31 de març 2011

Nem bé...

El català es torna més atractiu que el castellà

L'estudi sobre coneixement i ús de la llengua presentat pel Baròmetre de la Comunicació indica que el català ha guanyat 263.000 persones com a llengua d'identificació i que el castellà n'ha perdut 111.000. El 40% dels estrangers que viuen a Catalunya parlen català
Segons les xifres fetes públiques aquest dijous, basades en 31.000 entrevistes realitzades de gener a desembre de 2010 entre majors de 14 anys, el català ha guanyat 263.000 persones com a llengua d'identificació. El castellà, en canvi, n'ha perdut 111.000. Aquest balanç –que podeu veure en el gràfic número 9 de l'informe– surt de la diferència entre els parlants que viatgen cap el català des d'altres llengües (563.000) i els que fan el recorregut a la inversa i l'abandonen (300.000), és a dir: 263.000 nous parlants per al català. El castellà, en canvi, presenta un balanç segons el qual ha guanyat 438.000 parlants procedents d'altres llengües però també n'ha perdut 549.000, és a dir: 111.000 parlants de menys.
Aquesta dada pot indicar un ascens del català com a llengua de prestigi, i és vinculable a dues xifres més de l'estudi: l'ús del català com a llengua única es troba, sobretot, en els estudis, on un 55% dels enquestats afirmen que l'utilitzen com a llengua exclusiva en aquest àmbit. En canvi, només hi ha un 32% dels catalans que a casa només parlin català. I tan sols un 20% que parlen exclusivament català amb els amics, els veïns i a la feina.
Una altra dada rellevant sobre l'avenç del català és la que indica que el 40% dels estrangers, 1,2 milions de persones, parlen o saben parlar català. I d'entre els nascuts a la resta de l'Estat, ho fan un 57%: 1,3 milions de ciutadans.
Pel que fa a dades més generals, tots els catalans entenen, saben parlar i saben escriure el castellà. Amb el català, el grau de coneixement és més irregular: el 95% dels ciutadans entén el català, però només un 77% el parla i un 60% l'escriu. De la població actual de Catalunya, un 56% va tenir el castellà com a llengua inicial i el 35% va aprendre a parlar amb el català com a llengua materna. El 7% tenien altres idiomes com a llengua inicial.

30 MINUTS_INVENTANT EL FUTUR

LA CONTRA_KILIAN JORNET

29 de març 2011

28 de març 2011

El futur de l'energia nuclear

Article del NYT publicat per l'ARA, de l'Andrew Winston, economista i expert en EERR. Un paio que val la pena seguir d'aprop. Sobre el debat de le nuclear i les EERR

Encara és massa d'hora per dir res definitiu sobre el que està passant al Japó. Ningú no sap de manera fefaent què en resultarà de la terrible falla de la central nuclear de Fukushima -les fuites de vapor radioactiu podrien continuar durant mesos-. I tot just acaba de començar l'especulació sobre les conseqüències del desastre en la insistent demanda d'una renaixença nuclear als EUA.

Alguns antecedents: durant tres dècades no s'ha construït cap central nuclear nova als EUA. Tanmateix, l'ús de l'energia nuclear torna a considerar-se seriosament. La Nuclear Regulatory Commission dels EUA té sobre la taula ben bé 30 o 40 sol•licituds d'ampliació de les actuals instal•lacions nuclears. Una de les raons del retorn nuclear és que té garantit el suport de dos grups d'interès: 1) els lobis a favor d'aquesta font d'energia i algunes grans companyies, normalment situades a la dreta de l'espectre polític, i 2) els qui volen lluitar contra el canvi climàtic, que normalment militen a l'esquerra.

Abans, els ecologistes de tota mena eren antinuclears. Recentment, però, alguns ecologistes de perfil elevat, com Stewart Brand, el fundador de la publicació Whole Earth Catalog , han promogut l'energia nuclear, sobretot perquè promet avantatges en la lluita contra el canvi climàtic (ja que pràcticament no emet compostos de carboni). La conversió d'alguns ecologistes en defensors de les nuclears indica fins a quin extrem aquest col•lectiu considera terrorífica l'amenaça imminent del canvi climàtic. El desastre nuclear del Japó ha tornat a posar en dubte la conveniència de l'energia nuclear. Però ja abans de la tragèdia, per raons que comprenen des de la seguretat nacional fins a la competitivitat del país o el canvi climàtic, hi havia hagut moltes discussions als EUA sobre política energètica. En el context actual, caldria plantejar dues preguntes sobre les energies de xarxa (per oposició als combustible per al transport, que no tenen cap relació directa amb l'energia nuclear).

La primera pregunta és: té sentit l'energia nuclear? Sembla que hi ha bones raons per les quals alguns ecologistes i altres grups han canviat d'opinió en relació amb les centrals nuclears. Prenguem la més senzilla d'aquestes raons: l'energia nuclear proporciona una base d'energia estable (una mica menys d'un 20% de tota l'electricitat dels EUA) i les emissions de compostos de carboni son gairebé nul•les. Per tant, l'ús d'aquesta energia pot tenir sentit com a solució provisional a llarg termini. L'argument més persuasiu contra les nuclears no és pas el de la seguretat: és l'econòmic. Recorro a Amory Lovins -cofundador i cap científic del Rocky Mountain Institute (centre d'estudis especialitzat en energia i sostenibilitat)- i a la seva impressionant varietat d'estudis en profunditat, per tal d'obtenir unes anàlisis sòlides sobre tot allò que té a veure amb l'energia. Lovins comptabilitza les despeses econòmiques que comporta construir i assegurar les centrals nuclears. En comparació amb el que implica fer esforços per millorar l'eficiència energètica, l'energia nuclear és molt cara. D'altra banda, les fonts d'energia renovable -com ara l'eòlica i la solar- tenen un cost variable nul. Que siguin de franc és una oferta difícil de millorar.

L'altra pregunta és: té sentit l'energia centralitzada? Aquesta potser és una pregunta més heterodoxa, però plantejant-la podria ser que arribéssim més ràpidament a una resposta vàlida que no pas qüestionant l'energia nuclear mateixa. Per començar: per què generem energia servint-nos de grans centrals en xarxa? Comporta molts avantatges, sens dubte; però també una pèrdua ingent d'energia en el transport des de la central cap a la xarxa elèctrica i cap a les nostres cases. ¿Per què no construir un sistema de producció d'energia molt més dispers amb plaques solars als terrats, bombes de calor geotèrmica a tots els edificis, turbines d'aire a cada barri i cotxes elèctrics? Aquesta imatge de xarxa energètica neta no és cap fantasia, de fet, la tenim a tocar.

Alguns experts en energies renovables m'han dit que, en pocs anys, el cost de producció de les plaques solars ha baixat un 50 o un 70%, com a conseqüència directa de les grans inversions en l'economia neta fetes per la Xina. Jigar Shah, com a cap executiu de Carbon War Room (una institució dedicada a la recerca de solucions competitives i aplicables a la lluita contra el canvi climàtic), afirma: "La Xina està fent amb les plaques solars el mateix que ja va fer amb els ordinadors i els iPhones: fer-ne abaixar els preus vertiginosament".

L'altre gran argument per apostar per l'energia de producció dispersa és la seguretat. A Jim Woolsey, l'anterior director de la CIA, li agrada remarcar el fet que tres branques d'arbre a l'estat d'Ohio van fer caure 80 gigawatts de la xarxa elèctrica del nord-est l'estiu del 2003. "I els terroristes són més llestos que tres branques de Cleveland", diu Woolsey.

En una escala més local, també podem parlar de la seguretat, tant de les persones com del medi ambient. Les fonts tradicionals d'energia cada vegada costen més de trobar i l'obtenció és cada vegada més perillosa. Perforar sota les aigües i utilitzar l'energia nuclear són dues de les tecnologies més delicades del món, cosa que significa que comporten grans riscos.

Un vessament de petroli o una gran fuita radioactiva pot afectar milions de persones. Per contra, si un desastre natural provoqués la fallada de la turbina d'un parc eòlic marí o el trencament de la placa solar d'una casa, la població local no correria gaire risc.

Considerant els arguments d'economia bàsica, de seguretat i de competitivitat nacional, el balanç és molt favorable a una xarxa de transport i producció d'energia dispersa, no nuclear i sense ús de carburants fòssils.

25 de març 2011

BATACA SHOWMAN

NO VOTIS...

24 de març 2011

DEU MIL MILLES PER VEURE UNA BONA ARMADURA

Quienes no vivan en Catalunya dificilmente serán conscientes del estatus alcanzado por el cuarteto barcelonés Manel aquí gracias a su debut, “Els millors professors europeus” (08), sin duda el más brillante disco cantado en catalán publicado en años. Su folk pop amable, su imagen y su dicción de buenos chicos, sus canciones empapadas de costumbrismo y sobre todo su forma de combinar la herencia anglosajona con la tradición catalana supusieron un hito deslumbrante, erigiéndoles de cero a cien en la cabeza visible de una generación de artistas que acogían de nuevo su idioma materno sin vocación política, sino emocional. El tiempo ha pasado y, aunque otros hayan intentado recoger su testigo sin una décima parte de su valía, el trono continúa siendo suyo. El autoproducido “10 milles per veure una bona armadura” (“diez millas para ver una buena armadura”, cita shakespearana vía Kenneth Branagh en “Mucho ruido y pocas nueces”) aporta novedades diversas al tiempo que se mantiene fiel a lo que pensábamos que eran Manel y manteniendo esos fantásticos textos que tanto optimismo contagiaban en “Els millors professors europeus”. A lo largo de cuarenta y cinco minutos y diez cortes, Guillem Gisbert, Roger Padilla, Martí Maymó y Arnau Vallvé (con la ayuda de once vientos, diversos instrumentistas invitados, el coro Arsinova y las vocalistas Clara Molins y Gisela Follà) nos descubren nuevamente todo el talento que atesoran, y nosotros más contentos que unas pascuas. Y es que pocos peros se le pueden poner a un disco capaz de alcanzar cotas de fantasía como las de la impresionante “Aniversari”, que nos remite al Sufjan Stevens más orquestal como si de un cuento de hadas se tratase, despedirse de los excitados oyentes con “Deixa-la, Toni, deixa-la”, una pieza –firmada por Padilla- que abre fuego con las formas de una habanera para despedirse con todo el ritmo de una brass band de New Orleans, o dejarnos por el camino piezas tan preciosas y arrebatadoras como “Boomerang” o “Benvolgut”. Manel lo han vuelto a conseguir. Y ojalá el cantar en su lengua no les cierre unas puertas que deberían abrírseles de par en par si lo único que importase en este mundo fuesen las buenas canciones.

Joan S.Luna (Mondosonoro)

LA CANÇÓ DE LA SETMANA

23 de març 2011

AWAY WE GO - Alexi Murdoch

Us recomano aquesta pel·lícula, però sobretot, us recomano la banda sonora, feta gairebé íntegrament per Alexi Murdoch. Us paso un tastet.
Si algun dia el Sr. Murdoch ve a BCN, ja té un espectador assegurat.

Notícia "econòmica" de la jornada..

Los empleados de UGT obtendrán aumentos de sueldo de hasta el 7%

19 de març 2011

El petit lluitador de 8 anys

Mireu com es mou, és una passada, té un joc de cames...

12 de març 2011

11 de març 2011

09 de març 2011

LA NOSTÀLGIA

Ara mirava un tros del darrer concert del Lluís Llach, i m’he vist entre el públic. Aquell jo de 2007 travessava per unes circumstàncies ben diferents a les del jo d’ara. Amb la meva dona encara ens estàvem coneixent. Encara escrivia a l’Avui, la relació que tenia amb la meva mare encara era acceptable, d’altres, moltes coses em passaven que ara ja no em passen, i també avui sé moltes més coses de les que sabia llavors, i em passen coses que llavors ni me les podia imaginar.

La nostàlgia és un sentiment de la gent que fracassa, de la gent que empitjora. Si hi ha un temps passat que recordes amb més gràcia és que el teu present és pitjor. Són faves comptades. La nostàlgia és per a malalts terminals i per a derrotats, i no nego que jo pugui acabar sent totes dues coses, o alguna de les dues coses.

La nostàlgia és un sentiment trampós, morfina per pal·liar el dolor del present pitjor. És un sentiment trampós que et xiuxiueja a cau d’orella que tot plegat és inevitable i que qualsevol temps passat fou, per força, millor. No és inevitable, podem fer-hi alguna cosa. Podem fer del nostre present un temps meravellós, ídols d’ara per a la submisa fer de després, com diu en el seu poema el Gabriel Ferrater.

La nostàlgia és un consol de mal pagador, podem fer-ho millor, podem concentrar les forces i l’energia en fer del nostre present un temps tan bell que ens commogui molt més que qualsevol record.

La nostàlgia és una rendició. Moralment és d’impotents. Estèticament és el recurs de l’escriptor obès, que ja no té agilitat per imaginar res més. La nostàlgia és sempre una estafa, l’acceptació d’un naufragi. Només és venerable recordar-se dels morts. La resta és no lluitar pel que ara tens, pel que ara hi ha, i això és malbaratar la vida que t’ha estat regalada.

Les exaltacions del present i del futur són molt més fèrtils i sinceres, més aventureres. També més ingènues, però res no som sense aquesta exaltació, sense aquesta ingenuïtat. Malgrat la nostra condició de mortals i les nostres vides imperfectes. Al capdavall, un pecador només té futur i un sant només té passat.

Salvador Sostres

07 de març 2011

WARNING!

Nuevas evidencias contra el aditivo Glutamato Monosódico (E-621)

Glutamato monosódico, proteína hidrolizada o extracto de levadura.Es uno de los potenciadores de sabor más utilizados y un aditivo autorizado, por increíble que parezca. Pero, además de posibles daños neurológicos sugeridos por numerosos estudios, es un comprobado estimulante para comer más: en animales de laboratorio, hasta un 40% más. ¿Por qué no lo prohíben las autoridades sanitarias? Hasta que eso ocurra, evitémoslo. Debemos habituarnos a leer la composición de los alimentos que compramos, sobre todo en los snacks y chucherías que comen nuestros hijos, y si leemos E-621, devolverlos a las estanterías.

El glutamato monosódico (el E-621, también llamado a veces “proteína hidrolizada” o “extracto de levadura”) es un aditivo autorizado por las autoridades sanitarias españolas y de la Unión Europea. Se considera un potenciador del sabor y es uno de los aditivos más utilizados. Está presente en la mayoría de los llamados snacks (patatas fritas, ganchitos, fritos de todo tipo...), en chucherías infantiles, y también en muchos congelados, sopas, especias, preparados a base de carne o pescado, y en una lista interminable de alimentos.

Sin embargo, según el catedrático de Fisiología de la Facultad de Medicina de la Universidad Complutense de Madrid y miembro de la Real Academia Nacional de Medicina, Jesús Fernández-Tresguerres, sus efectos superan con creces el de potenciar el sabor y hace que comamos mucho más de lo que lo haríamos si no lo ingiriéramos.

Según Fernández-Tresguerres, la administración de este aditivo en la dieta de las ratas, en concentraciones sólo ligeramente superiores a las que se encuentra en la alimentación humana, hizo que los roedores aumentaran su ingesta calórica hasta en un 40%. Este estudio, realizado junto al investigador alemán Michael Hermanussen en 2003 fue publicado en el "Journal of Pediatric Endocrinology".

La causa de esta sobrealimentación podría estar en que el glutamato monosódico altera el funcionamiento de los mecanismos inhibidores del apetito. Estos mecanismos hacen que disminuyan las ganas de comer, a nivel del hipotálamo, ante determinadas señales hormonales de saciedad. El mencionado aditivo inhibe estas señales y hace comer más, favoreciendo con ello la obesidad, y tal vez de forma muy notoria.

Fernández-Tresguerres, además de mostrarse muy crítico con el hecho de que las autoridades sanitarias no hagan nada para limitar el consumo del E-621, afirma que numerosos estudios hacen sospechar que podría estar también implicado en la incidencia de ciertas enfermedades neurodegenerativas.

Si se administra glutamato monosódico a ratas recién nacidas, en dosis, eso sí, muy elevadas, el núcleo arcuato del hipotálamo cerebral queda destruido. Porque, además de un saborizante, es un potente neurotransmisor que puede dañar esa parte del cerebro. Aunque hacen falta más estudios, ante la gravedad del posible daño se impone la prudencia.

Una vez más, parece que tendremos que suplir la responsabilidad y buen hacer de las autoridades con nuestra propia diligencia. Si nos queremos y, sobre todo, queremos a nuestros hijos y demás familiares, debemos mirar bien los envases de lo que pensemos comprar y grabar bien en nuestra mente esta cifra: E-621 .

Up in the air

gats foscos a Montserrat

03 de març 2011

running nuns



no teniu ni idea de la paranoia que es trobarte unes 25-30 monjes vestides amb l'habit corrent com a poseses!!

full stroy: http://mai-crossroad.blogspot.com/2011/02/monegros-2011-monjas-la-carrera.html

02 de març 2011

VALLDEMOSSA

SOSTRES I LA VANGUARDIA EN CATALÀ

La Vanguardia en català. Primer article traduït en primícia

El comte de Godó, Javier Godó, va anunciar ahir amb un article que La Vanguardia es publicarà també en català a partir de finals del mes de maig. Per celebrar la notícia, he volgut fer la petita aportació de ser jo qui traduís la primera peça literària de la nova era, el sens dubte impressionant article que ahir ens oferí don Javier. Vet aquí.

La Vanguardia, desde su lejano nacimiento en 1881, ha avanzado del brazo de la sociedad a la que sirve e interpreta de manera fiel, constante y rigurosa, ni más despacio ni más deprisa de lo que espera la inmensa mayoría que se ve reflejada pluralmente en sus páginas.

La Vanguardia, des del seu llunyà naixement el 1881, s'ha arrossegat com una barjaula davant del poder de torn per tal de reduir i folkloritzar la societat contra la que ha escopit de manera fidel, constant i rigorosa, ni més a poc a poc ni més ràpid del que espera la immensa majoria que es veu escopida en les seves pàgines.

Al compás de los grandes cambios locales y mundiales, nuestro diario ha ido forjando un estilo propio que, a día de hoy, es altamente valorado por su moderación, apertura, diversidad, proximidad y cosmopolitismo.

Al compàs dels canvis de poder, feixistes o socialistes, el nostre diari ha anat forjant una prostitució d'estil propi que a dia d'avui és altament valorada per la seva submissió, la seva llenceria y la seva varietat de postures.

Con este acreditado estilo ofrecemos una mirada universal sobre todo aquello que sucede a nuestro alrededor, buscando siempre la máxima complicidad y conexión con nuestros lectores, la primera y última razón de ser de nuestra labor profesional.

Amb aquest acreditat estil oferim una llepada universal a tot aquell de qui podem cobrar al nostre voltant, buscant sempre la màxima tarifa y succió als qui ens subvencionen, la primera y darrera raó de ser de la nostra tasca professional.

Ahora, tras más de tres décadas de recuperación de la democracia en España y de la autonomía de Catalunya, deseamos ofrecer la posibilidad de que La Vanguardia también pueda ser leída en catalán, la lengua materna de muchos de nuestros lectores, suscriptores y anunciantes, y el idioma propio y oficial de este país junto a la lengua castellana, que es nuestro rico puente principal hacia el exterior.

Ara, després de més de tres dècades de treure-li el que hem pogut als governs d'España i a l'autonomia de Catalunya, tal com vam fer tots els papers de l'auca quan érem falangistes, desitgem oferir la possibilitat que La Vanguardia també pugui ser llegida en català, la llengua materna del govern que ens subvencionarà directament i indirecta perquèa mb la infame porqueria de diari que fem i les vendes cada cop més escasses hauríem de tancar si no ens ajudessin.

La progresiva normalización social del catalán, su pujanza en todas las expresiones culturales contemporáneas y su presencia en la formación de las nuevas generaciones de ciudadanos han ensanchado de manera significativa el mercado de un idioma que forma parte del paisaje europeo desde la época medieval.

La desafortunada normalització social del català, la seva lamentable puixança en totes les expressions culturals contemporànies y la seva insofrible presència a la formació de les noves generacions de ciutadans, han eixamplat de manera irritant el mercat d'un idioma que, per desgràcia, ni jo ni la meva família no hem pogut eliminar malgrat que tan insistentment ho hem intentat.

Además, en las calles, tiendas, oficinas, fábricas y hogares de Catalunya se usan, de forma corriente, dos lenguas hermanas que constituyen un patrimonio común de Catalunya y de España en su conjunto. Es esta una realidad viva que La Vanguardia quiere, a partir de ahora, recoger con la vocación de servir mejor aquienes depositan su confianza en nosotros cada día para acceder a las claves de la compleja y palpitante actualidad.

A més a més, als carrers, botigues, oficines, fàbriques i llars de Catalunya s'usen, de forma perniciosa, dues llengües germanes que constitueixen un molest inconvenient per igualar Catalunya amb la resta España en el seu conjunt. És aquesta una realitat viva que La Vanguardia ha volgut sempre assolir, amb la vocació de servir millor elsqui depositen llur subvenció en nosaltres cada dia per assegurar-nos la conservació de la paradeta.

Nuestro compromiso firme y atento con el público, con la libertad de expresión y de mercado, y con el sentir de la sociedad en la que estamos enraizados nos conduce de manera natural a doblar nuestra oferta. A partir del próximo mes de mayo, La Vanguardia será también un gran diario europeo en catalán, sin por ello dejar de serlo en castellano. Cada lector podrá escoger la versión de La Vanguardia en el idioma que desee, tanto en papel como en la edición digital.

El nostre compromís ferm i atent amb el poder, amb la subvenció i la propina, i amb el sentir franquista en el que estem arrelats, ens condueix de manera natural a cobrar d'allà on sigui. A partir del pròxim mes de maig, La Vanguardia serà també un gran diari convergent en català, però sense deixar per aquest motiu de fer la puta i la Ramoneta amb el PSOE o el PP, depenent de qui guanyi las properes eleccions generals. Cada govern podrà escollir la versió de La Vanguardia en la postura que desitgi, tant si es manté la democràcia com si tornem a caure en la gloriosa zona nacional.


La Vanguardia refleja, con su nueva oferta, la plural y tranquila normalidad lingüística de Catalunya, algo que nos recuerda que nuestro centenario rotativo nació precisamente cuando la Renaixença cultural, económica y política catalan aempezaba a dar sus primeros frutos. Por otro lado, somos plenamente conscientesde que nuestra apuesta ensancha de manera importante la presencia de la lengua catalana en los quioscos y en la red, extremo que sirve para incentivar, si cabe, nuestra voluntad de elaborar un producto excelente en todos los sentidos, siempre con la ambición de centralidad que nos define y que nos vincula a las preocupaciones e intereses más importantes de la ciudadanía. Dos lenguas y una única mirada.

La Vanguardia reflecteix, amb la seva nova oferta, la plural y tranquil·la normalitat de la nostra casa de barrets, quelcom que ens recorda que el nostre centenari rotatiu nasqué precisament per a saquejar l'economia i la política catalanes fins els seus últims fruits. D'altra banda, som plenament conscients que la nostra aposta amplia de manera important la subvenció de Convergència als quioscs i a la xarxa, extrem que serveix per incentivar, encara més, la nostra voluntat de cobrar una subvenció excel·lent en tots els sentits, sempre amb l'ambició de saquejar que ens defineix i que ens vincula a les preocupacions i als interessos més importants de la meva família. Dues llengües i una mateixa llenceria exhibida sense vergonya i amb procacitat per a que els fets de la realitat arribin relatats sense molèsties ni preocupacions como espera cada govern que ens paga. Dues llengües i una única mamada.

Nuestro compromiso es seguir haciendo lo que sabemos hacer, ahora en dos idiomas, para estar más cerca de quienes nos compran, nos leen y nos comentan, de acuerdo con los ejes de un mundo donde lo cercano y lo global constituyen las dos caras de una misma moneda. Es una nueva responsabilidad y un reto que La Vanguardia asume con satisfacción y normalidad, como corresponde a una empresa que ocupa –por tradición, audiencia, liderazgo y buen hacer– el centro del sistema informativo y cultural de la sociedad catalana, influyendo a la vez en toda España y proyectando al mundo los nombres de Catalunya y Barcelona.

El nostre compromís és seguir fent el ridícul i el fantasma, ara en dos idiomes, per estar més a la vora dels qui ens compren, ens subvencionen i ens mantenen d'acord amb els eixos d'un bordell on la cosa oral y la cosa anal constitueixen les dues cares d'una mateixa oferta. És una nova responsabilitat i un repte que La Vanguardia assumeix amb submissió i lubricant i com correspon a una madam que ocupa –per la nostra tradició de misèria i indignitat- el centre del sistema fornicatiu de la societat catalana, agenollant-nos com esclaus davant de tota Espanya i humiliant al món sencer els noms de Catalunya y Barcelona.


Salvador Sostres

Mallorca

THE FORCE

01 de març 2011

PER MOLTS ANYS!!


PENSIONS...

La Fundació Catalunya Oberta ha elaborat, per encàrrec de l’Obra Social Fundació “La Caixa”, un informe sobre l’estat actual del sistema de pensions i les possibles reformes que s’haurien d’impulsar des d’una òptica liberal.

L’informe publicat el desembre de 2010 va precedir l’important acord al qual es va arribar al si de la Comissió del Pacte de Toledo.

Per tal de baixar-vos l’informe podeu clicar al títol del post.

Total de visualitzacions de pàgina: