LA NOSTÀLGIA

Ara mirava un tros del darrer concert del Lluís Llach, i m’he vist entre el públic. Aquell jo de 2007 travessava per unes circumstàncies ben diferents a les del jo d’ara. Amb la meva dona encara ens estàvem coneixent. Encara escrivia a l’Avui, la relació que tenia amb la meva mare encara era acceptable, d’altres, moltes coses em passaven que ara ja no em passen, i també avui sé moltes més coses de les que sabia llavors, i em passen coses que llavors ni me les podia imaginar.

La nostàlgia és un sentiment de la gent que fracassa, de la gent que empitjora. Si hi ha un temps passat que recordes amb més gràcia és que el teu present és pitjor. Són faves comptades. La nostàlgia és per a malalts terminals i per a derrotats, i no nego que jo pugui acabar sent totes dues coses, o alguna de les dues coses.

La nostàlgia és un sentiment trampós, morfina per pal·liar el dolor del present pitjor. És un sentiment trampós que et xiuxiueja a cau d’orella que tot plegat és inevitable i que qualsevol temps passat fou, per força, millor. No és inevitable, podem fer-hi alguna cosa. Podem fer del nostre present un temps meravellós, ídols d’ara per a la submisa fer de després, com diu en el seu poema el Gabriel Ferrater.

La nostàlgia és un consol de mal pagador, podem fer-ho millor, podem concentrar les forces i l’energia en fer del nostre present un temps tan bell que ens commogui molt més que qualsevol record.

La nostàlgia és una rendició. Moralment és d’impotents. Estèticament és el recurs de l’escriptor obès, que ja no té agilitat per imaginar res més. La nostàlgia és sempre una estafa, l’acceptació d’un naufragi. Només és venerable recordar-se dels morts. La resta és no lluitar pel que ara tens, pel que ara hi ha, i això és malbaratar la vida que t’ha estat regalada.

Les exaltacions del present i del futur són molt més fèrtils i sinceres, més aventureres. També més ingènues, però res no som sense aquesta exaltació, sense aquesta ingenuïtat. Malgrat la nostra condició de mortals i les nostres vides imperfectes. Al capdavall, un pecador només té futur i un sant només té passat.

Salvador Sostres