Así son los tramos del nuevo IRPF
31 de desembre 2011
24 de desembre 2011
Todos los días 10 hombres se reúnen en un bar para charlar y beber cerveza.
La cuenta total de los diez hombres es de 100 €.
Acuerdan pagarla de la manera proporcional, con lo que la cosa sería más o menos así, según la escala de riqueza e ingresos de cada uno:
§ Los primeros 4 hombres (los más pobres) no pagan nada.
§ El 5º paga 1€.
§ El 6º paga 3€.
§ El 7º paga 7€.
§ El 8º paga 12€.
§ El 9º paga 18€.
§ El 10º (el más rico) paga 59€.
A partir de entonces, todos se divertían y mantenían este acuerdo entre ellos, hasta que, un día, el dueño del bar les metió en un problema:
"Ya que ustedes son tan buenos clientes," les dijo, "Les voy a reducir el costo de sus cervezas diarias en 20€. Los tragos desde ahora costarán 80€."
El grupo, sin embargo, planteó seguir pagando la cuenta en la misma proporción que lo hacían antes.
Los cuatro primeros siguieron bebiendo gratis; la rebaja no les afectaba en absoluto.
Pero qué pasaba con los otros seis bebedores, los que realmente abonan la cuenta?
¿Cómo debían repartir los 20€ de rebaja de manera que cada uno recibiese una porción justa?
Calcularon que los 20€ divididos en 6 eran 3,33€, pero, si restaban eso de la porción de cada uno, entonces el 5º y 6º hombre estarían cobrando para beber, ya que el 5º pagaba antes 1€ y el 6º 3€.
Entonces el barman sugirió que sería justo reducir la cuenta de cada uno por, aproximadamente, la misma proporción, y procedió a calcular la cantidad que cada uno debería pagar.
§ El 5º bebedor, lo mismo que los cuatro primeros, no pagaría nada: (100% de ahorro).
§ El 6º pagaría ahora 2€ en lugar de 3€: (ahorro 33%)
§ El 7º pagaría 5€ en lugar de 7€: (ahorro 28%).
§ El 8º pagaría 9€ en lugar de 12€: (ahorro 25%).
§ El 9º pagaría 14€ en lugar de 18€: (ahorro 22%).
§ El 10º pagaría 49€ en lugar de 59€:(ahorro 16%).
Cada uno de los seis pagadores estaba ahora en una situación mejor que antes: los primeros cuatros bebedores seguían bebiendo gratis y un quinto también.
Pero, una vez fuera del bar, comenzaron a comparar lo que estaban ahorrando.
"Yo sólo recibí un euro de los 20€ ahorrados," dijo el 6º hombre: señaló al 10º bebedor diciendo "Pero él recibió 10!"
"Sí, es correcto," dijo el 5º hombre. "Yo también sólo ahorré 1€; es injusto que él reciba diez veces más que yo."
"Verdad!!" , exclamó el 7º hombre. "¿Por qué recibe él 10€ de rebaja cuando yo recibo sólo 2? Los ricos siempre reciben los mayores beneficios!"
"Un momento!", gritaron los cuatro primeros al mismo tiempo. "Nosotros no hemos recibido nada de nada. El sistema explota a los pobres!"
Los nueve hombres rodearon al 10º y le dieron una paliza.
La noche siguiente el 10º hombre no acudió a beber, de modo que los nueve se sentaron y bebieron sus cervezas sin él. Pero a la hora de pagar la cuenta descubrieron algo inquietante: Entre todos ellos no juntaban el dinero para pagar ni siquiera LA MITAD de la cuenta..
Y así es, los catalanes son los que más pagan porque son los que más riqueza producen, en consecuencia deberían de gozar de mayores ventajas.
La comunidad que paga más impuestos son los que deberían recibir mayores beneficios. Póngales impuestos muy altos, ataquemos por ser los que más producen, y lo más probable es que no aparezcan nunca más. De hecho, es casi seguro que comenzarán a beber en algún bar en el extranjero donde la atmósfera es algo más amigable.
Para quienes comprenden, no es necesaria una explicación.
Para los que no comprenden podemos complicarlo y escribirlo en catalán.
QUE QUEDE CLARO.
04 de desembre 2011
03 de desembre 2011
02 de desembre 2011
01 de desembre 2011
José María García: "Aznar me dijo que había que ayudar al Madrid"
El periodista asegura, en 'El Món a Rac1', que el club blanco "está a punto de dar otro pelotazo"
Barcelona. (Redacción).- El periodista José María García aseguró en el programa El món a Rac1 que el ex presidente del Gobierno José María Aznar le dijo claramente que había "que ayudar al Madrid" después de aprobar la recalificación de los terrenos de la antigua Ciudad Deportiva durante la anterior etapa de Florentino Pérez al frente del club blanco. García también explicó que el candidato socialista en las pasadas elecciones generales, Alfredo Pérez Rubalcaba, es un "ultra sur" que "pierde el norte por los colores", llegando incluso a apoyar a Aznar y enfrentarse a su propio partido para apoyar al Real Madrid.El periodista también aseguró en El Món a Rac1 que el club blanco "está a punto de dar otro pelotazo. Quien tenga dudas de ello que revise la lista de asistentes al palco del Bernabéu el pasado sábado", donde acostumbran a coincidir políticos y empresarios.
24 de novembre 2011
23 de novembre 2011
14 de novembre 2011
10 de novembre 2011
Here Comes the Sun
NY Times, November 6, 2011
By PAUL KRUGMAN
For decades the story of technology has been dominated, in the popular mind and to a large extent in reality, by computing and the things you can do with it. Moore’s Law — in which the price of computing power falls roughly 50 percent every 18 months — has powered an ever-expanding range of applications, from faxes to Facebook.
Our mastery of the material world, on the other hand, has advanced much more slowly. The sources of energy, the way we move stuff around, are much the same as they were a generation ago.
But that may be about to change. We are, or at least we should be, on the cusp of an energy transformation, driven by the rapidly falling cost of solar power. That’s right, solar power.
If that surprises you, if you still think of solar power as some kind of hippie fantasy, blame our fossilized political system, in which fossil fuel producers have both powerful political allies and a powerful propaganda machine that denigrates alternatives.
Speaking of propaganda: Before I get to solar, let’s talk briefly about hydraulic fracturing, a k a fracking.
Fracking — injecting high-pressure fluid into rocks deep underground, inducing the release of fossil fuels — is an impressive technology. But it’s also a technology that imposes large costs on the public. We know that it produces toxic (and radioactive) wastewater that contaminates drinking water; there is reason to suspect, despite industry denials, that it also contaminates groundwater; and the heavy trucking required for fracking inflicts major damage on roads.
Economics 101 tells us that an industry imposing large costs on third parties should be required to “internalize” those costs — that is, to pay for the damage it inflicts, treating that damage as a cost of production. Fracking might still be worth doing given those costs. But no industry should be held harmless from its impacts on the environment and the nation’s infrastructure.
Yet what the industry and its defenders demand is, of course, precisely that it be let off the hook for the damage it causes. Why? Because we need that energy! For example, the industry-backed organization energyfromshale.org declares that “there are only two sides in the debate: those who want our oil and natural resources developed in a safe and responsible way; and those who don’t want our oil and natural gas resources developed at all.”
So it’s worth pointing out that special treatment for fracking makes a mockery of free-market principles. Pro-fracking politicians claim to be against subsidies, yet letting an industry impose costs without paying compensation is in effect a huge subsidy. They say they oppose having the government “pick winners,” yet they demand special treatment for this industry precisely because they claim it will be a winner.
And now for something completely different: the success story you haven’t heard about.
These days, mention solar power and you’ll probably hear cries of “Solyndra!” Republicans have tried to make the failed solar panel company both a symbol of government waste — although claims of a major scandal are nonsense — and a stick with which to beat renewable energy.
But Solyndra’s failure was actually caused by technological success: the price of solar panels is dropping fast, and Solyndra couldn’t keep up with the competition. In fact, progress in solar panels has been so dramatic and sustained that, as a blog post at Scientific American put it, “there’s now frequent talk of a ‘Moore’s law’ in solar energy,” with prices adjusted for inflation falling around 7 percent a year.
This has already led to rapid growth in solar installations, but even more change may be just around the corner. If the downward trend continues — and if anything it seems to be accelerating — we’re just a few years from the point at which electricity from solar panels becomes cheaper than electricity generated by burning coal.
And if we priced coal-fired power right, taking into account the huge health and other costs it imposes, it’s likely that we would already have passed that tipping point.
But will our political system delay the energy transformation now within reach?
Let’s face it: a large part of our political class, including essentially the entire G.O.P., is deeply invested in an energy sector dominated by fossil fuels, and actively hostile to alternatives. This political class will do everything it can to ensure subsidies for the extraction and use of fossil fuels, directly with taxpayers’ money and indirectly by letting the industry off the hook for environmental costs, while ridiculing technologies like solar.
So what you need to know is that nothing you hear from these people is true. Fracking is not a dream come true; solar is now cost-effective. Here comes the sun, if we’re willing to let it in.
09 de novembre 2011
27 d’octubre 2011
Dos amics i una barra
Encara queden al món algunes coses per retrobar el gust de viure. El gust lúdic d'una vida dolça i amable. Solíem viure així, però fa ja potser molts anys. De tant en tant tenim alguna oportunitat de recuperar el tast d'aquells anys. Una barra y dos amics, per exemple. Dos amics celebrant l'amistat i la vida, el plaer de ser dos en aquest món boig i de saber que som on som i que hi som junts i que som invencibles. Dos amics imaginant viatges, parlant del passat o de projectes ben nous. És exactament això, retrobar el gust de viure després d'haver hagut de sentir tan males notícies. La salvació del món serà sempre possible mentre un bon bàrman quedi d'empeus i dos amics puguin parlar algunes hores sense que ningú no els destorbi. Ells seran la llum i l'esperança, l'estel que hi haal fons del camí. Mentre dos amics puguin parlar i riure recolzats a la barra d'un bar, una idea del món, moral i viril, perdurarà i tot serà possible. No hi ha res com un bon bar i un bon amic. No hi ha cap altra sinceritat possible, ni cap estètica superior, ni cap idea del món que es realitzi amb més encant que dos amics parlant de tot i de res a la barra d'un bar; que dos amicss celebrant el gust de viure i que malgrat tot encara són vius i amb ganes de celebrar-ho. El món s'està desfent i cada vegada és més difícil tenir esperança. El món és un forat cada vegada més angost i cada vegada angoixa més pensar en el llarg termini i en com podríem salvar-nos. Els esforços que haurem de fer són difícilment explicables. Difícilment explicables si vols que després es mantingui la calma. Bé. Què hi farem. Tot importa molt menys si ens queda una barra i un amic, tot es digereix millor i s'esborra abans l'ànsia. Som més imaginatius i més bons, més sorprenents, inclús sorprenents per a nosaltres mateixos, i de tot s'emergeix amb més força després d'una nit plàcida -si descomptem la ressaca.
Després la nit s'acaba, tornes a casa, t'adorms i l'endemà tot torna a començar. Penses en la nit anterior, flaixos d'algunes imatges et revénen, i tot et sembla com irreal. Però sempre sabem com retornar a la illa se la nostra felicitat.
Salvador Sostres
Encara queden al món algunes coses per retrobar el gust de viure. El gust lúdic d'una vida dolça i amable. Solíem viure així, però fa ja potser molts anys. De tant en tant tenim alguna oportunitat de recuperar el tast d'aquells anys. Una barra y dos amics, per exemple. Dos amics celebrant l'amistat i la vida, el plaer de ser dos en aquest món boig i de saber que som on som i que hi som junts i que som invencibles. Dos amics imaginant viatges, parlant del passat o de projectes ben nous. És exactament això, retrobar el gust de viure després d'haver hagut de sentir tan males notícies. La salvació del món serà sempre possible mentre un bon bàrman quedi d'empeus i dos amics puguin parlar algunes hores sense que ningú no els destorbi. Ells seran la llum i l'esperança, l'estel que hi haal fons del camí. Mentre dos amics puguin parlar i riure recolzats a la barra d'un bar, una idea del món, moral i viril, perdurarà i tot serà possible. No hi ha res com un bon bar i un bon amic. No hi ha cap altra sinceritat possible, ni cap estètica superior, ni cap idea del món que es realitzi amb més encant que dos amics parlant de tot i de res a la barra d'un bar; que dos amicss celebrant el gust de viure i que malgrat tot encara són vius i amb ganes de celebrar-ho. El món s'està desfent i cada vegada és més difícil tenir esperança. El món és un forat cada vegada més angost i cada vegada angoixa més pensar en el llarg termini i en com podríem salvar-nos. Els esforços que haurem de fer són difícilment explicables. Difícilment explicables si vols que després es mantingui la calma. Bé. Què hi farem. Tot importa molt menys si ens queda una barra i un amic, tot es digereix millor i s'esborra abans l'ànsia. Som més imaginatius i més bons, més sorprenents, inclús sorprenents per a nosaltres mateixos, i de tot s'emergeix amb més força després d'una nit plàcida -si descomptem la ressaca.
Després la nit s'acaba, tornes a casa, t'adorms i l'endemà tot torna a començar. Penses en la nit anterior, flaixos d'algunes imatges et revénen, i tot et sembla com irreal. Però sempre sabem com retornar a la illa se la nostra felicitat.
Salvador Sostres
16 d’octubre 2011
13 d’octubre 2011
10 d’octubre 2011
Una qüestió de dignitat
ANTONI BASSAS
| Actualitzada el 05/09/2011 00:00
Setembre. Torno a desitjar-los bon dia des la contraportada de l'ARA dels dilluns, que té la sort d'ocupar-se de la cara més guanyadora d'aquest país, que és el Barça de Pep Guardiola. Com que aquest cap de setmana no ha actuat, em permeto ocupar-me, excepcionalment, de l'altra cara del país, la de la seva incomoditat existencial, reapareguda amb la sentència del català a l'escola.
Per començar, mirem-nos-ho amb serenitat: Catalunya n'ha passat de molt pitjors i, a diferència del drama de la guerra, l'exili i la dictadura dels nostres pares, res del que passi ara no ens agafa ni captius ni desarmats.
Autoestima també: som al cantó correcte de la història. Malgrat tots els intents d'aniquilació, Catalunya i la seva llengua encara existeixen, mil anys després. Aquells que abracin la causa de la llibertat i de la cultura no poden sinó abraçar la causa de Catalunya.
Persistència: a vegades, cal repetir el que és obvi. Per a nosaltres, l'espanyol és més que un idioma útil per anar pel món, i per a molts de nosaltres, és una llengua de la família, si no la llengua de la família. La seva superioritat demogràfica és tremenda, sense oblidar que estem obligats a saber-lo per llei. Per això tots els catalanoparlants som bilingües. Per això el nostre sistema educatiu garanteix el coneixement del català i el castellà al final de l'ensenyament obligatori. Els catalanoparlants no tenim cap problema amb l'espanyol, sinó amb l'anglès.
Qualsevol que no negui la realitat de Catalunya sap que l'únic problema real és al revés: com garantir el coneixement i l'ús del català de tothom que viu a Catalunya, sobretot ara, quan per a centenars de milers d'immigrants la llengua de la família és l'amazig, l'àrab, l'urdú o l'espanyol de Sud-amèrica. Aquest és el problema i per això la immersió és imprescindible.
Indignació: Catalunya va seguir els procediments previstos a la llei i va votarsí a l'Estatut, malgrat que ja venia retallat pel Congrés, víctima de la calculada histèria política del Partit Popular i l'ànima jacobina del PSOE. Un Tribunal Constitucional desacreditat el va sentenciar políticament i ¿ara resulta que hem d'anar cap enrere? De cap manera. La dignitat passa per un gest excepcional de desobediència. Així s'han comportat altres pobles en el curs de la història, i ara ens toca a nosaltres. (Això sí, no fem escarafalls amb les sentències si després no som capaços d'aguantar una conversa en català o ens dirigim en castellà a un desconegut.)
Fer un pensament: no podem continuar vivint en aquest continu estrès nacional. No podem admetre que Espanya ens tracti com una nosa, que presenti la llengua catalana en termes de conflicte, que ens esgoti fiscalment, que ignori la nostra producció cultural, que hagi arribat a boicotejar-nos comercialment i que, a sobre, alimenti i propagui diàriament la mentida sobre Catalunya, tant se val que parli de llengua o d'impostos. Ja fa massa temps que dura, i tots ho veiem. Les crides al desacatament de la sentència d'aquests dies, o a la insubmissió fiscal mesos enrere, són manifestacions d'un malestar constant que evidencia un problema de fons que no fa més que créixer i que ja no podem ignorar ni llegar a la
pròxima generació: l'única convivència possible amb Espanya és la de dos bons veïns. Catalunya no pot continuar sent tractada amb els mateixos drets que un menor d'edat.
Ser catalans és la nostra manera de ser al món. Massa gent ha patit tortura, presó, exili o mort per preservar la nostra identitat. La resposta que ara donem, i singularment la que donin els partits polítics catalans, és una qüestió de dignitat.
| Actualitzada el 05/09/2011 00:00
Setembre. Torno a desitjar-los bon dia des la contraportada de l'ARA dels dilluns, que té la sort d'ocupar-se de la cara més guanyadora d'aquest país, que és el Barça de Pep Guardiola. Com que aquest cap de setmana no ha actuat, em permeto ocupar-me, excepcionalment, de l'altra cara del país, la de la seva incomoditat existencial, reapareguda amb la sentència del català a l'escola.
Per començar, mirem-nos-ho amb serenitat: Catalunya n'ha passat de molt pitjors i, a diferència del drama de la guerra, l'exili i la dictadura dels nostres pares, res del que passi ara no ens agafa ni captius ni desarmats.
Autoestima també: som al cantó correcte de la història. Malgrat tots els intents d'aniquilació, Catalunya i la seva llengua encara existeixen, mil anys després. Aquells que abracin la causa de la llibertat i de la cultura no poden sinó abraçar la causa de Catalunya.
Persistència: a vegades, cal repetir el que és obvi. Per a nosaltres, l'espanyol és més que un idioma útil per anar pel món, i per a molts de nosaltres, és una llengua de la família, si no la llengua de la família. La seva superioritat demogràfica és tremenda, sense oblidar que estem obligats a saber-lo per llei. Per això tots els catalanoparlants som bilingües. Per això el nostre sistema educatiu garanteix el coneixement del català i el castellà al final de l'ensenyament obligatori. Els catalanoparlants no tenim cap problema amb l'espanyol, sinó amb l'anglès.
Qualsevol que no negui la realitat de Catalunya sap que l'únic problema real és al revés: com garantir el coneixement i l'ús del català de tothom que viu a Catalunya, sobretot ara, quan per a centenars de milers d'immigrants la llengua de la família és l'amazig, l'àrab, l'urdú o l'espanyol de Sud-amèrica. Aquest és el problema i per això la immersió és imprescindible.
Indignació: Catalunya va seguir els procediments previstos a la llei i va votarsí a l'Estatut, malgrat que ja venia retallat pel Congrés, víctima de la calculada histèria política del Partit Popular i l'ànima jacobina del PSOE. Un Tribunal Constitucional desacreditat el va sentenciar políticament i ¿ara resulta que hem d'anar cap enrere? De cap manera. La dignitat passa per un gest excepcional de desobediència. Així s'han comportat altres pobles en el curs de la història, i ara ens toca a nosaltres. (Això sí, no fem escarafalls amb les sentències si després no som capaços d'aguantar una conversa en català o ens dirigim en castellà a un desconegut.)
Fer un pensament: no podem continuar vivint en aquest continu estrès nacional. No podem admetre que Espanya ens tracti com una nosa, que presenti la llengua catalana en termes de conflicte, que ens esgoti fiscalment, que ignori la nostra producció cultural, que hagi arribat a boicotejar-nos comercialment i que, a sobre, alimenti i propagui diàriament la mentida sobre Catalunya, tant se val que parli de llengua o d'impostos. Ja fa massa temps que dura, i tots ho veiem. Les crides al desacatament de la sentència d'aquests dies, o a la insubmissió fiscal mesos enrere, són manifestacions d'un malestar constant que evidencia un problema de fons que no fa més que créixer i que ja no podem ignorar ni llegar a la
pròxima generació: l'única convivència possible amb Espanya és la de dos bons veïns. Catalunya no pot continuar sent tractada amb els mateixos drets que un menor d'edat.
Ser catalans és la nostra manera de ser al món. Massa gent ha patit tortura, presó, exili o mort per preservar la nostra identitat. La resposta que ara donem, i singularment la que donin els partits polítics catalans, és una qüestió de dignitat.
02 d’octubre 2011
22 de setembre 2011
21 de setembre 2011
20 de setembre 2011
19 de setembre 2011
18 de setembre 2011
17 de setembre 2011
16 de setembre 2011
15 de setembre 2011
The Economist: los costes sanitarios en España están en una espiral fuera de control
La revista británica The Economist destaca, en un artículo de su último número, que los costes sanitarios en España son una espiral fuera de control.
En concreto, el semanario pone de relieve que el gasto en saludo crece "representa entre el 30-40% de los presupuestos de los gobiernos regionales en España". Según indica, "los longevos españoles se sienten orgullosos de la atención médica gratuita que disfrutan desde la cuna a la tumba".Pero "las crecientes facturas en medicamentos, por el envejecimiento de la población, la falta de controles de gasto y los escasos ingresos están poniendo a prueba un sistema al borde de la ruptura". Así, The Economist afirma que los costes en salud se duplicarán hasta 2018.
Como solución, la revista propone revisar el modelo de contratación, sobre en la atención primaria, también en los medicamentos. "Los médicos prescriben medicamentos sin preocuparse del coste", indica. Pero cree que no será suficiente.
Además, The Economist da un pequeño tirón de orejas a los políticos. "Sólo unas pocas voces valientes admiten que tienen que elegir entre recaudar más para sanidad o reducir los servicios gratuitos".
14 de setembre 2011
13 de setembre 2011
06 de setembre 2011
CARTA D'UN METGE A CATALUNYA
Em despedeixen.
A partir del dia 1 d'agost no podré atendre'ls més a causa de les retallades pressupostàries a sanitat projectades pel govern de la Generalitat. Segons m'han comentat a subdirecció mèdica, l'hospital de Bellvitge no té diners per pagar-me aquest estiu. Ni a mi, i als altres 56 metges eventuals que, com jo, seràn despedits. Inicialment el plà és recontractar-nos el setembre o l'octubre, amb contractes renovables de mes a mes, sense dret a vacances i possiblement amb una rebaixa del sou. Aquestes opcions són casi una invitació als metges perquè abandonem la sanitat pública. El mateix està passant des de fa molt de temps amb infermeres, auxiliars i la resta de sanitaris que han vist empitjorar les seves condicions de treball els últims anys.
Aquestes retallades, juntament amb les realitzades prèviament i l'actual tancament d'hospitals, contribuiran a augmentar les llistes d'espera tant per a consultes com per a quiròfans i a reduïr la qualitat de l'assistència fins al punt que, qui vulgui tenir accés a la salut, només li quedarà la poció de pagar una assegurança privada. A més a més de les despeses d'aquesta assegurança haurà de comptar amb el fet que l'asseguradora no tindrá la mateixa cobertura de salut que la sanitat pública. Això serà un gran benefici econòmic per les asseguradores de salut que possiblement ja s'estàn fregant les mans pensant en els millons d'euros que guanyaran aprofitant aquesta penosa situació. També serà un gran benefici per les arques dels governs que hauran de gastar menys diners en salut. És a dir, la salut de les persones és una càrrega per les arques dels governs. Però aleshores, perquè paguem impostos?
Resulta curiós que no hi hagi diners per pagar metges però que sí que n'hi hagi per pagar un parlament europeu, un altre nacional, un parlament autonòmic, diputacions i alcaldíes. (No sé si són necessaris tants "jefes"). També hi ha diners per pagar pensions vitalícies, i de quantitats importants, a diputats i senadors. Jo personalment prefereixo tenir un cirurgià i una anestesista contractats que no pas un polític a casa seva felicitant-se per les coses bones que va fer quan estava treballant per aixecar el país. També hi ha diners per mantenir cotxes oficials que evidentment són cotxes de gamma alta i perquè els nostres eurodiputats viatgin a primera classe perquè es cansen si viatgen en classe turista. Això sense comptar dietes, allotjaments i altres despeses. Hi ha milers de milions d'euros per rescatar als bancs de la crisis però sense que després se'ls demani que retornin els diners que se'ls hi ha deixat, aquest préstec és el que ens deixa sense diners per a la salut i l'educació. Però és clar, els polítics i els bancs sempre són molt amics i l'economia de lliure mercat intocable. ¿No hi ha diners? No m'ho crec.
Senyors pacients. Lluitin per la seva salut peraquè els hi estan robant. Amb l'excusa de la crisi, han retirat els diners a allò més necessari en benifici d'uns pocs. La nostra sanitat, s'està enfonsant i no és per falta de diners sinó per purs interessos econòmics. Potser acabarem com a Estats Units on, qui no s'ho pot permetre, no té dret a la salut.
Lluitin per la seva salut. Facin reclamacions, demandes judicials, manifestin-se, associïn-se, indignin-se. Es sanitaris ja hem lluitat, ara els toca a vostès.
A partir del dia 1 d'agost no podré atendre'ls més a causa de les retallades pressupostàries a sanitat projectades pel govern de la Generalitat. Segons m'han comentat a subdirecció mèdica, l'hospital de Bellvitge no té diners per pagar-me aquest estiu. Ni a mi, i als altres 56 metges eventuals que, com jo, seràn despedits. Inicialment el plà és recontractar-nos el setembre o l'octubre, amb contractes renovables de mes a mes, sense dret a vacances i possiblement amb una rebaixa del sou. Aquestes opcions són casi una invitació als metges perquè abandonem la sanitat pública. El mateix està passant des de fa molt de temps amb infermeres, auxiliars i la resta de sanitaris que han vist empitjorar les seves condicions de treball els últims anys.
Aquestes retallades, juntament amb les realitzades prèviament i l'actual tancament d'hospitals, contribuiran a augmentar les llistes d'espera tant per a consultes com per a quiròfans i a reduïr la qualitat de l'assistència fins al punt que, qui vulgui tenir accés a la salut, només li quedarà la poció de pagar una assegurança privada. A més a més de les despeses d'aquesta assegurança haurà de comptar amb el fet que l'asseguradora no tindrá la mateixa cobertura de salut que la sanitat pública. Això serà un gran benefici econòmic per les asseguradores de salut que possiblement ja s'estàn fregant les mans pensant en els millons d'euros que guanyaran aprofitant aquesta penosa situació. També serà un gran benefici per les arques dels governs que hauran de gastar menys diners en salut. És a dir, la salut de les persones és una càrrega per les arques dels governs. Però aleshores, perquè paguem impostos?
Resulta curiós que no hi hagi diners per pagar metges però que sí que n'hi hagi per pagar un parlament europeu, un altre nacional, un parlament autonòmic, diputacions i alcaldíes. (No sé si són necessaris tants "jefes"). També hi ha diners per pagar pensions vitalícies, i de quantitats importants, a diputats i senadors. Jo personalment prefereixo tenir un cirurgià i una anestesista contractats que no pas un polític a casa seva felicitant-se per les coses bones que va fer quan estava treballant per aixecar el país. També hi ha diners per mantenir cotxes oficials que evidentment són cotxes de gamma alta i perquè els nostres eurodiputats viatgin a primera classe perquè es cansen si viatgen en classe turista. Això sense comptar dietes, allotjaments i altres despeses. Hi ha milers de milions d'euros per rescatar als bancs de la crisis però sense que després se'ls demani que retornin els diners que se'ls hi ha deixat, aquest préstec és el que ens deixa sense diners per a la salut i l'educació. Però és clar, els polítics i els bancs sempre són molt amics i l'economia de lliure mercat intocable. ¿No hi ha diners? No m'ho crec.
Senyors pacients. Lluitin per la seva salut peraquè els hi estan robant. Amb l'excusa de la crisi, han retirat els diners a allò més necessari en benifici d'uns pocs. La nostra sanitat, s'està enfonsant i no és per falta de diners sinó per purs interessos econòmics. Potser acabarem com a Estats Units on, qui no s'ho pot permetre, no té dret a la salut.
Lluitin per la seva salut. Facin reclamacions, demandes judicials, manifestin-se, associïn-se, indignin-se. Es sanitaris ja hem lluitat, ara els toca a vostès.
03 de setembre 2011
29 d’agost 2011
26 d’agost 2011
19 d’agost 2011
30 de juliol 2011
27 de juliol 2011
24 de juliol 2011
23 de juliol 2011
21 de juliol 2011
19 de juliol 2011
14 de juliol 2011
12 de juliol 2011
Els científics creuen en Déu?
Unir Déu i ciència, és barrejar aigua i oli? Tants criteris com científics, però la majoria se situen en un extrem: o Déu és l'explicació última de les incògnites de la vida o l'única veritat sorgeix del mètode científic
Fa quatre anys, quan es va presentar el primer mapa del genoma humà, l'aleshores president nord-americà Bill Clinton va afirmar: "Hem descobert el llenguatge amb el qual Déu va crear la vida". Molts van veure al darrere aquestes paraules el biòleg Francis Collins, aleshores director del projecte genoma humà, avui director dels instituts de salut americans (NIH). Unir Déu i ciència és barrejar oli amb aigua? N'hi ha que defensen la figura de Déu com a explicacio última de grans incògnites de la vida com ara qui som i d'on venim. I d'altres que veuen incompatible fer ciència i tenir fe i només creuen en la veritat del mètode científic.
En els darrers anys ha sorgit un moviment de científics que reivindiquen que Déu té un espai en la ciència. El mateix Collins i altres científics han llançat una fundació per donar suport a l'estudi de temes en què ciència i religió s'interrelacionen. El principal conflicte és l'origen de la vida i de l'univers. Fins i tot el Vaticà s'ha apropiat de l'argumentació dels científics i ha impulsat un observatori, exposicions sobre l'univers i el llançament d'un portal! En biologia, els creacionistes s'han vestit de professors per difondre l'anomenat "disseny intel·ligent", que als EUA ha entrat en moltes escoles.
El posicionament religiós també es pot traduir en polítiques com l'oposició a la recerca amb cèl·lules mare fins que Barak Obama va arribar a la Casa Blanca. I incideix en l'opinió pública. Avui, segons la National Science Foundation, el 45% dels americans creu que és "certa" la frase: "Els éssers humans, com els coneixem avui, es van desenvolupar a partir d'altres espècies animals". A Europa, ho creu un 70% de la població. Només el 33% dels americans està d'acord amb l'afirmació següent: "L'univers va començar amb una gran explosió".
Escèptics i ateus
També hi ha un moviment escèptic que argumenta científicament la inexistència de Dèu. Aquest any l'astrofísic Stephen Hawkins va aixecar polseguera en manifestar al seu nou llibre que les evidències que avui reuneix la física moderna fan que Déu no sigui necessari per explicar l'origen de l'univers. Abans, el desaparegut Carl Sagan plantejava els seus dubtes en un llibre seu: "Si Déu va crear l'univers, per què en va deixar tan poques evidències?" Un dels escèptics més cèlebres, conegut com a divulgador amb llibres com El gen egoista , és l'etòleg Richard Dawkins. Ha criticat els que intenten "jugar a les dues bandes" i busquen en la ciència la justificació de les conviccions religioses, mentre eviten respondre qüestions claus sobre Déu: Com va començar a existir un ens d'aquesta magnitud? Com es comunica? On viu?
Preguntes a 5 científics
En els darrers anys ha sorgit un moviment de científics que reivindiquen que Déu té un espai en la ciència. El mateix Collins i altres científics han llançat una fundació per donar suport a l'estudi de temes en què ciència i religió s'interrelacionen. El principal conflicte és l'origen de la vida i de l'univers. Fins i tot el Vaticà s'ha apropiat de l'argumentació dels científics i ha impulsat un observatori, exposicions sobre l'univers i el llançament d'un portal! En biologia, els creacionistes s'han vestit de professors per difondre l'anomenat "disseny intel·ligent", que als EUA ha entrat en moltes escoles.
El posicionament religiós també es pot traduir en polítiques com l'oposició a la recerca amb cèl·lules mare fins que Barak Obama va arribar a la Casa Blanca. I incideix en l'opinió pública. Avui, segons la National Science Foundation, el 45% dels americans creu que és "certa" la frase: "Els éssers humans, com els coneixem avui, es van desenvolupar a partir d'altres espècies animals". A Europa, ho creu un 70% de la població. Només el 33% dels americans està d'acord amb l'afirmació següent: "L'univers va començar amb una gran explosió".
Escèptics i ateus
També hi ha un moviment escèptic que argumenta científicament la inexistència de Dèu. Aquest any l'astrofísic Stephen Hawkins va aixecar polseguera en manifestar al seu nou llibre que les evidències que avui reuneix la física moderna fan que Déu no sigui necessari per explicar l'origen de l'univers. Abans, el desaparegut Carl Sagan plantejava els seus dubtes en un llibre seu: "Si Déu va crear l'univers, per què en va deixar tan poques evidències?" Un dels escèptics més cèlebres, conegut com a divulgador amb llibres com El gen egoista , és l'etòleg Richard Dawkins. Ha criticat els que intenten "jugar a les dues bandes" i busquen en la ciència la justificació de les conviccions religioses, mentre eviten respondre qüestions claus sobre Déu: Com va començar a existir un ens d'aquesta magnitud? Com es comunica? On viu?
Preguntes a 5 científics
- 1. Creus en Déu?
- 2. Creus que és compatible creure en Déu i alhora creure en el mètode científic com a aproximació a la veritat?
- 3. L'origen de la vida o de l'univers són temes que encara susciten moltes incerteses científiques i moltes aproximacions en l'àmbit de la teoria. Creus que la religió té realment l'explicació última d'on venim?
- 1. No, i suposo que la raó prové de l'educació que un rep de la família i de la influència de l'entorn. Molta gent esdevé creient perquè els pares ho són o perquè forma part de la cultura del país on han nascut, però ni tan sols les persones religioses es posen d'acord a creure en un Déu únic tot poderós i creador per diferències de pensament. Si Déu existís, per què hi ha diferents religions? Ja ho sé... cadascú té el seu. La meva religió és el carpe diem , viure la vida dia a dia al màxim possible sense preguntar-se massa coses, intentant entendre l'entorn que l'envolta però, al mateix temps, organitzar-se el futur.
- 2. Veig difícil que hi hagi compatibilitat. No crec que Déu tingui res a veure en la creació de l'univers i sembla que la física sí que hi pot donar respostes, encara que amb incerteses. És cert que el mètode científic a vegades no ho pot explicat tot. No penso que les creences religioses expliquin el perquè de les coses, sincerament. Ara bé, una de les missions de l'Església és, d'una banda, la cura dels malalts, i aquí sí que aplica en un principi el coneixement científic, i de l'altra, l'avaluació de l'aplicació de mètodes més humans en les pràctiques dels científics. Per això hi ha la bioètica, necessària i present en àmbits com la medicina i la biologia.
- 3. Sí que és cert que els científics parlem de moltes teories basant-nos en dades experimentals, però a vegades no ho podem explicar tot i és aquí on potser l'Església sí que aprofita el que és inexplicable per fer-se pas. Clar, si la ciència no ho pot demostrar, qui, doncs? Sobre l'origen de la vida, crec que Charles Darwin va demostrar bastant clarament a L'origen de les espècies no tan sols que totes les formes de vida actuals o extingides provenen d'una o vàries formes de vida primitives, així doncs va excloure tot ésser creador i la generació espontània, sinó que explica a més els agents causants de l'evolucionisme.
- 1. Depèn del que s'entén per Déu. Si l'entenem com "la raó de tot", diré que sí. Si parlem d'un ser superior, antropomòrfic, amb sentiments (amor, rancúnia), impulsos (voluntat, poder, perdó, càstig) i motivacions (justícia, caritat) com els humans, la meva resposta és clarament que no.
- 2. Si es creu en un Déu antropomòrfic, no és del tot compatible. El que fa la gent en aquesta situació és intentar separar les dues coses. Intenta fer allò de "donar al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu". Ho trampeja com pot, sense fer-se massa preguntes. Però si es creu en una "raó de tot", aleshores no hi ha cap incompatibilitat. De fet, el mètode científic és la forma més eficaç d'apropar-nos de mica en mica a aquesta "veritat total". Som limitats i no podrem arribar-hi mai de forma absoluta, però anar-s'hi apropant ja està prou bé.
- 3. No. La religió té el seu origen en la consciència que van adquirir els nostres avantpassats de les seves limitacions a l'hora d'intentar donar resposta a preguntes com aquesta: d'on venim, què fem aquí, per què morim, què hi ha després de la mort, etc. La resposta que proposa la religió és en forma de principis indemostrables en els quals es creu o no, i punt. De fet, la religió no només no explica res, sinó que tradicionalment ha estat oposada, per motius obvis, als avenços científics que ens permeten de mica en mica anar contestant aquelles preguntes .
- 1. No sé si Déu existeix. No hi puc creure, ni deixar de creure-hi. M'agradaria que existís per una raó: hi ha gent que ha fet tant de mal que mereix l'infern per a tota l'eternitat (en Franco, per posar un exemple proper). També, esclar, per tornar a trobar la gent que he estimat.
- 2. Hi ha molts científics que creuen en Déu. Deu ser compatible.
- 3. Quant a l'origen de la vida, que és un tema que conec millor que el de l'origen de l'univers, jo diria que el consens entre els biòlegs és unànime: no hi ha cap necessitat d'invocar una intervenció divina per explicar-ne l'origen. La vida és, simplement, una manera (complexa) d'organització de la matèria. De fet, la possibilitat de creació de vida artificial ja no pertany al reialme de la ciència ficció. La religió no té l'explicació última d'on venim. Segurament tampoc la té la ciència. Amb tots els respectes, però, i amb les limitacions de la segona, des del sentit comú, les explicacions científiques són més convincents.
- 1. Sí, però com que de fet és una paraula comuna que designa conceptes i imaginaris molt diversos, necessitaria ulteriors precisions, i algunes potser contradirien els conceptes més funcionals o habituals de Déu.
- 2. En Déu s'hi pot creure. En el mètode científic no cal creure-hi: cal simplement utilitzar-lo amb correcció. Sí que em sembla important tenir present que el que anomenem coneixement humà és una forma complexa de "fer nostre el món", que per la naturalesa evolutiva del cervell implica molts registres i capacitats (ciència, confiança-fe, ètica, estètica, amor). Entre tots ens donen una idea aproximada, sempre limitada, de la realitat. Tenim un cervell per sobreviure, més que no pas per esgotar el coneixement de la naturalesa de l'univers.
- 3. L'explicació última i completa respecte dels orígens probablement no la té ningú. La ciència intenta explicar-ne els aspectes descriptibles, i les tradicions espirituals i religioses intenten explicar-ne el sentit. Són dos aspectes complementaris. És bo que cada un sàpiga mantenir-se en el seu camp i suscitar la màxima credibilitat possible per a l'adequació i rigor de les seves propostes. Això ajuda a ser culte i creient sense ser crèdul.
- 1. Sí, considero que Déu existeix.
- 2. És perfectament compatible: crec que Déu, entre altres coses, és la font profunda de les lleis que estudia la ciència. D'altra banda, el mètode científic s'aplica a alguns aspectes de la realitat, però no a altres: no té cap importància a l'hora d'estimar, compondre música o escriure poesia. La veritat és més gran i diversa que la veritat científica.
- 3. Crec que sobreestimeu les certeses de les teories, que en aquests camps són enormement especulatives. Però mai no he cregut que la religió ens hagués d'explicar com va començar l'univers ni la vida, cosa que la ciència fa tan bé com pot. La religió ens ofereix hipòtesis sobre per què existeix l'univers i quin sentit té. D'això la ciència no diu res.
07 de juliol 2011
04 de juliol 2011
21 de juny 2011
17 de juny 2011
14 de juny 2011
"Después de un tiempo, uno aprende la sutil diferencia entre sostener una mano y encadenar un alma. Y uno aprende que el AMOR no significa acostarse. Y que una compañía no significa seguridad, y uno empieza a aprender....
Que los besos no son contratos y los regalos no son promesas, y uno empieza a aceptar sus derrotas con la cabeza alta y los ojos abiertos, y uno aprende a construir todos sus caminos en el hoy, porque el terreno del mañana es demasiado inseguro para planes... y los futuros tienen su forma de caerse por la mitad. Y después de un tiempo uno aprende que, si es demasiado, hasta el calor del Sol puede quemar.
Así que uno planta su propio jardín y decora su propia alma, en lugar de esperar a que alguien le traiga flores. Y uno aprende que realmente puede aguantar, que uno es realmente fuerte, que uno realmente vale, y uno aprende y aprende ... y así cada día.
Con el tiempo aprendes que estar con alguien, porque te ofrece un buen futuro, significa que tarde o temprano querrás volver a tu pasado.
Con el tiempo comprendes que sólo quien es capaz de amarte con tus defectos sin pretender cambiarte, puede brindarte toda la felicidad.
Con el tiempo te das cuenta de que si estás con una persona sólo por acompañar tu soledad, irremediablemente acabarás no deseando volver a verla.
Con el tiempo aprendes que los verdaderos amigos son contados y que quien no lucha por ellos tarde o temprano se verá rodeado sólo de falsas amistades.
Con el tiempo aprendes que las palabras dichas en momentos de ira siguen hiriendo durante toda la vida.
Con el tiempo aprendes que disculpar cualquiera lo hace, pero perdonar es atributo sólo de almas grandes.
Con el tiempo comprendes que si has herido a un amigo duramente, es muy probable que la amistad jamás sea igual.
Con el tiempo te das cuenta de que cada experiencia vivida con cada persona es irrepetible.
Con el tiempo te das cuenta de que el que humilla o desprecia a un ser humano, tarde o temprano sufrirá multiplicadas las mismas humillaciones o desprecios.
Con el tiempo comprendes que apresurar las cosas y forzarlas a que pasen,ocasiona que al final no sean como esperabas.
Con el tiempo te das cuenta de que en realidad lo mejor no era el futuro, sino el momento que estabas viviendo justo en ese instante.
Con el tiempo verás que aunque seas feliz con los que están a tu lado,añorarás a los que se marcharon.
Con el tiempo aprenderás a perdonar o pedir perdón, decir que amas, decir que extrañas, decir que necesitas, decir que quieres ser amigo, pues ante una tumba ya no tiene sentido.
Pero desafortunadamente, sólo con el tiempo..."
Jorge Luis BORGES
Que los besos no son contratos y los regalos no son promesas, y uno empieza a aceptar sus derrotas con la cabeza alta y los ojos abiertos, y uno aprende a construir todos sus caminos en el hoy, porque el terreno del mañana es demasiado inseguro para planes... y los futuros tienen su forma de caerse por la mitad. Y después de un tiempo uno aprende que, si es demasiado, hasta el calor del Sol puede quemar.
Así que uno planta su propio jardín y decora su propia alma, en lugar de esperar a que alguien le traiga flores. Y uno aprende que realmente puede aguantar, que uno es realmente fuerte, que uno realmente vale, y uno aprende y aprende ... y así cada día.
Con el tiempo aprendes que estar con alguien, porque te ofrece un buen futuro, significa que tarde o temprano querrás volver a tu pasado.
Con el tiempo comprendes que sólo quien es capaz de amarte con tus defectos sin pretender cambiarte, puede brindarte toda la felicidad.
Con el tiempo te das cuenta de que si estás con una persona sólo por acompañar tu soledad, irremediablemente acabarás no deseando volver a verla.
Con el tiempo aprendes que los verdaderos amigos son contados y que quien no lucha por ellos tarde o temprano se verá rodeado sólo de falsas amistades.
Con el tiempo aprendes que las palabras dichas en momentos de ira siguen hiriendo durante toda la vida.
Con el tiempo aprendes que disculpar cualquiera lo hace, pero perdonar es atributo sólo de almas grandes.
Con el tiempo comprendes que si has herido a un amigo duramente, es muy probable que la amistad jamás sea igual.
Con el tiempo te das cuenta de que cada experiencia vivida con cada persona es irrepetible.
Con el tiempo te das cuenta de que el que humilla o desprecia a un ser humano, tarde o temprano sufrirá multiplicadas las mismas humillaciones o desprecios.
Con el tiempo comprendes que apresurar las cosas y forzarlas a que pasen,ocasiona que al final no sean como esperabas.
Con el tiempo te das cuenta de que en realidad lo mejor no era el futuro, sino el momento que estabas viviendo justo en ese instante.
Con el tiempo verás que aunque seas feliz con los que están a tu lado,añorarás a los que se marcharon.
Con el tiempo aprenderás a perdonar o pedir perdón, decir que amas, decir que extrañas, decir que necesitas, decir que quieres ser amigo, pues ante una tumba ya no tiene sentido.
Pero desafortunadamente, sólo con el tiempo..."
Jorge Luis BORGES
10 de juny 2011
Islandia y el capeo de la crisis
2008. Se nacionaliza el principal banco del país. La moneda se desploma, la bolsa suspende su actividad. El país está en bancarrota.
2009. Las protestas ciudadanas frente al parlamento logran que se convoquen elecciones anticipadas y provocan la dimisión del Primer Ministro, y de todo su gobierno en bloque. Continúa la pésima situación económica del país.
Mediante una ley se propone la devolución de la deuda a GB y Holanda mediante el pago de 3.500 millones de euros, suma que pagarán todos las familias islandesas mensualmente durante los próximos 15 años al 5,5% de interés.
2010. La gente se vuelve a echar a la calle y solicita someter la ley a referéndum.
En enero de 2010 el Presidente, se niega a ratificarla y anuncia que habrá consulta popular.
En marzo se celebra el referéndum y el NO al pago de la deuda arrasa con un 93% de los votos.
A todo esto, el gobierno ha iniciado una investigación para dirimir jurídicamente las responsabilidades de la crisis. Comienzan las detenciones de varios banqueros y altos ejecutivos. La Interpol dicta una orden, y todos los banqueros implicados, abandonan el país.
En este contexto de crisis, se elige una asamblea para redactar una nueva constitución que recoja las lecciones aprendidas de la crisis y que sustituya a la actual, una copia de la constitución danesa.
Para ello, se recurre directamente al pueblo soberano. Se eligen 25 ciudadanos sin filiación política de los 522 que se han presentado a las candidaturas, para lo cual sólo era necesario ser mayor de edad y tener el apoyo de 30 personas.
La asamblea constitucional comenzará su trabajo en febrero de 2011 y presentará un proyecto de carta magna a partir de las recomendaciones consensuadas en distintas asambleas que se celebrarán por todo el país.
Deberá ser aprobada por el actual Parlamento y por el que se constituya tras las próximas elecciones legislativas.
Esta es la breve historia de la Revolución Islandesa: dimisión de todo un gobierno en bloque, nacionalización de la banca, referéndum para que el pueblo decida sobre las decisiones económicas trascendentales, encarcelación de responsables de la crisis y reescritura de la constitución por los ciudadanos.
¿Se nos ha hablado de esto en los medios de comunicación europeos?
¿Se ha comentado en las tertulias políticas radiofónicas?
¿Se han visto imágenes de los hechos por la TV? Claro que no.
El pueblo islandés ha sabido dar una lección a toda Europa, plantándole cara al sistema y dando una lección de democracia al resto del mundo.
2009. Las protestas ciudadanas frente al parlamento logran que se convoquen elecciones anticipadas y provocan la dimisión del Primer Ministro, y de todo su gobierno en bloque. Continúa la pésima situación económica del país.
Mediante una ley se propone la devolución de la deuda a GB y Holanda mediante el pago de 3.500 millones de euros, suma que pagarán todos las familias islandesas mensualmente durante los próximos 15 años al 5,5% de interés.
2010. La gente se vuelve a echar a la calle y solicita someter la ley a referéndum.
En enero de 2010 el Presidente, se niega a ratificarla y anuncia que habrá consulta popular.
En marzo se celebra el referéndum y el NO al pago de la deuda arrasa con un 93% de los votos.
A todo esto, el gobierno ha iniciado una investigación para dirimir jurídicamente las responsabilidades de la crisis. Comienzan las detenciones de varios banqueros y altos ejecutivos. La Interpol dicta una orden, y todos los banqueros implicados, abandonan el país.
En este contexto de crisis, se elige una asamblea para redactar una nueva constitución que recoja las lecciones aprendidas de la crisis y que sustituya a la actual, una copia de la constitución danesa.
Para ello, se recurre directamente al pueblo soberano. Se eligen 25 ciudadanos sin filiación política de los 522 que se han presentado a las candidaturas, para lo cual sólo era necesario ser mayor de edad y tener el apoyo de 30 personas.
La asamblea constitucional comenzará su trabajo en febrero de 2011 y presentará un proyecto de carta magna a partir de las recomendaciones consensuadas en distintas asambleas que se celebrarán por todo el país.
Deberá ser aprobada por el actual Parlamento y por el que se constituya tras las próximas elecciones legislativas.
Esta es la breve historia de la Revolución Islandesa: dimisión de todo un gobierno en bloque, nacionalización de la banca, referéndum para que el pueblo decida sobre las decisiones económicas trascendentales, encarcelación de responsables de la crisis y reescritura de la constitución por los ciudadanos.
¿Se nos ha hablado de esto en los medios de comunicación europeos?
¿Se ha comentado en las tertulias políticas radiofónicas?
¿Se han visto imágenes de los hechos por la TV? Claro que no.
El pueblo islandés ha sabido dar una lección a toda Europa, plantándole cara al sistema y dando una lección de democracia al resto del mundo.
08 de juny 2011
07 de juny 2011
06 de juny 2011
03 de juny 2011
El lamentable anunci de Damm
L'anunci de la cervesa Damm i El Bulli és una gran merda.
Va sobre un noi que és acceptat com a cuiner del restaurant i que ho fa molt malament, però que a les estones lliures coneix una noia i se l'acaba fent. Després d'haver-la cagat en tot, un dia, mig desesperat, fa uns ous ferrats, el Ferran Adrià els tasta, els troba bons, i l'escena final són tots dos xerrant a la terrassa i aleshores surt escrita, i dita, la frase: "de vegades les coses normals poden ser extraordinàries".
L'anunci està dirigit per Isabel Coixet, una sinistra donota amargada amb idees completament contràries als interessos de la humanitat. Les seves pel·lícules, sempre depriments, sempre maldestres i fosques, exploren el costat més pútrid i desagradable de la vida.
L'anunci és una gran merda primer perquè es basa en tot un conjunt de falsedats. La primera és que a El Bulli no accepten inútils com el desgraciat que fa de protagonista, i si per error n'accepten algun, quan se n'adonen el fan fora immediatament: només faltaria. El Bulli és el millor restaurant del món, no una guarderia.
L'anunci conté també una altra falsedat grossíssima, que és aquest concepte de "temps lliure". Quan treballes a El Bulli no hi ha temps lliure, i molt menys tot aquest temps lliure que l'anunci reflecteix. No costa gens documentar-se una mica abans de posar-se a filmar tonteries.
I la darrera falsedat és moral, amb tot aquest discurs de merda que les coses normals poden ser extraordinàries. Dir aquesta tonteria, participar d'aquesta vulgar rendició intel·lectual, només demostra que no s'ha entès el miracle i la meravella que El Bulli proclama. Si la Isabel Coixet vol fer la demagògia de l'ou ferrat i de les coses normals, que se'n vagi a rodar un anunci al Racó de Can Fabes, on per cert tenen molt més temps lliure, especialment des de fa uns dies.
Aquest anunci és molt lamentable. Es basa en mentides i difon una idea del Bulli pròpia de la gent que no hi ha anat mai o que en cas d'haver-hi anat no ha entès res de res, que deu ser la circumstància -pobreta- de la senyora Coixet.
Les "coses normals" com a concepte només poden reclutar extraordinàries per aquelles persones que no tenen recorregut intel·lectual per tal de poder aspirar a més, que molt em temo que deu ser el cas de la senyora Coixet.
És impresentable que el missatget d'un anunci sobre El Bulli sigui que és igual si ets un desastre treballant a la cuina del Ferran perquè a la vida el que importa és saber fer un parell d'ous ferrats.
És el típic argument dels ressentits socials que no poden pagar-se El Bulli -i mira que ho fan bé de preu- i dels ressentits intel·lectuals que res no entenen més enllà de l'obvietat i que tot ho necessiten elemental i simple per poder-ho copsar.
Ben absurd i ridícul l'anunci de Damm.
Salvador Sostres
L'anunci de la cervesa Damm i El Bulli és una gran merda.
Va sobre un noi que és acceptat com a cuiner del restaurant i que ho fa molt malament, però que a les estones lliures coneix una noia i se l'acaba fent. Després d'haver-la cagat en tot, un dia, mig desesperat, fa uns ous ferrats, el Ferran Adrià els tasta, els troba bons, i l'escena final són tots dos xerrant a la terrassa i aleshores surt escrita, i dita, la frase: "de vegades les coses normals poden ser extraordinàries".
L'anunci està dirigit per Isabel Coixet, una sinistra donota amargada amb idees completament contràries als interessos de la humanitat. Les seves pel·lícules, sempre depriments, sempre maldestres i fosques, exploren el costat més pútrid i desagradable de la vida.
L'anunci és una gran merda primer perquè es basa en tot un conjunt de falsedats. La primera és que a El Bulli no accepten inútils com el desgraciat que fa de protagonista, i si per error n'accepten algun, quan se n'adonen el fan fora immediatament: només faltaria. El Bulli és el millor restaurant del món, no una guarderia.
L'anunci conté també una altra falsedat grossíssima, que és aquest concepte de "temps lliure". Quan treballes a El Bulli no hi ha temps lliure, i molt menys tot aquest temps lliure que l'anunci reflecteix. No costa gens documentar-se una mica abans de posar-se a filmar tonteries.
I la darrera falsedat és moral, amb tot aquest discurs de merda que les coses normals poden ser extraordinàries. Dir aquesta tonteria, participar d'aquesta vulgar rendició intel·lectual, només demostra que no s'ha entès el miracle i la meravella que El Bulli proclama. Si la Isabel Coixet vol fer la demagògia de l'ou ferrat i de les coses normals, que se'n vagi a rodar un anunci al Racó de Can Fabes, on per cert tenen molt més temps lliure, especialment des de fa uns dies.
Aquest anunci és molt lamentable. Es basa en mentides i difon una idea del Bulli pròpia de la gent que no hi ha anat mai o que en cas d'haver-hi anat no ha entès res de res, que deu ser la circumstància -pobreta- de la senyora Coixet.
Les "coses normals" com a concepte només poden reclutar extraordinàries per aquelles persones que no tenen recorregut intel·lectual per tal de poder aspirar a més, que molt em temo que deu ser el cas de la senyora Coixet.
És impresentable que el missatget d'un anunci sobre El Bulli sigui que és igual si ets un desastre treballant a la cuina del Ferran perquè a la vida el que importa és saber fer un parell d'ous ferrats.
És el típic argument dels ressentits socials que no poden pagar-se El Bulli -i mira que ho fan bé de preu- i dels ressentits intel·lectuals que res no entenen més enllà de l'obvietat i que tot ho necessiten elemental i simple per poder-ho copsar.
Ben absurd i ridícul l'anunci de Damm.
Salvador Sostres
01 de juny 2011
31 de maig 2011
Gresca, Barcelona
A banda del Tickets de l’Albert Adrià, del Dos Palillos de l’Albert Raurich i del Caelis de Romain Fornell, un dels restaurants més interessants de Barcelona, i per tant de Catalunya, i per tant d’Espanya i per tant d’Europa i per tant del món –encara que sembli broma és una seqüència raonable i perfectament lògica- és el Gresca, situat al carrer Provença 230, gairebé a la cantonada amb Enric Granados.
Es tracta d’un restaurant de cuina contemporània, clàssica però evolucionada. Això de “clàssica però evolucionada” vol dir que parteix de la tradició per acabar en la intel·ligència. Parteix de les receptes més o menys tradicionals i més o menys conegudes per desprendre’s dels tòpics i aixecar el vol d’una manera imponent i bellíssima. Així, plats tan aparentment feixucs com els peus de porc es tornen subtilesa al Gresca, farcits de pilota, i el suquet de peix, que tan groller pot arribar a ser, aquí és mel amb el seu suc tornat sedosa salsa, amorosa i subtil, que eleva el concepte de suquet a una condició superior, intel·lectualment superior a la recepta originària.
La clau d’aquesta cuina, com la clau de qualsevol disciplina artística que ens pugui interessar, és la intel·ligència. La sensibilitat, sí. El producte, també. Però sobretot la intel·ligència, perquè de la sensibilitat i del producte cal saber què fer-ne, cal saber com administrar-los, cal saber com treure’n el màxim profit. Hem vist més d’una cuina amb molts bons productes que morien ofegats per la mediocritat del cuiner. I hem vist també sensibilitats molt excitades que, sense intel·ligència, eren pur amanerament.
La intel·ligència de la cuina del Gresca, al capdavant de la qual hi ha el xef rafa Peña, fa que plats que fins ara es consideraven antics i passats de moda, adquireixin una nova personalitat i quedin perfectament homologats pel segle XXI. Tot i que ara aquesta cuina ens pugui semblar moderna, el que Rafa Peña està fent és crear el nou concepte de cuina clàssica, la tradició evolucionada que servirà de base per a la cuina experimental dels propers 50 anys.
El restaurant Gresca és d’un enorme interès pel que fa a la manera que poden tenir i han de tenir els restaurants clàssics d’evolucionar. Arcadi Espada ha escrit sempre que la importància fonamental d’El Bulli, més enllà de la meravella creativa, és que ha higienitzat les cuines catalana i espanyoles. El Gresca és l’expressió d’aquesta higiene, i la demostració que evolucionar no vol dir haver d’imitar la cuina d’El Bulli o haver de passar-se a la cosa oriental.
Evolucionar vol dir fer-ho millor, vol dir afinar més, vol dir insistir fins que aconsegueixes sobreposar-te al que hi havia i dur una mica més enllà els límits de la Humanitat. Això és el que fa Rafa Peña al Gresca, amb una enorme humilitat i amb molt d’amor, sense cap estridència però amb tota la precisió.
Pel que fa als factors més terrenals, i menys importants, però molt significatius, cal fer referència als preus d’aquest restaurant. S’hi pot dinar de menú per 19 euros per persona, una menú que ahir per exemple consistia en uns espaguetis amb cloïsses sensacionals i un magret d’ànec del mateix excel·lent nivell. La setmana passada vam tastar l’ajoblanco amb tàrtar gaspatxo, una autèntica joia, i també la truita de cansalada invertida, de manera que una capa molt fina, gairebé transparent, de cansalada, envoltada el remenat d’ous amb botifarra en lloc de trobar-se la cansalada o el pernil, tal com seria habitual, dins de la truita.
El que vull dir amb tot això és que 20 euros és un regal, per un menú d’aquestes característiques. Dinar o sopar a la carta s’enfila una mica més (40/50 euros) però el preu sempre està per sota de la qualitat que reps. Hi ha molts restaurants a Barcelona que ens demanen molts més diners per molta menys qualitat i per molta menys intel·ligència. No és perquè hi hagi crisi, però crec que hauríem de fer servir els nostres diners per premiar els que s’ho mereixen, els que ens donen més, els que realment aconsegueixen que sapiguem coses que abans de conèixer la seva cuina no sabíem i que sortim dels seus restaurants sent una mica millors.
L’altre aspecte terrenal, també relacionat amb l’economia, però no tant amb l’economia del client sinó l’economia de la propietat, és la sala del restaurant. El cas deñ Gresca, en aquest sentit, no és únic a Barcelona. Passa també amb el Manairó, com passava també amb el Libentia, quan estava obert. Es tracta de cuiners molt joves, amb molt de talent, amb molta intel·ligència i amb pocs diners. I esclar, no tenen més remei que entaforar-se en aquests locals que són com tubs. És veritat que és preferible un cuiner amb talent i una sala lletjota a una sala encantadora amb una merda de xef; i també és cert que no és que la sala sigui un desastre perquè en treuen tot el partit que poden, però sí que es pit dir que no és gaire confortable ni està de cap manera a l’alçada de la cuina.
Suposo que és qüestió de temps, però de tota manera, amb aquests preus tan ajustats que presenta el Gresca no crec que hi hagi gaire marge per a l’estalvi. Més aviat sembla que la millor opció seria buscar un hotel on poder-se instal·lar com han fet xefs de tan renom com en Jean-Luc Figueras (Mandarin), el Fermí Puig (Majestic), el Sergi Arola (Arts), la Carme Ruscalleda (També al Mandarin, al pis de sobre del Jean-Luc), Martín Berasategui (Condes de Barcelona), Carles Gaig (Hotel Cram), etcètera.
En fi: Gresca, excel·lent.
Salvador Sostres
A banda del Tickets de l’Albert Adrià, del Dos Palillos de l’Albert Raurich i del Caelis de Romain Fornell, un dels restaurants més interessants de Barcelona, i per tant de Catalunya, i per tant d’Espanya i per tant d’Europa i per tant del món –encara que sembli broma és una seqüència raonable i perfectament lògica- és el Gresca, situat al carrer Provença 230, gairebé a la cantonada amb Enric Granados.
Es tracta d’un restaurant de cuina contemporània, clàssica però evolucionada. Això de “clàssica però evolucionada” vol dir que parteix de la tradició per acabar en la intel·ligència. Parteix de les receptes més o menys tradicionals i més o menys conegudes per desprendre’s dels tòpics i aixecar el vol d’una manera imponent i bellíssima. Així, plats tan aparentment feixucs com els peus de porc es tornen subtilesa al Gresca, farcits de pilota, i el suquet de peix, que tan groller pot arribar a ser, aquí és mel amb el seu suc tornat sedosa salsa, amorosa i subtil, que eleva el concepte de suquet a una condició superior, intel·lectualment superior a la recepta originària.
La clau d’aquesta cuina, com la clau de qualsevol disciplina artística que ens pugui interessar, és la intel·ligència. La sensibilitat, sí. El producte, també. Però sobretot la intel·ligència, perquè de la sensibilitat i del producte cal saber què fer-ne, cal saber com administrar-los, cal saber com treure’n el màxim profit. Hem vist més d’una cuina amb molts bons productes que morien ofegats per la mediocritat del cuiner. I hem vist també sensibilitats molt excitades que, sense intel·ligència, eren pur amanerament.
La intel·ligència de la cuina del Gresca, al capdavant de la qual hi ha el xef rafa Peña, fa que plats que fins ara es consideraven antics i passats de moda, adquireixin una nova personalitat i quedin perfectament homologats pel segle XXI. Tot i que ara aquesta cuina ens pugui semblar moderna, el que Rafa Peña està fent és crear el nou concepte de cuina clàssica, la tradició evolucionada que servirà de base per a la cuina experimental dels propers 50 anys.
El restaurant Gresca és d’un enorme interès pel que fa a la manera que poden tenir i han de tenir els restaurants clàssics d’evolucionar. Arcadi Espada ha escrit sempre que la importància fonamental d’El Bulli, més enllà de la meravella creativa, és que ha higienitzat les cuines catalana i espanyoles. El Gresca és l’expressió d’aquesta higiene, i la demostració que evolucionar no vol dir haver d’imitar la cuina d’El Bulli o haver de passar-se a la cosa oriental.
Evolucionar vol dir fer-ho millor, vol dir afinar més, vol dir insistir fins que aconsegueixes sobreposar-te al que hi havia i dur una mica més enllà els límits de la Humanitat. Això és el que fa Rafa Peña al Gresca, amb una enorme humilitat i amb molt d’amor, sense cap estridència però amb tota la precisió.
Pel que fa als factors més terrenals, i menys importants, però molt significatius, cal fer referència als preus d’aquest restaurant. S’hi pot dinar de menú per 19 euros per persona, una menú que ahir per exemple consistia en uns espaguetis amb cloïsses sensacionals i un magret d’ànec del mateix excel·lent nivell. La setmana passada vam tastar l’ajoblanco amb tàrtar gaspatxo, una autèntica joia, i també la truita de cansalada invertida, de manera que una capa molt fina, gairebé transparent, de cansalada, envoltada el remenat d’ous amb botifarra en lloc de trobar-se la cansalada o el pernil, tal com seria habitual, dins de la truita.
El que vull dir amb tot això és que 20 euros és un regal, per un menú d’aquestes característiques. Dinar o sopar a la carta s’enfila una mica més (40/50 euros) però el preu sempre està per sota de la qualitat que reps. Hi ha molts restaurants a Barcelona que ens demanen molts més diners per molta menys qualitat i per molta menys intel·ligència. No és perquè hi hagi crisi, però crec que hauríem de fer servir els nostres diners per premiar els que s’ho mereixen, els que ens donen més, els que realment aconsegueixen que sapiguem coses que abans de conèixer la seva cuina no sabíem i que sortim dels seus restaurants sent una mica millors.
L’altre aspecte terrenal, també relacionat amb l’economia, però no tant amb l’economia del client sinó l’economia de la propietat, és la sala del restaurant. El cas deñ Gresca, en aquest sentit, no és únic a Barcelona. Passa també amb el Manairó, com passava també amb el Libentia, quan estava obert. Es tracta de cuiners molt joves, amb molt de talent, amb molta intel·ligència i amb pocs diners. I esclar, no tenen més remei que entaforar-se en aquests locals que són com tubs. És veritat que és preferible un cuiner amb talent i una sala lletjota a una sala encantadora amb una merda de xef; i també és cert que no és que la sala sigui un desastre perquè en treuen tot el partit que poden, però sí que es pit dir que no és gaire confortable ni està de cap manera a l’alçada de la cuina.
Suposo que és qüestió de temps, però de tota manera, amb aquests preus tan ajustats que presenta el Gresca no crec que hi hagi gaire marge per a l’estalvi. Més aviat sembla que la millor opció seria buscar un hotel on poder-se instal·lar com han fet xefs de tan renom com en Jean-Luc Figueras (Mandarin), el Fermí Puig (Majestic), el Sergi Arola (Arts), la Carme Ruscalleda (També al Mandarin, al pis de sobre del Jean-Luc), Martín Berasategui (Condes de Barcelona), Carles Gaig (Hotel Cram), etcètera.
En fi: Gresca, excel·lent.
Salvador Sostres
30 de maig 2011
29 de maig 2011
Molt més que futbol
El Barça ha guanyat fent-ho molt bé i molt bonic, posant accents de llum en allò que creu. El futbol és poc interessant quan no és la metàfora de res més. Potser per això el Barça ens interessa tant, perquè sempre ha estat la metàfora d’una altra cosa. Som més que un club, com sol dir-se. Això s’havia utilitzat moltes vegades per justificar una gran mediocritat. Ara en canvi l’únic sentit i l’única metàfora és l’excel·lència i la bellesa, una idea de la Idea, el desig d’un món millor. La metàfora d’aquest Barça té a veure amb totes les disciplines artístiques, és el resum de tots els sentiments.
El que Pep Guardiola està fent amb aquest equip és d’una virtut sacra. Hi ha una intensa lliçó moral rere cada gest, rere cada acte. Importa el que s’aconsegueix però el que importa és com s’aconsegueix. El viatge dóna sentit al resultat i no a l’inrevés. Vivim perquè les coses ens importin, vivim sense queixar-nos i sense excuses. Tenim aquest insubornable desig de món millor. Volem les estrelles.
El Barça de Guardiola agrada per la seva bellesa i per les seves victòries que de tant perfectes semblen fàcils, quan en realitat són les més treballades i complicades de totes. Però el que realment impressiona és fins a quin punt pesa molt més la fidelitat a uns principis i a uns valors que no pas la fam de resultats, i fins a quin punt aquesta enteresa, i aquesta fidelitat, fan aquest equip indestructible i més curt el camí que semblava el més llarg.
El Barça no és un club ni un equip: és una idea. És una manera d’estimar i de creure. El futbol de Guardiola no és el resultat d’una habilitat, d’una tàctica o d’una estratègia, sinó d’una moral i d’una ètica, d’una estètica, d’una manera d’estimar-se la vida. Per això ens agrada tant, perquè la nostra humanitat s’hi reconeix. Perquè la part bona de nosaltres mateixos se sent interpel·lada quan aquests nois es posen a explicar el que pensen de tot plegat jugant a futbol.
El detall de deixar que l’Abidal aixequés la Copa de campions va ser magnífic. Costa de renunciar a la glòria com va fer en Puyol, amb qui tantes coses em separen, però ahir va estar extraordinari. És molt d’agrair que aquestes coses passin, és molt d’agrair poder-se sentir tan a gust amb el teu equip.
Guardiola està dictant aquest anys una lliçó magnífica que va molt més enllà del futbol. El futbol és la seva manera d’expressar-se, però el que diu va molt més enllà d’una porteria i d’una pilota i té a veure amb l’honor, amb l’amor que posem en les coses que fem, amb la fe dels nostres pares i allò de substancial que volem transmetre als nostres fills.
Ahir el Barça de Guardiola va guanyar i ho va fer d’una manera tan imponent i angelical, tan evangèlica i perfecta, que dubto que hi hagi avui genis de cap altra disciplina artística -llevat del Ferran Adrià, Déu nostre senyor del Cel i de la Terra- que puguin expressar amb tanta precisió i tanta intensitat una idea tan pura i tan superior.
Salvador Sostres
El Barça ha guanyat fent-ho molt bé i molt bonic, posant accents de llum en allò que creu. El futbol és poc interessant quan no és la metàfora de res més. Potser per això el Barça ens interessa tant, perquè sempre ha estat la metàfora d’una altra cosa. Som més que un club, com sol dir-se. Això s’havia utilitzat moltes vegades per justificar una gran mediocritat. Ara en canvi l’únic sentit i l’única metàfora és l’excel·lència i la bellesa, una idea de la Idea, el desig d’un món millor. La metàfora d’aquest Barça té a veure amb totes les disciplines artístiques, és el resum de tots els sentiments.
El que Pep Guardiola està fent amb aquest equip és d’una virtut sacra. Hi ha una intensa lliçó moral rere cada gest, rere cada acte. Importa el que s’aconsegueix però el que importa és com s’aconsegueix. El viatge dóna sentit al resultat i no a l’inrevés. Vivim perquè les coses ens importin, vivim sense queixar-nos i sense excuses. Tenim aquest insubornable desig de món millor. Volem les estrelles.
El Barça de Guardiola agrada per la seva bellesa i per les seves victòries que de tant perfectes semblen fàcils, quan en realitat són les més treballades i complicades de totes. Però el que realment impressiona és fins a quin punt pesa molt més la fidelitat a uns principis i a uns valors que no pas la fam de resultats, i fins a quin punt aquesta enteresa, i aquesta fidelitat, fan aquest equip indestructible i més curt el camí que semblava el més llarg.
El Barça no és un club ni un equip: és una idea. És una manera d’estimar i de creure. El futbol de Guardiola no és el resultat d’una habilitat, d’una tàctica o d’una estratègia, sinó d’una moral i d’una ètica, d’una estètica, d’una manera d’estimar-se la vida. Per això ens agrada tant, perquè la nostra humanitat s’hi reconeix. Perquè la part bona de nosaltres mateixos se sent interpel·lada quan aquests nois es posen a explicar el que pensen de tot plegat jugant a futbol.
El detall de deixar que l’Abidal aixequés la Copa de campions va ser magnífic. Costa de renunciar a la glòria com va fer en Puyol, amb qui tantes coses em separen, però ahir va estar extraordinari. És molt d’agrair que aquestes coses passin, és molt d’agrair poder-se sentir tan a gust amb el teu equip.
Guardiola està dictant aquest anys una lliçó magnífica que va molt més enllà del futbol. El futbol és la seva manera d’expressar-se, però el que diu va molt més enllà d’una porteria i d’una pilota i té a veure amb l’honor, amb l’amor que posem en les coses que fem, amb la fe dels nostres pares i allò de substancial que volem transmetre als nostres fills.
Ahir el Barça de Guardiola va guanyar i ho va fer d’una manera tan imponent i angelical, tan evangèlica i perfecta, que dubto que hi hagi avui genis de cap altra disciplina artística -llevat del Ferran Adrià, Déu nostre senyor del Cel i de la Terra- que puguin expressar amb tanta precisió i tanta intensitat una idea tan pura i tan superior.
Salvador Sostres
26 de maig 2011
25 de maig 2011
20 de maig 2011
18 de maig 2011
12 de maig 2011
SOSTRES
Feia temps que no penjava res del Sostres, però aquest s'ho val.
Here comes the sun
Hi haurà un dia que no entendràs res, i que ningú no t’entendrà. Per molt que cridis ningú no t’escoltarà –de fet, ni et sentiran-. Hi haurà algun dia que voldràs córrer i no podràs, com en els somnis anguniosos en què vols escapar-te d’algú que et persegueix i t’adones que no pots moure les cames. Hi haurà algun dia que sense saber gaire bé per què el món no et serà còmplice i aleshores et sentiràs sola, sola al bell mig de la teva vida i del teu sentit.
Per això és important que et projectis en cada cosa que facis i diguis, en cada persona que estimis, en cada objectiu que persegueixis, en cada ambició, en cada somni, en cada esperança. Per això és fonamental que tot el teu món estigui fet de tu, del que tu sents i penses, del que tu ets i tot tingui un relat i un sentit que s’assembli a tu, que siguis tu, que sigui la teva manera d’implicar-te i de viure i de morir.
Perquè més tard o més d’hora –i no només una vegada- el dia de la solitud vindrà, el moment de la corda fluixa te’l trobaràs en qualsevol tombant i sense que t’hagi avisat, i val més que quan et sentis sola i sense xarxa tot tingui gust a tu, i tot tingui a veure amb la teva humanitat, amb la teva integritat, amb la teva profunditat. Perquè et sentiràs trepitjada, et sentiràs disparada i rebregada, però just abans de perdre l’aplom i l’esma podràs refer-te si et reconeixes en el que hagis fet o hagis dit; i només així sentiràs ben endins l’orgull de sobreviure i seràs capaç de recollir els trossos, d’alçar-te i de dur com una banda d’honor tot allò que estimis i siguis, per molt que els altres ho odiïn i t’odiïn a tu per defensar-ho i per estimar-ho.
El teu millor i gairebé únic escut seràs tu, la teva integritat i la teva força, l’amor i el sentit que posis en fer cada cosa. Per poc que facis alguna cosa que tingui importància voldran destruir-te. Aquest món foll gira assedegat de destrucció i no podem agradar a tothom. Per poc que facis alguna cosa important voldran destruir-te i no s’estalviaran cap crueltat per tal d’aconseguir-ho. Per molt que molta gent t’estimi, molts dies et sentiràs sola, ben sola, i tu seràs el teu millor i únic sentit.
No facis res que pugui avergonyir-te, res que no podries comentar en una sobretaula. Que cada gest i cada acte s’assembli poderosament, íntimament a tu, i que quan vinguin a ferir-te puguis projectar-te en tot allò que et retreguin fins que la veritat s’imposi al soroll, l’aplom guanyi a la por que sempre volen fer-nos, i l’amor acabi guanyant el ressentiment i la ràbia.
Tot això no t’estalviarà ni el patiment ni el dolor, ni l’angoixa ni la sensació d’estar perduda i sola, però t’ajudarà a conservar la tendresa i la llum, i a no allunyar-te gaire de l’alba.
Here comes the sun
Hi haurà un dia que no entendràs res, i que ningú no t’entendrà. Per molt que cridis ningú no t’escoltarà –de fet, ni et sentiran-. Hi haurà algun dia que voldràs córrer i no podràs, com en els somnis anguniosos en què vols escapar-te d’algú que et persegueix i t’adones que no pots moure les cames. Hi haurà algun dia que sense saber gaire bé per què el món no et serà còmplice i aleshores et sentiràs sola, sola al bell mig de la teva vida i del teu sentit.
Per això és important que et projectis en cada cosa que facis i diguis, en cada persona que estimis, en cada objectiu que persegueixis, en cada ambició, en cada somni, en cada esperança. Per això és fonamental que tot el teu món estigui fet de tu, del que tu sents i penses, del que tu ets i tot tingui un relat i un sentit que s’assembli a tu, que siguis tu, que sigui la teva manera d’implicar-te i de viure i de morir.
Perquè més tard o més d’hora –i no només una vegada- el dia de la solitud vindrà, el moment de la corda fluixa te’l trobaràs en qualsevol tombant i sense que t’hagi avisat, i val més que quan et sentis sola i sense xarxa tot tingui gust a tu, i tot tingui a veure amb la teva humanitat, amb la teva integritat, amb la teva profunditat. Perquè et sentiràs trepitjada, et sentiràs disparada i rebregada, però just abans de perdre l’aplom i l’esma podràs refer-te si et reconeixes en el que hagis fet o hagis dit; i només així sentiràs ben endins l’orgull de sobreviure i seràs capaç de recollir els trossos, d’alçar-te i de dur com una banda d’honor tot allò que estimis i siguis, per molt que els altres ho odiïn i t’odiïn a tu per defensar-ho i per estimar-ho.
El teu millor i gairebé únic escut seràs tu, la teva integritat i la teva força, l’amor i el sentit que posis en fer cada cosa. Per poc que facis alguna cosa que tingui importància voldran destruir-te. Aquest món foll gira assedegat de destrucció i no podem agradar a tothom. Per poc que facis alguna cosa important voldran destruir-te i no s’estalviaran cap crueltat per tal d’aconseguir-ho. Per molt que molta gent t’estimi, molts dies et sentiràs sola, ben sola, i tu seràs el teu millor i únic sentit.
No facis res que pugui avergonyir-te, res que no podries comentar en una sobretaula. Que cada gest i cada acte s’assembli poderosament, íntimament a tu, i que quan vinguin a ferir-te puguis projectar-te en tot allò que et retreguin fins que la veritat s’imposi al soroll, l’aplom guanyi a la por que sempre volen fer-nos, i l’amor acabi guanyant el ressentiment i la ràbia.
Tot això no t’estalviarà ni el patiment ni el dolor, ni l’angoixa ni la sensació d’estar perduda i sola, però t’ajudarà a conservar la tendresa i la llum, i a no allunyar-te gaire de l’alba.
06 de maig 2011
La paraula de la setmana...
escarit -ida | ||
[s. XIII; probablement del gòt. usskarjan 'arrencar, despullar', der. de l'arrel sker-, skr- 'tallar', amb canvi de la u- inicial en e- en romànic] | ||
| adj 1 Pelat, nu, no cobert. Veieren un bell puig alt i escarit. | ||
| 2 fig Pelat, sense acompanyament de cap mena, sense adornaments, circumloquis, etc. No ha divagat gens: ho ha explicat d'una manera molt escarida. | ||
05 de maig 2011
04 de maig 2011
02 de maig 2011
30 d’abril 2011
29 d’abril 2011
26 d’abril 2011
EL MANIFEST DE L'ANDREU
Mi manifiesto
No hay nada mejor que tomar distancia de las cosas, para darle el valor y la importancia que tienen. No estoy cabreado, ni siento amenazada o coartada mi libertad. ¡Faltaría más! Estos días de vacaciones me han servido para pensar un poco (muy recomendable) y voy a internar resumirlo. Esto no tiene más pretensión que dejar claro lo que pienso y agradecer todas las muestras de apoyo. Seguiré haciendo lo que sé hacer, para la gente que quiera seguirlo y con más ilusión que nunca.
—Las redes sociales son importantes pero no son el centro del universo. Son una herramienta más de la revolución tecnológica.
—Tenemos mucha tecnología a nuestro alcance pero se nos ha acabado la paciencia, las ganas de escuchar, debatir y enriquecernos. Nos vale con el ruido, el nuevo opio para estos tiempos encabronados.
—El ruido no cambia las cosas. La acción, sí.
—"Seguir" a alguien en una red social no debe ser sinónimo de acoso o coacción. La libertad de expresión está por encima de todo y de todos.
—El anonimato es la máscara de los cobardes. El insulto, su única manera fácil de expresarse.
—Los que me atacan no me conocen, ni yo los quiero conocer.
—¿Para qué y cómo usaremos tanta tecnología?
—Podremos ser una sociedad interconectada y justa, que reclama información libre a la vez que da voz y oportunidades, o una red de ociosos burgueses quejicas e intolerantes. De nosotros, depende.
—Haríamos bien en invertir toda esa rabia que circula por internet, en salir a la calle, movilizarnos, decirles a los culpables de la crisis que no tragamos.
—Hay que mover más el culo y menos el ratón del ordenador. ¿Hacen falta más ejemplos de revoluciones, de gritos populares por una sociedad más equilibrada?
—Hay más gente buena que mala. Siempre ha sido así y siempre lo será. Yo trabajo para los buenos.
—Los periodistas (o lo que queda de ellos) están embobados con las redes. Utilizan las "entradas" como noticias (la mayoría de veces es mera cotidianidad) y no se molestan en confirmar o documentar. Una prueba más de la decadencia errática de la profesión.
—La nueva censura son los intereses empresariales de las empresas de comunicación.
—Búscate las fuentes de información. Aplica tu sentido común, selecciona y acércate a la verdad.
—Y, por último, recuerda: mucho mejor un buen arroz con los amigos de verdad que dos horas en internet.
Andreu Buenafuente
2011
No hay nada mejor que tomar distancia de las cosas, para darle el valor y la importancia que tienen. No estoy cabreado, ni siento amenazada o coartada mi libertad. ¡Faltaría más! Estos días de vacaciones me han servido para pensar un poco (muy recomendable) y voy a internar resumirlo. Esto no tiene más pretensión que dejar claro lo que pienso y agradecer todas las muestras de apoyo. Seguiré haciendo lo que sé hacer, para la gente que quiera seguirlo y con más ilusión que nunca.
—Las redes sociales son importantes pero no son el centro del universo. Son una herramienta más de la revolución tecnológica.
—Tenemos mucha tecnología a nuestro alcance pero se nos ha acabado la paciencia, las ganas de escuchar, debatir y enriquecernos. Nos vale con el ruido, el nuevo opio para estos tiempos encabronados.
—El ruido no cambia las cosas. La acción, sí.
—"Seguir" a alguien en una red social no debe ser sinónimo de acoso o coacción. La libertad de expresión está por encima de todo y de todos.
—El anonimato es la máscara de los cobardes. El insulto, su única manera fácil de expresarse.
—Los que me atacan no me conocen, ni yo los quiero conocer.
—¿Para qué y cómo usaremos tanta tecnología?
—Podremos ser una sociedad interconectada y justa, que reclama información libre a la vez que da voz y oportunidades, o una red de ociosos burgueses quejicas e intolerantes. De nosotros, depende.
—Haríamos bien en invertir toda esa rabia que circula por internet, en salir a la calle, movilizarnos, decirles a los culpables de la crisis que no tragamos.
—Hay que mover más el culo y menos el ratón del ordenador. ¿Hacen falta más ejemplos de revoluciones, de gritos populares por una sociedad más equilibrada?
—Hay más gente buena que mala. Siempre ha sido así y siempre lo será. Yo trabajo para los buenos.
—Los periodistas (o lo que queda de ellos) están embobados con las redes. Utilizan las "entradas" como noticias (la mayoría de veces es mera cotidianidad) y no se molestan en confirmar o documentar. Una prueba más de la decadencia errática de la profesión.
—La nueva censura son los intereses empresariales de las empresas de comunicación.
—Búscate las fuentes de información. Aplica tu sentido común, selecciona y acércate a la verdad.
—Y, por último, recuerda: mucho mejor un buen arroz con los amigos de verdad que dos horas en internet.
Andreu Buenafuente
2011
17 d’abril 2011
16 d’abril 2011
07 d’abril 2011
06 d’abril 2011
31 de març 2011
Nem bé...
El català es torna més atractiu que el castellà
L'estudi sobre coneixement i ús de la llengua presentat pel Baròmetre de la Comunicació indica que el català ha guanyat 263.000 persones com a llengua d'identificació i que el castellà n'ha perdut 111.000. El 40% dels estrangers que viuen a Catalunya parlen català
Segons les xifres fetes públiques aquest dijous, basades en 31.000 entrevistes realitzades de gener a desembre de 2010 entre majors de 14 anys, el català ha guanyat 263.000 persones com a llengua d'identificació. El castellà, en canvi, n'ha perdut 111.000. Aquest balanç –que podeu veure en el gràfic número 9 de l'informe– surt de la diferència entre els parlants que viatgen cap el català des d'altres llengües (563.000) i els que fan el recorregut a la inversa i l'abandonen (300.000), és a dir: 263.000 nous parlants per al català. El castellà, en canvi, presenta un balanç segons el qual ha guanyat 438.000 parlants procedents d'altres llengües però també n'ha perdut 549.000, és a dir: 111.000 parlants de menys.Aquesta dada pot indicar un ascens del català com a llengua de prestigi, i és vinculable a dues xifres més de l'estudi: l'ús del català com a llengua única es troba, sobretot, en els estudis, on un 55% dels enquestats afirmen que l'utilitzen com a llengua exclusiva en aquest àmbit. En canvi, només hi ha un 32% dels catalans que a casa només parlin català. I tan sols un 20% que parlen exclusivament català amb els amics, els veïns i a la feina.
Una altra dada rellevant sobre l'avenç del català és la que indica que el 40% dels estrangers, 1,2 milions de persones, parlen o saben parlar català. I d'entre els nascuts a la resta de l'Estat, ho fan un 57%: 1,3 milions de ciutadans.
Pel que fa a dades més generals, tots els catalans entenen, saben parlar i saben escriure el castellà. Amb el català, el grau de coneixement és més irregular: el 95% dels ciutadans entén el català, però només un 77% el parla i un 60% l'escriu. De la població actual de Catalunya, un 56% va tenir el castellà com a llengua inicial i el 35% va aprendre a parlar amb el català com a llengua materna. El 7% tenien altres idiomes com a llengua inicial.
29 de març 2011
28 de març 2011
El futur de l'energia nuclear
Article del NYT publicat per l'ARA, de l'Andrew Winston, economista i expert en EERR. Un paio que val la pena seguir d'aprop. Sobre el debat de le nuclear i les EERR
Encara és massa d'hora per dir res definitiu sobre el que està passant al Japó. Ningú no sap de manera fefaent què en resultarà de la terrible falla de la central nuclear de Fukushima -les fuites de vapor radioactiu podrien continuar durant mesos-. I tot just acaba de començar l'especulació sobre les conseqüències del desastre en la insistent demanda d'una renaixença nuclear als EUA.
Alguns antecedents: durant tres dècades no s'ha construït cap central nuclear nova als EUA. Tanmateix, l'ús de l'energia nuclear torna a considerar-se seriosament. La Nuclear Regulatory Commission dels EUA té sobre la taula ben bé 30 o 40 sol•licituds d'ampliació de les actuals instal•lacions nuclears. Una de les raons del retorn nuclear és que té garantit el suport de dos grups d'interès: 1) els lobis a favor d'aquesta font d'energia i algunes grans companyies, normalment situades a la dreta de l'espectre polític, i 2) els qui volen lluitar contra el canvi climàtic, que normalment militen a l'esquerra.
Abans, els ecologistes de tota mena eren antinuclears. Recentment, però, alguns ecologistes de perfil elevat, com Stewart Brand, el fundador de la publicació Whole Earth Catalog , han promogut l'energia nuclear, sobretot perquè promet avantatges en la lluita contra el canvi climàtic (ja que pràcticament no emet compostos de carboni). La conversió d'alguns ecologistes en defensors de les nuclears indica fins a quin extrem aquest col•lectiu considera terrorífica l'amenaça imminent del canvi climàtic. El desastre nuclear del Japó ha tornat a posar en dubte la conveniència de l'energia nuclear. Però ja abans de la tragèdia, per raons que comprenen des de la seguretat nacional fins a la competitivitat del país o el canvi climàtic, hi havia hagut moltes discussions als EUA sobre política energètica. En el context actual, caldria plantejar dues preguntes sobre les energies de xarxa (per oposició als combustible per al transport, que no tenen cap relació directa amb l'energia nuclear).
La primera pregunta és: té sentit l'energia nuclear? Sembla que hi ha bones raons per les quals alguns ecologistes i altres grups han canviat d'opinió en relació amb les centrals nuclears. Prenguem la més senzilla d'aquestes raons: l'energia nuclear proporciona una base d'energia estable (una mica menys d'un 20% de tota l'electricitat dels EUA) i les emissions de compostos de carboni son gairebé nul•les. Per tant, l'ús d'aquesta energia pot tenir sentit com a solució provisional a llarg termini. L'argument més persuasiu contra les nuclears no és pas el de la seguretat: és l'econòmic. Recorro a Amory Lovins -cofundador i cap científic del Rocky Mountain Institute (centre d'estudis especialitzat en energia i sostenibilitat)- i a la seva impressionant varietat d'estudis en profunditat, per tal d'obtenir unes anàlisis sòlides sobre tot allò que té a veure amb l'energia. Lovins comptabilitza les despeses econòmiques que comporta construir i assegurar les centrals nuclears. En comparació amb el que implica fer esforços per millorar l'eficiència energètica, l'energia nuclear és molt cara. D'altra banda, les fonts d'energia renovable -com ara l'eòlica i la solar- tenen un cost variable nul. Que siguin de franc és una oferta difícil de millorar.
L'altra pregunta és: té sentit l'energia centralitzada? Aquesta potser és una pregunta més heterodoxa, però plantejant-la podria ser que arribéssim més ràpidament a una resposta vàlida que no pas qüestionant l'energia nuclear mateixa. Per començar: per què generem energia servint-nos de grans centrals en xarxa? Comporta molts avantatges, sens dubte; però també una pèrdua ingent d'energia en el transport des de la central cap a la xarxa elèctrica i cap a les nostres cases. ¿Per què no construir un sistema de producció d'energia molt més dispers amb plaques solars als terrats, bombes de calor geotèrmica a tots els edificis, turbines d'aire a cada barri i cotxes elèctrics? Aquesta imatge de xarxa energètica neta no és cap fantasia, de fet, la tenim a tocar.
Alguns experts en energies renovables m'han dit que, en pocs anys, el cost de producció de les plaques solars ha baixat un 50 o un 70%, com a conseqüència directa de les grans inversions en l'economia neta fetes per la Xina. Jigar Shah, com a cap executiu de Carbon War Room (una institució dedicada a la recerca de solucions competitives i aplicables a la lluita contra el canvi climàtic), afirma: "La Xina està fent amb les plaques solars el mateix que ja va fer amb els ordinadors i els iPhones: fer-ne abaixar els preus vertiginosament".
L'altre gran argument per apostar per l'energia de producció dispersa és la seguretat. A Jim Woolsey, l'anterior director de la CIA, li agrada remarcar el fet que tres branques d'arbre a l'estat d'Ohio van fer caure 80 gigawatts de la xarxa elèctrica del nord-est l'estiu del 2003. "I els terroristes són més llestos que tres branques de Cleveland", diu Woolsey.
En una escala més local, també podem parlar de la seguretat, tant de les persones com del medi ambient. Les fonts tradicionals d'energia cada vegada costen més de trobar i l'obtenció és cada vegada més perillosa. Perforar sota les aigües i utilitzar l'energia nuclear són dues de les tecnologies més delicades del món, cosa que significa que comporten grans riscos.
Un vessament de petroli o una gran fuita radioactiva pot afectar milions de persones. Per contra, si un desastre natural provoqués la fallada de la turbina d'un parc eòlic marí o el trencament de la placa solar d'una casa, la població local no correria gaire risc.
Considerant els arguments d'economia bàsica, de seguretat i de competitivitat nacional, el balanç és molt favorable a una xarxa de transport i producció d'energia dispersa, no nuclear i sense ús de carburants fòssils.
25 de març 2011
24 de març 2011
DEU MIL MILLES PER VEURE UNA BONA ARMADURA
Quienes no vivan en Catalunya dificilmente serán conscientes del estatus alcanzado por el cuarteto barcelonés Manel aquí gracias a su debut, “Els millors professors europeus” (08), sin duda el más brillante disco cantado en catalán publicado en años. Su folk pop amable, su imagen y su dicción de buenos chicos, sus canciones empapadas de costumbrismo y sobre todo su forma de combinar la herencia anglosajona con la tradición catalana supusieron un hito deslumbrante, erigiéndoles de cero a cien en la cabeza visible de una generación de artistas que acogían de nuevo su idioma materno sin vocación política, sino emocional. El tiempo ha pasado y, aunque otros hayan intentado recoger su testigo sin una décima parte de su valía, el trono continúa siendo suyo. El autoproducido “10 milles per veure una bona armadura” (“diez millas para ver una buena armadura”, cita shakespearana vía Kenneth Branagh en “Mucho ruido y pocas nueces”) aporta novedades diversas al tiempo que se mantiene fiel a lo que pensábamos que eran Manel y manteniendo esos fantásticos textos que tanto optimismo contagiaban en “Els millors professors europeus”. A lo largo de cuarenta y cinco minutos y diez cortes, Guillem Gisbert, Roger Padilla, Martí Maymó y Arnau Vallvé (con la ayuda de once vientos, diversos instrumentistas invitados, el coro Arsinova y las vocalistas Clara Molins y Gisela Follà) nos descubren nuevamente todo el talento que atesoran, y nosotros más contentos que unas pascuas. Y es que pocos peros se le pueden poner a un disco capaz de alcanzar cotas de fantasía como las de la impresionante “Aniversari”, que nos remite al Sufjan Stevens más orquestal como si de un cuento de hadas se tratase, despedirse de los excitados oyentes con “Deixa-la, Toni, deixa-la”, una pieza –firmada por Padilla- que abre fuego con las formas de una habanera para despedirse con todo el ritmo de una brass band de New Orleans, o dejarnos por el camino piezas tan preciosas y arrebatadoras como “Boomerang” o “Benvolgut”. Manel lo han vuelto a conseguir. Y ojalá el cantar en su lengua no les cierre unas puertas que deberían abrírseles de par en par si lo único que importase en este mundo fuesen las buenas canciones.
Joan S.Luna (Mondosonoro)
Joan S.Luna (Mondosonoro)
23 de març 2011
AWAY WE GO - Alexi Murdoch
Us recomano aquesta pel·lícula, però sobretot, us recomano la banda sonora, feta gairebé íntegrament per Alexi Murdoch. Us paso un tastet.
Si algun dia el Sr. Murdoch ve a BCN, ja té un espectador assegurat.
Si algun dia el Sr. Murdoch ve a BCN, ja té un espectador assegurat.
Notícia "econòmica" de la jornada..
Los empleados de UGT obtendrán aumentos de sueldo de hasta el 7%
19 de març 2011
18 de març 2011
14 de març 2011
12 de març 2011
11 de març 2011
10 de març 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)