Gresca, Barcelona
A banda del Tickets de l’Albert Adrià, del Dos Palillos de l’Albert Raurich i del Caelis de Romain Fornell, un dels restaurants més interessants de Barcelona, i per tant de Catalunya, i per tant d’Espanya i per tant d’Europa i per tant del món –encara que sembli broma és una seqüència raonable i perfectament lògica- és el Gresca, situat al carrer Provença 230, gairebé a la cantonada amb Enric Granados.
Es tracta d’un restaurant de cuina contemporània, clàssica però evolucionada. Això de “clàssica però evolucionada” vol dir que parteix de la tradició per acabar en la intel·ligència. Parteix de les receptes més o menys tradicionals i més o menys conegudes per desprendre’s dels tòpics i aixecar el vol d’una manera imponent i bellíssima. Així, plats tan aparentment feixucs com els peus de porc es tornen subtilesa al Gresca, farcits de pilota, i el suquet de peix, que tan groller pot arribar a ser, aquí és mel amb el seu suc tornat sedosa salsa, amorosa i subtil, que eleva el concepte de suquet a una condició superior, intel·lectualment superior a la recepta originària.
La clau d’aquesta cuina, com la clau de qualsevol disciplina artística que ens pugui interessar, és la intel·ligència. La sensibilitat, sí. El producte, també. Però sobretot la intel·ligència, perquè de la sensibilitat i del producte cal saber què fer-ne, cal saber com administrar-los, cal saber com treure’n el màxim profit. Hem vist més d’una cuina amb molts bons productes que morien ofegats per la mediocritat del cuiner. I hem vist també sensibilitats molt excitades que, sense intel·ligència, eren pur amanerament.
La intel·ligència de la cuina del Gresca, al capdavant de la qual hi ha el xef rafa Peña, fa que plats que fins ara es consideraven antics i passats de moda, adquireixin una nova personalitat i quedin perfectament homologats pel segle XXI. Tot i que ara aquesta cuina ens pugui semblar moderna, el que Rafa Peña està fent és crear el nou concepte de cuina clàssica, la tradició evolucionada que servirà de base per a la cuina experimental dels propers 50 anys.
El restaurant Gresca és d’un enorme interès pel que fa a la manera que poden tenir i han de tenir els restaurants clàssics d’evolucionar. Arcadi Espada ha escrit sempre que la importància fonamental d’El Bulli, més enllà de la meravella creativa, és que ha higienitzat les cuines catalana i espanyoles. El Gresca és l’expressió d’aquesta higiene, i la demostració que evolucionar no vol dir haver d’imitar la cuina d’El Bulli o haver de passar-se a la cosa oriental.
Evolucionar vol dir fer-ho millor, vol dir afinar més, vol dir insistir fins que aconsegueixes sobreposar-te al que hi havia i dur una mica més enllà els límits de la Humanitat. Això és el que fa Rafa Peña al Gresca, amb una enorme humilitat i amb molt d’amor, sense cap estridència però amb tota la precisió.
Pel que fa als factors més terrenals, i menys importants, però molt significatius, cal fer referència als preus d’aquest restaurant. S’hi pot dinar de menú per 19 euros per persona, una menú que ahir per exemple consistia en uns espaguetis amb cloïsses sensacionals i un magret d’ànec del mateix excel·lent nivell. La setmana passada vam tastar l’ajoblanco amb tàrtar gaspatxo, una autèntica joia, i també la truita de cansalada invertida, de manera que una capa molt fina, gairebé transparent, de cansalada, envoltada el remenat d’ous amb botifarra en lloc de trobar-se la cansalada o el pernil, tal com seria habitual, dins de la truita.
El que vull dir amb tot això és que 20 euros és un regal, per un menú d’aquestes característiques. Dinar o sopar a la carta s’enfila una mica més (40/50 euros) però el preu sempre està per sota de la qualitat que reps. Hi ha molts restaurants a Barcelona que ens demanen molts més diners per molta menys qualitat i per molta menys intel·ligència. No és perquè hi hagi crisi, però crec que hauríem de fer servir els nostres diners per premiar els que s’ho mereixen, els que ens donen més, els que realment aconsegueixen que sapiguem coses que abans de conèixer la seva cuina no sabíem i que sortim dels seus restaurants sent una mica millors.
L’altre aspecte terrenal, també relacionat amb l’economia, però no tant amb l’economia del client sinó l’economia de la propietat, és la sala del restaurant. El cas deñ Gresca, en aquest sentit, no és únic a Barcelona. Passa també amb el Manairó, com passava també amb el Libentia, quan estava obert. Es tracta de cuiners molt joves, amb molt de talent, amb molta intel·ligència i amb pocs diners. I esclar, no tenen més remei que entaforar-se en aquests locals que són com tubs. És veritat que és preferible un cuiner amb talent i una sala lletjota a una sala encantadora amb una merda de xef; i també és cert que no és que la sala sigui un desastre perquè en treuen tot el partit que poden, però sí que es pit dir que no és gaire confortable ni està de cap manera a l’alçada de la cuina.
Suposo que és qüestió de temps, però de tota manera, amb aquests preus tan ajustats que presenta el Gresca no crec que hi hagi gaire marge per a l’estalvi. Més aviat sembla que la millor opció seria buscar un hotel on poder-se instal·lar com han fet xefs de tan renom com en Jean-Luc Figueras (Mandarin), el Fermí Puig (Majestic), el Sergi Arola (Arts), la Carme Ruscalleda (També al Mandarin, al pis de sobre del Jean-Luc), Martín Berasategui (Condes de Barcelona), Carles Gaig (Hotel Cram), etcètera.
En fi: Gresca, excel·lent.
Salvador Sostres
31 de maig 2011
30 de maig 2011
29 de maig 2011
Molt més que futbol
El Barça ha guanyat fent-ho molt bé i molt bonic, posant accents de llum en allò que creu. El futbol és poc interessant quan no és la metàfora de res més. Potser per això el Barça ens interessa tant, perquè sempre ha estat la metàfora d’una altra cosa. Som més que un club, com sol dir-se. Això s’havia utilitzat moltes vegades per justificar una gran mediocritat. Ara en canvi l’únic sentit i l’única metàfora és l’excel·lència i la bellesa, una idea de la Idea, el desig d’un món millor. La metàfora d’aquest Barça té a veure amb totes les disciplines artístiques, és el resum de tots els sentiments.
El que Pep Guardiola està fent amb aquest equip és d’una virtut sacra. Hi ha una intensa lliçó moral rere cada gest, rere cada acte. Importa el que s’aconsegueix però el que importa és com s’aconsegueix. El viatge dóna sentit al resultat i no a l’inrevés. Vivim perquè les coses ens importin, vivim sense queixar-nos i sense excuses. Tenim aquest insubornable desig de món millor. Volem les estrelles.
El Barça de Guardiola agrada per la seva bellesa i per les seves victòries que de tant perfectes semblen fàcils, quan en realitat són les més treballades i complicades de totes. Però el que realment impressiona és fins a quin punt pesa molt més la fidelitat a uns principis i a uns valors que no pas la fam de resultats, i fins a quin punt aquesta enteresa, i aquesta fidelitat, fan aquest equip indestructible i més curt el camí que semblava el més llarg.
El Barça no és un club ni un equip: és una idea. És una manera d’estimar i de creure. El futbol de Guardiola no és el resultat d’una habilitat, d’una tàctica o d’una estratègia, sinó d’una moral i d’una ètica, d’una estètica, d’una manera d’estimar-se la vida. Per això ens agrada tant, perquè la nostra humanitat s’hi reconeix. Perquè la part bona de nosaltres mateixos se sent interpel·lada quan aquests nois es posen a explicar el que pensen de tot plegat jugant a futbol.
El detall de deixar que l’Abidal aixequés la Copa de campions va ser magnífic. Costa de renunciar a la glòria com va fer en Puyol, amb qui tantes coses em separen, però ahir va estar extraordinari. És molt d’agrair que aquestes coses passin, és molt d’agrair poder-se sentir tan a gust amb el teu equip.
Guardiola està dictant aquest anys una lliçó magnífica que va molt més enllà del futbol. El futbol és la seva manera d’expressar-se, però el que diu va molt més enllà d’una porteria i d’una pilota i té a veure amb l’honor, amb l’amor que posem en les coses que fem, amb la fe dels nostres pares i allò de substancial que volem transmetre als nostres fills.
Ahir el Barça de Guardiola va guanyar i ho va fer d’una manera tan imponent i angelical, tan evangèlica i perfecta, que dubto que hi hagi avui genis de cap altra disciplina artística -llevat del Ferran Adrià, Déu nostre senyor del Cel i de la Terra- que puguin expressar amb tanta precisió i tanta intensitat una idea tan pura i tan superior.
Salvador Sostres
El Barça ha guanyat fent-ho molt bé i molt bonic, posant accents de llum en allò que creu. El futbol és poc interessant quan no és la metàfora de res més. Potser per això el Barça ens interessa tant, perquè sempre ha estat la metàfora d’una altra cosa. Som més que un club, com sol dir-se. Això s’havia utilitzat moltes vegades per justificar una gran mediocritat. Ara en canvi l’únic sentit i l’única metàfora és l’excel·lència i la bellesa, una idea de la Idea, el desig d’un món millor. La metàfora d’aquest Barça té a veure amb totes les disciplines artístiques, és el resum de tots els sentiments.
El que Pep Guardiola està fent amb aquest equip és d’una virtut sacra. Hi ha una intensa lliçó moral rere cada gest, rere cada acte. Importa el que s’aconsegueix però el que importa és com s’aconsegueix. El viatge dóna sentit al resultat i no a l’inrevés. Vivim perquè les coses ens importin, vivim sense queixar-nos i sense excuses. Tenim aquest insubornable desig de món millor. Volem les estrelles.
El Barça de Guardiola agrada per la seva bellesa i per les seves victòries que de tant perfectes semblen fàcils, quan en realitat són les més treballades i complicades de totes. Però el que realment impressiona és fins a quin punt pesa molt més la fidelitat a uns principis i a uns valors que no pas la fam de resultats, i fins a quin punt aquesta enteresa, i aquesta fidelitat, fan aquest equip indestructible i més curt el camí que semblava el més llarg.
El Barça no és un club ni un equip: és una idea. És una manera d’estimar i de creure. El futbol de Guardiola no és el resultat d’una habilitat, d’una tàctica o d’una estratègia, sinó d’una moral i d’una ètica, d’una estètica, d’una manera d’estimar-se la vida. Per això ens agrada tant, perquè la nostra humanitat s’hi reconeix. Perquè la part bona de nosaltres mateixos se sent interpel·lada quan aquests nois es posen a explicar el que pensen de tot plegat jugant a futbol.
El detall de deixar que l’Abidal aixequés la Copa de campions va ser magnífic. Costa de renunciar a la glòria com va fer en Puyol, amb qui tantes coses em separen, però ahir va estar extraordinari. És molt d’agrair que aquestes coses passin, és molt d’agrair poder-se sentir tan a gust amb el teu equip.
Guardiola està dictant aquest anys una lliçó magnífica que va molt més enllà del futbol. El futbol és la seva manera d’expressar-se, però el que diu va molt més enllà d’una porteria i d’una pilota i té a veure amb l’honor, amb l’amor que posem en les coses que fem, amb la fe dels nostres pares i allò de substancial que volem transmetre als nostres fills.
Ahir el Barça de Guardiola va guanyar i ho va fer d’una manera tan imponent i angelical, tan evangèlica i perfecta, que dubto que hi hagi avui genis de cap altra disciplina artística -llevat del Ferran Adrià, Déu nostre senyor del Cel i de la Terra- que puguin expressar amb tanta precisió i tanta intensitat una idea tan pura i tan superior.
Salvador Sostres
26 de maig 2011
25 de maig 2011
20 de maig 2011
18 de maig 2011
12 de maig 2011
SOSTRES
Feia temps que no penjava res del Sostres, però aquest s'ho val.
Here comes the sun
Hi haurà un dia que no entendràs res, i que ningú no t’entendrà. Per molt que cridis ningú no t’escoltarà –de fet, ni et sentiran-. Hi haurà algun dia que voldràs córrer i no podràs, com en els somnis anguniosos en què vols escapar-te d’algú que et persegueix i t’adones que no pots moure les cames. Hi haurà algun dia que sense saber gaire bé per què el món no et serà còmplice i aleshores et sentiràs sola, sola al bell mig de la teva vida i del teu sentit.
Per això és important que et projectis en cada cosa que facis i diguis, en cada persona que estimis, en cada objectiu que persegueixis, en cada ambició, en cada somni, en cada esperança. Per això és fonamental que tot el teu món estigui fet de tu, del que tu sents i penses, del que tu ets i tot tingui un relat i un sentit que s’assembli a tu, que siguis tu, que sigui la teva manera d’implicar-te i de viure i de morir.
Perquè més tard o més d’hora –i no només una vegada- el dia de la solitud vindrà, el moment de la corda fluixa te’l trobaràs en qualsevol tombant i sense que t’hagi avisat, i val més que quan et sentis sola i sense xarxa tot tingui gust a tu, i tot tingui a veure amb la teva humanitat, amb la teva integritat, amb la teva profunditat. Perquè et sentiràs trepitjada, et sentiràs disparada i rebregada, però just abans de perdre l’aplom i l’esma podràs refer-te si et reconeixes en el que hagis fet o hagis dit; i només així sentiràs ben endins l’orgull de sobreviure i seràs capaç de recollir els trossos, d’alçar-te i de dur com una banda d’honor tot allò que estimis i siguis, per molt que els altres ho odiïn i t’odiïn a tu per defensar-ho i per estimar-ho.
El teu millor i gairebé únic escut seràs tu, la teva integritat i la teva força, l’amor i el sentit que posis en fer cada cosa. Per poc que facis alguna cosa que tingui importància voldran destruir-te. Aquest món foll gira assedegat de destrucció i no podem agradar a tothom. Per poc que facis alguna cosa important voldran destruir-te i no s’estalviaran cap crueltat per tal d’aconseguir-ho. Per molt que molta gent t’estimi, molts dies et sentiràs sola, ben sola, i tu seràs el teu millor i únic sentit.
No facis res que pugui avergonyir-te, res que no podries comentar en una sobretaula. Que cada gest i cada acte s’assembli poderosament, íntimament a tu, i que quan vinguin a ferir-te puguis projectar-te en tot allò que et retreguin fins que la veritat s’imposi al soroll, l’aplom guanyi a la por que sempre volen fer-nos, i l’amor acabi guanyant el ressentiment i la ràbia.
Tot això no t’estalviarà ni el patiment ni el dolor, ni l’angoixa ni la sensació d’estar perduda i sola, però t’ajudarà a conservar la tendresa i la llum, i a no allunyar-te gaire de l’alba.
Here comes the sun
Hi haurà un dia que no entendràs res, i que ningú no t’entendrà. Per molt que cridis ningú no t’escoltarà –de fet, ni et sentiran-. Hi haurà algun dia que voldràs córrer i no podràs, com en els somnis anguniosos en què vols escapar-te d’algú que et persegueix i t’adones que no pots moure les cames. Hi haurà algun dia que sense saber gaire bé per què el món no et serà còmplice i aleshores et sentiràs sola, sola al bell mig de la teva vida i del teu sentit.
Per això és important que et projectis en cada cosa que facis i diguis, en cada persona que estimis, en cada objectiu que persegueixis, en cada ambició, en cada somni, en cada esperança. Per això és fonamental que tot el teu món estigui fet de tu, del que tu sents i penses, del que tu ets i tot tingui un relat i un sentit que s’assembli a tu, que siguis tu, que sigui la teva manera d’implicar-te i de viure i de morir.
Perquè més tard o més d’hora –i no només una vegada- el dia de la solitud vindrà, el moment de la corda fluixa te’l trobaràs en qualsevol tombant i sense que t’hagi avisat, i val més que quan et sentis sola i sense xarxa tot tingui gust a tu, i tot tingui a veure amb la teva humanitat, amb la teva integritat, amb la teva profunditat. Perquè et sentiràs trepitjada, et sentiràs disparada i rebregada, però just abans de perdre l’aplom i l’esma podràs refer-te si et reconeixes en el que hagis fet o hagis dit; i només així sentiràs ben endins l’orgull de sobreviure i seràs capaç de recollir els trossos, d’alçar-te i de dur com una banda d’honor tot allò que estimis i siguis, per molt que els altres ho odiïn i t’odiïn a tu per defensar-ho i per estimar-ho.
El teu millor i gairebé únic escut seràs tu, la teva integritat i la teva força, l’amor i el sentit que posis en fer cada cosa. Per poc que facis alguna cosa que tingui importància voldran destruir-te. Aquest món foll gira assedegat de destrucció i no podem agradar a tothom. Per poc que facis alguna cosa important voldran destruir-te i no s’estalviaran cap crueltat per tal d’aconseguir-ho. Per molt que molta gent t’estimi, molts dies et sentiràs sola, ben sola, i tu seràs el teu millor i únic sentit.
No facis res que pugui avergonyir-te, res que no podries comentar en una sobretaula. Que cada gest i cada acte s’assembli poderosament, íntimament a tu, i que quan vinguin a ferir-te puguis projectar-te en tot allò que et retreguin fins que la veritat s’imposi al soroll, l’aplom guanyi a la por que sempre volen fer-nos, i l’amor acabi guanyant el ressentiment i la ràbia.
Tot això no t’estalviarà ni el patiment ni el dolor, ni l’angoixa ni la sensació d’estar perduda i sola, però t’ajudarà a conservar la tendresa i la llum, i a no allunyar-te gaire de l’alba.
06 de maig 2011
La paraula de la setmana...
escarit -ida | ||
[s. XIII; probablement del gòt. usskarjan 'arrencar, despullar', der. de l'arrel sker-, skr- 'tallar', amb canvi de la u- inicial en e- en romànic] | ||
| adj 1 Pelat, nu, no cobert. Veieren un bell puig alt i escarit. | ||
| 2 fig Pelat, sense acompanyament de cap mena, sense adornaments, circumloquis, etc. No ha divagat gens: ho ha explicat d'una manera molt escarida. | ||
05 de maig 2011
04 de maig 2011
02 de maig 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)