan netamente superiores a los demás que casi podría decirse que perder nos pilló por sorpresa. Fue una lástima. Hay que decir que el Ínter se administró con eficacia y que el Barça no estuvo brillante. Quizá habría que decir, por ser incluso más justos y más sinceros, que ya hace algunos días que el Barça no está fino, que parece cansado -es normal- y que todo le cuesta mucho más de lo que solía costarle.

De todos modos, la ventaja de ser más que un club, y de jugar más por unos ideales que sólo por un resultado, tal como convierte las victorias en más eufóricas, convierte también los fracasos en menos amargos. Ayer perdimos, es cierto. Y ya no podremos jugar la final del Bernabéu, con la ilusión que nos hacía. Pero también es verdad que cualquier barcelonista, cualquier catalán y cualquier amante del fútbol en general puede sentirse orgulloso del fútbol de este equipo. Del honor que representa pertenecer a una familia que cree en la belleza y en el talento, que lo practica, y que jugando no sólo empuja a una afición sino a todo un pueblo.

El Barça no estará en mayo en el Bernabéu y es una pena porque hubiera sido bonito ganar allí y ver la cara que se les hubiera puesto a los que dicen que ellos no mezclan jamás el fútbol con política. Muchos lectores me van educadamente a invitar -educadamente o no tanto- a que me coma mis dos artículos anteriores, y tienen todo el derecho del mundo a hacerlo. Pero sin querer que suene a excusa, porque cuando se pierde se pierde, lo que tiene de ser del Barça es que a pesar de los resultados una idea más grande que las circunstancias continua brillando y permanece.

Ayer perdimos, es cierto, pero una afición y un país tienen más motivos para estar orgullosos que tristes, y esto va, naturalmente, más alláde lo deportivo. Ayer perdimos, es cierto, pero los miles de niños del mundo que viven bajo la protección de Unicef continuaron ganando porque el Barça es el único club del mundo que no sólo no cobra por llevar publicidad en la camiseta sino que paga por llevar el nombre de Unicef, y lo que paga sirve para desarrollar proyectos solidarios con los niños más necesitados en los cinco continentes.

Ayer perdimos pero el proyecto que nos ha traído hasta aquí continua vigente y continua siendo el mejor del mundo. Ayer perdimos pero sabemos que para ganar la próxima vez no hacen falta ni fichajes ni posturitas ni revoluciones ni nada más que seguir siendo fieles a nosotros mismos.

Todo esto, muy pocos pueden decirlo.

FORÇA BARÇA!

Stephen Hawking, «quasi segur» que hi ha alienígenes

1. • L’astrofísic adverteix que seria perillós contactar amb ells
   

• MÉS INFORMACIÓ

EMILIO LÓPEZ ROMERO
NOVA YORK

«Gairebé segur que existeixen, però el millor és no contactar amb ells». Parlar de vida més enllà de la Terra sempre provoca tot tipus de comentaris, però quan qui ho fa és el científic més famós del món és bo escoltar. Stephen Hawking diu que té elements suficients per pensar que hi ha extraterrestres i adverteix que les conseqüències de tractar d’entaular contacte amb ells serien devastadores per a la humanitat.
«Per al meu cervell matemàtic, els números per si mateixos indiquen que és perfectament racional pensar en alienígenes», assegura l’astrofísic de la Universitat de Cambridge en un documental de la cadena Discovery Channel que s’emetrà el 9 de maig. Hawking afegeix que només ens hem de mirar a nosaltres mateixos per constatar que la vida intel·ligent es pot transformar en alguna cosa «que no voldríem conèixer».
El professor creu que el verdader repte no és intentar contactar amb ells, sinó tractar de saber com són i mirar de descobrir què busquen. Hawking s’imagina que podrien haver acabat amb els recursos del seu planeta i vindrien a la Terra en «naus gegants» per proveir-se i després anar-se’n. «Potser aquests alienígenes tan avançats es van fer nòmades, buscant conquistar i colonitzar qualsevol planeta que estigui al seu abast», elucubra l’astrofísic.
Si hi ha un missatge que el científic repeteix de manera insistent és que el millor seria no relacionar-se amb els extraterrestres. «Si alguna vegada ens visiten, penso que el resultat seria semblant al que va passar quan Colom va arribar a Amèrica. Allò no va acabar gaire bé per als natius americans», recorda Hawking.

L'ANUNCI DE LA SETMANA

LA CANÇÓ DE LA SETMANA

L'ARQUEBISBE TIFETA

Barcelona té molta mala sort amb l’arquebisbe Martínez Sistach, un bisbe mediocre i molt justet, ben poqueta cosa, llesficós i sense cap grandesa espiritual. És un bisme miserable, sense cap coratge, sense cap valentia, el contrari de Jesús, Déu estava encostipat el dia que ell va néixer.

Ahir visitava Barcelona el secretari d’Estat del Vaticà, el cardenal Tarcisio Bertone, que duarnt la missa de beatificació de Josep Tous es va adreçar en català als assistents i a les autoritats, i va haver de sentir encabatcom aquest Sistach tifeta se li adreçava en castellà donant una imatge patètica. Si tot el que sap fer Martíenz Sistach en favor de l’Església catalana és adreçar-se en castellà a un senyor italià que fa l'esforç de parlar en català, cal dir que es tracta d’un arquebisbe que no té ni l’alçada intel·lectual ni cultural, ni el lideratge que la nostra Església necessita. Aquest pobre home hauria de ser immediatament substituït. Sistach s’ha caracteritzat sempre per ser un covard, per riure per sota el nas, i per no donar mai la cara d’una manera clara.

Pel que fa a capacitat de lideratge i el seu nivell intel·lectual, es pot fer un paral·lelisme entre el nivell de Montilla i de Sistach, si bé és cert que, tot i que sigui estrany que ho digui jo, Montilla ha donat considerablement més la cara per Catalunya que aquest bisbe. Tampoc és que això vulgui dir gaire, però cal reconèixer la veritat.

Catalunya necessita que una gran ventada s’endugui les tristes figuretes que malmeten el seu paisatge, i que una nova era de dignitat sigui ben aviat inaugurada per persones que estiguin a l’alçada de les necessitats de la nació i no aquesta llarga llista d’incapacitats que tenim ara.

Salvador Sostres

LA CANÇÓ DE LA SETMANA

moments iphone

MOMENTS

Viva El Rey!

Pujol diu que la Casa Reial i el Govern central "pressionen" perquè les personalitats dissimulin la seva catalanitat

1. • Ferran Adrià afirma que Catalunya necessita més personalitats que beneficiïn la societat
   

L'expresident de la Generalitat Jordi Pujol ha afirmat que esportistes d'elit catalana i altres personalitats han rebut "pressions" de la Casa Reial i de governs centrals perquè no facin grans manifestacions de catalanitat, fins i tot sota amenaces.

Durant un debat del centre d'estudis que porta el seu nom, i que ha mantingut amb el cuiner Ferran Adrià, l'exmandatari ha subratllat que "no sempre és fàcil fer aquesta presentació de catalanitat", perquè en alguns casos la pressió que reben és difícil de resistir.

Pujol ha concertat l'origen de les pressions: "Des de la Casa Reial fins als governs espanyols, que intenten que això quedi com més dissimulat millor". "En més d'un cas, i no diré noms, sobretot del món de l'esport, se'ls ha dit bé clarament: 'Escolti, si vostè fa moltes manifestacions de catalanitat, aquella beca que té o aquell estudi se li retirarà", ha afegit.

Exportar la catalanitat

L'expresident ha demanat a Adrià i a la resta de grans catalans internacionals que exportin la seva catalanitat, encara que ha respectat que també es vulguin presentar com a espanyols. "Una mica d'esforç heu de fer", ha dit, dirigint-se al cuiner, però ha reiterat que se'ls dificulta introduir la catalanitat en la seva pròpia imatge.

Jordi Pujol els ha demanat que ofereixin una imatge "positiva i no conflictiva" de Catalunya, perquè aquesta és la manera que convé de ser vistos al món, i ha dit que la visió catalana a l'estranger s'ha degradat últimament.

La imatge internacional

En aquest sentit, ha destacat la influència de la premsa en la imatge internacional. Així, ha explicat que una manera de sortir en portada d'un gran diari pot ser haver patit un atemptat, però una altra és ser portada del The New York Times per la qualitat del treball, com li va passar a Adrià.

El xef ha recordat que el seu punt d'inflexió per projectar-se en el món va ser precisament aparèixer en el rotatiu novaiorquès el 2003, i ha assegurat que fets com aquest han condicionant la seva trajectòria, ja que mai ha tingut estratègies de comunicació i màrqueting.

No obstant, Adrià creu que Catalunya necessita una estratègia per aprofitar oportunitats. Ha proposat treure més partit de la marca que aporten els triomfadors, com el jugador dels Lakers Pau Gasol. A més, ha recordat que el País Basc s'ha avançat a Catalunya a crear una escola d'alta cuina, que s'està construint a prop de Sant Sebastià. Ha elogiat el projecte basc, i ha defensat que ell mateix hagi acceptat presidir el Consell Assessor.

^_^

No sabemos que le estaría pasando por la cabeza a Rasheed Wallace para realizar esta inverosímil acción. El pivot de los Celtics se solidarizó con su rival...!y les regaló dos puntos!.

Todo ocurrió en el último cuarto del partido entre Boston y Chicago cuando el equipo de Wallace estaba a tan sólo tres puntos de los Bulls. Los Celtics acabarían cayendo por 101-93 y Wallace se marchó siendo el protagonista desafortunado de la noche.

LA CANÇÓ DE LA SETMANA

cocodrils...

Austràlia

MOMENTS

MASSA TEMPS PER DONAR VOLTES

Si fa temps que tens un enemic o una revenja pendent, o notes que la teva vida gira al voltant d’una relació amor-odi amb o contra algú, allunya-te’n tant com puguis. A l’enemic, la manera més fàcil de guanyar-lo és amb l’oblit, les revenges depenen més de la història i de la casualitat que no pas de la teva ira: ja te la serviran, l’ocasió, i ben freda. Fins aquí suposo que tothom hi està d’acord. Més o menys d’acord. Després hi el cas més perillós i més difícil de veure. Les realcions amor-odi són molt embolicades. Ja ho dic d’entrada perquè no en quedi cap dubte: l’única solució és fugir-ne a tota velocitat. No és una solució ideal, però no n’hi ha cap altra. Sobretot si no vols morir atrapat en aquesta mena d’estúpid joc. Les relacions d’amor-odi, per començar, no són ben bé d’amor-odi, sinó més aviat d’obsessió-odi. Cal aclarir també que el contrari de l’amor no és l’odi sinó la indiferència, i que odiar és, en certa manera, una manera d’estimar. La manera fosca d’estimar. L'odi és la part obscura de l’amor. Aquesta mena de relacions són sempre malatisses, i encara que semblin inevitables, de fet no ho són. És molt freqüent que es donin entre un noi i una noia que de tant en tant tenen sessions de sexe explosives però que després un dels dos no pot suportar l’altre. També són freqüents entre un pare o una mare molt dominants i amb èxit empresarial i un fill o filla que mira de superar-los -d’obtenir la seva aprovació i el seu afecte, al capdavall- sense sortir-se’n gaire. Són relacions terribles, que desgasten el cos i l’ànima, que ens converteixen en molt més miserables del que seríem en condicions normals, que ens fan jugar a un joc que no és el nostre i tot plegat fins l’humiliant fet final d’adonar-te que has acabat assumint tots els defectes i totes les misèries de la persona que tant t’irritava justament per culpa d’aquestst defectes i d’aquestes misèries. Tant de temps odiant aquella persona, tant de temps obsessionat amb aquella persona, que quan tens l’oportunitat de comportar-te com ell o com ella, hi caus de quatre grapes. I així, les noies que es queixaven de la poca atenció del seu noi, són igual o més cruels amb els nois que passats els anys vénen a estimar-les; i així, els fills que tantes lliçons donaven a llurs pares sobre com dur el negoci familiar o les relacions humanes acaben reproduint exactament el mateix esquema i la mateixa actitud, i normalment sense el talent de la generació anterior.

Quan duguis molt de temps donant voltes en cercle, para. És millor que la teva vida no hagi tingut sentit durant tot aquest temps que no que, intentant justificar tot aquest temps, continuis obstinat, fosc i obsessiu i que la teva vida no tingui sentit mai més.

Salvador Sostres

Best Ad Ever

Espectacular l'anunci, llástima que hi surti el Madrid..

http://www.youtube.com/watch?v=tEqJV1acgN4

LA CANÇÓ DE LA SETMANA

MOMENTS

ESTIMAT AMIC (BIS)

També podria dir-te tot el contrari. Que l’amor boscà, salvatge és l’únic que ens fa sentir vius i que la vida només té sentit en aquests moments de descàrrega de passió pura. En aquests moments de viure incendiàriament, sense barret i sense repòs, d’aquí cap allà com les grans i magnífiques ventades, tan imponents. També podria dir-te que, en el fons, no té gaire importància si la noia és real o projectada, perquè en el fons res que no sigui una nostra projecció no té cap mena d’mportància. Les noies, els bars, els hotels, qualsevol circumstància s’engrandeix i s’eixampla si el nostre relat previ la sustenta i no té el menor inetrès sense metàfora. Vivim perquè les coses ens importin, vivim perquè l’amor ens arrasi. Som carn de canó dels dies i les nits, i el nostre destí és lliurar-nos a totes les expectatives i exprimir totes les emocions. Som substància lírica. És de covards no atendre el crit selvàtic de la pura vida, i si bé és cert que de cada estimball passional te n’aixeques més cínic i més feble, també ho és que la manera més deshonrosa d’anar morint és esquivant els abismes.

Som aquest arc tensat dels sentiments. Som herois i no gestors, i encara no siguin cavalllers i siguin molins el que compta és l’actiutd, i el que sí que és segur és que nosaltres som soldats. El que compta és l’actitud, la metàfora que projectem, la filigrana amb què som capaços de fer el món més bonic. El rastre d’amor que som capaços de deixar, la lluminositat que escampem encara que sigui estavellant-nos una vegada i una altra.

També podria dir-te que la vida és romàntica i que en amor i en literatura i en qualsevol altre afer sempre ens adrecem, de fet, cap a alguna classe d’impossibilitat; sempre cap al rocam -més o menys dissimulat- i al fons ens espera, impassible, la mort. “Amor impossible” és una redundància. Tot és impossible, efímer, profundament dolorós. En tot morim i tot ens mata, i no hem vingut al món a guanyar sinó a fer-ho bonic. Com Jesucrit, que el que importà no fou el resultat, sinó l’estil. L’estil que encara avui guia la humanitat, o que hauria de guiar-la si vol salvar-se.

Què es podria esperar de nosaltres si no ens haguéssim deixat dur, tantes vegades, per aquest amor que tot ho devasta? Quina generositat no hem après d’aquests inferns? Quina informació rellevant no hem après de tant caure després de cridar sense resposta el seu nom? És normal, i fins i tot raonable, que passi el temps i ens mirem de protegir, perquè l’angoixa és realment una de les pitjors sensacions, una de les més feridores. Però de veritat només n’hi ha una i viu tremolant en el batec de l’amor ardent, brutal, i sovint ben fosc.

La vida penja d’un fil, es cert, però només és possible convocar la meravella estirant aquest fil d’or, fins a fer brotar el prodigi. És cert que correm el risc de trencar-lo i de caure tan baix que més baix no es pugui caure. Però també ho és que sense risc ni abisme, cap llum serà nostra, ni podrem deixar res de valuós rere els nostres passos, ni la nostra vida haurà tingut cap sentit ni cap honor. Gastem amb glòria els nostres dies, i que ningú pgui dir de nosaltres, quan molts nys passin, que vam desatendre els anys que ens foren concedits.

Salvador Sostres

MOMENTS

L'ANUNCI DE LA SETMANA

ESTIMAT AMIC

Fa dies que parlem d’amor, i d’altres coses que com una trampa es disfressen d’amor i no ho són. I fan que acabem arrossegant-nos d’impotència i de de dolor, d’incomprensió. Aquesta tristesa que ens causa el món quan deixa d’assemblar-se’ns. Qui podria donar lliçons infal·libles? Ningú. En amor, no s’arriba mai a una maduresa perdurable, que es pugui desentendre de les circumstàncies. Podem tenir la sort d’estimar i de ser estimats com volem i per qui volem, i pot ser que aquesta sort ens duri per sempre. Però si no fos així, la calma, la maduresa que ens sembla tenir quan tot funciona, desapareix quan patim, i quan encabat de patir tant ens enfrontem a la propera conquesta, amb pràcticament les mateixes possibilitats de tornar a equivocar-nos. Per tant no entenguis que et parlo des d’un pretès pla de superioritat sinó més aviat des d’unes circumstàncies afortunades. I amb la serenor i la distància que lògicament proporcionen aquestes circumstàncies.

La sentència del professor Colomer segons la qual no hem d’allitar-nos amb dones que tinguin més problemes que nosaltres em sembla lúcida i prudent. És com posar-se el cinturó de seguretat quan vas en cotxe. No t’estalvia accidents però sí que sovint fa que no en siguin tan tràgiques les conseqüències.

Hi ha un parell de normes més, també ben higièniques: la primera, triar les dones per tal com són i les veus, i no per tal com t’agradaria que fossin, i no per tal com tu creus que acabaran sent un cop les hagis moldejades. La redempció només funciona a les novel·les i a les cançons del Sabina. I en tot cas ja no tenim ni l’edat ni la força -ni la paciència- de quan aquestes cançons i aquestes novel·les van fascinar-nos, i per tant l’estimball és el final més probable, quasi inevitable.

La segona és que coneguis amb total precisió -amb quirúrgica precisió, com diu Baudelaire- els seus defectes: el pitjor escenari possible. I que només et comprometis amb aquesta noia si pots suportar-los, i fins i tot estimar-los, aquests defectes, i no d’una manera metafòrica o literària, sinó ben tangible.

Abans de continuar amb totes aquestes consideracions vull deixar clar que ja sé que a ningú no se li pot demanar que triï de qui s’enamora, i que les picors ens vénen sempre de la manera més inesperada. Ja sé que totes aquestes teories, perfectament raonables d’altra banda, jo sóc el primer que me les he saltades moltes vegades, però especialment en els moments de més febre em sembla que és important que algú ens recordi algunes coses.

Per exemple, que els impulsos que sentim, els més foscos, els més inevitables, els que més dolor, al final, sempre ens causen, depenen només de nosaltres. I que elles són tan sols una pantalla on nosaltres hi projectem les nostres fantasies i el nostre morbo. Sovint no sabem explicar-ho amb paraules: ni nosaltres mateixos, que ens passem la vida explicant-ho tot amb paraules. De fet, hi projectem fons tan baixos del nostre ésser, en aquestes noies, que ens espanta conèixer-nos així i ni ens atrevim a verbalitzar-ho. En aquesta mena d’amor ella no existeix, allò que fa que tu perdis el cul per ella no existexi i de fet ens enamorem de nosaltres mateixos, un nosaltres en la versió més gore, i tot per persona interposada. Per això quan la tensió es relaxa i s’enecenen els llums de la realitat, cauen les màscares -les nostres màscares amb què vam disfressar-les- i la vulgaritat que descobrim és tan rodona i buida que no podem suportar-la.

L’amor que funciona i que ens fa créixer, l’amor que ens aporta la fonda alegria de cada dia i que ens fa sentir en pau amb el món, no sol costar-nos cap preu ni cap mutilació; ni ens fereix ni és maleït ni fa que ens haguem d’arrossegar adolorits com gossos a punt de dessgnar-se. No ens desperta de matinada. Tot el contrari: ens eleva, ens torna assolellats i no és obscurantista, ni ens torna melancòlics; és antirromàntic i fixa’t que sempre el podem explicar amb paraules. Ella és perfectament reconeixible, amb les seves virtuts i els seus defectes. I podem explicitar en termes claríssims, com si redactéssim una carta comercial, el bé que ens fa i les incomoditats que ens causa.

Per tant, rabeja’t tant com vulguis en la teva situació de ratolí enamorat, de hàmster corrent a la roda, dins la gàbia, però creu-me quan et dic que ella és una fantasia que només viu en la teva imaginació. És la teva Dulcinea, benvolgut senyor don Quixot. No són soldats, són molins. Entenc que l’atracció d’aquest impuls fosc és gairebé més potent que la de la mort, i entenc que et faci sentir estranyament viu sentir-la, encara que d'altra banda et mati. Ulisses tampoc no es va voler perdre els càntics de les sirenes però tingué la prudència d’escolatr-los ben lligat al màstil. El teu màstil és la veritat que jo et dic ara: res del que en ella veus i persegueixes no existeix fora de la teva imaginació. Quan trobis una noia que existeixi, una noia real i no una pantalla, podràs parlar-ne sense neguit, sense aquest nus al coll, sense sentir-te arrasat per dins, en constant erupció. De fet, podràs parlar-hi amb total naturalitat, i no et caldrà parlar-ne tant.

Pere Gimferrer diu que cal "compensar el gòtic fals de tantes dames”. És molt de semiputa adolescent fer-se la gòtica, la fosca, la profunda, i nosaltres hi caiem de quatre grapes perquè ens ajuda a sentir-nos millor. Elles mateixes ens donen l’excusa -no sé si en són conscients o ve amb la bèstia- perquè puguem vestir de profunditat l’impuls elemental que sentim cap a un tros de carn fresca sense cap rellevància poètica. El gòtic fals de tantes dames, aquestes noies que fan tots els papers de l’auca per cridar-nos l’atenció, que tenen l’astúcia de saber-nos fer tots els xantatges. Si et sorprèn que se’ns puguin rifar amb trucs tan simples, recorda que som aquella mena de persones que amb els mateixos defectes, però sense tantes virtuts, funcionaríem molt millor. Hem de compensar el gòtic fals de tantes dames amb una mica de contenció i amb una mica d'intel·ligència, amb una mica de crueltat, amb una mica de sadisme, i assistir amb un cert somrís al sanguinolent espectacle de veure que com aquestes dames es retorcen de dolor quan senten la seva vanitat devaluada. El gòtic fals de tantes dames.

El revers d’aquesta falsedat és l’admiració. La sincera admiració que sentim per les persones que són en alguns o molts aspectes millors que nosaltres. Sense admiració no hi ha respecte, ni amor, ni amsitat. Si no ens admiréssim mútuament, tu i jo, no seríem amics como ho som. I encara que ens hem dit de tot, ens respectem profundament fruit d’aquesta admiració. Bé, en l’amor passa exactament el mateix. Fer el pigmalió té gràcia fins a una certa edat, però després és impossible estimar -i que aquest amor duri- sense admiració. Necessitem noies que en alguns o en molts aspectes siguin millors que nosaltres, molt millors que nosaltres, i que aquesta superioritat no depengui del nostre relat -el relat que sempre fem d’elles- sinó que sigui real i que no la puguem controlar, ni driblar, ni superar. Necessitem un nord per continuar caminant, una tensió peramanent.

És evident que sense elements de ficció, també permanents, no podríem viure. Cadascú té els seus. Jo tinc els restaurants, els hotels, els bars d’hotel, el Tirsa, etcètera. I hi projecto tota classe de passions, frustracions, facsinacions i esperances. Són pantalles molt més dòcils, que mai no se’t tornen en contra. Si generen monstres, aquests monstres es queden sempre dins de la pel·lícula i no ens causen turment, com passa quan la pantalla és una noia que té vida pròpia; i sobretot si és una d’aquelles noies, amb una vida pròpia tan baixa.

No puc dir-te el que has de fer perquè ningú no pot ni dir ni escoltar res en aquestes circumstàncies. Només volia recordar-te qui eres i el teu lloc al mapa. Només volia recordar-te que són molins, i que el món de veritat continuarà sent món i veritat quan la febre baixi, i que per molt que et rebreguis i que t’humiliïs, el teu lloc al món i a la veritat continuarà sent, com ara i com sempre, entre els millors.

Salvador Sostres