Dos amics i una barra


Encara queden al món algunes coses per retrobar el gust de viure. El gust lúdic d'una vida dolça i amable. Solíem viure així, però fa ja potser molts anys. De tant en tant tenim alguna oportunitat de recuperar el tast d'aquells anys. Una barra y dos amics, per exemple. Dos amics celebrant l'amistat i la vida, el plaer de ser dos en aquest món boig i de saber que som on som i que hi som junts i que som invencibles. Dos amics imaginant viatges, parlant del passat o de projectes ben nous. És exactament això, retrobar el gust de viure després d'haver hagut de sentir tan males notícies. La salvació del món serà sempre possible mentre un bon bàrman quedi d'empeus i dos amics puguin parlar algunes hores sense que ningú no els destorbi. Ells seran la llum i l'esperança, l'estel que hi haal fons del camí. Mentre dos amics puguin parlar i riure recolzats a la barra d'un bar, una idea del món, moral i viril, perdurarà i tot serà possible. No hi ha res com un bon bar i un bon amic. No hi ha cap altra sinceritat possible, ni cap estètica superior, ni cap idea del món que es realitzi amb més encant que dos amics parlant de tot i de res a la barra d'un bar; que dos amicss celebrant el gust de viure i que malgrat tot encara són vius i amb ganes de celebrar-ho. El món s'està desfent i cada vegada és més difícil tenir esperança. El món és un forat cada vegada més angost i cada vegada angoixa més pensar en el llarg termini i en com podríem salvar-nos. Els esforços que haurem de fer són difícilment explicables. Difícilment explicables si vols que després es mantingui la calma. Bé. Què hi farem. Tot importa molt menys si ens queda una barra i un amic, tot es digereix millor i s'esborra abans l'ànsia. Som més imaginatius i més bons, més sorprenents, inclús sorprenents per a nosaltres mateixos, i de tot s'emergeix amb més força després d'una nit plàcida -si descomptem la ressaca.

Després la nit s'acaba, tornes a casa, t'adorms i l'endemà tot torna a començar. Penses en la nit anterior, flaixos d'algunes imatges et revénen, i tot et sembla com irreal. Però sempre sabem com retornar a la illa se la nostra felicitat.

Salvador Sostres