Dos amics i una barra


Encara queden al món algunes coses per retrobar el gust de viure. El gust lúdic d'una vida dolça i amable. Solíem viure així, però fa ja potser molts anys. De tant en tant tenim alguna oportunitat de recuperar el tast d'aquells anys. Una barra y dos amics, per exemple. Dos amics celebrant l'amistat i la vida, el plaer de ser dos en aquest món boig i de saber que som on som i que hi som junts i que som invencibles. Dos amics imaginant viatges, parlant del passat o de projectes ben nous. És exactament això, retrobar el gust de viure després d'haver hagut de sentir tan males notícies. La salvació del món serà sempre possible mentre un bon bàrman quedi d'empeus i dos amics puguin parlar algunes hores sense que ningú no els destorbi. Ells seran la llum i l'esperança, l'estel que hi haal fons del camí. Mentre dos amics puguin parlar i riure recolzats a la barra d'un bar, una idea del món, moral i viril, perdurarà i tot serà possible. No hi ha res com un bon bar i un bon amic. No hi ha cap altra sinceritat possible, ni cap estètica superior, ni cap idea del món que es realitzi amb més encant que dos amics parlant de tot i de res a la barra d'un bar; que dos amicss celebrant el gust de viure i que malgrat tot encara són vius i amb ganes de celebrar-ho. El món s'està desfent i cada vegada és més difícil tenir esperança. El món és un forat cada vegada més angost i cada vegada angoixa més pensar en el llarg termini i en com podríem salvar-nos. Els esforços que haurem de fer són difícilment explicables. Difícilment explicables si vols que després es mantingui la calma. Bé. Què hi farem. Tot importa molt menys si ens queda una barra i un amic, tot es digereix millor i s'esborra abans l'ànsia. Som més imaginatius i més bons, més sorprenents, inclús sorprenents per a nosaltres mateixos, i de tot s'emergeix amb més força després d'una nit plàcida -si descomptem la ressaca.

Després la nit s'acaba, tornes a casa, t'adorms i l'endemà tot torna a començar. Penses en la nit anterior, flaixos d'algunes imatges et revénen, i tot et sembla com irreal. Però sempre sabem com retornar a la illa se la nostra felicitat.

Salvador Sostres

Tornar-se a aixecar

L'ÚLTIM ANUNCI DE CILLT BANG! AVUI ESTRENA A TV!

Una qüestió de dignitat

ANTONI BASSAS
| Actualitzada el 05/09/2011 00:00

Setembre. Torno a desitjar-los bon dia des la contraportada de l'ARA dels dilluns, que té la sort d'ocupar-se de la cara més guanyadora d'aquest país, que és el Barça de Pep Guardiola. Com que aquest cap de setmana no ha actuat, em permeto ocupar-me, excepcionalment, de l'altra cara del país, la de la seva incomoditat existencial, reapareguda amb la sentència del català a l'escola.
Per començar, mirem-nos-ho amb serenitat: Catalunya n'ha passat de molt pitjors i, a diferència del drama de la guerra, l'exili i la dictadura dels nostres pares, res del que passi ara no ens agafa ni captius ni desarmats.
Autoestima també: som al cantó correcte de la història. Malgrat tots els intents d'aniquilació, Catalunya i la seva llengua encara existeixen, mil anys després. Aquells que abracin la causa de la llibertat i de la cultura no poden sinó abraçar la causa de Catalunya.
Persistència: a vegades, cal repetir el que és obvi. Per a nosaltres, l'espanyol és més que un idioma útil per anar pel món, i per a molts de nosaltres, és una llengua de la família, si no la llengua de la família. La seva superioritat demogràfica és tremenda, sense oblidar que estem obligats a saber-lo per llei. Per això tots els catalanoparlants som bilingües. Per això el nostre sistema educatiu garanteix el coneixement del català i el castellà al final de l'ensenyament obligatori. Els catalanoparlants no tenim cap problema amb l'espanyol, sinó amb l'anglès.
Qualsevol que no negui la realitat de Catalunya sap que l'únic problema real és al revés: com garantir el coneixement i l'ús del català de tothom que viu a Catalunya, sobretot ara, quan per a centenars de milers d'immigrants la llengua de la família és l'amazig, l'àrab, l'urdú o l'espanyol de Sud-amèrica. Aquest és el problema i per això la immersió és imprescindible.
Indignació: Catalunya va seguir els procediments previstos a la llei i va votarsí a l'Estatut, malgrat que ja venia retallat pel Congrés, víctima de la calculada histèria política del Partit Popular i l'ànima jacobina del PSOE. Un Tribunal Constitucional desacreditat el va sentenciar políticament i ¿ara resulta que hem d'anar cap enrere? De cap manera. La dignitat passa per un gest excepcional de desobediència. Així s'han comportat altres pobles en el curs de la història, i ara ens toca a nosaltres. (Això sí, no fem escarafalls amb les sentències si després no som capaços d'aguantar una conversa en català o ens dirigim en castellà a un desconegut.)
Fer un pensament: no podem continuar vivint en aquest continu estrès nacional. No podem admetre que Espanya ens tracti com una nosa, que presenti la llengua catalana en termes de conflicte, que ens esgoti fiscalment, que ignori la nostra producció cultural, que hagi arribat a boicotejar-nos comercialment i que, a sobre, alimenti i propagui diàriament la mentida sobre Catalunya, tant se val que parli de llengua o d'impostos. Ja fa massa temps que dura, i tots ho veiem. Les crides al desacatament de la sentència d'aquests dies, o a la insubmissió fiscal mesos enrere, són manifestacions d'un malestar constant que evidencia un problema de fons que no fa més que créixer i que ja no podem ignorar ni llegar a la
pròxima generació: l'única convivència possible amb Espanya és la de dos bons veïns. Catalunya no pot continuar sent tractada amb els mateixos drets que un menor d'edat.
Ser catalans és la nostra manera de ser al món. Massa gent ha patit tortura, presó, exili o mort per preservar la nostra identitat. La resposta que ara donem, i singularment la que donin els partits polítics catalans, és una qüestió de dignitat.

Daily Random Pic's